dilluns, 24 d’octubre del 2011

Homilia del diumenge 23/10/2011 del P. Josep Mª Balcells

UNA TERANYINA D’INSÍDIES (2)

“A la cua, el verí”, deien els clàssics. En les intencions més o menys amagades hi descobrim el tortuós i sinuós “per què” i el “per a què” de les coses i fets.

Per això ho dic. L’evangeli d’avui només se’l pot entendre en la seva dinàmica i entrellat a partir de la col·locació dins l’entramat del capítol 22 de Mateu, on es troben concentrades les últimes polèmiques entre els “notables del poble” i Jesús; a la descarada o bé amb astúcia d’allò més s’atansen a Ell, posant-li trampes, argúcies, tot per prendre’n nota i així justificar “legalment” la seva entrega al poder romà per tal d’ajusticiar-lo, si poden... Aquest passatge ve després que els saduceus li plantegin si hi ha resurrecció. És ben pueril i irònic el cas que plantegen. Jesús reafirma la resurrecció: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius” Al cel les coses van d’una altra manera, no diu només que no es casaran, sinó que seran com els àngels del cel, és a dir, que en el Regne hi ha altres maneres de viure, sempre en plenitud. No forcem més les explicacions. Hi ha tantes coses que de moment es reserva el Pare... Tot arribarà.

En saber que Jesús els havia escorregut als saduceus, els fariseus, que guanyen (?) per la “derrota” dels seus enemics, tornen a la càrrega. Es confabulen i li preparen una prova-trampa, que no podia ser retòrica de cap manera; no estaven per jocs. “Mestre”, li plantegen la pregunta, com a aquell a qui li fessin una pregunta innòcua. Això potser ens ho podria semblar ara a nosaltres, ens falta context. Però per a ells responia “rabiosament”a un debat obert. Sabeu que tenien lleis, normes, tradicions en superabundància. De les 613 en total, n’hi havia 365 que eren de prohibició i 248 d’imposicions. Un autèntic laberint. Presos per l’esquizofrènia, per les pors i dintre d’una gàbia o presó moral. La pregunta era com sempre de fort compromís. Vejam....

En aquest castell de casuística els hi mancava una ordenació. No podien restar atrapats per normes que totes tenien igual valor ètic. Per això la resposta de Jesús els havia de semblar, d’entrada, correcta, perquè era presa del Deuteronomi 6,4 i l’altra citació del Levític 19, 18 i perquè formava part d’una pregària usual que començava amb aquestes paraules: “Shemà Israel”, que vol dir: “Recorda Israel”. I seguien els dos textos que cita Jesús, però Ell li dóna una interpretació que va molt més enllà. Deixant de banda que bé ells mateixos podien tatxar-ne moltes, de normes, per ser afegitons tan sols derivats de “tradicions” fossilitzades, els dos enunciats bíblics són el punt de confluència de tots els altres (els que s’aguantin..., que no tot era “mica”, sinó tanta ¡ganga!); i a partir d’ells dos només, els altres s’hauran d’interpretar. Novetat: els dos són un. Déu i proïsme formen un tot. Estimo l’un en l’altre. Són intercanviables, perquè Déu és en el proïsme i el proïsme és en Déu. A més, segons Joan, el que és visible i concret és la garantia d’allò que no es pot comprovar. “Estima (en el concret i en allò constatable) i seràs feliç”, que deia la cançó. És més, en Jesús els manaments tenen més d’invitació que no pas de determinació o discriminació. No són en realitat un “manament”, sinó un “demana-ment”. Tota moral ha de ser d’opció lliure, o, si no, no és moral. L’amor no es pot imposar. Estimem no per obligació sinó per consciència, perquè hem arribat a descobrir que l’amor és el motor de tota cosa, és l’alè diví del que participem. Quan ho vas descobrint vol dir que ja estàs arribant al llindar de la maduresa moral. Si segueixes aquest camí -procés i projecte- vas de cara a ser u amb tots, a partir primer dels propers i vas, així, ampliant el cercle d’irradiació. Has entrat de ple en el “sistema” rodó de Déu que només és Amor i que en l’Amor trobes realització i plenitud. L’amor mou el cel i les estrelles i la “coseta menuda” -la pols d’estrelles, que som nosaltres- i la història i l’esdevenidor. L’Amor és el tot de tot. Ramon Llull en sabia un munt. (En els seus llibres fets a semblança de Proverbis sobre la Caritat en tenim mostres). Tasteu:
· Caritat et lliga a amar Déu, tu mateix i ton proïsme.
· Caritat no et lliga costretament, mes amb llibertat.
· Totes les altres virtuts serveixen caritat i ella es dóna.
· Caritat, fortalesa, enforteix son amor.
· Caritat multiplica tant creença, que no tem argument.
· Caritat multiplica tant esperança, que no tem fretura.
· Més val caritat en ta voluntat, que tos mèrits.
· No pots usar de caritat, si no la dónes.
· Foll és qui sense caritat, cuida ésser estimat.
· Sospira, plora i riu amb caritat.

Diu estimaràs, no diu, “no tindràs altres Déus, fora de mi”: Éxode pur. És una delícia saber i experimentar que Déu només demana estimació. Com a Pare Abbá, com a Company de camí en Jesucrist i com Alè en l’Esperit. Amb el tot de Déu en la seva donació se’ns invita a estimar-lo, “amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”. Al “tot de Déu” es correspon amb el “tot nostre”. ¡Quina sort entendre-ho! ¡Quin goig viure-ho! ¡Animem-nos! L’estimar els altres com a nosaltres mateixos no suposa cap ambigüitat. Hi ha un paral·lelisme entre l’amor a Déu i al proïsme, el primer proïsme sóc jo mateix, que m’he de tractar amb maduresa i no n’hi ha, si no arriba aquesta a tots els que ens envolten i més... Jo i tu formem un nosaltres. Déu i nosaltres formem una unitat... L’Ésser i els éssers són de família. Les imatges i semblances, pregonades doblement. En la creació i en la regeneració en Crist.

El primer i més gran manament de l’AT és -no ens passés per alt-: Estimar Déu. Era per Jesucrist la reivindicació d’un sol Déu, contra els politeismes de l’antigor i els d’enguany, que no són pas pocs. Si anéssim més pausats en resar i proclamar sobretot el Credo, veuríem que diem “Crec en UN Déu (monoteisme) Només un sol Déu. Aquesta afirmació ha de prendre relleu, avui i sempre. Abans cada ciutat tenia el seu déu o els seus déus. Roma va fer el Pan-teó, tots un al costat de l’altre, sense “remugar”... Ja en l’Olimp hi havia de tot: professionalització, especialització; hi havia bregues entre ells, eren “tan tan humans” que es comportaven com a deshumanitzats, a imatge i semblança dels “embolics” dels humans. El mateix passa a la Índia amb les seves pagodes plenes de déus simbiotitzats a l’estil humà. És més respectable per a mi la seva religiositat que no pas els seus déus, tot sigui dit amb respecte per les diverses cultures. Pau ja va fer retòrica en presentar el Ressuscitat com aquell déu que tenia un monument curiós: “al déu desconegut” ¡Que no es pogués molestar, si no tenia explícit reconeixement, vaja! No li va anar massa bé amb aquesta captació de la benvolença...

Anem al nostre Credo, l’abreujat, que és el més comú (¡i que tant de bo el poguéssim cantar més sovint; ens és una tradició nostrada que no podem perdre). Per anar descobrint sentit a cada paraula, hauríem d’anar més a poc a poc en proclamar-lo. Crec: va en primera persona. És com aquells moments en que un fa una declaració pública i solemne: És com si comencéssim dient: Jo, tal de tal, cristià en actiu, donant gràcies a Déu per poder fer públicament aquest acte de plena confiança i adhesió al Déu de Jesús. (Un respir, sense córrer, com qui prèviament pren consciència del que sóc i del que vaig a fer) pronuncio amb goig, decisió, compromís aquest CREC, que m’és el cim del meu viure. (nova pausa) CREC en UN Déu, afirmo que Déu és U. Gran afirmació, que la pressa ens el fa passar gairebé desapercebut. Pausadament, Shemà Israel, Shemà poble de Déu, Shemà, recorda tu, jo, ell...

La primera vegada que Déu es dóna un nom, és a Moisès en l’esbarzer incandescent, quan aquest ha d’agafar la representació d’Ell i del seu Poble davant del Faraó; i Déu li diu misteriosament: “Jo sóc el que sóc”. Ell sol. Això tindrà moltes conseqüències: no dir el seu nom directe, buscar-hi un altre nom... per nomenar-lo. Això els israelites. Per a nosaltres: “Solo Dios basta”. És Persona, és l’Ésser, l’Existent. El que és, fou i serà. L’Ésser del qual derivaran tots els éssers vivents i no vivents. Font, principi i fonament. Capaços d’entrar en diàleg, d’interacció amb la primera Font. Creure en un sol Déu suposa integrar-ho tot en la unitat i en la comunió. Diu Vives en el llibret “Creure el Credo”: “L’home quan no és capaç de concebre unitàriament la realitat de l’univers, crea molts déus. Ell no se sent com el centre capaç de lligar-ho tot, incapaç de donar un sentit unitari a la seva pròpia existència i a la seva experiència del món, afirma allò que el sobrepassa amb caràcters divins múltiples: això seria el politeisme”.

Rebutjo “de cor, amb tota l’ànima i tot el meu pensament” totes les meves idolatries, també aquelles de que no en sóc conscient –el domini persistent de deuets camuflats, supersticions, amulets, horòscops, “enganxines” al cor, a l’ànima i al pensament. Déu o és, o només pot ser U. Va ser la gran “batalla” del judaisme contra un món sembrat de déus que no parlen, ni escolten, ni estan a favor de la gent, només d’ells mateixos. “El Déu en qui no crec” de Juan Arias. En té una tirallonga. O bé el llibre de Mardones -no us espanteu: “Matar a nuestros dioses”. En plural, per tant les falses imatges de Déu. Ell les va explicant una per una. I et sorprens de quantes en tenim.

Que Déu sigui beneït per sempre, per tots i cadascun de nosaltres. Amén

Evangeli del diumenge 23 d'octubre de 2011