UNA TERANYINA D’INSÍDIES (1)Déu me’n ben reguardi de donar lliçons a ningú. Aquests comentaris no pretenen res més que servir de llançadora, per tal que cadascú teixeixi el seu propi comentari i vagi descobrint noves facetes de l’evangeli, en el que els cristians ens hi hauríem d’abocar com en un pou sense fons. Mai arribarem al fons del pou de res, menys del de l’evangeli . ¡N’hi ha però ¡i tant! per pouar-hi la pròpia beguda i al propi gust! “Tasteu i veureu què n’és de bo el Senyor”.
Aquesta entrada com podeu suposar és intencionada, tot i que és sincera i cordial. Però els meus pensaments s’esplaien aquesta volta en una qüestió que em preocupa darrerament. Si voleu diguem-ne propedèutica, pedagogia pastoral. La perícopa (el tros) d’evangeli que proclamem a les Eucaristies té marcada la seva procedència amb precisió: avui, en la sigla acostumada: Mt 22, 15-22. Seria de desitjar que la poguéssim llegir directament de la Bíblia mateixa. Us asseguro que aquesta contextualització, és a dir: veure’n l’abans i el després de la narració, ens enriquiria de valent. Aquesta pràctica de llegir antecedentment, a casa si fos possible, a la proclamació en la Missa ens situaria en les relacions i connexions de l’abans (normalment lectures ja fetes diumenges abans) i les que seguiran diumenges després. Així descobríem per què les han escollit i les han posat en el moment precís de l’any litúrgic. Veuríem el per què més clarament i també el per a què. Tot ha estat molt pensat i es fàcil amb un bon cop d’ull de veure’n millor els lligams. Això ens donaria profunditat, riquesa i l’Esperit Sant hi deixaria com sempre la seva rosada.
Anem al cas concret d’avui. Estem en les penúltimes paràboles, ja molt al final de la vida de Jesús. És a Jerusalem, al Temple, i probablement aquesta confrontació -a foc viu- amb les “autoritats religioses” posen a prova les arrels bàsiques del missatge i, per tant, de la persona de Jesús. Ells, els interlocutors, hi veuen la novetat que suposa, i portats per prejudicis no la volen ni reconèixer ni canviar. ¡La novetat davant per davant de les tradicions...! Diumenge a diumenge la “tensió” es va fent cada vegada més i més aspra. Ja l’han condemnat abans del judici. Fiscals i jutges alhora Després el faran “legal”, el judici. Ara recullen les grans proves, a base de les grans preguntes. Només són argúcies per posar Jesús en evidència. Però, Jesús, semblantment a com ho feia Sòcrates, els reverteix la pregunta de forma que siguin ells mateixos els que es comprometin, es mullin, que contestin.
Avui tenim l’estratagema per fer-lo caure en la “trampa”. Veiem la perfídia que usen. Els portantveus comencen amb elogis a Jesús: “Sabem, sabem...”, amb veu melosa. De prompte, sorgeix la pregunta enverinada, la pitjor que li podien fer, donada la situació política i social que vivien. No permetia “massa alegries” fer-ne un judici públic, com li demanen. Són els fariseus i els herodians, no ho oblideu. Pregunta rabiosament política i social, ara, Sortiran d’un en un més endavant tots els problemes candents, els que volen fer definir Jesús amb les respostes: avui, “pagar o no el tribut” a Roma; després segueix Mateu amb “la resurrecció dels morts”, la divisió letal entre saduceus i fariseus; “quin és el manament primer”, a escollir entre els ¡613 que els fariseus en tenien catalogats!; l’explicitació a “¿tu ets fil de David”, val a dir: Ets tu el Messies? En les respostes suscitades han de quedar ben clars i patents els posicionaments cabdals de Jesús. És com posar-li la pistola al pit. Ells cerquen “municions” per al judici que ja somien... Tot això i més es veu en Mt 22 i 23. Jesús té plena consciència de que està en el moment àlgid de la seva vida i missió. És de les últimes oportunitats que té per fer ben explícit el seu pensament i la seva manera d’actuar. A cada pregunta ell sabrà donar-hi la resposta adequada; àdhuc dialècticament promoure-la de llavis dels mateixos interlocutors. ¡Quina valentia, i quines crides d’última hora per fer-los-hi repensar el seu enduriment... Ja havia donat proves i demostracions a bastament de les “tendreses”, dels atansaments als malats, als pecadors. Ara és l’hora de la fortalesa, no per combatre –Ell és l’Home de la Pau-; no pot excloure de donar una vegada més la mà. Déu no vol que se’n perdi cap. Però ells ja han tirat les sorts i volen anar endavant... ¡Durs de cor! Fermesa de la part del Mestre, però sempre avançant, oferint oportunitats. Més endavant plorarà, a les envistes de Jerusalem, per la duresa d’acer dels governants del seu poble. “¡Jerusalem, Jerusalem, quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, i no heu volgut!”.
