dimarts, 15 de juny de 2010

Homilia del diumenge 13/06/2010 del P. Josep Mª Balcells


DEL JUDICAR I DEL PERDONAR

Ho confesso amb vergonya però obertament: de les actituds humanes que malauradament em semblen més freqüents són: per un cantó, els judicis precipitats sobre persones en que caiem tan fàcilment (en tenim el sac ple, sense ni adonar-nos-en) i, segon, la dificultat que trobem en saber perdonar de cor. Ambdues lacres les hauríem de deixar en les millors mans de totes: en les de Déu. Per un reflex espontani em venen a la imaginació les mans fascinadores pintades per Rembrandt del Pare de tots els pròdigs que en el món hi ha hagut i hi haurà. El judici de Déu serà sempre el més entendridorament humà de tots. (Em revé també una altra al·lusió, aquesta vegada referida a Jesús, l’expressió encertadíssima de Boff: “Humà així només pot ser-ho el mateix Déu”). Déu és tan divinament humà, perquè només ell coneix de veritat la fragilitat i la contradictorietat amb les què estem pastats. Perquè Ell és Pare, com a tal ens estima per a nosaltres mateixos, que és com dir més enllà de nosaltres mateixos. En Ell no hi ha morbositat de cap mena, hi juguen les “entranyes”, no la passió; Ell és compassió. “De Déu és el perdonar i d’Ell és l’amor diví, no sols humà. En Déu l’Amor vessa, és plenitud. Bones, esplèndides mans, fora de tota ponderació! Mans de Déu, fetes imatge viva en les de Jesús. Alguns en van tenir proves de proximitat, Joan en tenia més que proves, evidències, records inolvidables: tacte, acaronament, suavitat, guarició, benediccions. “D’Ell eixia una energia, una força que tots ambicionaven rebre... Fugaçment em ve també a la imatge mental la Creació de Miquel Àngel a la Sixtina; les mans del Fill fetes a imatge i semblança de les del Pare... Mans de creador.

¿D’on m’han vingut aquests seguits de consideracions? M’he deixat portar una vegada més del torrent deliciós del salm responsorial, el gran ressonador de la litúrgia, de sempre, però avui particularment plena i desbordant de l’aura del perdó, que en contraposició als nostres gasius i arrossegats perdons són l’expressió més cabal de la benevolència sense límits ni fronteres de Déu que perdona només estimant.

¡No tinguem por –ho repeteixo- d’abandonar-nos literalment a la manera divina de tractar-nos, de relacionar-se amb nosaltres, un a un! Tots, fills-fills, per rebecs, i poca-soltes –que som més de set vegades o setanta vegades set, si voleu-. A Déu no li fa por –ans el contrari- córrer el risc (ventura o desventura possible) de fer-nos lliures, de pensar que només podem ser fills, si ens en sentim. Si l’amor humà és l’últim refugi segur, l’amor diví és la platja sense límits on van a morir, per regenerar-se totes les ondes, per crespes o suaus que siguin. Ho hauria de dir en majúscules: L’AMOR ÉS MÉS FORT, MÉS CONSISTENT QUE LA JUSTÍCIA. L’amor fa justos perquè ens fa iguals, fills –més enllà de les diferències que són de justícia. Abans ens havíem forjat amb ferro roent –¡i tant que costa de desfer-nos-en!- unes imatges de Déu fetes a foc, que –anava a dir- eren blasfemes, si DÉU ÉS AMOR, com Joan ho diu taxativament. I Pau ens ho confirma: “L’amor “tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”.(Això ho diem com aspiració humana, ben llunyana d’aconseguir-ho, per cert; però dit de Déu: ¡quin goig al cor!) En l’AMOR tot concorda, àdhuc allò que tan sovint ho contraposàvem: la justícia, el Déu castigador, aquell Déu que en l’empiri ho sotjava tot, amb mirada severa, de jutge impassible... ¡Alliberem-nos EN L’AMOR, sense pors, culpabilitats, reconeguem-nos en el que som, en el que és Déu, AMOR! A l’amor li escau de ple l’abandó, paraula-actitud tan desusada, infreqüent, ¡llàstima! Perquè seria la més encertada, feta a mida. S’ha desfet el triangle amb l’ull que judica. S’ha convertit en un cercle amb el somriure de Déu al centre. Quin descans, no d’afluixament, això creuen, malpensant, els zeladors de Déu, sinó d’invitació a ser fill, fill, fill... NO TINGUEM POR DE L’AMOR DE DÉU. Seria negar-lo, posant-l’hi al centre l’ull en comptes del seu somriure expectant, encoratjador. Sóc fill, no necessito més; tot em serà donat de més a més, que per això sóc fill. Posem-hi tota la nostra confiança; no pot fallar. Déu perquè és Pare-Abbà-Amor , té cura, es preocupa de cadascú, ens cura, ens canvia, ens re-genera (s’ha de tornar a néixer una i altra vegada) Déu és la llum que fa desaparèixer tota màcula, tota obscuritat, és núvol que il·lumina i que tempera xardors. Déu vol fills, no esclaus; no servents, sinó amics. Un fill no necessita recomanacions, té entrada franca a tothora a ca seva. ¡Qui pot contradir aquesta imatge del Déu de totes les compassions i de totes les misericòrdies! Aquest és l’únic Déu de Jesucrist. Pel camí m’he oblidat de les nostres injustícies a l’hora de judicar els altres i de les tortuositats a l’hora de perdonar. Vol dir que he pensat més en les afirmacions en Déu, que no pas les negacions recalcitrants en nosaltres, en tu i en mi...

Ja sé que no calia fer la còpia, verset a verset, dels salms que se’n diuen penitencials i que a mi m’agradaria canviar-los-hi la denominació, semblantment a les paràboles de la misericòrdia, però que estan massa centrades en nosaltres, en demanar perdó. Deixeu-me’n dir salms de l’AMOR de Déu, del Déu compassiu i entranyable, del Déu PARE, simplement.

Remetre-us a l’”artilleria sàlmica” per donar-nos vida i l’amor invencible, el de Déu: Són per quan tingueu calma i assossegament: salms 5, 31, 37, 50, 101, 129, 142. El més conegut: el salm 50. Tots llegits des de Déu. Teniu el salm 31 a la litúrgia d’avui, assaboriu-lo. Jo em permeto de posar-vos fragments del 101. Esponja el cor:

“Beneeix el Senyor ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix el Senyor ànima meva,
no t’oblidis mai dels seus favors

Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et corona d’amor entranyable;
et sacia dels béns que desitjaves,
i tu et rejoveneixes com una àguila.

“El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.”
No sempre acusa,
ni guarda rancúnia sense fi;
no ens castiga els pecats com mereixem,
no ens paga com deuria les nostres culpes.

El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra;
llança les nostres culpes lluny de nosaltres
com l’orient és lluny de l’occident.

Com un pare s’apiada dels seus fills,
el Senyor s’apiada dels seus fidels,
perquè sap de quin fang ens va formar
i es recorda que som pols.

Però l’amor del Senyor pels seus fidels
és de sempre i dura sempre;
la seva bondat s’estén als fills dels fills
si guarden la seva aliança,
si es recorden dels preceptes i els compleixen.

Beneeix el Senyor, ànima meva”.

M’abelleix de posar punt i final portant un text d’en Pagola en el seu llibre Jesús Aproximación histórica. com un petit homenatge per portar-nos en els seus escrits a una visió més evangèlica de Jesús. És quan fa una glossa de la paràbola del Pare misericordiós. Diu: “No és aquest el Déu vigilant de la llei, atent a les ofenses dels seus fills, que dóna a cadascú allò que es mereix i no concedeix el perdó mentre abans no s’hagin acomplert escrupolosament unes condicions. Aquest és el Déu del perdó i de la vida; no ens hem d’humiliar o autodegradar-nos a la seva presència. Al fill no se li exigeix res. Només s’espera d’ell que cregui en el seu pare. Quan Déu és captat com a poder absolut que governa i que imposa per la força de la seva llei, emergeix una religió regida pel rigor, els mèrits i el càstigs. Quan, per contra, Déu és experimentat com a bondat i misericòrdia, neix una religió fundada en la confiança. Déu no estremeix pel seu poder i la seva grandesa, més aviat sedueix per la seva bondat i proximitat. Es pot confiar en ell. Ho deia de mil maneres Jesús als malalts, desgraciats, indesitjables i pecadors. Déu és per a aquells que tenen necessitat de que sigui bo”.


Diumenge XI de durant l’any, 13 de juny de 2010, encara any sant per a nosaltres. Barcelona



P.S: He trobat aquests pensaments d’Edgar Morin que em semblen adients a tot el que he intentat de dir, vistos des d’una altra perspectiva, complementària a la nostra:

La primera exigència ètica és resistir la crueltat del món i lluitar contra les diferents barbàries humanes.

La segona exigència ètica procedeix de la meva concepció de la poesia de la vida que es desenvolupa en la realització d’un mateix, en la comunió, l’amor, l’èxtasi. Puc formular-la així: contribuir a tot el que permet als humans de viure poèticament, és a dir, de realitzar l’amor, la fraternitat, la comunió, l’admiració, l’èxtasi.

Per últim, hi ha el que jo anomeno “fe ètica”. Aquesta és la meva professió de fe: “L’ètica és amor”. Però és un deure ètic preservar la racionalitat en l’amor. La relació amor - racionalitat ha de ser un yin/yang; en tot moment un es vincula amb l’altre i el comprèn en el seu estat original. Aquest amor ens ensenya a resistir a la crueltat del món, ens ensenya a acceptat/rebutjar aquest món. Amor és també coratge. Ens permet viure en la incertesa i la inquietud. És el remei davant l’angoixa, és la resposta davant de la mort, és consol. Només el Doctor Love pot salvar a Míster Hyde. Paracelso deia: “tota medicina és amor”. Diguem també i sobretot: “Tot amor és medicina” L’amor mèdic ens diu: “Estimin per viure, visquin per estimar. Estimin allò fràgil i perible, perquè el més preuat, el millor, àdhuc la consciència, la bellesa, l’ànima, són fràgils i peribles”.