CLOENDA, INICI QUARESMAL
Tant la cloenda dels vuit primers diumenges de durant l’any com l’inici de la Quaresma que la tenim a les portes d’aquest dimecres de Cendra, totes elles les veig esclarides i fortament motivades per un Sínode que amb el Document final que conté les 155 conclusions i que porta per títol Per una Església Sinodal: Comunió, Participació, Missió. Aquest esdeveniment singular ens demana audiència, saber discernir la crida que ens fa el Crist, per conducte de l’Esperit Sant que comprometen l’Església, ara i ara mateix! per mor de no perdre temps-kairós, i de que ens impel·leix a possessionar-nos (empoderar-nos) en les invitacions que amb una certa urgència ens fa a tall de compromisos concrets l’Esperit Sant mateix... A semblança del que volia el recordat papa Joan XXIII envers l’incoat per ell mateix com una sorpresa descomunal, el Concili Vaticà II, és a dir, obrir els finestrals de l’Església en totes les modalitats i llocs, per tal d’airejar-nos i deixar que el vent s’emportés allò de caduc, de petrificat, i de posar-nos de ple en les urgències dels moments històrics que vivim, això és: la urgent contemporaneïtat (!). També em permeto citar, com a complementarietat, l’expressió de pelegrins d’esperança, tal com ha escrit el papa Francesc recentment, per a qui demanem que el Senyor ens el deixi en actiu encara uns temps llargs més. Ara ens ha fet el prec, i -més encara- la urgència de posar en pràctica creativament els determinis del Sínode, acabat de fa unes setmanes. És i seria posar al dia el que feu Jesús acollint uns deixebles perquè anessin amb ell, formant una primera experiència de sinodalitat (fent camí junts) pels poblets de Galilea, a fi d’involucrar-los en l’evangelització, entrenar-los a fer serveis en bé de la bona gent de la seva terra, fent primer –això, sí- l’experiència d’obrir-se a una vivenciació fonda de Déu, com la visqué Joan –l’estimat especialment pel Mestre- i després irradiar-la testimonialment. En ells, col·legialment, es van posar en marxa el tríptic de comunió, participació i missió. No és pas fora d’osques pensar que les realitats viscudes del grup permanent de deixebles de i en Jesús, porti a dir que la sinodalitat és constitucional en l’Església, com ho proclama vàries vegades el mateix text del Sínode.
Faríem bé d’adquirir el Document de les propostes finals, votades i sancionades pel papa Francesc que ens fa el “retorn al Poble de Déu de tot el que ha madurat al llarg d’aquests anys, a través de l’escolta i del discerniment, i com a orientació autoritzada per a la seva vida i la seva missió”. “El Document final conté indicacions que, a la llum de les seves orientacions de fons, ara ja poden ser aplicades, tenint en compte els diferents contextos, del que s’ha fet i del que queda a fer per aprendre a desenvolupar cada vegada millor l’estil propi de l’Església sinodal missionera”. Les connotacions referides a la vida personal i comunitària estan preses en gran mesura de les quatre Constitucions del Concili Vaticà II i fan d’aquest Sínode com un perllongament de les predeterminacions conciliars i venen a ser com un nou intent d’assumpció del seu estil de veure, pensar i actuar, redibuixat amb una nova metodologia, pretesament participativa de tots els batejats, conscients de la gràcia sacramental que ens és infosa en el baptisme que ens constitueix com a poble de Déu: per la conversió explícita que suposa en línia immersiva amb l’estil evangèlic de la Paraula de Déu, fets deixebles de Jesucrist, viscut com a tracte i contacte permanents en una experiència de fe meravellada i joiosa, d’esperança tenaç i batallera i obrint escletxes a la civilització de l’amor com a motor, determinació, viscut com a gràcia rere gràcia.
Seria oportuníssim aprofitar la Quaresma d’aquest any sant promovent una lectura comentada en uns petits grups o comunitats suscitades “ad hoc”, de tal manera que en poguessin sortir d’aquesta primera experiència de formació i d’assumpció de les línies que conformen les claus de fons o línies mestres del Document, la pretensió del qual no és tenir (!) un nou document perdut en les lleixes ignorades del traster o més benignament en el despatx parroquial, sinó per fer-lo llibre de text pastoral; més m’atreviria a dir: comentar-lo en les homilies d’aquests dies, tant de debò! Fer-lo accessible a tot batejat (poso batejat per la insistència en anomenar-nos així personalment en el text del Sínode, així com també parla comunitàriament amb la designació de “poble de Déu”, com va fer senyaladament de tota l’Església en el Vaticà II en la Constitució sobre l’Església Capítol segon. Gran novetat conciliar, gairebé per estrenar, poc menys!
Cal advertir que no és un document que es perdi en abstraccions o en precisions dogmàtiques, ni ordenacions canòniques, ni moralistes, va molt més enllà, cerca un nou model de viure-conviure eclesials, que aprofundeixi en el que som, no com a “objectes”passius d’un adoctrinament, sinó com a subjectes que prenen consciència de que avui som cridats sinodalment (caminar junts!, pelegrins d’esperança!) empesos per l’Esperit Sant com ho foren les primeres comunitats apostòliques, cridades a conversió (de veres i a fons!), renouers en les relacions, amb processos oberts al diàleg i al discerniment pastoral, a descobrir quin és el meu carisma (servei determinant al servei del bé comú eclesial), i preveure les possibilitats de ministeris a exercir, atents a la crida vocacional i a “anar a missioner improrrogablement als àmbits concrets on testimoniar l’evangeli de Crist i de l’Església i de i per cada batejat... Si tot això no es posa eclesialment en “sortida”, com ens demana el papa Francesc que ja utilitza i ens sorprèn agradablement amb aquesta expressió per encoratjar-nos, amb un esplèndid “nosaltres” (ell un de més!) que enamora i ens fa més deixebles que mai!, si tot això és només com una campana que dringa, haurem perdut l’ocasió “del segle” i ja podem retirar-nos als confins dels qui senten com plou fora i nosaltres seguint repapiejant en els butacons de la sala d’estar a caseta a veure plataformes i sèries repetitives. Passiu bé, senyors meus i senyores meves. Ja ens veurem quan s’acabi la pel·lícula on nosaltres som protagonistes. Amén, Jesùs!
Qui
s’apunta i vol discretament anar a totes, les totes possibles? Moment històric
dels que es donen molt de quan en quan, si voleu donar crèdit a les meves
asseveracions. Pensem que a l’Església hi ha hagut una mobilització de quatre
anys i estem a les portes de poder veure’ns diferents i ben millorats, a
l’estil nou propiciat per la posada en pràctica de les expectatives del papa
Francesc, a qui saludem ben afectuosament, encara que només sigui en pregària!
Comencem amb bon peu una quaresma que pot esdevenir un fet de transcendència
personal i usem aplicant-nos amb ganes les denominacions sinodals renovades i
plenament verídiques com a batejats
i com a laics del Poble de Déu. Per
molts anys, “ben curulls i a vessar”.
Diumenge VIII de durant l’any i Dimecres de Cendra, 2 i 5 de març del 2025 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada