dissabte, 5 d’agost de 2017

Homilia del diumenge 06/08/2017 del P. Josep Mª Balcells

ARA  MATEIX  PASSARÀ…

                                               Perdoneu que comenci per narrar uns fets que he viscut, perquè em donen peu i ocasió per parlar d’una experiència que ja fa sense cap mena d’exageració com una trentena d’anys que ho fem. Precisament ara, he tornat d’una setmaneta de convivències a Vic, on amb un grup, en canvi constant, per mor de la possibilitat de poder-se reunir aquests dies -no és pas massa fàcil concordar dates-. Sempre, però, formem una colla suficient per poder llegir-estudiar un llibre i poder-lo esprémer i compartir en diàleg animat i animós, on surten tot el que  vosaltres us podeu imaginar, tot de caire humanista -diguem-ho així- i sempre tanmateix amb l’arrel cristiana, ben i ben patent. Són persones amb un bagatge cristià, revalidades en la vida ordinària, vull dir quotidiana, i que aspiren a més; i això permet anar a fons en moltes qüestions relatives a la vida de fe. Aquest any, com sempre, tenim al matí dues hores i mitja, ben bones, per llegir el llibre escollit, seguit d’hora i mitja de diàleg encès i viu, (Laus Deo!) A la tarda altres tres hores de lectura, rubricades per altra hora i mitja de diàleg. Aquest any el llibre ha estat BIOGRAFIA DEL SILENCIO de Pablo d’Ors, nét d’Eugeni d’Ors. L’hem encertat de ple! Un llibre petit de condensades pàgines, que ens han donat per a molt i remolt! Hem anat capítol per capítol i, noi, ens ha costat una mica d’entrar-hi, però desentranyat en la nostra mesura i possibilitats, ens hi hem, per dir-ho així, llepat els dits. L’hem llegit i rellegit, sons marca de la casa, això de segones i terceres lectures. Gregori Luri, pedagog, ens demana d’aprendre a llegir poc a poc, que no en sabem gaire... Encara ara, després de Vic, hi haurem de retornar, perquè s’ho val la pena i la glòria que se’n deriva. És, a fi de comptes, un escrit testimonial de la manera de pregar, que ha englobat arrels orientals amb un retorn als primers cristians que han deixat un seguici d’experiències a l’estil de La Pregària del Cor, de la Filocàlia, dels Pares del Desert. Pustínia, Relats sincers d’un Pelegrí (rus) al seu Pare espiritual, fins a tot l’esplet de místics de la Història de l’Espiritualitat Cristiana de tots els temps. Curiós que ara rebroti, en diferents aspectes, una nova saba d’espiritualitats, molt i molt diverses, però que apunten altra volta a la transcendència. Bibliografia n’hi ha a manta! Per mostra un botó: Laia de Ahumada: “Espirituals sense religió”.

Resultat d'imatges de laia d'ahumada                                               Per què he fet aquest retomb? Doncs, precisament per parlar de les lectures d’avui, centrades en la visió del Crist transfigurat. Aquests dies hi hem pogut posar Paraula de Déu, en  sintonia amb el treball que anàvem fent, en la celebració diària de l’Eucaristia. Un dia vàrem llegir (I Jo 2- 27 – 3, 3). “Quant a vosaltres, sé que manteniu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessiteu que ningú us instrueixi, La unció que ve del Fill us ensenya totes les coses, diu la veritat i no menteix. Per tant, manteniu-vos en el Fill...” No ho em puc allargar; feu-ho vosaltres mateixos. Vàrem convenir, homilies endarrere, que jo posaria la cita per a acostumar-nos a llegir-la. Excel·lent a qui ho feu! Us dono les gràcies en nom vostre. Quina figura literària deu ser aquesta paradoxa... No ho sé, vaja, anem endavant...

                                               Han estat uns dies molt densos i consistents; la veritat, un hom passava dels dubtes a la ponderació, com la pregària en el silenci ple i la quietud activa era possible, era molt profunda, era eficaç, era curativa, perquè demolia els murs interiors del nostre “ego” i ens donava perspectives d’una fondària, a cop d’ull, sorprenentment, inabastable. De bo de bo! Ens portava ensems a la realitat i fent-nos tocar de peu a terra  ens portava segurs a allò que som de veritat i a comprovar el gust de Déu en les coses de cada dia. Realisme, una visió amorosament humana i oberta a Déu, al seu amor i a posar-nos confiadament en les seves mans i en el seu Cor. Hem vist com ens és freqüent la fugida al no-jo i al tancar-nos en els nostres somnis que no són més que miratges i fugides d’estudi, perquè veure’ns humils, gloriosament senzills, fent bona l’expressió d’aquests darrers diumenges que la saviesa de l’evangeli es revela als senzills o als que se’n fan i tot per revelació –no ho dic jo que possiblement no em creuríeu; ho diu Jesús mateix: Mt 11, 25-30.

                                               Començant pel mateix títol d’aquest comentari: En visió, això sempre, “ara i aquí mateix passarà Déu”. Ho veurem en la vida de Moisès i d’Elies que han tingut una visió de Déu i per això, simbolitzant tot l’AT., faran escolta a Jesús al Tabor, testimonis ells mateixos d’esdeveninguts “tocats” per la visió i la familiaritat amb Déu al Sinaí, també dit Horeb. Busqueu les referències vosaltres mateixos (Èxode 19) per a Moisès i per a Elies molt poètic (I Llibre dels Reis, 19, 9-14). Seran els grans testimonis de la mort i de la resurrecció, pre-figurades, ei totes dues connectades!, en el passatge de la  Transfiguració. Si llegim atentament quan Moisès tant com Elies parlen amb Déu, és a dir se’ls revela en un moment en que l’estan passant, però que malament. Moisès per la prevaricació del poble a peu de la Muntanya fumejant es voldria tirar endarrere de l’encàrrec que té de “conductor” del poble de l’Aliança, i no diguem Elies que arriba a L’Horeb, fugint de la reina Jezabel que el persegueix a mort. Mort i Resurrecció sempre van aparellades. “Estic encès de zel –dirà Elies- per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me”.

                                               Pere, que en l’evangeli d’avui queda encisat i no entén res del que passa... com nosaltres que del Tabor n’hem fet un troç de paradís i ens agrada estar àdhuc en les paraules del mateix Pere... Més tard se li revelarà que no hi ha misteris de glòria si abans no hem –perdoneu- “mastegat” els misteris de dolor.  Parlen els apareguts juntament amb Jesús de la mort que hauria de sofrir Jesús, pujant com ho fan Ell i els deixebles a Jerusalem. Pere el renegarà a continuació mateix del Tabor, i li valdrà la denominació no gens menys que de Satanàs. Com hi ha món! Després, passats “fets”, què ens dirà en la seva segona carta, perícopa que llegim a la segona lectura d’avui? Quin canvi, renoi! “Vam contemplar amb els nostres ulls la seva grandesa, quan rebé  de Déu Pare honor i glòria”. Parla “d’escoltar la veu del “meu Fill, el meu estimat, en qui jo m’he complagut. Això ens ha confirmat les paraules dels profetes (Moisès, Elies, i altres) i vosaltres fareu bé d’escoltar-les amb tota atenció, ja que són una llum que fa claror en un lloc fosc (dins nostre, en el jo buidat, en la més ampla receptivitat, desfent miratges i egos inflats), la il·luminació anhelada en tantes espiritualitats d’ací d’allà “mentre espereu”, com ens diu també i tant bé la Biografia del Silenci,”que neixi el dia i l’estrella del matí surti a l’horitzó  dels vostres cors”.

                                               Confirmació de tot plegat, ai, en la col·lecta del diumenge: “Oh Déu, en la gloriosa Transfiguració del vostre unigènit, vau confirmar els misteris de la fe -en plural, atenció: no hi ha resurrecció sense mort prèvia, eh amic d’Ors?”- amb el testimoni de Moisès i d’Elies i vau anunciar la meravellosa adopció dels vostres fills: feu que escoltem la veu del vostre Fill estimat (pel Pare!) i esdevinguem cohereus: la filiació en el Fill, del mateix Rei de la Gloria. Per Ell, amb Ell, i en Ell,vós, Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén, amén , amén.

                                               Tot això ho pensava quan amb mirada atenta –amb la dita atenció plena; altres en diuen mindfulness, i això, de veritat, no és de cap manera ganes de novetat- m’esmerçava de veres veres per entrar en el moll dels ossos del que ens trametia pas a pas el mestre Pablo d’Ors. Li’n ben regracio per les intenses, maques, maques hores que hi he posat de bon cor. Us el recomano de veres veres.
Diumenge XVIII de durant l’any, 6 d’agost del 2017.  Sabadell