diumenge, 21 de setembre de 2014

Homilia del diumenge 21/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

                        LA  MESURA  DESCONCERTANT DE DÉU I LA NOSTRA

                                               En llegir aquesta paràbola, de sobte entrem en el desconcert. Si no hem estat atents a la primera lectura no tindrem “canviat el chip” per poder entendre, meravellats, el significat de la paràbola. El chip és la mirada de fe. Si Déu no ens desconcerta és que el “judiquem” a la “nostra” manera. Maragall deia “humana és ma mesura” i se n’excusa... En la humilitat de qui sap que Déu és diferent, és l’”Altre” i és lliure d’obrar a la seva manera, que és la que ens deixa astorats, perquè trenca tots els nostres esquemes raonables, que som capaços de demanar justícia deslligada de l’amor. Així inventem el “dura lex, sed lex”, el fet comercial, el do ut des, el premi o el preu del nostre obrar... Ens quedarem sempre curts en Déu, que es defineix com l’Amor essencial. ¿Què entenem per amor, quan esperem una “justa” recompensa? Afortunadament les matemàtiques en Déu funcionen d’una altra manera, això és: divinament. Hi podrem accedir en part si actua en nosaltres “L’era de la fe” que diu Pau.

                                               Aquesta paràbola l’hem de llegir  per poder-la entendre i assaborir des de l’evangeli obert. L’anècdota en que es recolza té literalment un importància secundària. El que en realitat es vol posar de relleu és el final axiomàtic com un aparent afegit paradoxal, fora de la narració que en dóna l’explicació per bé que sorprenent. Tinguem present que llegint els contextos directament en l’evangeli de Mateu (cosa altament recomanable per poder endinsar-nos en els sentits a voltes inèdits, sorprenents del que ens proclamen). La mateixa frase del final ja la trobem abans de la mateixa paràbola. Emmarcada, doncs, en començar i acabar per “aquests: “Així el darrers seran primers i els primers, darrers”. Es veu palesament que aquest és el missatge veritable i no una disquisició gairebé sindical de justícia a la humana... No ens hauria d’estranyar quan Isaïes ens posa en pista de com l’hauríem de llegir la paràbola. “Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt, tant com la distància del cel a la terra”. Recordem també la repulsa que rep Pere quan vol que el Mestre no parli i, a més reiteradament, de la passió imminent. “Fuig de mi, Satanàs, em serveixes d’entrebanc, perquè els “teus sentiments” no són pas els de Déu, sinó dels homes”.

                                               Els pensaments-sentiments de Déu no són pas, els dels homes, afortunadament. Com ens costa d’entendre que Déu té la mesura desmesurada, incommensurable, diferent, distant com la distància del cel a la terra. I això per be, en positiu. Ell ha vingut no a condemnar sinó a salvar. La mesura-patró-metro és l’amor. Exemples: l’ovella perduda, els malalts, els pecadors, les prostitutes, tot el que estava perdut.. Aquests tenen una atenció privilegiada: els darrers, per l’estimació dels que es creuen primers, passaran davant. Recordeu la Gran Paràbola del Senyor-Pare Pròdig (en el sentit etimològic de la paraula) Pròdig el Pare, sobreabundant, magnànim, Pare-Mare. Sempre he cregut per fe que Déu sabria compaginar justícia amb l’amor. ¿Com s’ho fa m’és un misteri de goig, però el fet jo el crec, l’espero i l’estimo; això em dóna pau, la pau del mateix Déu. La tornada del càntic sobre la generositat de Déu, sobre la sobirana acció de Déu en favor dels seus fills és “perquè és eterna la seva misericòrdia”. Déu és substancialment AMOR. El seu amor per cadascú de nosaltres no es pot mesurar. “Tingues fe, la fe t’ha salvat” Una fe circumstancial, concreta, fruit d’una recerca, d’un trobar-lo ara i sempre que es deixa trobar. El salm responsorial, que canta i prega el que ens ha dit avui Isaïes és commovedor: “”El Senyor és compassiu  i benigne. Lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ha creat. Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor” El seu cor és tan ample i tan magnànim que hi cabem tots. És generós a perdonar. ¿Com entenem l’amor (no a mesura humana sinó divina: “perdura eternament el seu Amor”. L’Amor amb que Déu ens estima foragita tot temor, tota por. El seu Amor és delicat i coneix la poca coseta que som nosaltres. No hi caben exigències, les dels treballadors de primera hora. Deixem que Déu sigui Déu. “¿Per ventura no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo SÓC generós? Tota la relació de Déu amb nosaltres està marcada per la generositat. Descansem en Ell, que cuida de nosaltres, un a un. “Deixeu-lo fer”.

