dissabte, 3 de desembre de 2016

Homilia del diumenge 04/12/2016 del P. Josep Mª Balcells

                                  VARIACIONS”  DEL  VERD ESPERANÇA (2)

                                               “Tenim posada en Crist la nostra esperança”. Tota? No ens enganyem! La fe-esperança són vida i són estructura mental, cordial i experiencial; i les notem per la confiança que posem en la persona de Crist. No en tenim prou en fer escadusserament actes que en diem de fe-esperança (oracions, pronunciar el credo tanmateix); cal anar arribant a una actitud que ens permeti experimentar-les al “calor i al fragor” del cada dia; si no hi ha trobada amb Crist i no se sent el goig que l’acompanya, humilment haurem de pensar que és minsa la nostra fe i dèbil l’esperança, i aleshores caldrà suplicar com el centurió; “Ajuda’m a tenir-ne més, de fe esperançada. És més una qüestió de qualitat del viure. No ho podrem verbalitzar, potser, però un s’adona de que confia, de que quelcom d’essencial se’ns dóna gratuïtament, i es rep amb delectança. “Molts haurien volgut veure i sentir el que vosaltres teniu la gràcia de sentir-ho”.

                                               No ens oblidem del que deia Pau, com donant un toc d’atenció: “Sigueu conscients del moment que vivim”. Cal advertir que el present és el “present” (=l’ara mateix i un regal), i no val a deixar-ho per demà, ni viure’l de les escorrialles de l’ahir. Posem-nos-hi de cap i coll en el tràfec del cada dia, del cada instant... Ah, i més, també de Pau: “Avui tenim la salvació més a prop nostre”. Advent són expectatives d’urgència, n’hauríem d’estar ben delerosos. (quina paraula més plena, aquesta, si a la paraula s’hi corresponguessin les actituds de rebre Jesucrist amb complaença i amb un desig irresistible!). Cal, doncs, fer molta “gimnàstica espiritual”, la  qual ens ha de portar a les deus d’una fe joiosa que ens mantindrà en una esperança ferma, reforçada, per tal de poder mantenir l’ardidesa amb què hem d’escometre la lluita de cada dia. Tot això dibuixa un amor en creixement. Les virtuts teologals, que sempre van juntes, són gràcia que ens ve de l’Esperit, a qui hem de mirar amb el cor amatent per quan vingui... i no passi de llarg. L’Esperit és sempre sorprenent, “entusiasmant” (etimològicament=divinitzant).

                                               Mantinc, com us deia el diumenge passat, allò del verd esperança, compartit en  “Comunió de bens espirituals” amb tots els qui seguiran el nostre Advent, fent l’experiència de llegir -entrar el més a fons possible- en el missatge rebut, condensant-lo en una frase de l’evangeli diari de la litúrgia que podreu seguir en el llibre PARAULA I VIDA, del qual en fem difusió, sabent que és la nostra contribució a expandir “La joia de l’Evangeli”, com ens ho demana explícitament el nostre estimat  papa Francesc: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans”. I al final d’aquest mateix número de la seva primerenca exhortació apostòlica, fet amb una insistència cordial, que, fruit de tant d’amor fratern que ens té, ens parla directament de la seva experiència de fe: “Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet aixecar  el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No defugim la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”. Una mica més enllà diu taxativament: “Joan Pau II ens va invitar a reconèixer que “és necessari mantenir viva la sol·licitud per l’anunci” als qui estan allunyats de Crist, “perquè aquesta és la tasca primordial de l’Església. L’activitat missionera “representa encara avui dia el major desafiament per a l’Església” i “la causa missionera ha de ser la primera” Què passaria si ens prenguéssim realment de debò aquestes paraules? Simplement, reconeixeríem que la sortida missionera és el paradigma de tota obra de l’Església. En aquesta línia, els bisbes llatinoamericans van afirmar que ja “no podem quedar-nos tranquils en espera passiva als nostres temples” i que fa falta passar “d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera”. “No he escrit tot això amb la intenció d’oferir un tractat, sinó sols per mostrar la important incidència pràctica d’aquests afers  en la tasca actual de l’Església. Tots ells ajuden a perfilar un determinat estil evangelitzador que invito a assumir en qualsevol activitat que es realitzi. I així, d’aquesta manera, puguem acollir, enmig del nostre compromís diari, l’exhortació de la paraula de Déu: “Alegreu-vos sempre en el Senyor. Us ho repeteixo: alegreu-vos!” (Filipencs: 4, 4). Joia versus evangelització; evangelització versus joia. Aquí rau el secret.

