dissabte, 27 de setembre de 2014

Homilia del diumenge 28/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

TINGUEU ELS MATEIXOS SENTIMENTS DE JESÚS...

                                               Aquesta sintonia tan fonda se’ns demana que la tinguem amb el mateix Crist. D’això van les lectures litúrgiques d’avui. ¿És això possible? Tot depèn de com anem “seguint” Jesús ben de prop, anant més a fons en les seves paraules, sotjant-hi el que hi ha de “comunicació no verbal”: dels seus èmfasis, de quan diu per recalcar-ho: “en veritat us dic”, a vegades repetit dues vegades seguides, i altres actituds que suposen els seus sentiments més íntims. Jesús té rostre, mirall del que sent...

                                               Joan Baptista assenyalant Jesús com l’Anyell de Déu, fa com una transferència d’alguns dels seus deixebles. “Ell ha de créixer, jo he de minvar”. Un parell d’ells van seguir Jesús i li digueren: “¿On us allotgeu? Veniu a veure-ho”. Remarquem que diu veure, no escoltar. Hi anaren i s’hi van quedar aquell dia. Recordaven l’hora precisa quan varen sortir! Quedaren corpresos del que van veure i de seguida es van posar a fer “crida vocacional” boca-orella. Andreu n’era un dels dos i en trobar-se amb el seu germà Simó Pere li digué : “Hem trobat el Messies. El dugué a Jesús. “Jesús, mirant-se’l, va dir: Tu ets Simó, el fill de Joan; tu seràs anomenat Quefes”, –que significa Pere”. Jesús més endavant diu als emissaris del Baptista enviats per a confirmar que és el Messies, l’esperat: “Digueu a Joan el que heu vist. Que no són tant els fets miraculosos, sinó la manera com els fa. Els gestos, la mirada compassiva, l’atenció preferent pels malalts ( ja sabeu quina era la manera d’interpretar popularment  les malalties: al cec de naixement: ¿és ell qui ha pecat o són els seus pares?). Jesús atén amb misericòrdia i atenció personal tothom qui ho necessita i s’acull a la seva vora amb confiança. L’hemorroïssa n’és un bon exemple. L’ambient que es respira també parla...

                                                 la mirada-. Els acomiadaments dels curats, amb quina tendresa els diu: “La teva fe t’ha salvat. No tornis a pecar més”. La mirada de pena que fa tot estimant-lo, encara que no s’hagi atrevit el jove ric a abandonar les riqueses per a seguir-lo. El tracte singular amb les dones, sense mirar qui són, només mostrant-los una deferència plena de tendresa... Al camí del calvari com atén les dones ploroses i la Verònica, la seva Mare quin intercanvis de mirades tot un joc de dolor, de goig, de llum i de resurrecció... A la creu, repassem les paraules que pronuncia: allí hi ha concentrada tota l’ànima de Jesús. Amb quina confiança és posa a les mans del seu Pare. Moments en què els sentiments prevalen. Les mirades del cor allí arriben al clímax del que és humà i diví... “Ulls del bon Jesús mireu-me” dèiem...
          Oh, la mirada de Jesús –de l’abundància del cor en parla

                                                           Sabem que els sentiments neixen d’una ànima fonda, transparent, amable, sensible, solidària que propicia una abraçada només en el mirar. Aquesta és una mirada amorosa més fonda que les mateixes paraules. És el missatge del cor.  La mirada d’ànima transparent és una benaurança. Els nets de cor veuran Déu

                                                           També pot ser en negatiu o bé millor en sentit estimulant, aclaridor, com es llegeix al final de l’evangeli d’avui, dirigit a les autoritats del poble que tenen el cor endurit. Ell que ha vingut no a condemnar sinó a salvar: per això ha vingut misericordiós, com a sentiment bàsic de tots els seus sentiments. Quin greu li sap que no s’obrin al reclams del Regne. Quantes vegades us he volgut aplegar com la lloca la seva pollada...

                                                           ¿Quina imatge tenim de Déu –primera lectura- que ens atrevim a reptar-lo, a retreure-li que no ens escolta, que no ens atén. Si serem agosarats! ¿Com podem dir que: “No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor? Fem conscientment o inconscientment retrets a Déu, perquè no té ni pensaments, ni camins, ni sentiments com els nostres. Pere ja en sap d’això alguna cosa... Seria millor callar, confiar i deixar obrar al Déu que pensa, sent el millor per a cadascú de nosaltres. Com si l’obliguéssim a que tot fos “flors i violes”, mentre que Ell pren la condició d’esclau, es fa no res, fins i tot arribant a la mort i mort en creu, per tal de ser conseqüent amb la missió que el Pare li confià (Vegem quina riquesa de sentiments si aplega en la seva disponibilitat i lliurament en favor de tots els homes, de sempre i arreu. Inimaginable!)

                                               Si repassem avui, sobretot la primera lectura, el “seu” salm responsorial ( sempre plens de sentiments, no ho oblideu mai que és una pregària tota ella plena de sentiments: així l’hauríem d’escoltar i millor recitar...) i  a més, arrodonint-ho tot amb la segona lectura, En tot aquest bloc la paraula-clau és el “camí”, l’encaminament vers l’ànima de Jesús, en la que ens manifesta els seus sentiments, en allò que avui en diríem la “Intel·ligència espiritual”( en Torralba en té un llibre molt interessant i il·luminador. Val la pena llegir-lo i rellegir-lo), llibre que atén a les actituds fondes que es trasllueixen en una plètora de sentiments ancorats en la humanitat, plena pels creients de divinitat de Jesús. L’expressió més apropiada seria l’amistat feta de presència mútua, de complaença, de mirar-nos els ulls, del goig de saber-se estimat i de poder estimar, de mantenir el cor en sintonia i vibració amb el de Jesús. És el que avui se’n diu l’experiència, el tracte personalitzat, el record afectuós de la mirada bondadosa, misericordiosa de Jesús.

                                               Tinc davant el llibre que es titula Fit a fit amb Jesús que        s’encapsat-la amb una estrofa del llibre de sant Joan de la Creu que jo en posaré tres. Es tracta del Càntic espiritual. “Apaga mis enojos,/ pues que ninguno basta a deshacellos,/ y veante mis ojos/ pues eres lumbre de ellos/ y solo para ti quiero tenellos.
                                               Descubre tu presencia/ y máteme tu vista y hermosura:/ Mira que la dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura.
                                                Oh cristalina fuente,/ si con esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados”.

                                               “De la geografia del cos humà probablement no hi ha un altre lloc tan singular com el dels ulls, diu el llibre. Abans del contacte físic els ulls són els vigies encarregats d’afigurar a quina distància es troben les presències, tant les desitjades com les no desitjades. Per això, els ulls bé poden ser considerats com una porta de la fe... Els ulls permeten el joc de les mirades. Un joc en què sempre convé tenir present la dita del poeta: “L’ull que veus no és ull, perquè tu el veus,  és ull perquè et veu” (A. Machado) Tres són els autors: Joan María Velasco, Dolores Aleixandre, José Antonio Pagola.
                                              
                                               Si algú el vol llegir jo li diria que comencés al revés, per la major intel·ligibilitat. Pagola és ben conegut i sap escriure d’una forma planera i profunda a la vegada.

                                               Acabem amb el començament de l’epístola als Filipesos: “Germans per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres” Són els sentiments de Jesús transferits a la nostra vida de cada dia.

                                               Cantem: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell...” Això consona amb el que Pau ens deia el diumenge passat: “Ara, a vosaltres us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 28 de setembre de 2014   Sabadell