dissabte, 12 de novembre del 2016

Homilia del diumenge 13/11/2016 del P. Josep Mª Balcells

LA  FELICITAT  ÉS…

                                               No, no és una felicitació de Nadal anticipada, segons els usos i costums tan difosos ara feia dos dies, en què un omplia el tarjetó amb una pretesa  enlairada saviesa, treta d’un sant o persona que fa una llista de consideracions curtes i esglaonades amb punts i a part. No és res d’això. A part que avui el mòbil  s’ha tornat omnipotent (?). Rebeu cartes i felicitacions per correu? Apa, deixem-ho que ara no toca.

                                               Mogut, en realitat, per les referències explícites a la felicitat en la litúrgia d’avui (col·lecta, primera lectura, també l’oració sobre l’ofrena), i més que més perquè estem al final de l’Any litúrgic i també singularment per la conclusió de l’Any de la Misericòrdia. Finals que bé es mereixen un bon The End que s’adigui amb un apuntar alt i joiós a les envistes d’un cel que invita a plenitud. Ens hi va encarrilar ja l’evangeli de les Benaurances que són la felicitat des d’una perspectiva evangèlica, tot i que no són de fàcil consecució, perquè són ben bé paradoxals. Ja hi tornarem més endavant.

                                               Diguem d’entrada que és excessiu parlar de la Felicitat amb l’article la com si fos possible una definició aplicable universalment i, a més, amb una Felicitat en majúscula i subratllada, decididament inaccessible aquí, a mesura humana. Les generalitzacions són excessives quan fugen del concret i del complex. Tolstoi digué que en tot cas difereixen les parelles infelices; cadascuna d’elles segons motius diferents, mentre que les “felices” són ben semblants.  La felicitat agermana.

                                               Atènyer un cert  grau de felicitat “en un moment” ja ens indica que és una sensació plaent passatgera. Sentir-se feliç ara i aquí vol dir ser-ho en un moment donat, que no garanteix ni el grau ni la duració. La vida és en poques paraules un aprenentatge a sentir-se feliç, incidentalment, per bé que si un ha aconseguit un tarannà dotat i donat a veure i experimentar els fets, les coses o les persones des de la positivitat, i que sap mantenir un esperit obert i agraït al moment a dins o a fora, curt o més llarg, això afavorirà la percepció d’una mena de satisfacció íntima o benestar com un fil vibrant d’un solo de violí que irromp o que s’allargassa a plaer. He dit satisfacció íntima o benestar precisament perquè, fent referència a una obra treta de les converses que tingueren aquests dos savis i excel·lents persones que són Valentí Fuster i José Luis Sampedro (+)  recollides en el llibre “La Ciència i la Vida”, troben excessiu parlar de felicitat i s’acontenten amb aquests termes més accessibles al comú de la gent. És un llibre planer i entenedor. La sensació de pau i satisfacció íntima però moderada sentits en un mateix, pot servir com a expressió de matisada felicitat. Seguirem parlant de felicitat però coincident amb aquests savis i bondadosos com es diu en la introducció del llibre. Son mesurats i venen a dir que per ser feliç cal conèixer-se un mateix, no tenir rampells “de coses massa altes per a mi”, com diu el salm, ben bé “com un nen a la falda de la mare”. Un s’hi troba bé. Això és felicitat, al meu entendre. Així de fàcil...

                                               Afeccionat com sóc a l’educació trobo que en els tres documents prospectius de la Unesco ja des de fa anys, que s’han anat enriquint successivament i han centrat l’educació vàlida pel nostre temps en visió a mitjà i llarg termini en els quatre pilars que en diuen ells, tots basats, no en el coneixement sinó en l’aprenentatge, el subratllo perquè el viratge educatiu passa per l’experiència acumulada i per tant potenciada a-) de l’aprendre a ser; repeteixo aprendre, b-) a saber; aprendre  c-) a fer en el sentit de fer feina ben feta, en podria dir amb creativitat; i aprendre d-) a conviure. Entenc que aquí hi ha “El tresor amagat a dins de l’educació”, de les finalitats i de l’aprenentatge del viure feliçment. Tant de bo l’educació fos per a la vida, pel sentit de la vida per la qualitat i pel goig de viure! Voleu felicitat més amable que aquesta?

