dissabte, 11 d’agost de 2012

Homilia del diumenge 12/08/2012 del P. Josep Mª Balcells


ELS  ESTIMÀ  FINS  A  L’EXTREM...

                        ¡I què n’és de difícil entendre Jesús! Sempre ens supera per dalt i el que és de veres ben misteriós, per baix  Des de bon començament aquella bona gent, els seus coetanis –bona, però incapaços de fer el salt “mortal” de la fe, (pel qual i només per ell es pot anar endins del gran, únic misteri-tema -com us sigui més avinent de dir-ho- tant de la vida de Jesús com del seu fer; i és entendre (?), entrar en la seva novetat suprema: L’encarnació. Déu entrant en el domini humà, des de dins, fet història (ara i aquí concrets); fent-se a imatge i semblança (fet igual) a qualsevol dels humans, però diferent, fins a l’extrem que en Ell s’esgota tota la perfectibilitat de la naturalesa humana. El mot que suposa activitat: en-carnació no podia ser millor ni més adequat. No és un esperit aliè a la història de la pobríssima humanitat que va emergint poc a poc de la “caverna”. Podia haver entrat a casa dels humans fet una aparició de “Deus ex machina”, buscant les millors coordenades que a ben segur qualsevol de nosaltres –pobrissons, però amb ínfules sobreres- les haguéssim preferit i ambicionat. Ell, no obstant, s’anorreà, “ex-inanivit” en llatí. Es va fer igual en tot (insistència de l’apòstol), en tot el que el feia més entranyablement humà: nascut de dona, patint les inclemències d’una infantesa “somalí” (!) (...Ara l’imaginari l’hem omplert de poesia nadalenca; en realitat aquest parla més de nosaltres que de Jesús); el pobre, que ho fou sempre, com els coetanis d’un poble d’on no podia sortir més que ben poca cosa. Perdut, sense carnet d’identitat. ¿Qui és aquest innominat? Ni saben que es diu Jesús. És a la oriental: fill de Josep (ben-Josep). Perdut en un poble de misèria, un més a jugar entre la canalla pels carrers polsosos o enfangats del seu poblet, aleshores de mala mort. Bon noi com altres companys de joc. Pujat sota la vigilància materna de Maria, l’esposa de Josep. Aquest fent de tot, feinejant o adobant el primer que es necessités. Hi seria poc a casa i, més, arribava cansat, rendit a casa. Arribada l’edat de fer-ho, més aviat que tard, fent les primeres armes d’arreglar-ho tot, aprenent de fuster, paleta, de posar pedaços, els que convinguessin. De seguida però, qui ens l’ha fet igual i sap què vol dir ser-ho a les foscúries d’una província romana, més enllà de la fi del món, ha de posar una frontera; perquè no ens passéssim en les igualtats que el posen a ras de persona sense relleu ni anomenada, hi posa una frontera, per ell important: “llevat del pecat” Per dins tot ell és gràcia, amagada, però, per a no enlluernar. Bé sap Ell qui és, i vol passar desapercebut, fins a la crida del Pare, vorejant la trentena. ¡Quin malbaratament de temps diví per a semblar ben i ben humà! Desconcert total: dels propis vilatans, i li tiraran en cara, àdhuc el voldran estimbar, ¿qui s’ho explica?; i no diguem dels estranys, pels qui vetllen pel “sistema”, ben establert, aquest, fins al punt de no poder acceptar el més mínim trontoll, somoguda, ni la possible desmesura. El sistema i el poder estan ben establerts; i saben castigar d’arrel, quan n’és l’hora. Menystenint i “murmurant” (paraula clau aquest diumenge). De ben poc val la persona. És gairebé un número. Si convé un de menys, qui se n’adona; no s’hi nota. Es resolen les coses a l’ostensiva o l’encoberta. Tothom sap el pa que s’hi dóna a palau. ¡Si serà tossut aquest natzarè, s’ho juga i ell s’ho perd. Temps al temps

                        De cop i volta un de poble, Jesús per nom –de fet així li creuen, pare i mare coneguts, da cal...- es passa de dir i fer a la ratlla mateixa de la subversió, en sentit  literal: posar les coses cap per a vall, el que era a sobre passa a sota i naturalment això dóna ocasió a fer noves lectures a la “mateixa” cosa. Però no hi ha impunitat possible: estem jugant amb foc, cadascú el veu a la seva manera; foc a fi de comptes. I el foc crema: ho diu Jesús i els adversaris...

