LA VIDA EN SI JA ÉS VOCACIÓ
Curiosament – i ens hauríem de preguntar ¿per què?: ¿ceguesa, deixadesa, irresponsabilitat? – hem fet un abús excloent de l’expressió vocació, només destinant-la a vocacions molt concretes i d’àmbit tradicionalment religiós: al sacerdoci i a la vida religiosa. Això ens havia fet més mal que bé, perquè ha deixat en punt negre a tota la gamma de possibles i reals vocacions, perquè de vocació n’hi ha per tot i per a tothom. La vida mateixa és la primera i més important vocació humana: per a qualsevol professió, art o dedicació humana hi ha o hi pot haver crides a ser o fer, per les quals en sentim com una inclinació o propensió que, a voltes pot resultar incoercible o abassegadora. No cal que parlem de vocacions excepcionals, singulars, la: cridats a desenvolupar-la, a treure’n el millor d’ella mateixa. Tota vocació és principi generador, procés desenvolupador, fita a aconseguir. Tothom té un lloc propi en el concert de la vida. Únic, irrenunciable, encara que hi pot haver gent desnortada, sense saber-ne el lloc ni la direcció.
Ja es considera un clàssic el llibre del Dr. Marañón “Ética y vocación”. Significatiu el mateix títol. Aplega indestriablement aquests dos termes, fent-los com aquell qui diu intercanviables i interactius. ¡Tant tens d’una (vocació) com en tens de l’altra (ètica). I a la inversa. Si ho situem originàriament abans en el ser que en el fer, entendrem la noblesa única de tota vocació. Cridats a ser, abans que a fer. La vocació te la trobes al llarg del teu viure, va prenent cos, et va polaritzant i totalitzant, dóna cohesió al teu viure, abans potser dispers. Es podria dir que és el gran “do” de la naturalesa. Et sents des de dins cridat a ser, a fer, a sentir-te particularment viu en allò a que hi sents la crida. La vocació, en definitiva, és una qüestió no de què o de com sinó de per a què, de finalitat; si voleu, de sentit del viure que val tant com del viure amb sentit, per tant en allò concret s’hi amaga o desclou la felicitat, és a dir, el goig de viure o el viure amb goig. “Cridats a ser lliures”, dirà Pau. Una llibertat que se un se l’ha de guanyar i com diu Camus: “La llibertat no és una recompensa, ni una condecoració que es festeja amb cava. Tampoc un regal, una caixa de bombons per a major plaer del paladar. Oh, no! Al contrari, és una feixuga feina, una carrera de fons, solitària i summament extenuant”. Per això les vocacions quan són autèntiques i quan han anat madurant fent el seu propi i específic camí són exemplars. I tenen aquesta feliç conseqüència: l’una n’arrossega d’altres. Darrerament hem visitat per dins la Sagrada Família que és tant com deixar-se envair per la figura de Gaudí, amb la seva dedicació a plenitud de temps i de lliurament creatiu a la seva “obra”. Visitant el museu ens vàrem com parar impressionats i la imaginació va fer el seu vol veient aquell racó que simulava l’estança i la taula de treball del geni. Les hores que hi va passar rumiant, fent croquis, deixant volar la seva ingent creativitat. ¡Tota una vida concentrada en imaginar i fer pujar parets, columnes, arbres d’un bosc imaginari ple de naturalesa imitant la seva exuberància. Aquell doll d’aigües de que ens parla el profeta que aigües avall donen flors, herbes medicinals i fruits abundosos. ¡No em direu que això no sigui una vocació integral, aquesta vegada notòria, singular, única, com aquelles que en Stephan Sweig n’anomena “Moments estel·lars de la humanitat”.
Perquè no caiguem en una visió altra vegada distorsionada de la vocació, baixem els tons i arromanguem-nos les mànigues i posem-nos el davantal o les sabatilles i anem al clos domèstic, al dia de cada dia, a les nostres responsabilitats assumides i allí revestim-nos de vocació, cadascú a la seva feina, a la seva manera peculiar de fer-la, a voler-la fer amb els cinc sentits. El dia a dia pot ser un niu de vocacions; només cal estimar ser el que som, voler fer de la millor manera el que fem, sabent que tot té transcendència, que tot està ple de ressons, que tot fa humanitat, que l’amor és difusiu de si mateix...
Eliseu cridat pel profeta Elies (primera lectura) amb el preciós simbolisme del mantell que Elies li posa a les seves espatlles... Podria haver dit que no; podria haver arronsat les espatlles... Podria, qui fos, “no haver-se deixat guiar per l’Esperit” (segona lectura). Podria, qui fos, haver dit: “Vinc amb Vós, Senyor, però permeteu que digui adéu a la família; deixeu que m’hi entretingui un xic i ja vinc, demano una petita moratòria cosa de no res (evangeli). Tota mena de respostes a crides personals, que es presenten quan menys t’ho esperes. La vida està plena de crides. ¿hi ha tantes respostes també?
Quan es dóna la resposta, la mateixa vocació seguida dóna impuls, motivacions, goig, empenta, significació, sentiment de valoració i d’utilitat en el que un se sent o fa. Quan un viu vocacionalment no troba res del que sent, és o fa que sigui petit, in-significant. Tot omple, tot adquireix transcendència; en tot hi troba una significació altruista. Tota vocació seguida fa bé, satisfà a qui la té i és riquesa per els altres.
Cal una consciència creixent de ser i estar on un vol estar i ser. No s’hi planyen dedicacions, temps esmerçats, valoració de detalls. El detall té el valor d’obra ben feta, ben acabada.
Tota vocació inclou amor: amor a, amor per, amor a la mateixa cosa feta. Tota vocació és creativa, troba en si el gust de ser i de fer.
Hi ha una paraula avui en certs àmbits infravalorada, si no menystinguda. És la fidelitat, que suposa continuïtat, suposa creure en el que un fa, és i on està. Suposa un creixement en la qualitat del viure i del fer. Suposa viure moments de plenitud, sabent que un és, està, fa, estima el que és, on està, allò que fa, allò que estima.
Això porta serenor, desig de superació, capacitat de lluita; els ideals creixen i els fruits fan de molt bon veure. No cal que et lloïn pel que fas, n’hi ha prou amb la satisfacció per ser i fer el “fet” de cada dia.
Quan un es gran o ja ha fet mil i una coses ¿encara pot trobar la seva vocació? Anava a dir que cada etapa de la vida comporta descobrir els nous sentits, noves perspectives que poden obrir aprofundiments a la vocació de sempre o bé trobar-ne de noves. Només cal estar obert i sensible al dedins i al de fora d’un mateix. Sempre se senten veus. “no ho sents hi ha algú que està trucant”. (“La suerte de envejecer bien”: llibre excel·lent)
A posta he volgut deixar tot el tema llaminer de la vocació laïcal que després del Vaticà II és la prometedora dimensió vocacional sense la qual no es previsible cap futur eclesial. Com que dóna tant de si ja en parlaré un altre dia. Avui m’he volgut centrar en la dimensió vocacional que té la vida, tota vida. Cal estar amatent a les veus de la consciència. Hi ha un mirar vocacional, com hi ha un cor vocacional. No ens anem a quedar buits de tanta “ganga” que arrosseguem; atenció als quirats del que fem i som...
Diumenge XIII de durant l’any, 27 de juny de 2010 Barcelona
Curiosament – i ens hauríem de preguntar ¿per què?: ¿ceguesa, deixadesa, irresponsabilitat? – hem fet un abús excloent de l’expressió vocació, només destinant-la a vocacions molt concretes i d’àmbit tradicionalment religiós: al sacerdoci i a la vida religiosa. Això ens havia fet més mal que bé, perquè ha deixat en punt negre a tota la gamma de possibles i reals vocacions, perquè de vocació n’hi ha per tot i per a tothom. La vida mateixa és la primera i més important vocació humana: per a qualsevol professió, art o dedicació humana hi ha o hi pot haver crides a ser o fer, per les quals en sentim com una inclinació o propensió que, a voltes pot resultar incoercible o abassegadora. No cal que parlem de vocacions excepcionals, singulars, la: cridats a desenvolupar-la, a treure’n el millor d’ella mateixa. Tota vocació és principi generador, procés desenvolupador, fita a aconseguir. Tothom té un lloc propi en el concert de la vida. Únic, irrenunciable, encara que hi pot haver gent desnortada, sense saber-ne el lloc ni la direcció.
Ja es considera un clàssic el llibre del Dr. Marañón “Ética y vocación”. Significatiu el mateix títol. Aplega indestriablement aquests dos termes, fent-los com aquell qui diu intercanviables i interactius. ¡Tant tens d’una (vocació) com en tens de l’altra (ètica). I a la inversa. Si ho situem originàriament abans en el ser que en el fer, entendrem la noblesa única de tota vocació. Cridats a ser, abans que a fer. La vocació te la trobes al llarg del teu viure, va prenent cos, et va polaritzant i totalitzant, dóna cohesió al teu viure, abans potser dispers. Es podria dir que és el gran “do” de la naturalesa. Et sents des de dins cridat a ser, a fer, a sentir-te particularment viu en allò a que hi sents la crida. La vocació, en definitiva, és una qüestió no de què o de com sinó de per a què, de finalitat; si voleu, de sentit del viure que val tant com del viure amb sentit, per tant en allò concret s’hi amaga o desclou la felicitat, és a dir, el goig de viure o el viure amb goig. “Cridats a ser lliures”, dirà Pau. Una llibertat que se un se l’ha de guanyar i com diu Camus: “La llibertat no és una recompensa, ni una condecoració que es festeja amb cava. Tampoc un regal, una caixa de bombons per a major plaer del paladar. Oh, no! Al contrari, és una feixuga feina, una carrera de fons, solitària i summament extenuant”. Per això les vocacions quan són autèntiques i quan han anat madurant fent el seu propi i específic camí són exemplars. I tenen aquesta feliç conseqüència: l’una n’arrossega d’altres. Darrerament hem visitat per dins la Sagrada Família que és tant com deixar-se envair per la figura de Gaudí, amb la seva dedicació a plenitud de temps i de lliurament creatiu a la seva “obra”. Visitant el museu ens vàrem com parar impressionats i la imaginació va fer el seu vol veient aquell racó que simulava l’estança i la taula de treball del geni. Les hores que hi va passar rumiant, fent croquis, deixant volar la seva ingent creativitat. ¡Tota una vida concentrada en imaginar i fer pujar parets, columnes, arbres d’un bosc imaginari ple de naturalesa imitant la seva exuberància. Aquell doll d’aigües de que ens parla el profeta que aigües avall donen flors, herbes medicinals i fruits abundosos. ¡No em direu que això no sigui una vocació integral, aquesta vegada notòria, singular, única, com aquelles que en Stephan Sweig n’anomena “Moments estel·lars de la humanitat”.
Perquè no caiguem en una visió altra vegada distorsionada de la vocació, baixem els tons i arromanguem-nos les mànigues i posem-nos el davantal o les sabatilles i anem al clos domèstic, al dia de cada dia, a les nostres responsabilitats assumides i allí revestim-nos de vocació, cadascú a la seva feina, a la seva manera peculiar de fer-la, a voler-la fer amb els cinc sentits. El dia a dia pot ser un niu de vocacions; només cal estimar ser el que som, voler fer de la millor manera el que fem, sabent que tot té transcendència, que tot està ple de ressons, que tot fa humanitat, que l’amor és difusiu de si mateix...
Eliseu cridat pel profeta Elies (primera lectura) amb el preciós simbolisme del mantell que Elies li posa a les seves espatlles... Podria haver dit que no; podria haver arronsat les espatlles... Podria, qui fos, “no haver-se deixat guiar per l’Esperit” (segona lectura). Podria, qui fos, haver dit: “Vinc amb Vós, Senyor, però permeteu que digui adéu a la família; deixeu que m’hi entretingui un xic i ja vinc, demano una petita moratòria cosa de no res (evangeli). Tota mena de respostes a crides personals, que es presenten quan menys t’ho esperes. La vida està plena de crides. ¿hi ha tantes respostes també?
Quan es dóna la resposta, la mateixa vocació seguida dóna impuls, motivacions, goig, empenta, significació, sentiment de valoració i d’utilitat en el que un se sent o fa. Quan un viu vocacionalment no troba res del que sent, és o fa que sigui petit, in-significant. Tot omple, tot adquireix transcendència; en tot hi troba una significació altruista. Tota vocació seguida fa bé, satisfà a qui la té i és riquesa per els altres.
Cal una consciència creixent de ser i estar on un vol estar i ser. No s’hi planyen dedicacions, temps esmerçats, valoració de detalls. El detall té el valor d’obra ben feta, ben acabada.
Tota vocació inclou amor: amor a, amor per, amor a la mateixa cosa feta. Tota vocació és creativa, troba en si el gust de ser i de fer.
Hi ha una paraula avui en certs àmbits infravalorada, si no menystinguda. És la fidelitat, que suposa continuïtat, suposa creure en el que un fa, és i on està. Suposa un creixement en la qualitat del viure i del fer. Suposa viure moments de plenitud, sabent que un és, està, fa, estima el que és, on està, allò que fa, allò que estima.
Això porta serenor, desig de superació, capacitat de lluita; els ideals creixen i els fruits fan de molt bon veure. No cal que et lloïn pel que fas, n’hi ha prou amb la satisfacció per ser i fer el “fet” de cada dia.
Quan un es gran o ja ha fet mil i una coses ¿encara pot trobar la seva vocació? Anava a dir que cada etapa de la vida comporta descobrir els nous sentits, noves perspectives que poden obrir aprofundiments a la vocació de sempre o bé trobar-ne de noves. Només cal estar obert i sensible al dedins i al de fora d’un mateix. Sempre se senten veus. “no ho sents hi ha algú que està trucant”. (“La suerte de envejecer bien”: llibre excel·lent)
A posta he volgut deixar tot el tema llaminer de la vocació laïcal que després del Vaticà II és la prometedora dimensió vocacional sense la qual no es previsible cap futur eclesial. Com que dóna tant de si ja en parlaré un altre dia. Avui m’he volgut centrar en la dimensió vocacional que té la vida, tota vida. Cal estar amatent a les veus de la consciència. Hi ha un mirar vocacional, com hi ha un cor vocacional. No ens anem a quedar buits de tanta “ganga” que arrosseguem; atenció als quirats del que fem i som...
Diumenge XIII de durant l’any, 27 de juny de 2010 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada