diumenge, 19 d’agost de 2012

Homilia del diumenge 19/08/2012 del P. Josep Mª Balcells

L’HOME JESÚS, MESURA DE TOTES LES COSES
                        De desconcert en desconcert, nostres, Jesús ens va dibuixant, prenent imatges de tradició veterotestamentària i, com sempre també, de la vida corrent i ens fa entrellucar les insondables dimensions de la seva persona, que, en definitiva i d’alguna manera resulten ser les nostres pròpies (!), amb els límits corresponents, però això sí en línia sempre. Per entendre’ns hem de mirar, amb mirada de fe, com es defineix el mateix Jesús davant dels contemporanis. Ni ells ni nosaltres hi entrem en facilitat, ni molt menys; alguns amb rebuig. Jesús a aquestes alçades del capítol sisè de Joan ja no parla per a aquells que l’evangelista presenta murmurant, per a aquells que sense escoltar-lo ja donen per sobreentès que no el segueixen en l’esplendorosa “revelació” que els fa de la seva persona i que per la mateixa insistència en dir les coses, ve a ser com l’equivalent d’allò dels sinòptics: “En veritat, en veritat us dic...” Són paraules re-cal-ca-des, definitives.
                        Ens hem anat allunyant-nos de mica en mica de la multiplicació dels pans, al·ludida al principi del capítol. Ara és Ell mateix que es converteix, ¡oh sorpresa!, en pa viu baixat del cel. I la gosadia arriba al punt més àlgid quan diu taxativament: el pa i la beguda que jo us dono són el meu cos i la meva sang. És a dir la seva persona viva i glorificada, allò que en diem “pa partit i sang vessada”. Per això parla de “resurrecció”, de vida ressuscitada, no solament vida nova sinó renovada, que vol establir estret lligam entre la seva vida i la nostra; aquí ja, i la que ens espera, a Ell i a nosaltres. L’En-carnació no podia anar més enllà . Aquests límits il·limitats, valgui la paradoxa, són els que posa en joc el poder de Déu i que Ell rep del Pare en aquesta vigorosa i poètica imatge insuperable: “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”. Un devessall de vida compartida. Una fontana, insuperable imatge, poètica a tot ser-ho

                        És tot plegat una explosió de vida, de l’altra que només és participada per fe. T’ho diu ben a les clares. “L’obra de Déu és que cregueu en aquell que m’ha enviat”. I encara ho rebla: “Els qui creuen en mi no tindran mai més set”.

                        Som fills de la fe i de les eucaristies. L’una i les altres ens aniran ressuscitant incoativament ja en aquesta treballada vida... Com afirma a l’evangeli d’avui “qui em menja té ja vida eterna i jo a la fi el ressuscitaré”; bé es pot dir també de les primícies, el determinant ara i aquí, encara que  la vida nova serà totalment nova, tota altra, que ens dirà en Llorenç Gomis, després de la mort glorificada que prendrà les ignotes dimensions d’un nou naixement (la “major naixença” d’en Maragall) i es verificarà a plenitud en aquest inextricable “està en mi i jo en ell”. Això és ben bé el misteri d’una intercomunió entre Jesucrist i jo mateix. Jo combrego i ell també em combrega a mi, misteri.

                        L’entrar mica mica en l’Eucaristia en realitat ens va donant entrada a allò de més substancial del que som i del que arribarem a ser com a fills de Déu. Les eucaristies no sumen, cadascuna té la força de refer l’entramat total de la pròpia vida, a poc que tinguem fe en combregar. ¡Què n’és de gran la comunió, inexplicable!

                        Una fe en creixement i en profunditat, un acompliment de la nostra esperança, es a dir: la “manifestació més plena de Jesucrist el nostre Salvador. Ho diem després del pare nostre Al que responem amb èmfasi amb aquest cant laudatori tret de l’apocalipsi i de la litúrgia del cel: “Perquè són vostres per sempre el Regne, el Poder i la Glòria.

