dissabte, 10 d’agost de 2013

Homilia del diumenge 11/08/2013 del P. Josep Mª Balcells

ENCARA –I MÉS- L’ANY DE LA FE

                                   “Poble de Déu, Poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu, Església que avança; el Regne ja és aquí”,diumenge rere diumenge,  anem aprofundint els camins de la nostra fe, si en nosaltres ha tingut ressò la dedicació a l’Any de la Fe és una sort i una meravella. Primer de tot cal ser agraït. Perquè estar interessat en el tema vital de la fe és tot un do i una gràcia de la que possiblement encara no en siguem massa conscients, però aquesta és la realitat objectiva. Diu l’evangeli d’avui: “Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”. És natural, i més encara, és una qüestió de sensibilitat i de consciència. Qui és conscient de que ha rebut el “tresor de la fe” (la perla fina de l’evangeli) ha de fer-se digne (millor seria dir: fer-se’n menys indigne) de posar la fe en tot el nostre viure plural. La fe no és per a quan ens posem a pregar, sinó que ha d’estar entroncada amb la vida. En diem vida de fe! Com més fe, més vida; com més vida, més fe. Hi ha una oració sobre les ofrenes que s’interna en el sentit de la fe com a do i com a procés. Diu: “Senyor, acolliu favorablement els dons de la vostra Església, ja que sou Vós qui ens heu permès d’oferir-vos-els i vós mateix els transformeu en el sagrament de la nostra salvació. Déu dóna abundosament la fe (do) i nosaltres l’oferim a Vós i un do rebut i ofert es transforma (en ofrena) en el sagrament de la nostra salvació. Recordeu que després de les consagracions exclamem: “Misteri de la fe”: -anunciem la vostra- -nostra mort (redempció); -confessem la vostra-nostra resurrecció; -esperem el vostre retorn (“Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del temps. Senyor Jesús”.(És el  segon retorn de sant Bernat: encarnació – inhabitació – final del temps)

                                   Tot l’AT. està basat en fer sovint exercicis de memòria de les grans “gestes” que el Senyor va fer per alliberar el que farà d’ells el seu poble sant. Com més recordes, més valuós i agraït es torna la gesta que Ell obrà. Passeu-ho de pares a fills, canteu-ho sovint. El cant esdevé pregària i posa en moviment els millors sentiments del cor. Poble que no canta es torna enterc, els sentiments s’afebleixen i oblida ses arrels... Una part important per als israelites són els salms que eren cantats...

                                   A la segona lectura l’autor de l’epístola als hebreus fa un panoràmica de tot l’AT. des de la vivència de l fe. Atenció a la definició de la fe. Primer que tot: Vejam: La fe no és solament un desig, és posseir, tenir, viure anticipadament els béns que esperem. És tot el que serà el nostre futur, viscut en la limitada manera humana d’una forma present. Una anticipació: fer un tast, una primera fruïció del que serà la plenitud que ens espera. No sabem què serà el cel, però ja ara en podem sospitar el què serà per l’acció de l’Esperit que no falta si no fallem nosaltres. Se’ns ha parlat molt de l’amor, i amb tota la raó, però per Joan i Pau fe i amor són germanes i tot el que es pot dir de l’una és pot dir també de l’altra. Amb l’esperança fan les “tres bessones” teologals. Ho són i ho demostren que en són, de bessones... Juntes, ben avingudes.

                                   Posseir: quina paraula més humana i, més, evangèlica: Pregustar, preveure, pre-intiur, preparar-se, tastar el bé superior que és Déu. Tenir el bé de Déu ara ja aquí, de forma que quanta més fe més possessió. Ara estem en gestació: som, però no encara del tot. La fe es mesura per la vivència, presència, acció de Déu que tenim ara. Pobresa de fe, pobresa de la experiència de Déu: van juntes, una mesura l’altra. Pobresa, oi que si, la nostra?

                                   “Conèixer per endavant allò que encara no veiem”. Conèixer vol dir experimentar. Déu no és una idea. No és una qüestió de racionalitat. Tan elevat és aquest no coneixement de veritat que és inexplicable. Sant Pau que ho va experimentar ho deixa en l’inefable; no ho sap dir, li falten paraules. Experiència per la qual –tan elevat és aquest nou coneixement que no es veu en cor de dir-nos res més perquè excedeix tota parla, sentiments i sensacions. Parla de que ara mirem com en un mirall i encara no prou net. Expressar, no; experimentar i gaudir, això sí, a la nostra mesura.

                                   Després de la definició fa una lloa dels patriarques, com una lletania d’acció de gràcies de la fe que es basa en les promeses que Déu féu als patriarques, des de Abraham, anomenat el nostre pare en la fe i tots els que seguiren després. Comença cada paràgraf amb l’expressió: “Gràcies a la fe” Dirà al final del capítol: “tots aquests han merescut per la seva fe el testimoni de l’Escriptura, però no van obtenir el que Déu havia promès, perquè ell, que ens tenis preparada una sort millor, no volia que arribessin a la plenitud sense nosaltres. Així, doncs,  també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment... llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui porta a la plenitud”.

            la fe. De fet Benet XVI ja la tenia gairebé acabada. El papa Francesc en un altre gest de cortesia se l’ha fet seva afegint-hi el que millor li ha semblat. Es noten els dos estils ben diferents. Ja sabem que les encícliques prenen títol  de les dues primeres paraules. Com que l’edició base és sempre en llatí aquesta es titula LUMEN FIDEI. Em va agradar molt una traducció no literal però ben significativa: LA FE VEU. És una altra mirada al nostre món que un veu des d’una nova perspectiva i que ho abasta tot. No deixa de veure l’objectivitat (?) de coses, esdeveniments i persones, però les sap veure des d’una nova manera de veure, diríem des de l’evangeli i això porta moltes sorpreses, estímuls i creativitat, etc, etc... Acaba amb una pregària a la Mare de Déu i la vull posar:
                       Que jo sàpiga s’ha donat últimament un fet insòlit: els dos papes darrers han escrit tots junts una encíclica sobre
           
                                   “Ens dirigim tot pregant a Maria, Mare de l’Església, mare de la nostra fe. Mare, ajuda la nostra fe i dóna’ns finor d’oïda a la Paraula per tal que sapiguem reconèixer la veu de Déu i la seva crida. Aviva en nosaltres el desig de seguir els nostres passos, deixant la nostra terra i confiant en la seva promesa. Ajuda’ns a deixar-nos “tocar” pel seu amor, perquè puguem “Tocar-lo” en la fe. Ajuda’ns a confiar-nos plenament en ell, a créixer en el seu amor sobretot en els moments de tribulació i de creu, quan la nostra fe està cridada a créixer i a madurar. Sembra en la nostra fe l’alegria del Ressuscitat. Recorda’ns que qui creu no està mai sol. Ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús, per a que Ell sigui llum en el nostre camí. I per a què aquesta Ell sigui  llum en el nostre camí, I per a que aquesta llum de la fe creixi contínuament en nosaltres, fins que arribi el dia sense posta que és el mateix Crist, el teu Fill , nostre Senyor”

                                   Només una nota molt significativa. Firma: Franciscus, i res més. Un petit detall, però anem per bon camí. Gràcies, Francesc. És com si ho diguéssim a un amic. Mai vist. Aprofitem-ho ben de cor.


            Diumenge XIX de durant l’any, 11 d’agost del 2013  Barcelona