divendres, 4 de desembre de 2015

Homilia del diumenge 06/12/2015 del P. Josep Mª Balcells

TANT  DE  BO  QUE  TOTS  FOSSIN  PROFETES!

                                               Moisès, a requeriment del Senyor, va voler traspassar el seu esperit profètic i a tal fi va escollir setanta ancians per fer efectiu aquest esdeveniment en ple desert. Sabem que la irrupció de l’Esperit va fer que profetitzessin –noteu-ho-bé, perquè això ens pertoca també a nosaltres, per la gràcia ja del baptisme, de la confirmació i de l’Eucaristia i per tots els “aneu, “sortida de l’Església” de Francesc, totes elles s’han anat succeint com mig ecos gairebé somortes; potser sense tenir-ne consciència explícita, tal volta fins i tot ara, ara mateix!-. Eren setanta els escollits, però només el van rebre els seixanta vuit presents . Al campament n’hi havia dos més que sense anar-hi també es posaren a profetitzar, amb la indignació de Josué, ajudant de Moisès. Corregué apressat cap a Ell, dient: “Senyor meu, prohibiu-los-ho”. Respon Moisès: “Que estàs gelós per mi?” I afegeix expressant el seu desig i somni: “Tant de bo que tot el poble de Déu fossin profetes damunt dels quals Yahvé fes reposar el seu Esperit!”

                                               Situem-nos a dia d’avui. Papat de Francesc: atenció que va per a nosaltres, no ens escapolim... Ens dirigeix un document que es titula LA JOIA DE L’EVANGELI. Posa destinataris: “a tots els fidels laics”. Ja deveu saber què significa laics; ja ho vaig escriure no fa pas massa setmanes... D’entrada, només començar el seu escrit es sincera el seu cor i el seu desig més acaronat, àdhuc dirà ho somio!: “En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels laics per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per la joia que omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la Joia. Així, vull indicar camins per la marxa de l’Església en els propers anys. Ens dirà que el seu contingut i la seva crida són programàtics per a tot el seu pontificat. “aquí he optat per proposar algunes línies que puguin encoratjar i orientar en tota l’Església una nova etapa evangelitzadora, plena de fervor i dinamisme”.

                                               Com a signes dels temps tenim per davant la celebració de l’Any Jubilar de la Misericòrdia, bo i celebrant també el 50è aniversari de la clausura del Concili Vaticà II. En la butlla de la seva convocació “Misericòrdia Vultus” ens diu: “L’Església sent la necessitat de mantenir viu aquest Esdeveniment. “Per a l’Església” –despertem-nos si estàvem mig endormiscats, encara!- “s’iniciava un nou període de la seva història. Els pares aplegats al Concili havien percebut intensament, com un veritable buf de l’Esperit, l’exigència de parlar d’una manera més entenedora als homes del seu temps. Una nova etapa en l’evangelització de sempre. Un nou compromís per a tots els cristians de testimoniar amb un més gran entusiasme i convicció la pròpia fe. L’Església sent la responsabilitat de ser en el món el signe viu de l’amor del Pare. Tota aquesta riquesa... s’aboca en una direcció única: servir l’home. A l’home en totes les seves condicions, en totes les febleses, i necessitats”. Això últim, citat per Francesc, correspon a l’homilia de clausura del Vaticà II, feta pel papa Pau VI.

                                               “Somio”, diu Francesc, en una Església sempre en actitud de reformar-se i de refermar-se en la seva pròpia radicalitat. “Jesús, ahir, avui particularment, i en un futur amb més alta espiritualitat, viscuda pels cristians, ajuntant l’amor a la naturalesa (Laudato si’), amb la justícia buscant com a finalitat el bé comú, fent dels pobres la destinació preferent de l’Església i, com a coronament de tot, amb la reconeguda dignitat de tot el creat. En una paraula: a ser més i més humans, que és -per la fe- la manera de divinitzar l’humà.

                                               “L’Església “en sortida” –dirà- “és una Església amb les portes obertes, és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare”; tot amb tot, sovint ens comportem com a controladors de la gràcia, no com a facilitadors. Però l’Església no és una duana, és la casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles. Avui i sempre els pobres són els destinataris privilegiats de l’Església, i l’evangelització gratuïtament a ells és signe del Regne que Jesús vingué a portar. Cal dir sense revols que existeix un vincle inseparable entre la nostra fe i els pobres. No els deixem mai sols”. “M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ens ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que es converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

                                               És hora ja de fer una repassada panoràmica per tots els textos de la litúrgia d’avui. Tots respiren un transfons de joia, d’alegria, d’engalaments, de portar diademes, de resplendors, de retorns dels fills i filles portats gloriosament, caminant segurs sota la llum de la glòria de Déu. Tindràs aquest nom que Déu t’imposarà: Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu. No es queda pas curt el salm responsorial en respirar goig, alegria i rialles, amb llàgrimes als ulls. Són dos cants d’exaltació per un retorn de l’exili: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem”. També Pau ens encomana en “l’oració plena de goig pensant en tot el que heu contribuït a la causa de l’evangeli”. ¿No us recorda l’exhortació amabilíssima de Francesc adreçant-nos i envigorint-nos en LA JOIA DE L’EVANGELI? Demanant Pau en el seu enyorament i pregària per a nosaltres “a fi de que el nostre amor s’enriqueixi més i més fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu”. Evangelitzant-nos, millor dit: deixant-nos evangelitzar per la paraula de Déu al desert que en el Baptista (profeta ell, el més gran, segons el parer de Jesús) el portà a predicar un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats, fent ressonar la veu dels profetes Baruc i Isaïes avui i la mateixa veu de Jesús evangelitzant la seva terra. I se’ns diu sigueu evangelitzadors, obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li els camí. Cridats a ser precursors perquè sigui el mateix Jesús qui sigui el veritable i definitiu profeta i evangelitzador. Ell és en definitiva el mateix evangeli. Visquem la petita profecia (I com n’és de gran) profecia de parlar bé –això vol dir beneir) i amb entusiasme de l’amor del Pare, de la justificació del Fill i de la santificació de l’Esperit Sant i també dels germans, sobretot dels més deixats als marges, a la perifèria social.

                                               Estem a l’inici de l’Advent. Jesús no s’apropa, ja és aquí!  És sempre l’Emmanuel és a dir “Déu en nosaltres”. El Regne de Déu ja és aquí, no sols enmig nostre, sinó ben bé dins nostre. Si estem ben desperts i sensibles a les invitacions que ens fan el Pare, a través del Fill en l’Esperit Sant entrarem amb peu ferm en totes les crides que ens està fent el papa Francesc. “Sempre ens cal contemplar el misteri de la misericòrdia. És font de joia, de serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia és la paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia és l’acte darrer i suprem amb el qual Déu ve a trobar-nos. Misericòrdia és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que es troba en el camí de la vida. Misericòrdia és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats malgrat el límit del nostre pecat”. (De la Butlla “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare.)

Joia plena en l’evangeli i joia encomanadissa  en l’evangelització


                        Diumenge II d’Advent, 6 de desembre del 2015.  Sabadell