JA L’HE GLORIFICAT I
ENCARA EL GLORIFICARÉ
Mort,
Resurrecció, Ascensió i, si voleu, també Pentecosta formen una unió
indissoluble. Acomplerta la missió que el Pare encarregà al seu Fill, Jesús el
Crist, aquest “se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare. I tornarà gloriós...
I el seu Regnat no tindrà fi” (Credo). Així concloem el gran cicle pasqual. “I
ells se n’anaren a predicar per tot arreu. La presència constant de l’Esperit
de Jesús “cooperava confirmant la predicació de la Paraula”, diu Marc. Remata
Mateu: “Jo seré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. I rebla Lluc:
“Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà
testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als
límits més llunyans del món”. Es clou
així un “fet” més que històric –algú
en diria certerament “metahistòric”-: Jesús, l’anomenat el Crist, l’Ungit,
després d’obrir les pàgines d’una història a datar, com totes –i determinant com
cap altra!- després del curs de la seva vida, va lliurar cos i ànima al Pare i
fou endut cel amunt i fou coronat com a Déu de cels i terra. “Déu tot ho ha
posat sota els seus peus, i a Ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a
l’Església, que és el seu Cos i complement, Ell que té en totes les coses la seva
plenitud”. Se’n fa una narració que té moltes semblances a la pujada d’Elies
arrabassat cels amunt, a la presència del seu deixeble Eliseu de qui recull el
mantell de profeta, com a penyora per així continuar la vida profètica del seu
Mestre... També Jesús envia el seu Esperit per tal de continuar la seva missió
arreu del món. Tots som enviats amb l’encuny de l’Esperit. I “els deixebles
plens d’una gran joia” se’n tornen a la feina inconclusa de l’evangelització. S’escenifica
un comiat i al mateix temps un retorn verificable, ja a partir d’aquell precís moment
i a partir d’una vivència forta, única, de ser experimentador i testimoni a la
vegada del poder i entusiasme per Jesucrist en la seva obra. Allò de ser
místics o no ser. Nois, mans a la feina! L’evangelització ens reclama, primer
la nostra, després la dels altres. Bona feina a tothom! Bona sembra i bona
sega!
Estem
avui en situació de final o de síntesi. No és hora d’explanacions, ni de
resseguir dogmes, morals ni cultes. Avui ens enfrontem amb goig amb l’última
lliçò “magistral” del curs de la vida del nostre Mestre. No serà novetat,
perquè hem anant refermant la vivència bàsica que ens pot permetre
d’identificar-nos amb el Mestre i amb el seu Missatge o Mestratge: Ser en el
possible una mateixa cosa en Crist!. Anem, doncs, a l’inici de “La Joia de l’Evangeli”, on coincideixen
Benet XVI i Francesc, aquest citant-lo amb èmfasi: “No em cansaré de repetir
aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli:
“Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel Trobament amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la
vida i, amb això, una orientació decisiva. També jo mateix, pobre de mi, no
em cansaré de fer-ne cita i comentari, perquè la trobo bàsica. Si se’m permet,
anem, de bon començament, a la font de la cita que és al mateix començament de
la Carta Encíclica “Déu és Amor” amb que va voler iniciar el seu pontificat
Benet XVI: “Déu és Amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell”
Aquestes paraules de la Primera Carta de Joan expressen amb claredat meridiana el
cor de la fe cristiana: -la imatge de
Déu, i també -la imatge consegüent
de l’home i -del seu camí. A més, en aquest mateix
versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de
l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem
cregut”.
- “Hem cregut en l’AMOR de Déu: així pot
expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida”. I a continuació
venen aquelles paraules que Francesc fa seves i vol fer-nos-les molt i molt
nostres: Glossem-les punt per punt per veure d’extreure’n els pensaments
d’ambdós papes, i que l’Esperit m’hi i us hi acompanyi, perquè són paraules de
vida eterna, com deia Pere en una ocasió de màxima transcendència: “És que
també vosaltres us en voleu anar
- “Com és comença a ser cristià? Bona pregunta.Tots sabem que el baptisme ens obre les portes de la filiació divina. Però encara que això és veritat per part de l’Església, si no hi ha un acte explícit de fe en Jesucrist, Déu i Home vertader, no hi per part nostra cap adhesió personal. Estem a nivell humà només arrelats en la fe dels nostres pares o padrins. Pocs se’n saben valedors. Créixer com a cristians vol dir desenvolupar una llavor que s’ha de conrear. Ha de venir un dia que hi hagi explícita una fe en l’Amor de Déu com a opció fonamental del nostre viure. Per això Francesc parla primer de tot de l’evangelització nostra, que s’hauria de donar en l’aprofundiment del kerigma, és a dir: del primer anunci que hauria de provocar un camí de formació i de maduració. L’evangelització busca un creixement, que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té per ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament ”Ja no visc jo , sinó que Crist viu en mi”. No seria correcte interpretar aquesta crida al coneixement exclusivament o prioritàriament com una formació doctrinal”. “Per altra banda, aquest camí de resposta i de creixement va sempre precedit pel DO. La filiació que el Pare regala gratuïtament i la iniciativa del do de la seva gràcia són la condició de possibilitat d’aquesta santificació constant que agrada a Déu i li dóna glòria. Es tracta de deixar-se transformar en Crist per una progressiva vida segons l’
No es comença per una decisió ètica o una gran idea: No és per la moral que entrarem en el misteri. “La centralitat del kerigma o primer “anunci” demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes poques doctrines, a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci : proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”. (És l’evangelitzador primer evangelitzat. “Una persona que no està convençuda, entusiasmada, segura, enamorada, no conven
Comença per una trobada amb un Esdeveniment. Trobada vol dir obrir-se a una persona de cor a cor. Tenint-ho com una revelació, com un fet singularíssim de la nostra vida. Com una descoberta a partir de la qual en quedarem ungits, meravellats, com allò més gran que ha succeït en la nostra vida. Esdeveniment vol dir per Mounier un fet fora de mida, que marca època, singularíssim, al qual es farà referència d’ara en endavant. Aquest primer anunci ho és en un sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquest a que sempre hem de tornar a anunciar (o a rebre’n la sacsejada o la inigualable meravella viva i vital)
- “Trobada amb una Persona”. “No hi pot haver autèntica evangelització sense la proclamació explícita que Jesús és el Senyor, i sense que existeixi un primat de proclamació de Jesucrist. L’evangelització ha de ser com a predicació joiosa, pacient i progressiva de la mort i resurrecció salvífica de Jesucrist; ha de ser la prioritat absoluta. Això val per a tothom”.