                                               Mireu quina consonància trobem amb el que ens diu Pau: “Germans, tot el que diuen les  Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir l’esperança. Que Déu, que us encoratja i us conforta, us concedeixi també d’estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor”. Que la bíblia entri en les nostres llars!

Imatge relacionada                                               Avui apareix la fulgurant figura de Joan Baptista que invita a fer-nos conscients de que no podem esperar pas el Crist de qualsevol manera. Cal deixar les obres del pecat i fer confiança que el Senyor omplirà de sentit el viure nostre humà, i de que en la fe i l’esperança hi ha un tresor amagat que hi és com en un camp que caldrà cultivar, esterrossar, adobar i sembrar i esperar que la pluja benefactora faci germinar gairebé miraculosament la llavor, tirar tija amunt i veure verdejar i esgrogueir les espigues, fer-hi la sega, batre el blat a l’era i ensacar-lo i guardar-lo en els baixos de la casa per a sosteniment de la família, amb el pa olorós, llescat per posar-hi una bona untada de tomàquet i fer-ne amb una llescada de pernil, el goig i la festa del  nostre pa de cada dia. Se m’ha anat la mà en escriure a dictat del cor de pagès que alguns encara conservem dels nostres majors... (Recordo la cançó d’en Llach, i el foc a terra de fa uns quants anys. Sempre seran un record, com una mena de  sagrament de vida de les nostres llars pairals. (“Sagraments de vida i vida dels sagraments”, llibre de la simbòlica de la quotidianitat, de Leonardo Boff). Cal rescatar-lo perquè és ple de poesia i d’espiritualitat molt humana.

                                               Recordem que el Baptista se’ns presenta com un pre-cursor. Un que passa davant, “obrint camins a l’esperança”). Jesús ens vol enviats de dos en dos, si és possible, (el matrimoni, la parella) a anunciar amb goig que el Senyor és a prop, que està arribant i que l’hem d’acollir com en les trobades narrades a l’evangeli: algunes ocasionals (fem-n’hi atenció! ): com el cec de naixement, com Zaqueu, com la viuda de Naïm i tants d’altres. Altres, més intenses, per voluntat expressa del Mestre: Emaús, Llàtzer, Transfiguració, la Magdalena. Els evangelis es podrien sintetitzar com el trobar-nos, el trobar-nos de veritat, amb el Jesús, el “Rabbuni!” cridat i traspassat de goig amorós de la gran Maria Magdalena. Deliciós aquest passatge; Jesús estimava de cor, i com!  Hi ha passatges evangèlics que els hem de llegir sovint...

                                                Tornem al llibre de text, com vam quedar en encetar el nostre Advent creatiu el diumenge 1er.: “Recordo també la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient. De maneres variades, aquestes joies beuen a la font de l’amor sempre més gran que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir (jo també ho he fet moltes vegades amb il·lusió!) aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament  amb un esdeveniment, amb una persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (paraula pròpia de Francesc, però molt interessant i molt més avui dia): posar-nos a nosaltres mateixos com a punt i centre de referència, com a lloc d’on fem derivar tot, tot el nostre viure, digues-n’hi: individualisme, egoisme, la pròpia llibertat per damunt de tot i de tots, narcisisme, el jo, només jo  i  sempre jo. Tantes vegades inconscient!

                                               La festa d’avui ens permet de llegir amb màxima atenció el Benedictus, l’himne de Laudes, on comencen a sortir paraules-clau del Regne del Pare: Beneït, benedicció, redimit, salvador, alliberar-nos, l’amor fidel, donar culte amb la santedat i la justícia del nostre viure, l’amor entranyable, il·luminació, guiar els nostres passos per camins de pau. Quines ressonàncies no hi ha en aquest himne de Zacaries, que tant es pot referir al seu fill nadó, Joan, com a nosaltres, si saben apropiar-nos aquest verset: “I a tu, infant (posem-hi noms propis) et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins”. Què em dit, si no, que érem missioners de Crist? Sabeu que als primers cristians, als primeríssims, els deien del grup del “camí? I ara, què som, si no, seguidors de la missió de Jesucrist? Vam dir que ens posàvem en marxa: “Quina alegria quan em van dir anem a la casa del Senyor”. Bona ruta, pelegrins de la fe, del “verd esperança”, i sobretot de l’amor entranyable del Nostre Déu. Benvinguts els nous, que sempre se n’hi afegeix un o altre! Ens posem en marxa altra vegada, després de la pausa que hem fet per recobrar forces. Amunt, amunt que tot és vida! Quin Advent més novedós, no?  Creguem-ho així i exultem-hi! Evangeli a casa, al carrer, per tot arreu!
Diumenge II d’Advent, 4 de desembre del 2016.  Sabadell