diumenge, 13 de març de 2016

PUNT  I  FINAL  O  PUNT  I  SEGUIT?

                                               Mai s’arriba al final de res. Ni que ho pugui semblar. El present sempre obre portes al futur. Sempre hi ha un més o un menys en tot el que vivim. Som corredors, runners, que se’n diu avui. La meta final és la intrigant utopia, bé de saber més, de viure més intensament, d’obrir nivells de qualitat de vida encara inèdits. Som gent del present, però amb mirada sempre oberta a un demà millor. Recullo el testimoni de Gabriel Magalhâes en el seu llibre “Mirall de vida” (Una lectura quotidiana de l’Evangeli): “He anat fent sempre el que és possible, fins i tot quan tot em sembla perdut, absolutament perdut. Es tracta d’un hàbit que m’agradaria conservar al llarg de la vida, si Déu m’ho permet. Fer sempre el que és possible, fins i tot quan creiem que no val la pena fer res. Per més estrany que això pugui semblar, és aquest camí estret, aquest camí d’aparent desesperació, el que ens condueix a la trobada amb la resurrecció... No hem de tenir massa por dels nostres dimonis passats, dels nostres desordres. Caminem, amb tot això que som, cap a Jesús, cap al Pare, i arribarem a la puresa d’una resurrecció final”.

                                               Consonància de base amb el pensament de Francesc: “L’ideal cristià sempre invitarà a superar la sospita, la desconfiança permanent, el temor a ser envaïts, les actituds defensives que ens imposa el món actual. Molts miren d’escapar dels altres cap a una privacitat còmode o cap al reduït cercle dels més íntims i renuncien al realisme de la dimensió social de l’Evangeli. Perquè, així com alguns voldrien un Crist purament espiritual, sense carn i sense creu, també es pretenen relacions interpersonals només vehiculades per aparells sofisticats, per pantalles i sistemes que es puguin encendre i apagar a voluntat, Mentrestant, l’Evangeli ens invita sempre a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seva presència física, amb el seu dolor i les seves reclamacions, amb la joia que s’encomana en un constant cos a cos. La veritable fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si mateix, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens convida a la revolució de la tendresa. L’aïllament, que és una traducció de l’immanentisme, pot expressar–se en una falsa autonomia que exclou Déu, però pot també trobar en l’aspecte religiós  una forma de consumisme espiritual a la mesura del seu individualisme malaltís. El retorn al sagrat i les recerques espirituals que caracteritzen la nostra època són fenòmens ambigus. Més que l’ateisme , avui se’ns planteja el desafiament de respondre adequadament a la set de Déu de molta gent, perquè no mirin d’apagar-la en propostes alienadores o en un Jesucrist sense carn i sense compromís amb l’altre. si no troben en l’Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli de vida i de pau al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a la fecunditat missionera, acabaran enganyats per propostes que no humanitzen ni donen glòria a Déu”.

                                               Vàrem començar la cursa quaresmal amb una motivació per de més evangèlica: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi”. A instàncies de Francesc cridàvem a mobilització general, ho recordeu? Mobilitzar-se, apuntar-se al més i millor...

                                               Les lectures d’aquest diumenge i setmana Va. de Quaresma ens esperonen a no defallir ni a cansaments, ni a rutines, ni a dubtes. En la cursa o a meitat d’ella sempre hi pot haver un punt de defalliment en el propòsit d’encalçar una progressiva millor coneixença i tracte íntim amb Jesús. Precisament ara en el moment en què més forts i ardits hauríem d’estar...  Vegem panoràmicament totes les invitacions a sostenir el ritme vigorós de la cursa “maratoniana” de la Quaresma, ara que estem a les envistes de la Setmana Santa.  “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món que es va entregar a la mort” (Col·lecta). No és córrer per córrer. Tenim un motiu de fons: imitar el capteniment de Jesucrist que és qui té la “plusmarca de l’amor”. Ens hi sentim esperonats perquè formem part amb Ell en aquesta “cursa per equips”. Fer el millor de part nostra i deixar la resta a Ell que honora a tots els “coequipiers” del seu “equip”. Aquesta és la nostra glòria, compartida amb Ell. “Tots junts (amb Ell) vencerem!”.

                                               Isaïes ens estimula amb aquestes paraules : “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues: estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?”  Pel desert s’obren les fonts d’un nou riu, al llindar del qual passarà la “via sacra”, el camí dels retorns, ¿el nostre camí quaresmal-pasqual? Així, “aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança”. “Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb”. “Ho crèiem un somni. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!” (salm).

                                               Pau , el nostre entrenador, ens enardeix en la cursa, a imitació d’ell mateix. “Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-ho com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. El que dèiem en començar: mai arribem al final de res. El nostre delit és córrer, batre propis rècords, res de competitiu en relació als altres. “No vull pas dir que ja he obtingut aquella plenitud que busco: corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apodera de mi. Germans, el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. Pau, corredor de fons!

                                               I, a més, el fermall d’or de les lectures d’avui referides a Jesús, d’aquell qui és “clement i misericordiós” i que se’ns manifesta esplendorosament amb l’actitud davant dels qui insidiosament el repten a respondre en el cas palès d’una dona adúltera. Jesús escamoteja la trampa que li posen. Jesús ho sabem, és perfecte Déu i perfecte home, però ara ens quedem meravellats del seu capteniment que els sobrevola i de tant! S’ajup, dibuixa al terra mentre diu com qui no diu res: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Segueix ajupit i dibuixant i hi ha una esfumadissa total, a partir -diu amb ironia Joan- dels més vells. Sol Jesús acotat i la dona dempeus. “On són?” Ironia fina! “Ningú no t’ha condemnat? Tampoc jo et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.  S’obre una pregunta, un dubte. ¿Què preval: la justícia o l’amor? Podrien semblar contradictòries!  Millor no podria acabar aquesta Quaresma de l’Any Jubilar sobre la misericòrdia. Francesc tracta en la Butlla d’aquest tema: “Recordem la relació existent entre justícia i misericòrdia. No són dos moments contrastants entre si, sinó un sol moment que es desenvolupa progressivament fins a aconseguir el seu àpex en la plenitud de l’amor... Per a superar la perspectiva legalista, seria necessari recordar que en la Sagrada Escriptura la justícia és concebuda essencialment com un abandonament confiat en la voluntat de Déu. Davant la visió d’una justícia com a sola observança de la llei que judica, dividint les persones entre justos i pecadors, Jesús s’inclina a mostrar el gran do de la misericòrdia que busca els pecadors per a oferir-los el perdó i la salvació... La misericòrdia no és contrària a la justícia sinó que expressa el comportament de Déu envers el pecador, oferint-li una ulterior possibilitat per a examinar-se, convertir-se i creure. Si Déu es detingués en la justícia deixaria de ser Déu, seria com tots els homes que invoquen respecte per la llei. Amb la justícia per si sola no n’hi ha prou i l’experiència ensenya que apel·lant solament a ella es corre el risc de destruir-la. Per això Déu va més enllà de la justícia amb la misericòrdia i el perdó. Qui s’equivoca haurà d’expiar la pena. Només que aquesta no es la fi, sinó el principi de la conversió, perquè s’experimenta la tendresa del perdó. Déu no rebutja la justícia. L’engloba i la supera en un esdeveniment superior on s’experimenta l’amor que està a la base d’una vertadera justícia”. Segons Francesc: “Aquesta justícia de Déu és la misericòrdia concedida a tothom com a gràcia en raó de la mort i de la resurrecció de Jesucrist. La Creu de Crist és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món, perquè ens ofereix la certesa de l’amor i de la vida nova”.

                                               Em permeto fer-vos aquest prec pre-pasqual: Aquests dies estem fent i seguirem fent durant la setmana vinent unes lectures de l’evangeli de Joan. Us prego que feu una lectura seguida de tot l’evangeli de Joan. Seria una entrada triomfal a la Setmana Santa, coronament de la “Quaresma Diferent”. Magalhâes té un dels darrers petits capítols sobre “L’evangeli de Joan”. Comença així: “Quan llegim els Evangelis, amb el temps n’hi ha un que va esdevenint el nostre preferit encara que continuem estimant-los tots. A mi em fascina el text de sant Joan. Això no vol dir que no apreciï la concisió de Marc, la misericòrdia de Lluc o les demostracions teològiques de Mateu. Senzillament, he anat creant una relació més intensa amb el testimoni evangèlic de Joan”. I va desgranant-ne els motius que són íntims de l’autor (no us els perdeu!). Jo els comparteixo a ple cor. Sempre és bo trobar algun “Amic de l’ànima” amb qui un se sent en profunda sintonia. Bon diumenge i bona pre-Setmana Santa amb Joan per guia i runner amb nosaltres!


Diumenge V de Quaresma, 13 de març del 2016.  Sabadell