dilluns, 23 de maig de 2016

Homilia del diumenge 22/05/2016 del P. Josep Mª Balcells

LA TRINITAT “VISCUDA” DES  DE  LA  LITÚRGIA

                                               La litúrgia vista extensivament és a dir al llarg de l’Any Litúrgic ens fa recórrer –i naturalment, viure-viure, no reviure a través de la memòria- els misteris més importants de la vida i missió de Jesucrist, Déu i Home vertader, Fill unigènit de Déu, tot fent-ne un pelegrinatge global, on destacaria aquests misteris de divins abasts: l’Encarnació, la Resurrecció i l’Eucaristia. Intensivament ho celebrem, ja més en particular, cada diumenge, que és el dies Domini, el dia del Senyor, on celebrem sempre la Pasqua integral, integradora. Tota la Trinitat hi està concentrada, perquè en la litúrgia es dóna culte (lloant, beneint, adorant, glorificant i donant gràcies per Jesucrist, el vostre Fill estimat) a Déu Pare i en l’Esperit Sant. Sabem que el primer manament que enunciat solemnement per Jesús queda corroborat per aquell mestre de la Llei que li féu aquesta pregunta: Quin és el manament primer de tota la Llei? El primer és, diu Jesús: “Escolta (Shemà: oració que feien els jueus cada dia)), “Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força. i hi va afegir, estimant-lo: “No ets pas lluny del Regne de Déu”. I com es pot fer tot això tan ambiciós? La resposta de l’Església d’acord amb el Vaticà II (Constitució sobre la Sagrada Litúrgia ) -fet endemés d’una manera digna, justa i necessària i que és, el nostre deure i la nostra salvació: “donant-vos gràcies pel vostre Fill estimat. És a través de la reactualització de vida, “missió i passió pel Regne”, mort i resurrecció de Jesús que explicita que “Déu que vol que tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat, després que en altre temps havia parlat als Pares molt sovint i de moltes maneres per mitjà dels profetes, quan arribà la plenitud dels temps, va enviar el seu Fill, el Verb fet carn, ungit per L’Esperit Sant, a evangelitzar els pobres, a sanar els de cor contrit, “com a metge corporal i espiritual”, mitjancer entre Déu i els homes. Ja que la seva humanitat, en la unitat de la persona del Verb (encarnació, resurrecció, eucaristia) fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”. “Aquesta obra de la redempció humana i de la glorificació perfecta de Déu, iniciada amb les meravelles de Déu en el poble de l’Antiga Aliança, el Crist Senyor l’acomplí, sobretot amb el misteri pasqual de la seva benaurada passió, mort, resurrecció i ascensió gloriosa. Per aquest misteri pasqual, morint destruí la nostra mort, i ressuscitant reféu la Vida. Ja que del costat de Crist, mort a la creu, va brollar “el sagrament meravellós que és tota l’Església”. Pel Sacrifici i els Sagraments, entorn dels quals gira tota la vida litúrgica, l’Església fa l’obra de la salvació”. “Des de llavors, l’Església mai no ha parat de reunir-se, com féu Jesús amb els seus apòstols, per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia en la qual “es fa present la victòria i el triomf de la seva mort” i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el Crist Jesús a lloança de la seva glòria, per la virtut de l’Esperit Sant. De fet, en aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al Pare etern”.

                                               Amb raó, doncs, la litúrgia, és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i és causa de la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist Sacerdot i  el seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dfignitat ni en grau a cap altra accció de l’Església”. La litúrgia és el cimal al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força, ja que tots els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici i  mengin del sopar del Senyor. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot de l’Eucaristia com de la font, i, obté amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.  Però, per a assegurar aquesta plena eficàcia, cal que els fidels vagin a la sagrada litúrgia amb una recta disposició espiritual, que el seu esperit concordi amb la seva veu, i que col·labori amb la gràcia celestial per no rebre-la en va. Per això, els fidels han de participar-hi “de manera conscient, activa i fructuosa”.