                        La humanitat de Jesús, i ¡és tanta! ofusca la divinitat (que Ell amaga quan i com pot) Amb tot, se li escapen paraules de vida eterna (¿Sap Pere, quan les diu solemnement, l’abast del que proclama?); se li escapen també -a més de paraules- fets que refan els dolguts de sempre, els receptors de les garrotades socials, culturals, religioses. Sempre en té a redós, una munió. Ell  els dóna audiència, confiança, els dóna acolliment, els cura. Ells com tots els fuetejats, només cerquen alleugeriment als seus mals, a les dolences (paraula, aquesta, maca, màgica).

                        I se suscita el joc de sempre, però en aquesta ocasió excepcional fins a les últimes conseqüències. D’una banda i ja a la descarada, els jueus (per Joan, la gent del sistema): Ells demanant certificacions, papers, diplomes –en nom de qui-; ell aprofundint el seu pensar identitari: “Jo sóc el pa de vida”. No hi ha aturador... fins a arribar a l’abism de la ruptura, sí, tal com sona: rup-tu-ra! I quins ressons de fracàs no contenen aquestes paraules (Joan 6, 66: “Des d’aquell moment (precisió temporal) molts (més que no creiem) dels seus (de qui i com) deixebles (poc deixebles serien, alumnes, seguidors, instruïts per Déu) es van fer enrere (no físicament, sinó i més dol: moralment, espiritualment) i ja no anaven més amb Ell. S’acomiadaven com es fa també avui dia: per incomprensió, per racionalitzacions, primer, després la neutra indiferència: “Aquest llenguatge (proposta d’entrar en el misteri) és molt dur (¡ai, sense fe; sense confiança –ells i nosaltres- és tan a tocar de la incomprensió: no pot ser d’alternativa: o misteri o no res. “Qui és capaç d’acceptar-lo”. La fe és la victòria contra nosaltres mateixos, contra els racionalismes, els apriorismes, contra pensament únic, líquid, contra tota in-consistència.

                        Primer, murmuren els de l’altra banda, que són els conservadors, els del que no es pot tocar res, que s’ensorraria el castell humà... Són els jueus, en el sentit ple joànic de la paraula (Jo 6, 57)  Ara bé, més endavant, també són els deixebles els que murmuren, els de casa d’alguna manera, el cercle ampli dels seguidors amb condicions o condicionats: cercadors de paraules boniques, les de Jesús, fets ostentosos a l’abast de comprovació: posar el dit, mireu, constateu... Sense fe, només amb un seguiment proper ja n’hi ha prou: n’han vist tantes... Després murmuren, astorats, els mateixos dotze: ¿També vosaltres emquè punyent aquest em, dit dels admesos a la intimitat- voleu deixar? Deixar, abandonar, trencar la relació, divorci, trencar el pacte vital... La resposta ve de Pere com sempre (¿Seny o Rauxa?) És de desconcert, en primer lloc: “¿On aniríem?” “¡Ho hem deixat tot per seguir-vos!” No hi ha alternativa: o “Amb Jesús o sense”. La fe que és afirmació vital. No vista només des del qui la té sense més, sinó des de la constatació de que és viscuda, que es té per do incommensurable, que és gràcia i  gratuïtat.  “Tu tens paraules de vida eterna”. Ell, Jesús que s’ha manifestat d’aquesta manera nova: paraules i fets de vida eterna. Pere ho diu convençut, però en definitiva ignar del que volen dir, només sostingudes per la fe que ha rebut (¿Això ho dius de per tu mateix o és el Pare que t’ho ha donat per revelació?),  “Nosaltres creiem i sabem que tu ets el fill de Déu”.