                                               Detallem-ho una mica més: A ser: Es tot un art i una creació el fer-se un mateix. I és que la vida és essencialment fer-se. Invertir en el teu talent. Mai arribaràs a ser el què tu pots ser. Allò d’Einstein que ens quedem, i massa satisfets, amb el 10% de la nostra capacitat en tots els múltiples aspectes de la nostra riquesa potencial. És el clàssic “conèixer-te tu mateix”. Feina de tota la vida, formació permanent. Ampliar capacitats, Arribar a més endins i més alt. A aconseguir aquell “plus” de Bergson, que apuntava a la transcendència de i en tu mateix.

Resultat d'imatges de goethe
                                               A fer: Deia Goethe que en un principi fou l’acció. Cert, tota la panòplia de la creació. Estem fets per a l’acció, per al treball, per a la “creació” d’art o d’artesans. Escapolir-se de les rutines. Fer la feina, per petita que sigui, ben feta, creativament, posant-hi imaginació i un gran amor casolà. Small is beautiful. És o no és? L’arrel grega de la paraula crear i poesia són les mateixes. S’obre tot un món!

                                               A saber: Microcosmos, macrocosmos. Àtom i galàxia. Com més saps menys creus que saps. La docta ignorància. Cultura general àmplia, com més millor. El saber és com una xarxa, tot enllaça amb tot. Com més n’hi poses, més n’hi cap. Avui, s’obren nous mons, no geogràfics, si voleu, però mons. Neurologia, cosmologia, física. Aviat ens podrem trobar “estrangers” a casa pròpia. Saber per Gustar. Internet. Allò virtual, tot sembla un joc de mans. Recerca. Descoberta. Eureka.

                                               A conviure: Pluralisme. La relació nostra de cada dia. La interdependència. Més reptes per a la llibertat, llibertat –això sí- en senyal de maduresa. Avui aprendre a optar és bàsic, per fer-se o per desfer-se (Atenció que ens la juguem!) Ciutadania. Col·laboració. Treball en equip. El món s’ha fet rodó, un mocador. Bé comú a promoure, a respectar i a gaudir-ne. “Alguns pensaran que és una utopia, però és una utopia necessària, realment vital si volem sortir d’un cicle perillós sostingut pel cinisme o per la resignació”. (Unesco)

                                               Hi ha una felicitat de tall evangèlic. Que sempre pressuposa una base humana sobre la què estintolar-se, altrament seria edificar sobre sorra, com diu el mateix evangeli. Ja Malaquies ens profetitza avui que “Els qui veneren el nom de Déu” la vida la viuran com un sol suau de felicitat com en un dia d’alba riallera. No l’alba en sí, sinó la percepció agradable, sorprenent, d’aquest moment de glòria tan donada gratuïtament a aquells que veuen Déu on s’hi manifesta. Quan has gaudit de l’última alba radiant i amorosida? I de les postes de tardor? La d’avui! No badem, que ens ho perdem i no ho podem recuperar. Quan perdut, perdut queda.

                                               La sensació de pau i d’agradositat en un mateix pot ser –i de fet ho és- una percepció de matisada felicitat. No fa falta anar-ho a buscar, cal saber estar al cas de la bellesa i de la bondat de fets, persones, coses que ens obren a una comunió desitjada i valorada. Aprendre a ser un mateix, aprèn dels altres, veure bondat, veure bellesa, veure que tot té propensió a ser u, la neurologia avui ens ho confirma una vegada més. Som únics, sentir aquesta unitat en el propi cos i el propi esperit, gaudir-la. La salut la percebem com un no sentir cap cosa que es pugui més o menys localitzar; harmonia gustada assaborida, el respirar a fons, detingudament en el seu inspirar i expirar, a fons. La felicitat de les coses i fets petits, més si són entranyables. Les virtuts teologals en exercici sabut, volgut, sostingut. La bondat en els altres, en la volenterosa actitud envers els altres i més si són de família, si són amics, i més enllà si es pot... Tenir “ulls i cor de fe” que ens vagin fent descobertes amables, sorprenents. La bellesa de la natura, de les creacions artesanes i les més enlairades de l’art, de la poesia senzilla que la descobreixes i que t’omple, el retornar, parar a veure “distintament” una flor, un acte de generositat propi i dels altres. La veritat que veiem ressaltar en paraules i accions, tot això és la felicitat assequible, que floreix espontàniament, regaladament.

