divendres, 23 d’agost de 2013

Homilia del diumenge 25 d'agost de 2013 del P. Josep Mª Balcells

LA  GRAN  I  INQUIETANT  PREGUNTA

                                               És tan humana la pregunta com la que es bescanvien els estudiants en sortir de l’examen ,de qualsevol prova selectiva: ¿Què, com t’ha anat? ¿T’han aprovat? Ja posats dins l’evangeli, més d’una vegada surt semblant pregunta: “Senyor, ¿són pocs els que se salven?” Recordeu respecte als rics, també el passatge del descasats. La pregunta tal i com està expressada pressuposa que seran pocs. (Ja ho sabem que la resposta en part està ja condicionada per la pregunta i pel to en què es fa. La pregunta en qüestió pressuposa una mentalitat restrictiva). Hi ha preguntes que no es poden fer a Jesús perquè sempre les eludeix. És comprensible, però, que la faci qualsevol. Segons l’evangeli no se’n deriva ni que fos un deixeble qui la fes. “Algun passant”. És la pregunta que la fa aquell que veu –si ho veu! - que el cristianisme és minimalista. Que amb poca cosa ja en té prou per salvar els mobles. La resposta de Jesús, que en realitat no és cap resposta. La resposta, dic,  de Jesús és la que es mereix el to de la pregunta: “Porta estreta i cua, cops de colze, etc. Aquest programa i estil de viure –si és que se’n pot dir programa- no porta a res. Ben diferent la pregunta del jove ric: “Mestre, ¿quina cosa ona haig de fer per obtenir la vida eterna. Jesús diu: Si vols ser perfecte, vés ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel. Després vine  segueix-me” Llàstima de com va acabar amb una doble tristesa: la de Jesús i la del jove...

                                               Tot està pensat per fer l’entrada per les portes principals (se suposa que el símbol és la ciutat de la nova Sió o la que pressuposa la ciutat de la Jerusalem celestial. Tot té evidentment un preu. Si jo valoro si em salvaré pels pèls, vol dir que no he entès ni he entrat en la proclama i la dinàmica del Regne. Això, aquesta manera de pensar era bastant freqüent. Tenir els papers en regla. “L’extrema unció tant en sentit del costum usual (en sentit literalíssim amb la manera com es deia fa ja temps, quan el mort era encara a les últimes; quan estava encara un mica calent. Això, aquesta manera de pensar i de fer era basant freqüent. Aquest és l’evangeli de les “bones persones” i n’hi ha tantes. Déu -em permeto dir- els salvarà  fent-se mitja trampeta Ell mateix. “Vine beneitó (no beneït ) del meu Pare, apa, passa endavant. Tindràs tota una llarga eternitat per arribar a entendre qui és Jesús, el Crist; què vol dir  el Regne. En entrar al cel et donaran un NT. i l’hauràs de llegir eternament a fi d’anar entrant en el què signfica ser no creient, no practicant, sabedor d’oïdes tu que has sordejat des de  ben aviat. I de la Missa ni la meitat. Catòlics de tradició constrictiva. Quina imatge de Déu!

                                               “Jo et volia que experimentessis  que ets fill meu, et volia germà, et volia compromès amb el bé possible. Passa que t’ha salvat la bondat que a fi de comptes era jo mateix que te l’havia donat. ¿No veus que tot  és de regal, apa que seràs estimat ni que siguis dels últims de les cues de la porta estreta. Llegim evangeli avall que és pels que estant avesats a sentir que tot va per als altres. “Correu”. Apa espavileu-vos si voleu ser dels primers ni que només sigui dels de la porta estreta. ¿Què no heu llegit les paràboles  en les que el Pare fa de protagonista? ¿què no veus que la  paràbola no està fonamentada sobre la teva poca exigua bondat, sinó sobre la sobreabundància de la del teu Pare? ¿Què has entès del teu Pare? És la part exhortativa de l’evangeli que vol estimular a córrer. No hi vagis així desmenjat, que faràs salat per la munió que t’haurà passat davant per aquells que encara que tard hauran  entès com anaven les coses... Tot té una mesura justa: “Us asseguro que molts voldran entrar i no podran. Només corrent i de valent pots recuperar temps i “guanyar-te” l’entrada.

                                               I ara ve la grossa. Se suposa que arribeu a l’entrada de nit i ja les portes estan tancades. És tard i nit fosca. Ja pots cridar, ja pots esgargamellar-te, ja pots explicitar el teu curriculum com a deixeble: menjàvem i bevíem amb vós i predicàveu pels nostres carrers. Em coneixeu de sobres, eh! “No sé d’on sou”. Fixem-nos que ho repeteix dues vegades. Hi estàveu però no hi éreu... Tot es compte un per un. No val el grupet, la gernació enmig de la qual hi estàveu. Tu ets qui ha de respondre per tu. Paraules de rebuig: “lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

                                   Ell, el Pare, el seu fill i l’Esperit de Déu volen “omplir”el cel. Els evangelis en van plens d’aquesta voluntat dels Tres. Atenció que ara és una crida més: t’esperen: ets fill, ets germà, ets tu l’elegit... Quin sentit té dir la Missa per a unes quantes persones esparpellades. Vol família. Vol família gran. ¿Seràs substituït? ¿És que pot ser substituir un que és conegut, és esperat, és invitat, és comensal, és estimat?

                                               Vindran a la taula del Regne a fer de comensals els Patriarques i amb gent dels quatre punts de l’horitzó. Estaves destinat a ser dels primers i seràs  -amb sort- dels darrers. Malaguanyat, malaguanyat, deixem-ho repetir: Malguanyat. Déu et segueix amorosament els passos, però tu vas sortir rebec i ni la força de l’amor de Déu va poder tirar-te l’àncora perquè  canviessis de rumb que et portava equivocat. Mira si és forta i recalcitrant la teva voluntat. Oh, sí, ¡la lli-ber-tat!- ¡que ja som una mica grandets per creure en els miratges!

                                               Tot això t’és dit –i m’és dit per a mi mateix. Vull dir d’una vegada per sempre que quan parlo de tu i per a tu, sempre hi ha inclòs el parlar per a mi.

Afegeix la llegenda
                                               L’evangeli és exhortatiu, per això fem la cara que fem molts i com aquell desastrat que mai es mirava al mirall i el dia que ho féu tot sorprès digué:  “i aquest, ¿qui és?, reflectit pel mirall.

                                               Jo començo a córrer, ¿per què no hi anem tots junts, que la companyia fa més comportable el camí? I corrent, corrent veurem els que joiosos s’encaminen cap a les portes grans, i ens en venen ganes de seguir-los. Apa endavant, ara via estreta, després si ens entren les ganes d’apretar el pas, potser acabarem amb els que s’ho han agafat amb ganes i sabent quelcom del misteri del Regne. Jo em poso a alleugerir el pas, que potser portem un xic de retard. Després tot són embussos i empentes. Prenem-nos-ho amb temps i amb calma. Déu no va crear la humanitat per els mediocres; aquests som nosaltres en tot cas. I què gran que ens ve el Regne de Déu!  I això que dient ben sovint: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.

   Diumenge XXI de durant l’any, 25 d’agost de 2013, Festa de Sant Josep de Calassanç.  Bacelona