diumenge, 13 d’agost del 2017

Homilia del diumenge 13/08/2017 del P. Josep Mª Balcells

DOL  PELS  GERMANS  ABSENTATS

Absentats, no absents, solament. Seguirà l’explicació.

                                               Mai m’havia fixat, tan vivament com ara, en el lament tan adolorit com en el què dec a Pau en la segona lectura d’avui; i encara més, perquè he fet un intent de llegir-ho amb ulls “jueus”, com els de Pau, identificat com s’hi expressa ell, en aquesta ocasió. És un plany sortit del més profund del cor, fruit de les seves experiències missioneres al llarg d’anys i de decepcions, en veure que al dirigir-se en les seves missions, primerament, a les sinagogues, els seus compatriotes rebutjaven la bona notícia de que Jesús era el Messies tan esperat, i moltíssim  més encara: quan els deia que era el Fill de Déu! Pau els explicava commogut que se li havia aparegut, camí de Damasc, precisament quan hi anava per empresonar els seus seguidors, amb un zel desmesurat, únic.  Fou aleshores que va  sentir: “Jo sóc JESÚS a qui tu persegueixes”. Astorat, retut i cec per l’aparició, es conduït a la comunitat cristiana de Damasc i, de perseguidor es converteix en un dels més ardits predicadors de Crist. Cosa inaudita! Les seves primeres preferències missioneres foren destinades als seus germans jueus, de la seva nissaga, del seu poble. I hi manifesta un desfici i ardor, per tal que acceptessin que Jesús, hebreu com ells, era el Messies esperat i -oh palesament!- com a  Fill de Déu. Això en un poble que tenia com a convicció bàsica la de la unicitat de Déu! És comprensible que no l’acceptessin, de primeres, fent trontollar la vivència d’un Déu Sobirà, Únic. Impossible, rebuig de totes totes! No ho poden admetre! Una ferida directa oberta a tot el que era la base de les seves creences. A allò que proclamaven diverses voltes en les pregàries quotidianes. Un  absurd, sí, un absurd! Dirà ja en persistent predicació de tota la seva vida: “Vull que ho sapigueu”: -confirmarà així a uns seguidors que potser insinuaven un possible dubte- “l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist”. “Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava, quan era en el judaisme i de com perseguia amb fúria l’Església de Déu i la volia destruir i, en la defensa del judaisme, sobrepassava els companys de la meva edat, jo que era molt zelós de les tradicions dels meus pares” (Fets 9, 5). Però a cops de rebuigs i de patacades –literals- va haver d’escriure, amb una dolorosa, pesarosa afirmació, resum de la seva predicació: “Els qui van a la perdició tenen  per un absurd la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui ens salvem, és poder de Déu. Diu l’Escriptura: “Destruiré la saviesa del savis, i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents” (Is 29, 14) On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir?” Ara venen les paraules definitives per a Pau: “Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món! El món comptava amb la saviesa de Déu, però, malgrat aquella saviesa, no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (I Cor 1,18-25).