                        Si hem dit que aquest seguit de diumenges d’agost en què la litúrgia ens va fent entrar en el Discurs de la Vida o en la Catequesi Eucarística, amb més motiu s’hauria de dir de que aquest sisè capítol pressuposa els capítols anteriors, dels quals en queden traces, ací i allà. També hauríem de dir que s’expliciten en els sis següents (del setè al dotzè inclosos) en que s’eixampla la dialèctica de Jesús amb els jueus. Així podrem entendre millor el que significa el refús de Jesús del poble en la representació dels seus jerarques... Hi ha a l’evangeli de Joan com   un llarg i sostingut parèntesi (del tretzè fins al dissetè) també anomenat testament espiritual on un mig acaba d’entrar en el cor humà i diví de Jesús, quan s’expressa amb una intimitat que sorprèn i meravella, i és poc dir-ho així. Després vindrà el relat de la Passió amb unes connotacions ben pròpies de Joan. Allí “impera” enmig del dolor la majestat de Jesús en el judici i en la mateixa mort, l’acabament gloriós. La “seva hora”, la del pas al Pare després d’haver acomplert la missió encomanada, més enllà dels dolors que no s’escatimen, però que el per què  i el per a què donen sentit ple al què i al com. Tot s’ha acomplert, missió portada a l’extrem, a l’extrem de l’amor...

                        L’Eucarisitia té les seves arrels més profundes en la resurrecció, en la de Jesús, a qui combreguem en l’esplendor de la seva resurrecció ja ara acomplerta i viva i actuant en la nostra. Ell, diu Pau, que és primogènit de resurreccions de tota la família humana, nosaltres ja en sabem quelcom: “Tasteu i veureu..” El Vaticà II ens el presenta com a “L’home nou” i el referent únic, definitiu. Per això trobo ineludible posar alguns paràgrafs que són més que il·lustratius, són els nostres camins, veritats i vides. “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del que havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació  del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Troben en Ell la seva font i hi atenyen la seva coronació.”Ell és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes.
                        Anyell innocent, amb la sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres...Podem dir: “Em va estimar i es va donar a si mateix per mi”... Va restaurar el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit.”El cristià, fet semblant a la imatge del Fill... rep les primícies de l’Esperit amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència, tot home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos”. Si l’Esperit que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres, el qui va ressuscitar  Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres... Associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort que fora de l’evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare”.

                        Aquest text ben entès, meditat i intentant de viure’l tant com se pugui,  ens obre una de les pàgines més memorables del Concili Vaticà II. Caldria fer-ne motiu de desentranyar-lo, paraula a paraula i comprendríem com lliguen eucaristia, comunió, fe, resurrecció, la vida cristiana aquí i la que esperem amb joiosa exultació, a l’altra riba.

                        L’Eucaristia és el misteri global de Jesucrist, tot humanitat, tot divinitat.
¡Quina saviesa la que prové de l’Eucaristia, tastada, sumida, eix de tot amor i de les possibles revolucions de l’amor!

                         “Sigueu eucarístics, que diu Pau, que sona igual que sigueu agraïts; agraïts en l’agraïment que fa Jesús al Pare per a tots nosaltres; mai en serem prou. Mai.

                        Diumenge XX de durant l’any, 19 d’agost de 2012  Barcelona


                                                           LA  OTRA  VIDA

                                   Si hay otra vida es vida, pero es otra,
                                   Y, si es otra, el  mortal no la imagina,
                                   Una vida sin sexo ni cocina
                                   Tiene que ser sencillamente otra.

                                   ¿Qué haremos en la otra vida si es tan otra
                                   Y si no hay taller ni oficina
                                   Y si ya el mismo cuerpo no declina
                                   (Si declinara no sería otra)?

                                   Si hay otra vida, es otra pero es vida
                                   Y si es vida es noticia es sorpresa,
                                   Sin que la muerte acabe la partida,

                                   Vida que canta, vuela, abraza y besa
                                   Es la vida de Dios la otra vida
                                   Y si es de Dios nos basta su promesa