dissabte, 5 de novembre de 2016

Homilia del diumenge 06/11/2016 del P. Josep Mª Balcells

VEIG  OBERTS  ELS  CELS…

                                               Els cels oberts. Més que una idea hauríem de dir que és una imatge, tot un símbol. Del cel, que sapiguem, no n’ha vingut mai ningú per dir-nos què és, com un  s’hi troba i com un hi pot habitar. Només el Verb de Déu, Jesús ens en pot fer una certa mesura, condicionada però, a la incapacitat de poder captar-ho, si no és per via negativa, en realitat és més fàcil dir què no és, que no pas què és. Així tal com ho dic… Justament ara a les acaballes de l’Any Litúrgic en toca parlar-ne, pel seu sentit escatològic habitual aquests dies: Tots Sants, Difunts, etc., perquè les lectures d’avui en parlen i a l’evangeli d’una manera ben estranya. Ho veurem. Els saduceus és ben sabut que no creien en el més enllà: ni cel, ni resurrecció. Això els porta a proposar una pregunta que no és més que una trampa a la descoberta, risible; i ho fem de veritat, d’enriure-nos-en. Jesús es pren la molèstia, per dir-ho d’alguna forma, de clarificar les coses a partir del que diuen; i així ens obre a nosaltres un porticó per imaginar el cel: “En el món que vindrà… (Ja implícitament diu que hi haurà un altre món). Seguim: “i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir” mai més. Allí, al cel, tot serà ben bé tota una altra cosa. De moment ja els fa l’afirmació de que hi ha resurrecció, al contrari del que ells diuen. Ja no serà la supervivència la llei bàsica del viure. Només en Déu hi ha xifrada la pervivència. No cal pensar en la descendència com a desitjada prolongació nostra en els fills. El levirat portat al cel és superflu. I hi resulta ben fora de lloc. Allí hi ha un món transcendit fora dels paràmetres d’aquí baix. “Serem com els àngels i com a fills de Déu”. Ho podrien entendre? Jo penso que a ells els faltava imaginació per a tot allò “que transcendint transcendeix”, que diu santa Teresa. Tindrem una vida nova. És allò d’en Llorenç Gomis en el sonet que ha fet fortuna: Altra i Vida. És curiós com Casaldàliga fa aquest comentari sobre Llorenç Gomis. Parla de la mort com d’un traspàs pasqual. Es refereix també a les memòries que va publicar amb aquest preciós títol: “Una temporada a la Terra”. Afegeix  pel seu compte: “Jo dic sempre que la nostra alternativa és: vius materialment o vius ressuscitats. Tinc un poema que diu: “I arribaré amb esglai de veure que vaig caminar tota la vida a la palma de la teva mà, Pare”. No ens seguirien pas per aquests raonaments els desconcertats o empedreïts saduceus! Una vida de plenitud, no fàcil d’identificar, ara i aquí. Una vida espiritual en un cos com el del Mestre ressuscitat, que ultrapassa lloc i temps. Sense història, molt més que història. Ja ho diu el salm: Serà com un “desvetllar” diferent del pas del son a la vetlla, del pas al despertar. Serà una contemplació que arribarà a una plenitud on la visió i emoció seran curulls, que assaciaran al ple.

                                               Res pot mantenir el signe de igual (=) en relació al cel. “Altraietat” (tot Altre), per dir-ho d’una forma que no admet comparació. Pau ho dirà també afirmant que tot s’esdevindrà en raó d’haver-nos estimat tant que ens farà el do d’un consol etern i una esperança acomplerta. Què sabem nosaltres de l’Amor de Déu?

                                               L’Apocalipsi el presenta, el cel, com una esplendent Litúrgia que se celebrarà a la presència del Déu i Pare de Jesucrist, l’Anyell que ens ha merescut de poder-hi ser com a participants,  deixades les vestes terrenals i per dir-ho així endiumenjats, i sobretot, sobretot amb el goig ple a vessar. La diferència entre cel i terra marca la distància entre un i l’altra. Unes altres contraposicions: nit i dia, llum i tenebra , el visible i l’invisible per a la nostra condició natural. Dit segons la consideració del hebreus en un plural: cels, donant entenent que aquests són morada de Déu. “Al qual el veurem tal com és”. Meravella! Inexplicable! I podríem seguir amb altres expressions bíbliques més. No en visió natural sinó d’una mena de percepció total que superarà tota veritat, bondat i bellesa. On tota pregària esdevindrà el goig perdurable d’una lloança plaent, definitiva.

                                               És allò superlatiu que no es pot concebre ni dir. Aquell Déu Tot en tots. El superlatiu fet natural i comunicat a tots i cadascun diferentment i alhora igual de ple. “Regalar” diem en català, regalimar, vessar de plenitud. Allò que narra santa Teresa de l’Infant Jesús: gots plens però de capacitats diferents. Tots en plenitud però amb plenitud diferents, és la justícia amorosa de Déu, que omple tothom però de manera diversa.

                                               Jesús, en Persona, en Finalitat i en Projecte del Regne del Pare, acomplertes les mesures distintes, podria ser la millor manera de dir l’indicible.
Si parléssim d’amor, que és de l’únic que es pot parlar des de Déu, seria el més aproximat dir que el cel és un amor “a vessar”. Mai ningú fa de l’amor del Déu Pare que  estima, com a DÉU i com a PARE, del FILL que precisament s’ha fet germà, perquè és l’estimació més gran i més propera, d’un ESPERIT que alena amor, mai aquí hi haurà ningú capaç ni d’imaginar, ni de desitjar, ni d’experimentar l’Amor diví. Déu és tot l’Altre, tot Diferent. I nosaltres serem en l’Altre i en el Diferent. Compartirem, en mesura humana transcendida, el mateix Déu, un Déu definitivament en i amb nosaltres.

                                               Després d’un basquejar-me intentant apuntar cap al cel, haurem de deplorar que els saduceus –ai, Déu i com és que cada dia hi ha més homes “saduceus” que no poden entendre allò que els infants, tot i materialitzar-ho en les seves fantasies, almenys entenen que és quelcom fora de lloc, cosa de fades.  Déu no té nom, perquè els té tots. És l’innominat. Ja ho intuïen els hebreus que no volien ni parlar d’un nom de Déu i maldaven per abstenir-se d’anomenar-lo i en tenien prou per denotar les distàncies  d’aquell “Jo sóc el que sóc”, “Jo sóc allò que és”. No ho l’anomenaran Yahveh i en llegir l’escriptura el substituiran per Adonai, o millor Elohim, i en grec posaran Kyrios. Aquest respecte tan endinsat en els hebreus ens parla de l’actitud àdhuc del dolç  temor  davant Déu. Només Jesús trencarà aquest costum anomenant-lo El Pare del cel, el Pare Amorós. I ens demana que el lloem, que el beneïm, que l’adorem, que el glorifiquem i que li donem gràcies –atenció- ¡per la seva immensa glòria!

Resultat d'imatges de saduceus e fariseus                                               Resta una pregunta a fer-nos i a fer-la en veu alta: Com és que la gent –molt estranyament moltíssima gent no és capaç de “desitjar” allò que va més enllà de tot humà desig. Hem perdut el SOMNI, hem perdut el sentit de la benaurança, ens hem perdut en l’auto-enclaustrament asfixiant; el “presentisme” ha engolit  el Present Etern. No es parla massa de cel ni de Déu. Com és que la religió i el cristianisme està en declivi i se’ns està esfumant, desdibuixant, anorreant el que ÉS.  Senyor, no ho entenc, ni ho vull entendre! On hem arribat, Senyor? Perquè aquest silenci nostre respecte a Déu? La indiferència que diu el papa Francesc que és un nou paganisme. Anem endarrere. Fins on, Senyor? No ho vull entendre, ho repeteixo. Sort que avui apunten diversos brots d’espiritualitat. Si són consistents, hauran de convergir en almenys l’agnosticisme que no nega però tampoc afirma. Trobo més humà l’agnosticisme que no l’ateisme. De la rèmora la que menys. Tenso que aquest llibre de l’escolapi Ramon M. Nogués  “Salut espiritual” fa d’intermediari per desitjar que els homes cerquin, intentin trobar el camí, mig desdibuixat, que els porti a Déu, ni que sigui per intermediacions, per giragonses. Què pobres els paradisos perduts, què pobres els paradisos de l’Alcorà plens de sexualitat, què desnortats els pobrets somnis escapçats, concupiscents: diners, poder, sexe? Què entotsolats tots els que avui, somiant cels terrenals es queden en tan poca cosa! ¿És que avui no hi ha profetes o poetes que aspirin a “una major naixença”?

                                               Em quedo decebut dels meus propis somnis; es queden, ai, tan curts... Déu és tot, tot, tot l’Altre. M’estic asfixiant de tanta pol·lució espiritual. El cel és més i més amunt. No ens deixeu abandonats de Vós, Senyor!


Diumenge XXXII de durant l’any, 6 de novembre de 2016. Sabadell