                                               Per poder entendre i vibrar amb les paraules de la segona lectura de la missa d’avui, jo no puc més que recomanar-vos que abans d’entrar en la força d’aquestes paraules, sintètiques, però que engloben i contenen tot l’AT., com em plauria que llegíssiu amb una pregària contemplativa i activa tot sencer el capítol 8è de l’Epístola als Romans, que us permetrà veure tota la grandesa i pesar, pròpies de l’estat d’ànim de Pau de l’inici del capítol 9è, 1-5, que és el corresponent a la litúrgia d’avui. L’afirmació, per fe, de Jesús com a centre ineludible de tots els ensenyaments i experiències és bàsic, és un esdeveniment, és una vivència que conforta, que cura, que omple totalment el cor i li dóna la pau anhelada i li posa el deix de felicitat o de benaurança que tots aspirem a tenir. Portats pels ressons d’aquest passatge meravellós podem encetar les paraules greus de l’epístola d’avui. Mirem de pensar en cada incís, perquè cadascun d’ells il·lumina pàgines vives de tot el Poble de Déu: No pot oblidar la dolorosa asseveració de que són els mateixos jueus, com ell, els qui es neguen a admetre Jesús. “Germans, us asseguro que dic la veritat (noteu l’èmfasi!), que no menteixo (repetició, com per donar certesa i convicció!); la meva consciència guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni”. Ara els obre el cor i la pesantor aclaparadora s’hi posa de manifest: “Gran, incommensurable tristesa i un dolor constant al fons del cor”. Això li fa exclamar tot un disbarat d’amor lacerat: “Tant de bo fos jo proscrit (condemnat, posat fora, exclòs, exiliat) del Crist! Usa una frase que és pura paradoxa, perquè és flagrant contradicció de tot el que dirà a continuació. “...En lloc dels meus germans”, i ara es dirà identificat ell al tot per tot amb “el poble de Déu” -no ho oblidem que és la seva definició i la que valoraven per damunt de tot ell,  Pau i els seus, el fet de ser poble de Déu-, “del meu llinatge”: I ara enumera les excel·lències dels “seus”: “la gràcia de fills; la glòria de la presència de Déu” que els ha estat promesa, “les aliances” (Abraham, Noé, Moisès,...), “la Llei” (en majúscula), “el culte” (Temple), “les promeses” (innúmeres), “els Patriarques”... i ara els diu el que no sabran agrair mai ni valorar degudament: “...I finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies) que és Déu per damunt de Tot. I acaba com si hagués pronunciat la millor pregària: Sigui Beneït per sempre. Amén”.

                                               I ara bé la segona part, que és l’aplicació, la referència a la situació en què estem vivint avui dia en l’Església. Semblants planys hauríem de sentir des de molt endins del cor, davant la inexplicable indiferència de tants germans, que diuen que han perdut la fe i que viuen d’esquena a la fe en Jesucrist. Què ens ha passat en aquestes dues, si no tres, generacions actuals darreres, que es consideren alienes a qualsevol sentiment i vivència de fe evangèlica? Això ens té trastornats i hi pensem amb tant de pesar, sí, però esperançats que un dia puguin accedir a l’experiència de la fe. Sabem que Déu, que estima tothom, i entranyablement, portarà per camins inèdits els seus fills que el neguen, quan en realitat no varen arribar a fer el pas d’una religió sociològica a una fe sentida, comprovada en el tram tram de les pàgines viscudes de cada dia. El dolor de Pau ens l’encomana la  fluixesa d’avui, que plana potser en tants que ens creiem cristians, ai las! Tenim ben present que la poca credibilitat i, un viure que és lluny de semblar evangèlic, hi té part no menyspreable en la situació de carència tan notable! Estem molt a la vora dels sentiments del papa Francesc quan, sense condemna de ningú, es dol, d’entre altres motius, perquè aquesta situació ja és ambiental, és -diguem-ne- mal del segle, podríem dir cultural i és àdhuc inconscient en molts; el papa, pesarós, això sí, convoca a tothom a un procés d’evangelització que englobi tothom. Als creients també, però que no donen mostres d’una fe viva i convincent que irradiï; per els que  sense tremp anem seguint una fe no amorosa i, en molts que “no experimenten el consol de la fe. L’Església com a mare sempre atenta, s’esforça perquè visquin una conversió (autèntic trobament joiós amb la persona de Crist, res de pecats, com en dèiem abans). Ho diuen a l’uníson Benet XVI i Francesc: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença  a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I proclamarà sentidíssimament: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. No es pot llegir l’exhortació “La joia de l’evangeli”, sense sentir l’estremiment de Pau pel rebuig de Jesús, sense haver-lo conegut, ni experimentat! Oh, inconseqüència! Amb Francesc direm aquesta agredolça proclamació: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist: M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada  en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que germans nostres visquin sense la força. la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida”.

Pau, el teu plany ha arribat a lacerar el nostre cor!  Gràcies!
Diumenge XIX de durant l’any, 13 d’agost de 2017   Sabadell