divendres, 21 de març de 2014

Homilia del diumenge 23/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

“JESÚS, EL PRIMER I EL MÉS GRAN EVANGELITZADOR”

                                               Així ho afirma Pau VI en una de les encícliques més maques, ¡i entenedores! que porta per nom “Evangelii nuntiandi”. Jesús és l’única figura en què personatge i missatge estan identificats i encara que ell no parlava de si mateix, cosa que ja farien després els seus deixebles en les seves reunions, recordant paraules i fets, al final van veure que de Mestre i Rabí només n’hi havia un que era ell. I ell després els (i ens) va dir: “Aneu i prediqueu que el Regne de Déu és tan a prop, tant que el trobarien dintre seu. Estic llegint amb vertadera fruició l’exhortació apostòlica “Evangelii Gaudium” del papa Francesc que me l’imagino fent de Jesús al brocal del pou com el mateix Jesús. Una escena innoblidable. Pel meu gust de les millors de Joan.

                                               Abans de fer alguns comentaris a l’evangeli d’avui deixeu-me posar dues cites que Francesc ja posa des de bon començament al seu escrit, perquè em semblen com quelcom d’immillorable a tot el que després us pugui dir: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “No s’esdevé cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Continua el papa Francesc: “Només gràcies a aquesta trobada –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autorreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan li permetem a Déu que ens porti més enllà de nosaltres mateixos per a aconseguir el nostre ser més veritable. Allí hi ha la font de l’acció evangelitzadora. Perquè si algú ha acollit aquest amor que li torna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-ho a d’altres?”. “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense parar”. Una cita més i prou: “L’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria”.

                                               En la samaritana tenim una escena prototípica de com Jesús evangelitza. És una de les pàgines “viscudes” de la seva mestria en captar l’interès i, pas a pas, la vida entera de la samaritana i de com sap portar-la a allò de més profund i de més viu en les persones que evangelitzen i en les que es deixen evangelitzar. Anar a fons, poc a poc, respectant l’altre fent que en les respostes a que el porten les paraules de l’interlocutor vagin més a fons, a descobrir-se tot un altre.

                                               Deixarem de banda la menció dels deixebles del començament i de l’acabament de la narració per poder-nos centrar en el diàleg amb la samaritana. No és estrany que la dona es faci primer les reflexions culturals. “No es fan els samaritans i els jueus”. Sorpresa de la dona en ser interpel·lada a ras de cosa quotidiana: “Dóna’m aigua”. Jesús comença a aprofundir: “Si sabessis qui és qui et demana que li donis aigua”. De ben segur que -si ho sabessis- la petició la hi faries tu. Però encara no sospita quin secret hi ha en les paraules del Mestre. ¿Com ho pots fer de pouar-te tu l’aigua”. “No tens estris; t’és impossible”. El Mestre va un graó més endins. “Els qui veuen d’aquesta aigua tornen a tenir set. Jo en dono d’una altra mena que assassia”. Un cop més de profunditat. “Qui begui d’aquesta aigua viva, mai més no tindrà set. Se li convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna. Ella ho entèn a ras del concret. “Doneu-me’n i així no hauré de tornar a treure-la del pou. Resposta humana, interessada. Encara no el segueix... El Senyor li fa veure discretament quina situació personal viu aquella dona. Ella davant d’això no se li acut res més que dir: “Senyor, veig que ets un profeta”. No ha entès res del què li diu, però enceta un tema religiós: Dos temples; ¿quin dels dos és el més important: el d’ells a Garitzin o bé el de Jerusalem?”. Jesús altra vegada la desconcerta: “Creu-me, dona; s’acosta l’hora en què no és la qüestió més important on vol ser adorat Déu. Encara més, ja és arribada l’hora en què el Pare el que desitja és que l’adorin en esperit i veritat. No és qüestió de lloc sinó de capteniment, d’actitud profunda. La dona desconcertada (no n’hi havia pas per a menys!) canvia de registre. Les preguntes de Jesús, socràtiques a tot ser-ho, és a dir que promouen que la interlocutora vagi més a fons: “Sé que ha de venir el Messies. Quan ell vingui ens ho explicarà tot”. Resposta de pasme: “El Messies sóc jo, que parla amb tu”. Desconcert total. D’evangelitzada es torna de cop i volta evangelitzadora, sense entendre massa tot plegat... D’una revolada, deixa abandonada la gerra i torna al poble i anuncia que possiblement ha trobat el Messies. Corra la veu i és produeix el miracle: és invitat –fora de tot costum- a romandre al poble i després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure i deien a la dona: “Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món”. A destacar que qualsevol que evangelitza és com diu Francesc un “sobrevingut”. Qui evangelitza sempre és Déu, és l’Esperit de Jesús, que passa primer. Tot es realitza en l’àmbit de la gratuïtat. “El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho també gratuïtament”

                                                “Invito cada cristià , en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense parar. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú no queda exclòs de l’alegria reportada pel Senyor” (Pau VI)

                                               “La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida s’acreix donant-la i es debilita en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixien de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres. “Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei profunda de la realitat: que la vida s’obtè i madura a mesura que hom l’ofereix per donar vida als altres. Això és en definitiva la missió. Per conseqüent, un evangeñitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral. Recobrem  i augmentem el fervor, “la dolça i conformadora alegria d’evangelitzar, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes... i tant de bo que el món actual –que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança- pugui així rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i descoratjats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut primer que res en si mateixos,l’alegria del Crist (Pau VI).

                                               Pastoral en conversió: ja no ens serveix una simple “administració”. Hem de construir en totes les regions de la terra un “estat permanent de missió”. Acabo fent una invitació que no és més que la que fa el papa Francesc i que jo demanaria que la llegíssim en la seva exhortació, com a estímul quaresmal: “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una quaresma sense Pasqua”.

                                               “Acabo amb aquest paràgraf i us deixo a vosaltres la lectura personalitzada d’aquesta crida que fa Francesc a tota l’Església a missionar: “Sortim, sortim  a oferir a tots la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que molts cops vaig dir als sacerdots i laics de Buenos Aires: prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si quelcom ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucriist, sense una comunitat de fe que els contingui , sense un horitzò de sentit i de vida...”  Seguiu, seguiu, pa blanc, saborós, evangeli pur i senzill. Gràcies, papa Francesc.

            Diumenge III de quaresma, 23 de març de 2014.  Sabadell