                        L’evangeli d’avui en acabar i fer la declaració més sorprenent: “Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni la vida al món” és el que promou tota la remoguda i esdevé punt d’inflexió del dos vessants d’entre els deixebles. És l’eucaristia la que promou l’esfondrament. Des d’ara, ja no són multituds, potser ocasionalment. Ara, dialèctica oberta amb els jueus. També amb certa lògica. S’ha fet Déu. Per a un jueu monoteista, a tot ser-ho, això és ni més ni menys que una blasfèmia i aquest retret s’arrossegarà fins a Pilat i fins a la crucifixió. No podia acabar d’altra manera... Zelosos de la divinitat, única i sobirana. Això és el punt i final per als “jueus”.

                        No és la divinitat allò que divideix els deixebles. És la intensa humanitat que el fa presentar-se com a pa de vida. És encara més estremidor el fet de presentar carn i sang seves com a menjar i beguda, el que posa el crit al cel dels deixebles. Fem lectura de situació. ¿Com pot ser això? “¿Com pot donar-nos, aquest, la seva carn per a menjar? Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç de’acceptar-lo? Com ho van entendre? Literalment? Es tanquen de banda. És la proposta més audaç, més original  i també més provocadora de tot l’Evangeli. L’Eucaristia i l’Esperit Sant per ensenyar-nos la profunda veritat de la donació personal de Jesús, només amb la introducció humil de la fe, que ara més que mai és absoluta confiança. No ho entenc, però us entenc a vós. No em fa falta res més.

                        Un comentari, no explicació, que no en té: En-carnació. No és un terme abstracte. Sinó ben viu i permanent, es va fent d’una forma permanent en el Jesucrist a qui combreguem més intensament i anant més a fons. Es va fent carn. Es va fent més i més humà cada vegada, no per a ell sinó en la nostra percepció, assumpció, en sumir-lo. Cada eucaritia és diferent, perquè el to de la intensitat es va jugant a compàs de la fe en acte. A més fe més plenitud d’eucaristia. Combregant-lo ens farem solidaris de las seva humanitat que ens anirà humanitzant més i més. I en la mateixa humanització creixent descobrirem la seva divinització en nosaltres, creats i re-creats en Ell a imatge i semblança de Jesús ressuscitat. Només humanitzant-nos a “cop d’eucaristia” –permeteu-me l’expressió- anirem desenvolupant la divinització promesa per Jesús, sobretot a través de l’Eucaristia. Sabem per fe que és Déu i sabem per experiència que és humà. Tot un món nou: la pedra angular: l’amor que ens té Jesús ara personalitzat, portant-se cap a l’extrem? Tu saps quin és l’extrem infinit de l’amor de Déu? El seu ¿i el meu?

                        Fem les tossudes segones primeres comunions. Fins que eucaritzats fins al nostre extrem que no és pas gaire, però que és progressiu, anirem al banquet del Regne. No oblidem dues coses: que Jesús va vèncer el pecat –el nostre i ens va “transubstanciar” la mort, la nostra a imatge de la seva: tot acaba i comença per la resurrecció d’ell i nostra. Bona ruta, bon profit, bon final de camí , veritat i vida: la participada de i per Jesús. TASTEU I VEUREU QUE N’ÉS DE BO EL SENYOR, FELIÇ L’HOME QUE S’HI EUCARISTIA.

                        Diumenge XIX de durant l’any, 12 d’agost de 2012   Barcelona

P.S. Vaig llegir a Catalunyareligió.cat un escrit de Prada que el subscric de veres veres. Sobre la resurrecció de la carn. La corporeïtat de la resurrecció. Qui menja eucaristia té resurrecció assegurada. Cos de Crist, cos nostre. Amb cos i anima. Com? No ho sé ni de moment em treu el son. No anem a perdre res pel camí, sinó a potenciar-ho. Allò de la continuïtat i discontinuïtat d’en Josep Vives en el seu llibre Credo.