                                               Jesús a l’evangeli ens ve a dir que la virtut de l’esperança és fortalesa en el conviure. Quina intensitat té aquesta expressió en sí mateixa i més pel context de probes, “acusats de portar el meu nom” (diu meu, meu nom; oh relació de comunió!). “Però no es perdrà ni un dels vostres cabells” (S’entén figuradament, però quina fortalesa no dóna!); i aquí ve la gran frase que tanca la perícopa apocalíptica, és  dir que parla dels temps finals, de la Parusia o de la darrera vinguda d’un Crist triomfant que ens obrirà els cels per a gaudir-los en la definitiva i plena felicitat. Aleshores serem feliços: no sabem com, sí sabem que Ell serà Tot en tots per donació total de la misericòrdia amorosa d’un Déu que ens ha creat per fer el llarg aprenentatge de ser aquí feliços en creixença. De poc, a més i més. Fins a ser autènticament BENAURATS a plenitud. La frase conclusiva és: “Sofrint amb constància (recolzats en la seva fortalesa)
Us guanyareu per sempre la vostra vida”. Què esplèndid que és Jesús dient-nos que us guanyareu, (però si serà do total!) per sempre la vostra vida”. La vostra Vida. Serà la vida feliç aquí. Que ens és un dret diví i un deure humà. No s’ha de posar a les Constitucions civils, aquest dret, com algú ha pretès, sinó al cor amb cultura (cultivat) del dalt i del baix i del visible i de l’invisible, aquest més sorprenent per ser invisible (El Petit Princep dixit, és el gran secret de la Guineu).

                                               És gran i admirable sentir la discreta, petita però sovent felicitat que ens dóna saber que Jesús ens garanteix les paraules i el capteniment en moments insidiosos. Sentir en un mateix aquesta salvaguarda ens dóna coratge i l’empenta feliç de saber que si Déu és amb nosaltres, ¿a qui hem de tenir por? La felicitat de l’audàcia i de la confiança per damunt de tot.

                                               La felicitat, la bona, és sempre treballada. No és una explosió, és una certesa personal i molt endinsada. La felicitat no són alegroies sobtades o cercades com a finalitat, passatgera, compulsiva, deixeu-m’ho dir: passional. És més aviat una sensació de fons, agradosa, senzilla, que la sentim molt nostra i evangèlicament regalada, en el sentit de regalimada, però mansoia, no provocada, sinó “florida”.

                                               És més un somriure suau, gens forçat, natural, espontani, fruit d’un nivell d’humanitat i de divinitat aconseguits per obra i gràcia d’un treball mancomunat entre Déu que hi posa l’increment i nosaltres que som treballadors que “només fem el que ens toca”, això sí amb responsabilitat -que vol dir sabent donar respostes a les invitacions de l’Esperit que bufa però que ens força a estar atents al joc diví. Ara en el llenguatge canviant i de tall “anglesat” se’n diu mindfulness, (atenció o consciència plena). Que de tot hem de saber i no és ganes de..., sinó saber viure en el món i dia d’avui. Saviesa budista, cercada en el dedins d’un mateix. Pot ser tant i millor sentir el batec de l’Esperit Sant que ens vol alegres, feliços, sabent que Déu omple la consciència i l’atenció i ens hi fa “pessigolles” plaents o “bombolles” irisades, que ens fan ser agraïts pel dolç hostatge que ens visita sovint. Dulcis Hospes animae (Pentecosta dixit!)

Ja ho veieu: dos estrats de felicitat: el treball humà en nosaltres i allò que Déu hi posa “per graciosa de més a més”. Tots dos conflueixen en bé nostre. Péguy parlava o millor feia parlar la petita esperança que discretament i segura enllumena el viure a la menuda de cada dia. Ja ho veieu: esperança i felicitat són les dues bessones i femenines, ai què bé! En podríem parlar i ben llarg i plausiblement...

Diumenge XXXIII de durant l’any, 13 de novembre del 2016.  Sabadell