Del conciliàbul d’ells en surt l’ou de la serp: “¿És lícit pagar el tribut? La pregunta espetega com un cop de fuet a l’aire. Per un moment deixen que digui el que ells pressuposen, digui sí, digui no. Indignació manifesta de Jesús. Els desvela la malvolença de la seva verinosa alternativa. No demanen parer, sinó dictamen. “Malícia”, en dirà Mateu. Parany, seria millor dir-ne. No es deixa intimidar Jesús. Veu clara la aparentment irresoluble alternativa: si diu sí..., si diu no... Demana un denari (atenció, moneda romana, només usada per la tributació). Ja això és de sí provocador. Jesús dóna una resposta sibil·lina. A cadascú donar-li el que és seu. A Roma i a Déu. No són dos Regnes que es contraposin. Són simbòlics, tot plegat té més fondària la cosa. No es contraposen. ¿Per què s’han de negar mútuament? Queden amb un pam de nas, que diem. Ha esquivat la resposta.
Allò que us deia. No queda referit a l’evangeli litúrgic, i és llàstima, però segueix Mateu: “Quan van sentir això, es van quedar sorpresos i, deixant-lo, se’n van anar”. Jo afegeixo: ¡ben escorreguts! I ells com si m’ho llegissin. ¡Fins a la propera! ¡Ja et pescarem... ja. Transició.
La qüestió queda oberta i s’ha fet més interessant i tot, avui dia. No és la Babel i la Ciutat de Déu combatent-se. Som ciutadans del món; i per tant els dos “Regnes” conviuen. Avui se susciten aquests temes interessantíssims: “Laïcitat i Llibertat de consciència i de culte”. No confonguem laïcitat i laïcisme, atenció. Llibertat per les instàncies polítiques i socials, separades, però en respecte mutu i amb llibertat també d’expressió. Un bon conviure ciutadà i social. Vaticà II, el gran referent. La Constitució sobre L’Església i el Món d’avui. Capítol IV: La vida de la comunitat política. L’autonomia de les realitats humanes i polítiques. Autonomia marcada per la democràcia vera, custòdia de la justícia, diguem-ho així globalment. L’àmbit del “legal”, que no sempre és el “moral”. Diu el Vaticà II: “La comunitat política i l’Església són, cadascuna en el seu camp, autònomes i independents, l’una de l’altra . Totes dues, bé que a títol divers, estan al servei de la vocació personal i social d’uns mateixos homes, servei que tant més eficaçment acompliran en bé de tothom, com més l’una a l’altra practiquin una sana cooperació entre elles, ateses, a més, les circumstàncies de lloc i de temps. Car l’home no resta clos dins d’unes perspectives merament temporals, sinó que, vivint dins la història humana, manté íntegra la seva vocació eterna. I l’Església fonamentada en l’amor del Redemptor, ajuda a fer que justícia i l’amor regnin més amplament en les relacions internacionals i dins les fronteres de cada nació”. “Per instaurar un vida política realment humana, res millor que fomentar el sentit interior de la justícia i benvolença i del servei del bé comú i afermar les conviccions fonamentals sobre la veritable índole de la comunitat política, i sobre la finalitat, el bon ús i els límits de l’autoritat pública”. ...Per no allargar-nos desmesuradament... Jesús en donar una resposta “fintada” ens permet de fer una interpretació de màxima actualitat: Vivim en el món, el món és casa nostra. Hem de col·laborar a tenir-la ben endreçada i mantenint-hi el més que puguem uns “vincles”, “lligams” que afavoreixin la millor convivència. Allò de pau a cada casa i Déu en la de tothom. Les respostes de Jesús tenen aquesta virtut d’estimular una maduresa en la interpretació dels “signes dels temps” i donant les nostres respostes, personalitzades, a consciència i promovent sempre el bé, posant-nos al servei d’una “humanitat humanitzada, a partir de la proximitat”, divisa de Casaldàliga. La litúrgia ens farà qüestionaments, si som capaços de posar la intermediació, abans de la resposta, d’ un “rumiar”, d’una distesa reflexió... Només així ens serà profitosa la proclamació de la Paraula en l’Eucaristia. ¡Preparem-la a casa! ¿No tenim encara “La Missa cada dia”? Estem a punt de fer-ne la major distribució de cara a l’any 2012 per facilitar una indispensable “immersió en la pròpia llengua”: La Paraula de Déu.
Diumenge XXIX de durant l’any, 16 d’octubre de 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada