divendres, 21 de novembre de 2014

Homilia del diumenge 23/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

“EL  PÒRTIC  DE  LA  GLÒRIA”

                                               Ja la setmana passada glosava el decurs de tot l’any litúrgic com un suposat “pelegrinatge pel camí de Sant Jaume”. Avui fem l’arribada virtual a Santiago de Compostela, tot fent bocabadats una atenta i pausada meditació davant per davant d’aquesta obra extraordinària, després de fer una besada d’arribada ritual als peus de Sant Jaume que va vestit de pelegrí amb un bastó de caminant a la mà. A l’imponent pòrtic hi ha una gran pàgina de l’eucaristia del cel i que ens pot servir com  d’una panoràmica celestial de fons per tal de celebrar la clausura d’aquesta nova anyada que hem fet pel camí litúrgic en el que ens ha acompanyat fins al darrer dia, o sigui avui mateix, l’evangelista Mateu. Celebrem, doncs, la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, àdhuc com ho diu a la col·lecta, Rei de l’Univers (de tot del tot). Així posem punt i final a tot l’any transcorregut.

                                               Desgranem punt per punt tots els textos de la Missa: Ezequiel a la primera lectura subratlla l’acció d’aplegar tot el ramat (l’univers enter de la creació) per part de Déu. És la seva misericòrdia la que el mou a atendre totes les ovelles disperses arreu, amb la declarada acció de conduir-les totes sota el guiatge amorós d’un sol i únic pastor. Rubrica com sempre amb el salm 22 que canta la sol·licitud de qui ens guia i ens mena. Només cal posar-nos cadascú de nosaltres en l’acció de la figura del nostre pastor, el Senyor, en qui hem posat tota la nostra confiança, perquè hem experimentat una munió de vegades el seu tracte exquisit: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”, i va explicitant la variada manera de mostrar-nos-ho, “oh, sí! la seva bondat i el seu amor que ens acompanyen tota la vida!”.

                                               Pau a la seva carta als corintis ens confirma, dient que Jesucrist ressuscitat, el primer d’entre els morts, ens obre la deu de la vida ressuscitada a tots “els qui són de Crist”, acomplint així el desig explícit de fer-nos participants del Regne. Crist posarà en mans del Pare tota la humanitat rescatada de l’esclavatge i ornada de boneses i de gràcies. Amb un final únic, recapitulador de l’obra de la creació (Pare), de regeneració (Fill) i de santificació (Esperit Sant), quan finalment “Déu serà tot en tots”. Així es pot condensar tot el llarg pelegrinatge de la humanitat i del cosmos en un final donat gratuïtament. Un “the end” extraordinari que ens portarà la certesa de que”la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a Vós, autor de tots els béns”.

                                               Sant Mateu ens donarà l’última lliçó amb l’evangeli dels evangelis que és aquest memorable capítol 25, en el que en forma de judici -forma de les Escriptures mol sovintejada- ens mostra ja a l’avançada la forma, el camí i les actituds que ens han de portar a segellar la nostra vida amb aquell desitjat: “Veniu beneïts del meu Pare i preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”.

                                               És una narració que “sorprèn” per bé i per mal amb uns intensos quan i ¿quan?... Jo tenia, era, estava malalt, etc, i ¿quan us vàrem veure...?,  fent així un repàs de les obres de misericòrdia fetes als “seus” que es transmuten a fetes a i en Ell mateix.

                                               La gran sorpresa és que es judicarà a la fi el primer manament a través del segon que definitivament n’és la prova com ja ens deia Joan al seu evangeli i cartes.

                                               Aquesta “sorpresa” que envaeix totes les persones, tant les de bé i d’accions de bon samarità, prescindint de que ho fessin amb motivacions explícites en nom de Déu i de la fe en Ell, o bé fetes només per bon cor, per humanisme, podríem dir. Déu és honorat en els “germans meus”, sabedors o no, que “m’ho fèieu a Mi”. Aquí hi ha la sublimitat d’aquesta manera de “jutjar” el que hàgim fet...

                                               Aquest és el darrer “secret de la vida” i de com ens anirà quan estarem davant de Déu. Déu està en cada humà, en cada cosa, fins al punt que als que no coneixien Déu, Crist, l’Església se’ls manifestarà favorable al final del pelegrinatge, per les seves accions i atencions als germans “meus”, perquè sempre “m’ho fèieu a Mi”.

                                               D’aquest passatge que se n’ha dit la “paràbola dels bons ateus”, deixa el cor perfumat i ple de certeses àdhuc per a aquells que tenint fe, no la veuen en llurs fills i néts. És la pàgina més consoladora de tot l’evangeli. Si els “teus” malgrat no “practiquen”, àdhuc si diuen que no creuen, però tenen el cor, les mans, tota la seva disponibilitat de servei i d’humanitat envers els desfavorits tots, tots, tots tenen lloc i dret a sentir-se cridats, beneïts, oberts a posseir el Regne. ¡Gent gran no us inquieteu per res! El Pare té cura de tots els seus fills, a tots estima entranyablement... Pares intenteu que es facin humans, que Déu ja els farà divins!

                                               Així ja ho deien sant Joan de la Creu: “En darrera instància sereu jutjats només per l’amor” o bé Pau, dient “l’amor no passa mai”.

                                               Els camins poden ser diferents a nivell de creences, però si l’acció de qui sigui és en favor dels “germans meus”, de la humanitat (ecologia, respecte, altruisme, pau i justícia) els serà tingut en compte; el fil d’or  de tota ètica passa pel servei als que són els marginats, els exclosos, els desafavorits.

                                               Déu té oberts sempre els camins que porten al seu cor, tot i que potser en són ignorats. Respirem tots. L’última paraula la té el segon manament que en definitiva és el mateix que el primer. Diu Jesús que són un de sol. Només és passar del meravellós implícit a un explícit que al final Déu els tindrà com a bons l’un com l’altre. Déu és una plenitud de misericòrdia que no sabrem entendre fins que ell conduirà la turmentada humanitat fins a les estances que ens esperen. No us inquieteu per res. Déu vetlla i condueix suaument tots els seus fills, per bé que ho faci per camins insospitats.

                                               En un principi volia dir que aquest capítol ens confirma en que l’amor als altres és l’apoteosi del saber donar sense esperar-ne recompenses i pensava que el tema es podia resumir en la primera part del Parenostre, resat pel mateix Jesús, en la “pregària d’identitat” que ens va donar a requeriment d’un dels seus deixebles. En resar-lo intentem posar-hi l’esperit mateix de Jesús quan es dirigeix al seu Pare amb qui s’identifica. Ensenya’ns el camí li diu Tomàs: “Si que aneu retardats en la meva coneixença!”: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” “Estima com ets estimat i fes el que vulguis”. Aquest és el vertader acabament de Mateu. Aquest és el vertader “final de curs”. Ara podem entendre millor l’última frase de l’evangelista Mateu en el seu escrit: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Ara sí el the end definitiu! Aquest és el Regne de Jesús, Regne universal i etern, Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Més amunt o més endins no podem anar... Plena confiança i sempre joc net i segons la pròpia consciència. Això és tot.


                        Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món, diumenge trenta quatre o darrer de durant l’any, 23 de novembre de 2014.   Sabadell