                                         En el Cor del Pare hi caben tant el fill “recuperat” com el germà gran, que té el cor “picat” per l’enveja, que fa els recompte dels “greuges” a ¿qui? Al Pare. “Tot el que és meu és teu”. No ha entès el Pare. El Pare surt a buscar el fill perdut i ara recobrat en salut. El gran no vol entrar a casa, fa comparances. Ell sempre ha estat fidel... La fidelitat no amorosa, com si fos una obligació, no és tal. Llàstima que no va “estimar l’estimació del Pare”, en el seu amor acollidor. Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar existencialment com a generositat fora mida, allò de la mesura divina... com a gratuïta que no compte. El fill sempre serà el fill. El fill gran es creu amb mèrits davant dels excessos d’amor, de liberalitat envers aquest que és de l’hora undècima. Déu estima cadascú segons la mirada i el que li dicta el cor. Són expressions humanes. No en tenim d’altres. Deixem que Déu sigui Déu. No li marquem el pas, els temps, les mesures. Déu no té mesures com les nostres. Això ens dóna pau. Beneït sigui Déu, ara i sempre. Ell és Pare-Mare. Déu es manifesta més Déu quan perdona. Perdona setanta vegades set i més i molt més. Nosaltres som mesquins...

  • Error: pensar que els meus pecats importen més a Déu que la meva persona.
  • Error: pensar que la força del mal més gran pot més que l’Amor generós de Déu.
  • Error: pensar que el judici de Déu s’ajustarà a normes, lleis i no a l’Amor de Déu, escenificat en els braços oberts, acollidors. Déu va inventar l’abraçada.
  • Error: pensar que la por pot més que l’amor.
  • Error: no et judiquis tu mateix, deixa que et judiqui Déu Pare-Mare.
  • Tot ve de Déu. Ell té la iniciativa del perdó; tot passa per ell (és més important deixar-se perdonar que voler ser perdonat, perquè estic arrepentit. Tot s’encamina vers l’Amor. L’única moneda de curs legal és l’amor que perdona.
  • El perdó és com un nou engendrament: emergim com a criatures noves. Portem al front el signe de l’amor preferencial de Déu.
  • Qui se sent perdonat, és natural que perdoni amb el perdó experimentat en Déu.
  • El perdó restitueix. Els pecats queden fosos en la fornal del seu Amor. Deixen de ser. Déu té una immensa capacitat d’oblit. L’esborrador que usa Déu deixa la pissarra completament neta. Polsim de guix, res més
  • Tingueu fe en l’amor. Fe absoluta. Quan hi ha fe neix l’amor. Aquest cobreix una multitud de pecats.
  • Els braços oberts com fan els pares amb els seus fills i corren a rebre l’abraçada joiosa i confiada. No puc deixar de pensar en el Rembrandt sobre el fill pròdig...
  • Si dic que estimo Déu i no estimo els germans sóc un mentider.
  • La mirada de Déu és amorosa i activa i abat pantalles i murs, això si ho crec tot és possible i tot és nou. La gratuïtat de Déu obre totes les portes.
  • Déu no utilitza balances. Obre el palmells. I sospesa a ull, a ulls d’amor. Sempre fa molt bon pes i àdhuc hi posa una bona torna. Déu fia avui i demà. Confiança.
  • Déu és sempre sobreabundant: fa una mesura benvolent: “Abocarà a la nostra falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada a vessar”. Al seu exemple: Ara ens demana que mesurem amb generositat, per tal que al nostre torn ens faci una mesura igual d’esplèndida.
  • “No quedeu a deure res a ningú. L’únic deure vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”.
  • Estimar és tota la llei. Certament la llei de l’Esperit (Pau)
  • “Oh Déu, vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a vós i el proïsme, feu que, per l’observança del vostre manament, meresquem d’arribar a la vida eterna”. “Tant de bo que els meus camins no es desviïn de guardar els vostres decrets”.
  • Passen davant els més necessitats: aquesta és la manera de fer de Jesús, en la terra com es fa en el cel. Encara que siguem dels de l’hora undècima, no hi fa res.
  • Els primers no haurien de fer prevaler la seva fidelitat, el seu esforç, la justícia comparativa. ¿Què tens que no ho hagis rebut? Davant Déu som publicans; res d’arrogàncies farisàiques. No podem anar a Déu amb les nostres exigències...
  • Si dic que estimo Déu i no estimo els germans sóc un mentider (Joan)
  • Us demano sols això: que porteu  una vida digna de l’evangeli de Crist (Pau).
  • El bon lladre n’ha tingut prou en “entendre” Jesús en la creu. Veu la diferència entre ells dos i Jesús. “Avui estaràs amb mi al paradís”. ¡Marca de la casa!
  • “El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho també gratuïtament”.
  • “Sigueu misericordiosos com el Pare és misericordiós”.
  • La mirada de Déu és activament amorosa: trenca dureses i ensorra pantalles.
  • “En les teves mans encomano el meu esperit”
                        Diumenge xxv de durant l’any, 21 de setembre del 2014.  Sabadell