                                               Fins aquí he resumit alguns paràgrafs del Vaticà II. Alguns han dit que les millores en la celebració de l’Eucaristia és un dels punts forts de la reforma derivats del Concili. Jo no ho penso així.  Al meu entendre encara manca tota una formació litúrgica, que és o hauria de ser l’aprofundiment del primer manament que fa referència a la implicació trinitària en la vida diària que suposa una espiritualitat de l’Amor de Déu envers cadascú i de cadascú envers Déu. Cal descobrir-revelació de la Persona del Pare, tal com la viu i manifesta Jesucrist en la predicació del Regne Patern, de la vinculació intrinseca de l’acció permanent de l’Esperit Sant que ens porta a conèixer i recordar com vivia Jesús, en quant a home, el primer manament. Parla de glorificació, ja ho hem vist en els capítols màgics de Joan, del 13 al 27, recomanats una vegada més. Sempre, com vius que són aquests capítols, s’hi descobreixen perspectives noves. Segur! Endins i més endins!

                                               Abans d’anar a l’Eucaristia cal “climatitzar-nos”, preparar la tensió espiritual, posar-se en les actituds de disponibilitat, d’obertura a la gràcia, d’atenció a qui, què, com del que obrarà el Senyor, si com a Cos Místic sabem lloar, beneir, adorar, glorificar, donar gràcies amb, per i en Crist. És un misteri de comunió, comunicació, adhesió. En un clima de “mans obertes davant Vós, Senyor”. De sentir-nos petits en la “coveta” dels genolls, de la falda de Déu, com ho pregonen els salms. Acte de reconeixement en la tradició jueva de reconeixement de la paternitat i de la filiació dels nadons. Res per la nostra acció pobreta, minsa, res de res i Tot en tots per Déu Pare. Reconèixer-se com a finit, petitó de Déu, família benvolguda d’un seguit de germans, als qui a tots dec record, pregària i acció de gràcies; i oferir-los a Déu Pare, portats per mans de Jesús, l’únic sacerdot que encamina les nostres tentines vers els braços oberts i amb un somriure patern ple de “misericordiós amor”. Pare ric en Amor, benigne i entranyable...

                                               Admiració, posar el cos en actitud d’ofrena, en un silenci descalç davant el Pare. Atents a les petites revelacions de la Paraula de Déu que ens obrirà als sentits amagats del nostre Mestre interior, l’Esperit Sant. Paraula de Déu, goig del cor en sentir-me unit a Crist amb uns salms que enjoien el cor amb una pregària, com si en ella hi fos tota la natura “a lloança de la seva glòria”. Concentrats en el misteri que ens transfigura en un Crist per sempre més Pasqual, Ell i cadascú de nosaltres. Oir -i més- sentir amb Jesús que a través dels lectors ens fa sentir la seva veu. Oferiment de tot allò més nostre en mans de l’oferiment del pa i el vi, destinats a ser ver aliment de cos, ànima i esperit. Comunió d’entrega a Déu Pare, amb la força i foc de l’Esperit Sant que ens anirà portant a la veritat-llibertat plenes. Deixem obrar a Déu, que Ell ens estima més i millor a tots, per ser-ne el creador, el reconciliador i el santificador. Quan estem en lloc sagrat descalcem-nos, tots igualment fills estimats de la Trinitat cohabitant en els nostres cors. Cal trempar l’esperit a fi de ser, sentir-se, després, testimonis de l’Amor Universal del Pare, de l’Amor com el de Jesús, de la fraternitat en l’Església que Pare i Fill li tenen encomanada a l’Esperit. “Serem ensenyats per Déu”, diuen les Escriptures. Ens elevarem mirada amunt o ben endins, que és el mateix, i gaudirem dient Pare nostre! Portarem la pau i en farem bona escampada, arreu. Pacificadors, pacificats. Ens farem u amb el Cos de Crist, rebent-lo amb Ell a tots els germans, saludats, coneguts i sobretot amb els que combreguem per poder-los estimar més i millor. Ungits per la presència i acció de l’Esperit Sant, anirem “beguts” a la festa dels “boigs, dels entusiasmats” per la causa i honor de la família: El Regne del Pare, que creant estima i estimant crea. Això ara, aquí i per sempre. Anirem en Pau amb la benedicció perfumada del Pare, pel Fill i en l’Esperit Sant. Amén. Porteu arreu, gratis, allò que heu rebut GRATIS. Tot el món teologal; què en sabem nosaltres? Ai, las!

Celebració eclesial de l’Acció de la Sma. Trinitat, 22 de maig de 2016. Sabadell