- “Que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”: “Només gràcies a aquest Trobament –o Retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat” (el jo com a única referència) . “Arribem a ser plenament humans, quan permetem que Déu ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”. “La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. (Deixeu-me dir que les meves explicacions més o menys malgirbades són de Francesc. Heu de llegir sense excusa: La Joia de l’Evangeli. No us ho perdeu! Seria una lamentable pèrdua, ai! “El trobament personal amb l’amor de Jesús que ens salva”.N. 264- 267)
- “Com és comença a ser cristià? Bona pregunta.Tots sabem que el baptisme ens obre les portes de la filiació divina. Però encara que això és veritat per part de l’Església, si no hi ha un acte explícit de fe en Jesucrist, Déu i Home vertader, no hi per part nostra cap adhesió personal. Estem a nivell humà només arrelats en la fe dels nostres pares o padrins. Pocs se’n saben valedors. Créixer com a cristians vol dir desenvolupar una llavor que s’ha de conrear. Ha de venir un dia que hi hagi explícita una fe en l’Amor de Déu com a opció fonamental del nostre viure. Per això Francesc parla primer de tot de l’evangelització nostra, que s’hauria de donar en l’aprofundiment del kerigma, és a dir: del primer anunci que hauria de provocar un camí de formació i de maduració. L’evangelització busca un creixement, que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té per ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament ”Ja no visc jo , sinó que Crist viu en mi”. No seria correcte interpretar aquesta crida al coneixement exclusivament o prioritàriament com una formació doctrinal”. “Per altra banda, aquest camí de resposta i de creixement va sempre precedit pel DO. La filiació que el Pare regala gratuïtament i la iniciativa del do de la seva gràcia són la condició de possibilitat d’aquesta santificació constant que agrada a Déu i li dóna glòria. Es tracta de deixar-se transformar en Crist per una progressiva vida segons l’
No es comença per una decisió ètica o una gran idea: No és per la moral que entrarem en el misteri. “La centralitat del kerigma o primer “anunci” demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes poques doctrines, a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci : proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”. (És l’evangelitzador primer evangelitzat. “Una persona que no està convençuda, entusiasmada, segura, enamorada, no conven
Comença per una trobada amb un Esdeveniment. Trobada vol dir obrir-se a una persona de cor a cor. Tenint-ho com una revelació, com un fet singularíssim de la nostra vida. Com una descoberta a partir de la qual en quedarem ungits, meravellats, com allò més gran que ha succeït en la nostra vida. Esdeveniment vol dir per Mounier un fet fora de mida, que marca època, singularíssim, al qual es farà referència d’ara en endavant. Aquest primer anunci ho és en un sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquest a que sempre hem de tornar a anunciar (o a rebre’n la sacsejada o la inigualable meravella viva i vital)
- “Trobada amb una Persona”. “No hi pot haver autèntica evangelització sense la proclamació explícita que Jesús és el Senyor, i sense que existeixi un primat de proclamació de Jesucrist. L’evangelització ha de ser com a predicació joiosa, pacient i progressiva de la mort i resurrecció salvífica de Jesucrist; ha de ser la prioritat absoluta. Això val per a tothom”.
- “Que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”: “Només gràcies a aquest Trobament –o Retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat” (el jo com a única referència) . “Arribem a ser plenament humans, quan permetem que Déu ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”. “La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. (Deixeu-me dir que les meves explicacions més o menys malgirbades són de Francesc. Heu de llegir sense excusa: La Joia de l’Evangeli. No us ho perdeu! Seria una lamentable pèrdua, ai! “El trobament personal amb l’amor de Jesús que ens salva”.N. 264- 267)
Tornem
a Benet XVI: “Hem cregut en l’Amor de Déu” envers tothom, i és reconfortant
pensar-ho i delitar-nos-hi. I, ja que és Déu qui ens ha estimat primer, ara
l’amor ja no és només un “manament”, sinó la resposta al do de l’Amor,
amb el qual ve a trobar-nos. Per això, en la meva primer encíclica vull
parlar de l’Amor, de com Déu ens satisfà, i que nosaltres hem de comunicar als
altres... El meu desig és suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís
en la resposta humana a l’amor diví”. Bon repicat aquest final del cicle
pasqual! Sembrem-hi les llavors de la
vida tota sencera de Jesús, i esperem-hi la collita d’evangelització, encara
que siguem de la lleva de l’hora undècima. No oblidar mai: “Hem cregut en l’Amor de Déu. Creure i estimar és el
mateix. “Us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. Centralitat de Jesús,
Ell i Ell tot sol: “”. Tota l’epístola de Pau als efesis centrada en Crist.
Aquí és on hom poa tot Jesús! “Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria
santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el
vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap
també el Cos té l’esperança d’arribar-hi” Sempre la col·lecta. Sempre!
Ascensió
del Senyor, 8 de maig del 2016.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada