Homilia del diumenge 25/05/2025

                                      ALENÀ  DAMUNT  D’ELLS

                                               Arribem a l’última setmana del cicle de Pasqua, perquè els dos diumenges de després celebrarem successivament l’eclosió pasqual amb l’Ascensió i la Pentecosta, profundament pasquals també, però amb les novetats culminants i amb nom propis de la Missió rebuda per Jesús acomplerta amb la Glorificació que suposa el retorn al Pare i també completant tota la Història de la Salvació amb la profusió que suposa com a Presència i Acció de l’Esperit Sant en l’Església, prolongació de l’Encarnació continuada, sense la qual mancaria l’efervescència de gràcia de què disposem cadascú de la consideració que el Sínode ens ha deixat en la Part V: “També Jo us envio” que ve subratllada per la connotació nostra de “Deixebles Missioners”, àdhuc “Misericordiosos”, a instàncies del papa Francesc. Així enfocarem aquest final ampli del temps litúrgic de Pasqua, afegint a la celebració de la Resurrecció, amb l’Ascensió i la Pentecosta, bo i formant una deliciosa celebració pasqual, nova, per instàncies del Temps celebratiu que és més Kairós que Cronos. Tots dos han de conformar el nostre pelegrinatge comú, junts obrint camins de novetat i de permanent renovellament i rejoveniment com a poble de Batejats. Les celebracions dels Fets Cabdals de la Vida de Jesús ens pertanyen igualment a nosaltres, a cadascun de tots.

                                               No hi hauria Pasqua sense la Presència actuant de l’Esperit Sant que és precisament qui va moure el Crist Jesús, la feina del qual és de compleció, no per afegir-hi novetats de diguem-ne continguts, sinó com ho expressà Jesús en el fragment evangèlic del diumenge VI on llegim: “El Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en Nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Ell us portarà a la veritat plena. Una manera de recordar allò de Jesús : “Encara no teniu capacitat d’entendre per la mateixa excelsitud de les vivències que, bo i compartides “estant amb Ell”, ho anirem des-velant, aprenent mica en mica, obrint camí vers una saviesa cada vegada més sintònica amb els ensenyaments  del Mestre, just posats en formació permanent com ens ho demana el Sínode en els números cabdals 141-143 que faríem bé de rememorar-los amb l’assistència precisament de l’Esperit Sant, alenant sobre nosaltres ja d’ençà del Baptisme, El Sínode ens diu que ara, al Cenacle Pasqual (en les Assemblees dominicals), “amb l’alè de l’Esperit Sant comença la nova Creació: neix un Poble de deixebles missioners”. Adjunto per als qui no tenen a mans el Document Final del Sínode de darreries d’octubre del 2024, les precisions i determinacions següents: “Perquè el Sant Poble de Déu pugui testimoniar a tothom “l’alegria de l’Evangeli”...(al·lusió a l’exhortació apostòlica “La Joia de l’Evangeli”, primer lliurament dels neguits pastorals del nou papa Francesc, de 2013), que hauria de ser el focus esplendent del pensament més genuí del papa finat. Llegat i recordança que hem de portar a la quotidianitat.

                                               Així s’expressa el Sínode: “Perquè el sant poble de Déu pugui testimoniar a tothom l’alegria de l’Evangeli, creixent en la pràctica de la sinodalitat, necessita una formació adequada: primer de tot, a la llibertat de fills i filles de Déu en el Seguiment de Jesucrist, contemplat en la pregària i reconegut en els pobres. La sinodalitat implica  una profunda consciència vocacional missionera, font d’un estil renovat de les relacions eclesials, de noves dinàmiques participatives i de discerniment eclesial, i d’una cultura de l’avaluació, que no es poden instaurar sense l’acompanyament  de processos de formació específics. La formació en l’estil sinodal de l’Església promourà consciència que els dons rebuts en el Baptisme són talents que cal fer fructificar per al bé de tots: no es poden amagar ni romandre inactius” 

                                               “La formació dels deixebles missioners comença amb la “Iniciació Cristiana” i s’hi arrela. En la història de cada un hi ha l’encontre amb moltes persones i grups o petites comunitats que han contribuït a introduir-nos en la relació amb el Senyor i en la comunió de l’Església: pares i familiars, padrins i padrines, catequistes i educadors, animadors de la litúrgia i treballadors en l’àmbit de la caritat, diaques, preveres i el mateix bisbe, A vegades, acabat l’itinerari de la iniciació, el lligam amb la comunitat s’afebleix i la  formació es descuida. Ser deixebles  missioners del Senyor no és però un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió continuada, creixement en l’amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist (Ef 4, 13) i obertura als dons de l’Esperit per a un testimoni viu i joiós de la fe. Per això és important redescobrir com la celebració dominical de l’Eucaristia forma els cristians: “La plenitud de la nostra formació és la conformació en Crist(...): no és tracta d’un procés mental, abstracte, sinó d’esdevenir Ell”. Per a molts fidels, l’Eucaristia dominical és l’únic contacte amb l’Església: tenir cura de la celebració de la millor manera, amb especial atenció a l’homilia i a la participació activa (Constitució sobre la litúrgia 14) de tots, és decisiu per a la sinodalitat. A la Missa, en efecte, succeeix com una gràcia donada des de dalt, abans que resultat dels nostres esforços: sota la presidència d’un i gracies al ministeri d’alguns, tots poden participar en la doble taula de la Paraula i del Pa. El do de la comunió, missió i participació –les tres pedres angulars de la sinodalitat- es realitza i es renova en cada Eucaristia”.

                                               “Una de les peticions que ha sorgit amb més força i de tot arreu al llarg del procés sinodal és que la formació sigui integral, continuada i compartida. La seva finalitat no és només l’adquisició de coneixements teòrics, sinó la promoció de la capacitat d’obertura i encontre, de compartir i col·laborar, de reflexió i discerniment en comú, de lectura teològica de les experiències concretes. Per tant, ha d’interpel·lar  totes les dimensions de la persona (intel·lectual, afectiva, relacional i espiritual) i incloure experiències concretes acompanyades adequadament. Altrament marcada ha estat la insistència en la necessitat d’una formació en què participin junt homes i dones, laics, consagrats, ministres ordenats i candidats al ministeri ordenat, permetent així créixer en el coneixement i l’estima mutus i en la capacitat de col·laboració. Això requereix la presència de formadors adients i competents, capaços de confirmar amb la seva vida tot allò que transmeten amb la paraula: només així la formació serà realment generadora i transformadora.  A més a més, no s’ha de passar per alt la contribució que les disciplines pedagògiques poden fer a l’elaboració d’itineraris de formació ben orientats, atents als processos d’aprenentatge en l’edat adulta i a l’acompanyament de les persones i de les comunitats. Per tant hem d’invertir en la formació dels formadors”.

                                               “L’Església ja té molts llocs i recursos per a la formació de deixebles missioners. Les famílies, les petites comunitats, les parròquies, les agregacions eclesials, els seminaris, les comunitats religioses, les institucions acadèmiques, però també els llocs de servei i de treball amb la marginació, les experiències missioneres i de voluntariat. En tots aquests àmbits la comunitat expressa la seva capacitat d’educar en el discipulat i d’acompanyar en el testimoni, en un encontre que sovint fa interaccionar persones de generacions diverses. A l’Església ningú no és purament destinatari de la formació: tots som subjectes actius i tenim alguna cosa a donar als altres. També la pietat popular és un tresor preciós de l’Església, que instrueix tot el poble de Déu en camí.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de Pasqua, 25 de maig del 2025.  Sabadell

Homilia del diumenge 18/05/2025

                              TAL  COM  JO  US  HE  ESTIMAT

                                       Ja fa la mar de dies que tinc al cor aquesta frase, tot fent-li cadireta. No me n’estic de donar-li voltes i se m’enardeix el cor sovint i dolçament em cremo, una cremor suau per de més... Tirem de contextos i llegirem que la llei central que ostenta l’evangeli d’avui és el centre-axial de tot “evangeli” i no cal dir que aquí s’expressa “el tot Joan”: “Fillets, per poc temps encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. TAL COM Jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”. Primera connotació: és del tram que abasta des del capítol 13  fins al 21 que engloba tot el procés o història de salvació des de l’entrada solemne a Jerusalem, on la quitxalla hi van tenir el seu do de pit, enlairant  palmes i brots d’olivera, ambdós signes de lloança i d’auguris de pau, fins als dos darrers capítols amb la glorificació de Jesús amb la seva Resurrecció. El precís context ens porta al moment ple de dramatisme de la defecció, a  més -oh ignomínia!- per venda a preu d’esclau!, de Judes i amb la sortida del cenacle. Després d’aquesta traïdoria inconcebible Joan posa intencionadament: “I  era de nit”, la de Judes: nit com aquella no ni ha cap de semblant, d’horrorosa... Ja asserenat després de la contorbació per la desfeta de perdre un dels seus, estimat fins l’últim moment; recordeu el que li digué als horts de Getsemaní: “Amic, amb una besada em traeixes!”                                

                                       Joan és el guia de tot el cicle litúrgic pasqual. La densitat de la narració s’endinsa en les intimitats de Jesús, notòriament en els capítols del 15 al 17, que seria de desitjar que fossin de lectura meditativa nostra, recurrent. No s’ha escrit mai res de tanta fondària, i són les converses que Joan adjunta com de lliurades pel Jesús que sap que està a tocar de la seva Passió... Figurem-nos amb quina actitud, amb quina estimació: ressalto el “tal com” Jo us he estimat”. Això em porta a explicitar uns versets sublims que els proclamàvem el dimecres passat que els he de reportar per no perdre’n  gens ni punt ni coma, perquè no podríeu entrar en les expressions més dirigides al cor de deixebles en intimitat única, esbalaïdora. És del capítol 15 de Joan: el del cep i les sarments: exaltació de la permanència de la vida de Déu en nosaltres!, i diu així: “Jo us estimo TAL COM el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com Jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria  que Jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres TAL COM us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la VIDA pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que Jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit AMICS, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Soc Jo qui us he escollit per confiar-vos la MISSIÓ d’anar per tot arreu i donar fruit, un fruit que perdurarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en Nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres”. (Jo 15, 9-17)

                                       Estem en profunds temps pasquals. Joan en el seu evangeli ens dona la versió més íntima de Jesús. És la inclosa en aquests capítols on posa en relleu que ens té per amics i la raó és perquè ens permet entrar en la seva intimitat relacional amb el Pare. Jesús diu que Ell viu de la vida del seu Pare. que fa el què veu fer al seu Pare, que parla com a Fill amb Ell, que és mira en la mirada del Pare, que transmet el què sent del Pare, que se sent estimat privilegiadament per Ell, que fa el que el seu Pare li demana, fins a donar la Vida per Ell i, conseqüentment, per nosaltres, pecadors. Jesús dona la VIDA: la sang vessada n’és el seu testimoni, ara convertit en Eucaristia. És  per do i gràcia que ens pervé per l’Esperit Sant que rebem cada dia fent de la Pasqua de Resurrecció la Pasqua Granada, fruitada amb el fruit arborescent de l’amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix. En Déu tot s’unifica. Estem en la placenta de Déu Pare-Mare. Rebem la seva vida, el seu amor, la seva alegria, el tot de tot.

                                       Perquè no perdeu tota la riquesa de la litúrgia pasqual, de la mateixa manera que us vaig reportar les estimades col·lectes, avui em plau posar-vos les aclamacions pròpies d’aquesta setmana. Vull destacar la significació de l’aclamació que és un crit joiós, una exclamació revestida d’al·leluies, compartint l’alegria en el sentit ple que té aquesta paraula tan buidada, reblanida en el llenguatge col·loquial, Donem-li-n el sentit ple que li ha donat Jesús suara, més amunt! L’aclamació que precedeix a la “proclamació” –dic proclamació!- i que en resumeix el sentit cabdal del que sentirem. Direm en la litúrgia seguidament: Paraula del Senyor! Per acollir-la amb el valor que té, un valor d’amistat. Cal donar accent als gestos i a les paraules que ens amaren o ens hi haurien d’amarar. Cal retrobar el sentit en l’ambient gestual i la paraula eucarística. La participació activa que ens demana el Vaticà II en la Constitució sobre la Litúrgia hauria de ser con-sentida, i estimada, gaudida.

          -: “Jo soc el Bon Pastor –diu el Senyor-; Jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a Mi”.

          -:  “Les meves ovelles reconeixen la meva veu –diu el Senyor-; també jo les reconec i elles em reconeixen”.

          -:  “Soc Jo qui us he escollit del món per confiar-vos la Missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà”.

          -:  “Jesucrist, testimoni fidel, el primer Ressuscitat d’entre els morts, Vós ens heu estimat i ens heu alliberat dels nostres pecats amb la vostra sang”.

          -:   “Jo soc el camí, la veritat i la vida –diu el Senyor-; ningú no ve al Pare sinó per mi”.

          -:  “si us manteniu ferms en el que Jo us dic, sereu de debò deixebles meus, i coneixereu la veritat, diu el Senyor”.

          -:  “Us dono un manament nou, diu el Senyor: Que us estimeu els uns altres TAL COM Jo us he estimat”.                                                     

                                   Aquesta vegada no puc deixar d’incloure-us també la col·lecta del diumenge, que diu així: “Deu omnipotent i etern, revifeu sempre en nosaltres  el sagrament Pasqual, per tal que sota la vostra protecció donin molt de fruit els qui heu volgut renovar pel sagrat Baptisme i concediu-los d’arribar als goigs de la vida eterna”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Pasqua, 18 de maig del 2025, any Sant.   Sabadell               

Homilia del diumenge 04/05/2025

                                     PELEGRINS  D’ESPERANÇA

                                               Aquest diumenge arriba amb una consonància de diversos fets i circumstàncies com de les postrimeries, que en dèiem abans i jo en diria de les ultimitats, del final de la humanitat i també del final de tota la Creació. No res menys! Tot comença per nosaltres cristians amb el crit i formulació de la nostra fe, dient que Jesucrist és Senyor i que tot conflueix en la Glorificació de Jesús i nostra en la d’Ell. La nostra vida és un riu que flueix corrent avall en cerca de l’oceà de Déu. Per tant, és ben normal que ens sapiguem situar en el demà dels nostres dies i –insospitadament- de tot l’univers! Hi ha un demà desprès del morir, essent la nostra mort una “major naixença”. Caminem, doncs, amb propòsit ben esclarit, tota passa té sentit, i les penúltimes tenen sentit més ple, Morir per néixer i el curs de la vida augurant el demà millor de tots els somnis d’aquí i ara, l’”ara mateix” de la cançó. Una coincidència nova a afegir, i no de poca substància, si anem només que hi arribem amb el  discret “fent via”. Estem ja en els preludis de l’Any Sant que s’escau en el 2025. El papa Francesc ja ens ha anat convidant a celebrar-lo amb tot un seguit de raons que ha detallat en el Document L’esperança no defrauda, movent-nos a posar-nos en marxa o -“en curs” dit per instàncies postsinodals- com a pelegrins d’esperança. Llegiu-lo per poder-vos situar en camí ja que ens vol “pelegrinants (m’agraden els gerundis de moviment!), viadors, companys de ruta. Ja veieu que principi i fi s’amalgamen i es complementen; tot fi és ensems començ i no hi ha cap final que no sigui un començ mes esplendorós. El papa i la litúrgia han escollit com a motiu de fons de les tres celebracions: dues últimes domíniques i entrada a l’any Sant, amb l’esperança, virtut teologal i plena també de pregones significacions humanistes, personals, socials, culturals... S’explica ell mateix: “Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé (i del Bé), fins i tot ignorant el que demà portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme. Com si res no pogués oferir-los felicitat. Que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança. La Paraula de Déu ens ajuda a trobar-ne les raons. Deixem-nos conduir pel que l’apòstol Pau va escriure precisament als cristians de Roma: “Ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per Ell que la fe que ens ha donat entrada en aquesta Gràcia que posseïm tan en ferm, i que és per Ell que tenim la satisfacció d’esperar la Glòria de Déu, |...| I l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor (Rm 5, 1s). “La virtut de l’esperança està estretament emparentada amb la virtut de la paciència. Estem acostumats a voler-ho tot i immediatament, en un món on la pressa s’ha convertit en una constant. Ja no es té temps per a trobar-se, i sovint fins i tot en les famílies es fa difícil reunir-se i conversar amb tranquil·litat. La paciència ha estat relegada per la pressa, ocasionant un dany greu per a les persones. De fet, ocupen el seu lloc la intolerància, el nerviosisme i a vegades la violència gratuïta, que provoquen insatisfacció i  tancament. Aquest entreteixit d’esperança i paciència mostra clarament com la vida cristiana és un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble  que permet entreveure la meta que és l’encontre amb el Senyor Jesús”. Ai, bon i savi Pascal, dóna’ns un seient per asseure’ns i començar a esmerçar una bona estona de reflexió, de discerniment, d’ajuntar les dues mans i així poder veure, jutjar i actuar en les pluralitats de la vida!                                                 

Jesús, el gran i summe i únic sacerdot de la Nova Era, que amb una sola oblació, “ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats” com llegim en la Carta als Hebreus, d’avui. És un moment, avui, per parlar dels últims dies que no s’han de témer sinó d’agrair-los a Jesús que és principi i fi, alfa i omega de tot l’abecedari de la nostra vida: un escalat de bonances i de malvestats. Ell omple de sentit, d’expectatives, de “dreams”, com els que han après a no deixar de pensar com a possibles, més i tot, accessibles les que Esquirol anomena “microutopies”, que diuen tant del goig en l’esperança d’arribar a situacions òptimes de desenvolupaments personals i socials, d’ara i aquí. En la primera lectura del somnis de Daniel hi llegim que en els darrers temps “els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”. En el salm responsorial se’ns fa caminants juntament amb el Senyor: invitació renovellada a fer camí conjuntament amb Ell, “Senyor, heretat meva i calze meu, vós m’heu triat la possessió, sempre tinc present el Senyor, amb Ell a la dreta, mai no cauré. M’ensenyareu  el camí que duu a la Vida, joia i festa a desdir a la vostra presència, al vostre costat delícies per sempre”. I ho recalca a la Col·lecta: “Senyor, Déu nostre, feu que us servim sempre amb el goig al cor, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a Vós, autor de tots els béns”.  Mercè que se’ns fa ara a tocar de mans!

                                               Lectura apropiada per  aquests dies finals del curs (m’agrada més dir-ne curs que any litúrgic: curs per aprendre, curs per fer-nos preguntes, per esbrinar el que es pot esbrinar que tot i ser essencials, més ens diuen el com hem d’enllestir-nos a la brega de la quotidianitat, ni que aquesta fos l’última, ignorada... L’ametller en plena florida és el signe que ens acosta a la veritat plena del fruitós estiuenc. És aquí on trobem la verificació de la nostra esperança en joc. Els deixebles freturaven per saber, fent preguntes que no eren adequades. Sabem què i per a què; ignorem, emperò, el quan i el com: ja n’hi ha de sobres per exercitar l’esperança! Tornem al papa Francesc: ”Sí, necessitem que “sobreabundi l’esperança” (cf Rm 15, 13) per a testimoniar de manera “creïble” i atraient la fe i l’amor (secundades per la germana petita de Péguy) , virtuts-força “que portem al cor: perquè la fe sigui joiosa, la caritat entusiasta ( i l’esperança juganera i resilient) ; perquè cadascú sigui capaç de donar, ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’esperança per a qui ho rep. Però, quin és el fonament del nostre esperar? Per a entendre-ho és bo que ens aturem en les raons de la nostra esperança:  “Perquè és voler de Déu que obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seva ignorància; sou lliures, però no utilitzeu la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria: comporteu-vos com a servents de Déu. Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu...

                                               “El proper Jubileu serà un Any Sant (un meravellós “curs”) caracteritzat per l’esperança que no declina , l’esperança en Déu. Que ens ajudi també a retrobar la confiança necessària, en l’Església com en la societat, en les relacions interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte en la creació. Que el testimoni creient pugui ser en el món llevat d’esperança genuïna, anunci dels cels nous i terra nova, on habiti la justícia i la concòrdia entre els pobles, orientats cap al compliment de la promesa del Senyor. Deixem-nos atraure des d’ara per l’esperança  i permetem que a través de nosaltres sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen, Que la nostra vida pugui dir-los: “Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor! Que la força de l’esperança pugui omplir el nostre present, en l’espera confiada de  la vinguda de nostre Senyor. 

P. Josep Mª Balcells.

Bon final i Bon Advent Jubilar 25 Diumenge XXXIII 04/05/2025 Sabadell