dissabte, 10 de juny de 2017

Homilia del diumenge 11/06/2017 del P. Josep Mº Balcells

ELS  ESTIMÀ  FINS A  L’EXTREM...

                                               Tota la creació de l’univers s’obre solemnement amb un “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. Amén.  I es clourà també amb igual solemnitat amb un “Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant” Amén.

                                               Això només ho podem afirmar per la revelació que Déu ha fet de si mateix i que s’ha manifestat sobretot en la vida i missió de Jesús de Natzaret, en qui reconeixem la presència i missió de Déu mateix, en una persona humana que ha visibilitzat en la seva existència la invisibilitat de Déu. És fiats en la seva paraula que tenim accés a la coneixença de Déu. D’ell tenim el testimoni en afirmar: “Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament, venen a mi. No és pas que algú hagi vist el Pare, només l’ha vist el qui ve de Déu. Aquest sí que ha vist el Pare”. “A Déu ningú no l’ha vist mai. El seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare és qui l’ha revelat”, ho diu emfàticament Joan al final del pròleg del seu evangeli.

                                               Després del seguit de les perícopes llegides els dies avantpassats en les tres últimes setmanes del cicle pasqual, sobretot del seu nucli dur, és a dir, des del capítol 14 fins al 17, no és que ens proposem de dir res sobre el misteri de la Santíssima Trinitat. En tenim ben bé prou en dir que aquests dies passats se’ns ha permès d’entrar en l’àmbit dels àmbits de Déu. La familiaritat amb què ens hi hem mogut, talment com uns infants a redós, a fins i fora del clos de casa seva, això fa que trobem sobreres preguntes que bé prou sabem que són inútils... Estem presos per la comunió en l’amor, i és com si haguéssim viscut tota una vida en companyia i presència d’un Déu que ens té per amics i per fills. Vosaltres ho enteneu? No hi ha res a entendre, més enllà del goig de viure-ho en present, com ho viu un fill petit de la casa que no pregunta, en té prou en veure i en meravellar-se!

                                               En petites escletxes que provenen més d’admiracions que no pas d’interrogacions, Joan ens fa ressonar paraules màgiques, invitant-nos a gaudir més que no a preguntar: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi... Tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré. Així el Pare serà glorificat en el Fill”.
Imatge relacionada 
                                               I la imatge del Cep i les sarments se m’imposa i la sento com imagino la saba de l’evangeli circulant per les meves entranyes; m’ho diu tot sense més explicacions. I allò de “Ja no us dic servents... a vosaltres us dic amics, perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare”. I allò beatificant: “Això us mano que us estimeu els uns als altres”, veient que la família s’estén i s’estén... I allò tan entranyable que és pregària de Jesús al viu, que la fa davant i, ensems, a dins: “Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat; ara glorifica’m, tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís”. “Consagra’ls en la veritat que és la teva paraula”. “Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat”.

                                               “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i ta nova, us he estimat ben tard! I vós éreu dintre i jo fora, i era fora on jo us cercava; m’abalançava deforme, sobre les coses boniques que féreu. Vós éreu amb mi, però jo no era en Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que si Vós no existíssiu no existirien. Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la meva sordesa. Vau fulgir, vau resplendir i foragitàreu la meva ceguesa. Donàreu la vostra fragància i vaig aspirar-la, i ara us anhelo. Us he tastat, i ara pateixo fam i set. M’heu tocat, i ara m’arborat la vostra pau”. Agustí, Agustí què bé que ho sabeu expressar! Qui no s’hi trobaria tan ben interpretat! (Del llibre de les Confessions de sant Agustí).

                                               No es pot mantenir massa concentradament aquesta intimitat de Déu en la nostra pròpia intimitat. Et quedes suspès, sorprès, meravellat, fora de tu mateix. Com parlar de la Trinitat Santíssima? En tinc prou sentint-me acaronat per les paraules de Joan: En rebre un petó o una abraçada en sento tres. Cada paraula de Jesús porta el ressò de tres. La proximitat del Déu, u  i tri, no deixa espai per res que en sigui aliè. Sort, sort que ho he de dir, llegir, repetir en pauses llargues. “Quedéme i olvideme”. Atret per la força centrípeta de l’estimar, millor, del ser estimat, i retret un moment llarg per respirar, per poder assaborir tanta plenitud! No queda espai per a res més!

                                               Només desitjo de cor i entranyablement que sentiu quelcom de semblant o millor. I que us en quedi un record enyoradís que vagi emplenant cor i sentits. I preguem els uns pels altres, per tal que ens trobi amb cor i ment oberts i promptes perquè la paraula de Déu sigui això i res més, Paraula de Déu.

                                               Com sempre la col·lecta ens diu concisament el nucli de la celebració litúrgica: “Oh Déu Pare, vós en enviar al món el Verb de veritat i l’Esperit santificador, revelàreu als homes el vostre admirable misteri. Concediu-nos que en la professió de la fe veritable, reconeguem la glòria de la Trinitat eterna i adorem la seva unitat de poder i de majestat”.

                                               No podem ni sabem parlar de la Santíssima Trinitat! Només perquè no hi manquin les pedres vives d’aquest edifici de l’Església, sobretot des de l’òptica del seu misteri, us invitem a desgranar què diu el Concili Vaticà II en el seu document Lumen Gentium: En el capítol primer, tot just començar, ens presenta el Pare que vol salvar tothom, el Fill en la seva missió encomanada pel Pare i complementada dia a dia per l’Esperit Sant que ens acompanya i reconforta al llarg de la Història i de les històries que hi conflueixen:  “L’Església és en Crist  un diguem-ne sagrament o un senyal i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà. Unió a la qual som cridats tots els homes; una unió amb Crist, que pel món n’és llum. D’Ell venim, per Ell vivim, vers Ell marxem”. Així l’Església es presenta “congregada com un poble per la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” (números 1-4).
Solemnitat de la Santíssima Trinitat, dia 11 de juny del 2017. Sabadell