TANT DE
BO QUE TOTS
FOSSIN PROFETES!
Moisès,
a requeriment del Senyor, va voler traspassar el seu esperit profètic i a tal
fi va escollir setanta ancians per fer efectiu aquest esdeveniment en ple
desert. Sabem que la irrupció de l’Esperit va fer que profetitzessin
–noteu-ho-bé, perquè això ens pertoca també a nosaltres, per la gràcia ja del
baptisme, de la confirmació i de l’Eucaristia i per tots els “aneu, “sortida de
l’Església” de Francesc, totes elles s’han anat succeint com mig ecos gairebé
somortes; potser sense tenir-ne consciència explícita, tal volta fins i tot
ara, ara mateix!-. Eren setanta els escollits, però només el van rebre els
seixanta vuit presents . Al campament n’hi havia dos més que sense anar-hi
també es posaren a profetitzar, amb la indignació de Josué, ajudant de Moisès.
Corregué apressat cap a Ell, dient: “Senyor meu, prohibiu-los-ho”. Respon
Moisès: “Que estàs gelós per mi?” I afegeix expressant el seu desig i somni: “Tant de bo que tot el poble de Déu
fossin profetes damunt dels quals Yahvé fes reposar el seu Esperit!”
Situem-nos
a dia d’avui. Papat de Francesc: atenció que va per a nosaltres, no ens escapolim...
Ens dirigeix un document que es titula LA JOIA DE L’EVANGELI. Posa
destinataris: “a tots els fidels laics”. Ja deveu saber què significa laics; ja
ho vaig escriure no fa pas massa setmanes... D’entrada, només començar el seu
escrit es sincera el seu cor i el seu desig més acaronat, àdhuc dirà ho somio!:
“En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels laics per invitar-los a una
etapa evangelitzadora marcada per la joia que omple el cor i la vida sencera
dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats
del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre
neix i reneix la Joia. Així, vull
indicar camins per la marxa de l’Església en els propers anys. Ens dirà
que el seu contingut i la seva crida són programàtics
per a tot el seu pontificat. “aquí he optat per proposar algunes línies que
puguin encoratjar i orientar en tota l’Església una nova etapa
evangelitzadora, plena de fervor i dinamisme”.
Com
a signes dels temps tenim per davant la celebració de l’Any Jubilar de la
Misericòrdia, bo i celebrant també el 50è aniversari de la clausura del Concili
Vaticà II. En la butlla de la seva convocació “Misericòrdia Vultus” ens diu:
“L’Església sent la necessitat de mantenir viu aquest Esdeveniment. “Per a
l’Església” –despertem-nos si estàvem mig endormiscats, encara!- “s’iniciava un
nou període de la seva història. Els pares aplegats al Concili havien percebut
intensament, com un veritable buf de l’Esperit, l’exigència de parlar d’una
manera més entenedora als homes del seu temps. Una nova etapa en
l’evangelització de sempre. Un nou compromís per a tots els cristians de
testimoniar amb un més gran entusiasme i convicció la pròpia fe. L’Església
sent la responsabilitat de ser en el món el signe viu de l’amor del Pare.
Tota aquesta riquesa... s’aboca en una direcció única: servir l’home. A l’home en totes les seves condicions, en totes les
febleses, i necessitats”. Això últim, citat per Francesc, correspon a l’homilia
de clausura del Vaticà II, feta pel papa Pau VI.
“Somio”,
diu Francesc, en una Església sempre en actitud de reformar-se i de refermar-se
en la seva pròpia radicalitat. “Jesús, ahir, avui particularment, i en un futur
amb més alta espiritualitat, viscuda pels cristians, ajuntant l’amor a la
naturalesa (Laudato si’), amb la justícia buscant com a finalitat el bé comú, fent
dels pobres la destinació preferent de l’Església i, com a coronament de tot,
amb la reconeguda dignitat de tot el creat. En una paraula: a ser més i més
humans, que és -per la fe- la manera de divinitzar l’humà.
“L’Església
“en sortida” –dirà- “és una Església amb les portes obertes, és cridada a ser
sempre la casa oberta del Pare”; tot amb tot, sovint ens comportem com a
controladors de la gràcia, no com a facilitadors. Però l’Església no és una duana,
és la casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les
espatlles. Avui i sempre els pobres són els destinataris privilegiats de l’Església,
i l’evangelització gratuïtament a ells és signe del Regne que Jesús vingué a
portar. Cal dir sense revols que existeix un vincle inseparable entre la nostra
fe i els pobres. No els deixem mai sols”. “M’estimo més una Església
accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una
Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies
seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi
clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ens ha
d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants
germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb
Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de
sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por
de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les
normes que es converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens
sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens
repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.
És
hora ja de fer una repassada panoràmica per tots els textos de la litúrgia
d’avui. Tots respiren un transfons de joia, d’alegria, d’engalaments, de portar
diademes, de resplendors, de retorns dels fills i filles portats gloriosament,
caminant segurs sota la llum de la glòria de Déu. Tindràs aquest nom que Déu
t’imposarà: Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu. No es queda pas
curt el salm responsorial en respirar goig, alegria i rialles, amb llàgrimes
als ulls. Són dos cants d’exaltació per un retorn de l’exili: “És magnífic el
que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem”. També Pau ens
encomana en “l’oració plena de goig pensant en tot el que heu contribuït a la
causa de l’evangeli”. ¿No us recorda l’exhortació amabilíssima de Francesc
adreçant-nos i envigorint-nos en LA JOIA DE L’EVANGELI? Demanant Pau en el seu
enyorament i pregària per a nosaltres “a fi de que el nostre amor s’enriqueixi
més i més fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè
sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia
de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist, a
glòria i lloança de Déu”. Evangelitzant-nos, millor dit: deixant-nos
evangelitzar per la paraula de Déu al desert que en el Baptista (profeta ell,
el més gran, segons el parer de Jesús) el portà a predicar un baptisme de
conversió per obtenir el perdó dels pecats, fent ressonar la veu dels profetes
Baruc i Isaïes avui i la mateixa veu de Jesús evangelitzant la seva terra. I
se’ns diu sigueu evangelitzadors, obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li els
camí. Cridats a ser precursors perquè sigui el mateix Jesús qui sigui el
veritable i definitiu profeta i evangelitzador. Ell és en definitiva el mateix
evangeli. Visquem la petita profecia (I com n’és de gran) profecia de
parlar bé –això vol dir beneir) i amb entusiasme de l’amor del Pare, de la
justificació del Fill i de la santificació de l’Esperit Sant i també dels
germans, sobretot dels més deixats als marges, a la perifèria social.
Estem
a l’inici de l’Advent. Jesús no s’apropa, ja és aquí! És sempre l’Emmanuel és a dir “Déu en
nosaltres”. El Regne de Déu ja és aquí, no sols enmig nostre, sinó ben bé dins
nostre. Si estem ben desperts i sensibles a les invitacions que ens fan el
Pare, a través del Fill en l’Esperit Sant entrarem amb peu ferm en totes les crides
que ens està fent el papa Francesc. “Sempre ens cal contemplar el misteri de la
misericòrdia. És font de joia, de
serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia és la
paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia és l’acte
darrer i suprem amb el qual Déu ve a trobar-nos. Misericòrdia és la llei
fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el
germà que es troba en el camí de la vida. Misericòrdia és la via que uneix Déu
i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats malgrat el límit del
nostre pecat”. (De la Butlla “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare.)
Joia plena en
l’evangeli i joia encomanadissa en
l’evangelització
Diumenge
II d’Advent, 6 de desembre del 2015.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada