Homilia del diumenge 30/03/2025

                    LA  PRODIGALITAT  DEL NOSTRE  PARE

                                               Ens hem marcat de llegir i estudiar per aquesta setmana quaresmal la tercera part de les Conclusions del Sínode que respon per la successiva conversió, aquesta vegada de i en els processos. Com que el document té una estructura que abasta des de la primera i “originant” i determinant conversió: “Cridats per l’Esperit Sant a la conversió personal i comunitària com a batejats, retornem al número 14, que diu així: “L’Església existeix per testimoniar al món l’esdeveniment decisiu de la història: la resurrecció de Jesús (centrats com estem vers la Pasqua, ja preludiada avui en la primera lectura on Josuè, entrats a penes en la Terra Promesa fa que celebrin per primera vegada la Pasqua jueva en pròpia pàtria). El Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do del seu Esperit. El Crist vivent és la font de la vertadera llibertat, el fonament de l’esperança que no defrauda (fem l’ullet a l’Any Sant!), la revelació del veritable rostre de Déu i del destí últim de l’home. Els Evangelis ens narren que per entrar en la fe pasqual i esdevenir-ne testimonis cal reconèixer el propi buit interior, la foscor de la por, del dubte, del pecat. Però aquells que, en la foscor, tenen el coratge de sortir (com el Fill pròdig emprèn el camí del retorn!) i posar-se a buscar, descobreixen en realitat que són cercats, cridats pel seu nom, perdonats i enviats juntament amb els germans i germanes: (és el retorn interessat del fill petit a casa, almenys que sigui tingut com a obrer per poder accedir a un tros de pa... El Pare, però, ho trasbalsa tot amb una inesperada, sorprenent Prodigalitat!) Hem volgut posar aquesta conversió inicial com la que es consolidarà en la conversió de i en les relacions i coronada en la conversió en els processos. Tot procés comença per uns primers passos en els què ens veiem més a nosaltres -ben poca cosa que som!- que no pas ni en les relacions i en els processos incoatius, on és determinant el procés de discerniment per veure’ns en necessitats i en precarietat i allargant la mirada anirem descobrint la prodigalitat més del Pare que no pas els titubejos dels nostres primers passos vers el sorprenent acolliment generós del Pare i, a més a més  amb el segell (l’anell que segella!) que ens tornarà com a fill retrobat a la taula familiar,  on podrem retornar a saber-nos fills, perquè així ens acull el Pare, davant la meravellada incredulitat del “retornat...”. 

                                               Cal desmitificar la paràbola d’una interpretació desencertada que va malauradament posar com  a protagonista d’aquesta meravella en el fill pròdig, quan és  en el Pare -quina meravella Ell i el seu capteniment singular!- qui ens retorna a la vivència familiar, precisament fent del retorn un motiu de celebració insospitada a taula, centre familiar. Referma, a més, la centralitat de la Paràbola en el Pare quan surt a instar a entrar en la celebració fraternal el fill gran que tot i no sostreure’s de l’autoritat del Pare per una obediència poc valuosa, es mostra esquiu i tan llunyà com el que ni vol dir-li germà seu, despectivament, com a persona depravada...  La paràbola ve motivada precisament perquè fariseus i mestres de la Llei no entenen el tracte acollidor i el fet de compartir joiosament taula i intimitat com quan Jesús acull esplèndidament els fills que deixen la casa paterna i festeja tots llurs retorns, a magnanimitat i prodigalitat, oferta com a dimensió entranyable del seu cor amorós, a semblança i figura del Pare. Estupefactes per entrar en la conversió més vàlida, més primordial, afaiçonada en aquesta visió paulina de que “aquells qui viuen en Crist són una creació nova. És el procés que hauríem d’anar completant poc a poc, pas a pas, sabedors que és el Pare qui porta a plenitud el procés de “conversió-reconciliació amb Déu, essent Ell mateix qui per l’Esperit Sant porta a compliment la nostra Pasqua en la del Fill, fent que en Ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu” (segona lectura que ve precedida per aquest salm 33 tan pasqual: “Tasteu  i veureu que n’és de bo el Senyor. Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de llum, i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill!). Altra vegada insistim en el “ritornello” del salm”: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. Cal refermar el prec  de la col·lecta: “Feu que el poble cristià (ara més ens en sentim i més íntimament: ha estat una nova descoberta!) s’afanyi amb una fe ben animosa a celebrar les festes pasquals que s’acosten”) Domínica, aquesta, “laetare” (=alegreu-vos) per la cançó amb què s’introduïa l’Eucaristia abans, en versió llatina i cant gregorià. I coronada amb la pregària de després de la comunió: “Oh Déu, llum de tothom qui ve en aquest món (de nova creació, com ens diu Pau, i tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb Ell mateix per Crist) il·lumineu els nostres cors amb la resplendor  de la vostra gràcia, perquè els nostres pensaments siguin dignes de Vós i us puguem estimar sincerament”.

                                               Tornem a la conversió dels processos: “Al llarg del procés sinodal, hem buscat escoltar la veu de Jesús tan desconcertant (“tireu la xarxa a la dreta i pes-ca-reu!”). En la pregària i en el diàleg fratern, hem reconegut que el discerniment eclesial, la cura dels processos de presa de decisions i el compromís de donar compte de la pròpia actuació i d’avaluar el resultat de les decisions preses són pràctiques amb les quals responem a la Paraula que ens indica els camins de la missió”. “Aquestes tres pràctiques estan estretament entrellaçades. Els processos de presa de decisions necessiten el discerniment eclesial, que requereix l’escolta en un clima de confiança que sostenen transparència i rendició de comptes. La confiança ha de ser mútua: els qui prenen les decisions han de poder confiar i escoltar el poble de Déu, que al seu torn ha de poder confiar en qui exerceix l’autoritat. Aquesta visió integral posa de manifest que cadascuna d’aquestes pràctiques depèn de les altres i les sostenen, al servei de la capacitat de l’Església per el desenvolupament de la seva missió. Comprometre’s en processos de presa de decisions, basats en el discerniment eclesial i assumir una cultura de la transparència, de la rendició de comptes i de l’avaluació requereix una formació adequada no només tècnica, sinó capaç d’explorar els fonaments teològics, bíblics i espirituals. Tots els batejats necessiten aquesta formació al testimoni, a la missió, a la santedat i al servei, que posa en relleu la coresponsabilitat. Pren formes particulars per als qui exerceixen encàrrecs de responsabilitat o al servei del discerniment eclesial”. El discerniment eclesial no és una tècnica organitzativa, sinó una pràctica espiritual que cal viure en la fe. Això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança mútua, obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu. Mai no és l’afirmació d’un punt de vista personal o de grup, ni es resol en la simple suma d’opinions individuals; cadascú, parlant segons la seva consciència, s’obre a escoltar el que els altres comparteixen en consciència, per tal de cercar reconèixer junts “què diu l’Esperit a les Esglésies”.

                                               Aquest diumenge ens dóna l’oportunitat de fer una lectura o també relectura d’una obra de Nouwen titulada El retorn del Fill pròdig que és una glossa minuciosa d’un quadre de Rembrandt que es troba al  museu de Sant Petersburg, llibre que és una meravella de sensibilitat artística que sap trobar una plètora de detalls que magnifiquen l’obra i que la fan com un resum de la paràbola on el Pare és en l’acollidora  centralitat. Obra d’art de Crist, la paràbola, en dir-la; i del pintor en saber-la dotar d’una bellesa gairebé no vista, sinó “sentida”. I afegim-hi la sensibilitat artística i espiritual de l’obra que l’autor ens ha lliurat i de la qual sempre en farem una nova i penúltima relectura. Una obra senyera com poques! Animeu-vos a fer-ne una lectura contemplativa, tal i com ha estat escrita. No us doldrà, ben a l’inrevés. L’encetem ja?

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de Quaresma, 30 de març del 2025, Any Sant  Sabadell

Homilia del diumenge 23/03/2025

                          LA  CONVERSIÓ  DE  LES  RELACIONS

                        :                      Les coses, no diguem les persones, que perduren són les que valen. És allò que llegim a una aclamació de la Missa d’entre setmana: “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la Paraula de Déu , i donen fruit amb perseverança”, tant en consonància amb l’evangeli d’avui: esperarem nova oportunitat per veure si l’arbre dóna fruit finalment.  Estem endinsats quaresma endins, intentant de trobar el camí entre maleses i entrebancs, tot ens és èxode i ens ressonen les admonicions de Pau als corintis relatant com tots, tots els israelites al desert gaudien dels dons del Déu que salva i no obstant això a mig relat Pau ens surt amb aquest furtiu i malenconiós malgrat tot, que tot i essent tan humà en el fons, arriba a esdevenir inhumà i amb una coda d’advertiment tot plegat : “Tot això que els succeïa era un exemple i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres ja que els segles passats s’encaminen cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure”. També en l’evangeli tenim una paràbola que ens alliçona de que estem en temps afegit, d’espera i de bonificació misericordiosa, a fi de saber aprofitar les oportunitats de redreçar les coses i fer la farina fina i plana, en definitiva portar conversió que és el gran propòsit general quaresmal: Així ho aclamem abans de la proclamació de l’evangeli: “Convertiu-vos, diu el Senyor, que el Regne del cel és a prop”. Estem també cercant pistes d’aterratge entre les 155 propostes que el Sínode ens ha posat a mans i ara és la proposta que ens hem fet de cara a aquesta setmana d’encetar la segona part del Document Final que respon per títol “La conversió de les relacions”.  Capítol interessant per demés, perquè en les relacions ens hi juguem tot el  que som i valem. La persona humana és un projecte de creixement que s’obre camí exercint la capacitat d’establir lligams estrets i perdurables amb tot reclam d’alteritat. Àdhuc en l’altre ens trobem a nosaltres mateixos en la millor versió millorada per mor o gràcia de l’altre, precisament. Per a nosaltres el lema de Jesús el tenim com un axioma vital; “Per l’estimació entre vosaltres tothom coneixerà que sou deixebles meus (Jn 13, 35) “El desig de relacions més autèntiques i significatives no només expressa l’aspiració a pertànyer a un grup cohesionat, sinó que correspon a una profunda consciència de fe: la qualitat evangèlica de les relacions comunitàries és decisiva  per al testimoni que el poble de Déu està cridat a donar en la història. Per tal de ser una Església sinodal, és necessària, una autèntica conversió relacional. Hem d’aprendre de nou de l’Evangeli que la cura de les relacions no es una estratègia ni l’instrument per a una major eficàcia organitzativa, sinó que és la manera com Déu Pare s’ha revelat en Jesús i en l’Esperit. Quan les nostres relacions, malgrat la seva fragilitat, transparenten la gràcia de Crist, l’amor del Pare, la comunió de l’Esperit, nosaltres confessem amb la vida la fe en Déu Trinitat. És als Evangelis on hem de mirar per traçar el mapa de conversió que se’ns demana, aprenent a fer nostres les actituds de Jesús. els Evangelis ens “el presenten constantment escoltant les persones que el troben pels camins de la Terra Santa. Ja fossin homes o dones, jueus o pagans, mestres de la llei o publicans, justos o pecadors, captaires, cecs, leprosos o malalts. Jesús no va fer fora ningú sense aturar-se a escoltar i sense entrar en diàleg”. “L’obertura al món permet descobrir que en cada racó del planeta, en cada cultura i en cada grup humà, l’Esperit ha sembrat llavors de l’Evangeli. Aquestes donen fruit en la capacitat de viure relacions sanes, de conrear la confiança mútua i el perdó, per vèncer la por del diferent  i de crear comunitats acollidores, de promoure una economia atenta a les persones i al planeta, de reconciliar-se després d’un conflicte. A la comunitat cristiana tots els batejats estan enriquits amb dons a compartir cadascun segons la seva vocació i la seva condició de vida. Les diferents vocacions eclesials són, en efecte, expressions múltiples i articulades de l’única crida baptismal a la santedat i a la missió. Amb una adequada pastoral vocacional, estem cridats a contribuir tant a la vida de la comunitat cristiana, com al desenvolupament de la societat en les seves múltiples dimensions”. Els enviats amb missió demanen a l’Església que no els deixi sols, sinó sentir-se enviats i sostinguts. Demanen de ser nodrits del pa de la Paraula i de l’Eucaristia, així com dels lligams fraterns de la comunitat. Demanen que es reconegui el seu compromís com  capaces d’allò que és: acció d’Església, no una opció privada. En una Església sinodal missionera, sota el guiatge dels seus pastors, les comunitats seran  capaces d’enviar i donar suport als qui han estat enviats. La missió implica tots els batejats. La primera tasca de laics i laiques és d’impregnar i transformar les realitats temporals amb l’Esperit de l’Evangeli.

                                               En resposta a les necessitats de la comunitat i de la missió, l’Església al llarg de la seva història ha creat alguns ministeris, diferents del ordenats. Aquests ministeris són la forma que assumeixen els carismes, més  quan són reconeguts públicament per la comunitat i per aquells que tenen responsabilitat de guiar-la, i es posen al servei de la missió de manera estable. Alguns estan dirigits més específicament al servei de la comunitat cristiana. Són especialment rellevants els ministeris instituïts, tenen tot un ritual propi i són les anomenades ordres menors: hostiari (vetlla per donar acolliment als qui freqüenten les Eucaristies o altres aplecs de la Comunitat), lector, acolit: serveis més directament en relació amb l’Eucaristia. A aquests cal afegir amb una clara visió enriquidora tota una sèrie dels no instituïts amb gran creativitat, assumint serveis complementaris. Són citats: el ministeri de coordinar una petita comunitat eclesial, de dirigir la pregària de la comunitat, d’organitzar accions caritatives, el de catequistes, el de substituir en llocs de culte l’absència de sacerdots, també resulten directament dels desenvolupament de les sessions sinodal el ministeri de l’escolta i de l’acompanyament, Acaba el número 78 amb aquest reclam creatiu: “Els contextos locals on més se senti aquesta necessitat podran promoure una experimentació i elaborar possibles models sobre els quals discernir”. Estem tots cridats a tenir visió eclesial i creativitat per anar sembrant ministeris vàlids per una millor organització i tenir un sentiment de que estem cridats a ser resolutius i previsors i provisors en les activitats normals d’aplec i de sintonia amb el carisma que tenim tots els batejats. La parròquia és també “nostra”. Sapiguem estar a l’altura que el sínode ens demana per donar amplitud de visió i de compromís, responent als tres puntals de l’Església del nostre temps: comunió, participació, missió. Som-hi, nosaltres, poble de Déu! i poble d’una humanitat renouera! i que sàpiga tenir i donar respostes adients a les necessitats del nostre moment present. La quaresma aquest any té aquestes connotacions eclesials: per una Església sinodal missionera i misericordiosa. Seguirem oberts a tot ulterior aprofundiment i compromís. “Senyor, dirigiu els cors dels vostres fidels i concediu-los, amatent, aquesta gràcia: que perseverin en l’amor a Vós i al proïsme”. I una vegada més fem ressonar l’aclamació abans de l’evangeli i amb versió sinodal: Convertiu-vos, diu el Senyor, que el Regne de l cel és a prop”

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Quaresma, 23 de març del 2024, any sant. Sabadell 

Homilia del diumenge 16/03/2025

                                   EL  COR  DE  LA  SINODALITAT

                                               Així es presenta la primera de les cinc parts en què està dividit el Document final de la Sinodalitat acabat de fa poc i que el papa Francesc ens l’ha posat a prova de discerniment per anar trobant concrecions i aterraments que ens donin la certesa de que s’ha treballat a fi de promoure una vertadera renovació eclesial que la puguem viure de prop i que ens porti a l’enunciat precís d’aquesta primera determinació de rejoveniment eclesial, a començar per la base dignificada de nosaltres com a poble de Déu, d’acord amb la Constitució sobre l’Església. Després de fer ressaltar que aquí hi  ha l’ànima i el vertader esperit (en diu Cor) de la sinodalitat, l’explicita, dient significativament: “Cridats a la conversió per l’Esperit Sant. De l’Esperit Sant ja el vàrem posar com el ver protagonista del Sínode i ara ho recentra tot en la conversió personal i també –cal  no perdre-ho ja mai més de vista perquè som aplec, som comunió, som Església, som corresponsables en tot i per tot, això sí -segons carismes i ministeris diferents i complementaris-, cadascú responent a la seva pròpia i personal vocació o crida. Cal posar en consideració que en tots els cinc apartats hi campeja l’expressió de “conversió”. L’actitud de convertir-nos cal que la posem en pràctica en el sentit etimològic de con-versió, com-versus. No en funció dels nostres pecats com n’estem habituats des de menuts en què privilegiàvem la confessió i no la re-conciliació o bé, encara més, el canvi d’orientació envers com ens deia la col·lecta del diumenge passat -i va de repàs!: “Concediu-nos que, celebrant cada any l’exercici sagrat de la Quaresma, progressem en el coneixement del misteri de Crist i el visquem amb més plenitud”. Tot centrat, o com diria Teilhard sobrecentrat en l’aprofundiment i coneixença per “tracte i per freqüentació” del misteri de Crist, Déu i Home veritables. Tota predicació des de les primeries apostòliques s’ha basat en un versus, un acarament, un emmirallament, un pouar en el Cor de Crist com ens demana darrerament el papa Francesc en el seu  document sobre “L’amor que ens té. Dilexit nos” on parla del Cor de Jesús, com a bon jesuïta que és.  Ja ho sabem de sobres que sense Pasqües, de Resurrecció i de Pentecosta, no valen substantivament gaire res les nostres quaresmes, massa centrades en nosaltres. He fet al·lusió  a Teilhard i serà bo de posar les tres accions que porten a maduresa: descentrar-nos, centrar-nos i sobrecentrar-nos. Del narcisisme a l’oblit de les nostres actituds, al trobar el millor de nosaltres en els altres, fins arribar a posar-nos en actitud de recepció de la gracia, donant-li la primacia de gestió nostra, portats per l’Esperit...  

                                               Avui descobrim el sobrecentrament precisament en la Trans-figuració de Crist en el Tabor i en el que significa la nostra personal transfiguració en la seva. La Creació ens va fer admirablement semblants al Pare que ens creà. La nostra transfiguració, més admirablement encara, com a semblança a Crist, ens obren els àmbits de renovellament personal i comunional. A això tendeix quaresma i  sinodalitat. Un versus- cap al misteri de Jesús: primera fita conressuscitats en Crist i segona santificats per l’Esperit Sant. Quina excel·lent quaresma no seria si apuntéssim, focalitzéssim, enfoquéssim vers- el Pare i el Fill moguts per l’Esperit Sant de Déu! La gran novetat d’aquest sínode fou formar petits grups de treball a l’entorn d’una taula rodona, allí veient-se les cares i dialogant, discernint, consensuant les propostes a estudiar amb la metodologia que anomenaven “Conversa en l’Esperit”. Això: conversar amb el sentit una vegada més de con-versar mútuament. Parlar, escoltar-se i ponderar les aportacions de cadascun dels membres de taula, tot donant prioritat a l’escolta de l’Esperit Sant en reiterats moments de pregària i també en conversa i diàleg amb els diferents membres de la taula. Passo a diferenciar els passos a fer en l’escatir un tema que es proposa a dialogar a fons per gràcia! Això ho proposa un que dirigeix tot el procés. Una vegada proposat el tema a discutir es fa un silenci i tothom pensa què podrà dir en un segon moment en que tots s’escolten mútuament deixant parlar lliurement, sense interrompre. Altra vegada uns moments de silenci a l’escolta espiritual, ponderant el què s’ha dit. Altre torn per ponderar allò que ha sortit en la roda anterior i centrar-se en allò que un considera més encertat de tot l’aportat. Altra volta silenci i deixar que l’Esperit insinuï les derivacions d’allò millor que s’ha escollit com a consens de grup. És el moment de sistematitzar tema i derivacions pràctiques. Es requereix un que faci de secretari de grup i que presenti les conclusions del què s’ha esbrinat i concordat. Evidentment que això només és mètode vàlid per a moments en què es demana una solució raonada i concordada d’una cosa fonamental. Aquesta metodologia es va utilitzar en diversos moments de les plenàries a Roma.

                                               “L’esperit sinodal exigeix l’exercici del discerniment, en l’escolta de l’Esperit Sant, en una recerca comuna de la veritat, de la voluntat de Déu per avui, mitjançant un diàleg honest, estant atents per a captar-, estant atents per a  assumir “què diu l’Esperit a les Esglésies” (Apocalipsi 2, 17).

                                               Sintetitzant: preparació personal: Tema a aprofundir en un temps de silenci i oració. En un segon temps: aportació personal i escoltar les aportacions dels altres. En silenci es fan els “ressons” de tot l’aportat per tots i nova roda per veure què és el que es consideri més adient. Nou espai de pregària i passar a la construcció junts i  sistematitzar idees-força i propostes d’acció.

                                               Aquest és una manera disciplinada i d’escolta subliminal de l’Esperit: dialogar, en un ambient de pregària, d’escolta mútua i de consensuar el millor que s’ha il·luminat entre tots i arribant a allò que es digué en el primer “Concili”, el de Jerusalem: “Ens ha semblat a l’Esperit Sant i a nosaltres”. (Fets 15, 28)

                                               Fa notar la sacramentalitat del Poble de Déu, essent el Baptisme el fonament de la vida cristiana perquè introdueix la connotació de que “el bateig és el fonament de la vida cristiana perquè introdueix tothom en el do més gran:  ser fills de Déu: és a dir partícips de la relació de Jesús amb l Pare en l’Esperit. No hi ha res més alt que aquesta dignitat donada per igual a cada persona que ens fa re/vestir (trans-figurats) de Crist i ser empeltats en Ell com a sarments en el cep. En el nom de cristià, que tenim l’honor de portar, hi ha continguda la gràcia que és la base de la nostra vida i que ens fa caminar junt com a germans i germanes”. (número 21 del doc). Bé podríem dir que és el momentum, dins de tota l’Església, del laïcat. D’ells en parla el Vaticà II en els dos grans capítols: el segon quan ens con-forma a tots: jerarquia i membres del poble sant en el capítol  de la constitució sobre l’Església, antecedent al de la Jerarquia (visió renovada i profundament eclesial: tots germans i germanes en peu d’igualtat i en comunió sinodal) o el quart que versa sobre qui és laic i el paper que els pertoca com a “comunió. participació i missió”, diguem-ho sinodalment! A plena significació i compromís de saber-se’n i d’actuar-hi com a crida i vocació i com a plural servei o ministeri. Mireu que abans de parlar-ne per extens posa aquesta nota més que enigmàtica!: peculiaritat (com si volgués dir: atenció que n’hem de dir de ben i ben grosses!) Aquests números els hauríem d’escatir amb una gloriós “Moment de l’Esperit” No n’hi ha per menys, us ho ben dic! Per coronar-ho tot va precedit del capítol cinquè amb aquest per nosaltres gloriós epígraf: Universal Vocació a la Santedat en l’Església (recordeu com ens vam avançar començant per l’estudi de Francesc “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”, de tan per nosaltres benvolguda memòria!) No estarà de més, quan tenim més bones notícies sobre la seva salut, raó per la qual volem donar unes joioses gràcies per sentir-nos per ell escoltats i mimats!) Ja n’hi ha prou per avui, no sigui cas que ens ennueguéssim de tant adelerats  com anem...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de Quaresma, 15 de març del 2025, any sant.  Sabadell

Homilia del diumenge 09/03/2025

                                   ESPERIT  SANT  UNEIX-NOS

                                               A l’Eucaristia després de la Proclamació que fem del misteri de la Fe ens esplaiem fent un acte de fe en sintonia amb la Consagració, dient de cor: “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció, esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús”, seguit del prec: “Concediu-nos que, els qui rebem el Cos i la Sang del vostre Fill, plens del seu Esperit Sant, siguem en Crist un sol Cos i un sol Esperit”.

                                               Aquesta Quaresma us vaig dir que la volem viure en consonància i sintonia amb l’Esperit Sant que s’ha fet present d’una manera reiterada en el Camí sinodal des de la invitació que el papa Francesc (a qui desitgem ben de cor que Déu ens el mantingui en salut per més anys!) ens va fer i que manté una vegada i altra. En la Nota d’acompanyament que obre el llibret que us he fet a mans i que desitjaríem –us vàrem dir diumenge passat- que el promoguéssim com a llibre de text durant tota la Quaresma, només encetar-la, ens diu: “En els diferents moments del Camí sinodal que vaig iniciar l’octubre de 2021, ens hem posat a l’escolta d’allò que en aquest moment l’Esperit Sant diu a les Esglésies”. La cita continuada de l’Esperit Sant sobre l’acció que incentiva l’Església ecumènica en el desenvolupament de les diferents sessions sinodals hagudes, es deixa notar de pertot. Així llegim: “Deixant-nos il·luminar per l’Esperit Sant, tota l’Església ha estat cridada a llegir la seva experiència i a identificar els passos a seguir per viure la comunió, realitzar la participació i promoure la missió que Jesucrist li ha confiat”. I conclou amb aquestes paraules de benedicció, amb aquest desig final-principi: “Que l’Esperit Sant, do del Ressuscitat, sostingui i orienti tota l’Església en aquest Camí. Que Ell, que és l’harmonia, continuï fent rejovenir l’Església amb la força de l’Evangeli, la renovi i la condueixi a la unió perfecta amb l’Espòs (LG 4). Perquè l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine” (Ap 22, 17).

                                               Al llarg de la Introducció ja en el cos de les conclusions m’ha vingut la intuïció d’una manera indeclinable que estem davant d’una intervenció de Déu, semblant a l’atreviment que tingué Joan XXIII quan incoà inesperadament -un vertader cop de timó de l’Esperit- el Concili Vaticà II que l’anomenà una vertadera “Pentecosta”. La durada inusual de la preparació, la participació de tota l’Església universal i les dues sessions sinodals a Roma, i ara en comprometre’ns a portar a la primera pràctica en qualitat d’experimentació i en deixar establertes més de deu comissions per aprofundir i establir per a tota l’Església universal concertacions de màxima volada. Ja en la mateixa benedicció de la cendra –aquest Dimecres passat- demanaven “a fi que, pel Camí de la Santa Quaresma, arribem amb l’ànima pura a la celebració del misteri pasqual del vostre Fill”. La Quaresma mira vers la Resurrecció, i encara més, a la vinguda de l’Esperit Sant, que ens el donà Jesús ressuscitat, com a do per la vitalització permanent de l’Església naixent. En la col·lecta d’aquest diumenge primer, preguem: “Concediu-nos que celebrant l’exercici sagrat de la Quaresma, progressem en el coneixement del misteri de Crist i el visquem amb més plenitud”. El misteri de Crist engloba Passió, Resurrecció i Pentecosta. Bo i posats ja en Camí quaresmal, en les col·lectes que van esmaltant el curs quaresmal, ens trobem amb aquesta petició: “Senyor preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per Vós arribin a la seva fi”. Per Crist Senyor nostre.

                                               Els encapçalaments de les cinc parts en què està dividit el text aprovat són presos de citacions de resurrecció; i a l’última de Joan (20, 21-22): “Com el Pare m’ha enviat, també Jo us envio a vosaltres”. Llavors va alenar damunt d’ells i els va dir: “Rebeu l’Esperit Sant”. Així acaba tot aquest treball sinodal. I ara que la Quaresma ens invita a caminar ho volem fer sinodalment, apuntant la Quaresma fitant la Resurrecció i l’arrodoniment amb la Vinguda de l’Esperit. Hi veig una oportunitat única en entrar amb la pedagogia sinodal a amarar-nos de la “unció de Resurrecció i de l’Esperit Sant” que té una presència abassegadora en les determinacions sinodals. Només com a complement de confirmació, en la intervenció a la primera intervenció del papa a l’aula Pau VI el 2 d’octubre del 2024  -que la trobareu al final del llibret- he anotat que l’Esperit Sant és citat 15 vegades. No em direu que el protagonista de tota la “volada” de tot el Sínode no sigui la presència i acció de l’Esperit Sant en l’Església. I encara vull portar a col·lació que a l’Evangeli del primer diumenge comença així: “En aquell temps Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert, escomès pel temptador... Veieu per quantes raons hem iniciat el treball sinodal amb la primera provisió de llegir les 155 propostes i mirar de treure’n creativament tantes possibilitats, que no precisen validació més enllà de la que en aquest grupet de missa de dotze a la Puríssima podem suscitar per mirar de fer que la nostra Missa vagi obrint-se sinodalment a determinacions perfectament vàlides i possibles.

                                               Deixem per una altra ocasió per parlar d’una metodologia que es va usar sovint amb la denominació de la “conversa en l’Esperit”. Això que fou pràctica habitual en les reunions a Roma requereix una més llarga explicació.

                                               Ara només em plauria que entréssim en una revisió d’allò més elemental sobre l’Esperit Sant en el nostre viure i conviure com a cristians. No s’escau ara de fer una pneumatologia, tot un tractat sobre l’Esperit Sant. Només us transcriuré la referència a l’Esperit Sant en el número 4 de la Lumen Gentium: Títol: “L’Esperit Sant, santificador de l’Església”. “Consumada l’obra que el Pare va encomanar de realitzar al Fill, sobre la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de Pentecosta a fi de santificar indefinidament l’Església i per a fer que d’aquesta manera els fidels tinguin accés al Pare per mitjà de Crist en un mateix Esperit. Ell és l’Esperit de vida o font d’aigua que brolla fins a la vida eterna, per qui el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti llurs cossos mortals en Crist. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, i en ells prega i dóna testimoni de la seva adopció com a fills. Guia l’Església vers tota la veritat, la unifica en comunió i ministeri, la dota i governa amb diversos dons jeràrquics i carismàtics i l’embelleix amb els seus fruits. Amb la força de l’Evangeli rejoveneix l’Església, la renova incessantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. En efecte, l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine”. I així tota l’Església apareix com un poble reunit en virtut de la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                               En la profusió de dades del Vaticà II, les que fan referència a  l’Esperit Sant consagren una vegada més l’Esperit Sant com a protagonista, conductor, coaching, fomentador, advocat, introductor, unció, santificador, dolç hoste del cor, foc, promotor, Torsimany. Emperò tota la seva acció és des de l’interior del cor i de l`anima. És el mateix Esperit de Crist que crida a espiritualitat (contemplació) i que dóna el gran to, únic, als treballs haguts i per haver del Sínode. Gràcies i som-hi!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge primer de Quaresma, 9 de març del 2025   Sabadell           

Homilia del diumenge 02/03/2025 i Dimecres de Cendra 05/03/025

                          CLOENDA,  INICI  QUARESMAL

                                               Tant la cloenda dels vuit primers diumenges de durant l’any com l’inici de la Quaresma que la tenim a les portes d’aquest dimecres de Cendra, totes elles les veig esclarides i fortament motivades per un Sínode que amb el Document final que conté les 155 conclusions i que porta per títol Per una Església Sinodal: Comunió, Participació, Missió. Aquest esdeveniment singular ens demana audiència, saber discernir la crida que ens fa el Crist, per conducte de l’Esperit Sant que comprometen l’Església, ara i ara mateix! per mor de no perdre temps-kairós, i de que ens impel·leix a possessionar-nos (empoderar-nos) en les invitacions que amb una certa urgència ens fa a tall de compromisos concrets l’Esperit Sant mateix... A semblança del que volia el recordat papa Joan XXIII envers l’incoat per ell mateix com una sorpresa descomunal, el Concili Vaticà II,  és a dir, obrir els finestrals de l’Església en totes les modalitats i llocs, per tal d’airejar-nos i deixar que el vent s’emportés allò de caduc, de petrificat, i de posar-nos de ple en les urgències dels moments històrics que vivim, això és: la urgent contemporaneïtat (!). També em permeto citar, com a complementarietat, l’expressió de pelegrins d’esperança, tal com ha escrit el papa Francesc recentment, per a qui demanem que el Senyor ens el deixi en actiu encara uns temps llargs més. Ara ens ha fet el prec, i -més encara- la urgència de posar en pràctica creativament els determinis del Sínode, acabat de fa unes setmanes. És i seria posar al dia el que feu Jesús acollint uns deixebles perquè anessin amb ell, formant una primera experiència de sinodalitat (fent camí junts) pels poblets de Galilea, a fi d’involucrar-los en l’evangelització, entrenar-los a fer serveis en bé de la bona gent de la seva terra, fent primer –això, sí- l’experiència d’obrir-se a una vivenciació fonda de Déu, com la visqué Joan –l’estimat especialment pel Mestre- i després irradiar-la testimonialment. En ells, col·legialment, es van posar en marxa el tríptic de comunió, participació i missió. No és pas fora d’osques pensar que les realitats viscudes del grup permanent de deixebles de i en Jesús, porti a dir que la sinodalitat és constitucional en l’Església, com ho proclama vàries vegades el mateix text del Sínode.

                                               Faríem bé d’adquirir el Document de les propostes finals, votades i sancionades pel papa Francesc que ens fa el “retorn al Poble de Déu de tot el que ha madurat  al llarg d’aquests anys, a través de l’escolta i del discerniment, i com a orientació autoritzada per a la seva vida i la seva missió”. “El Document final conté indicacions que, a la llum de les seves orientacions de fons, ara ja poden ser aplicades, tenint en compte els diferents contextos, del que s’ha fet i del que queda a fer per aprendre a desenvolupar cada vegada millor l’estil propi de l’Església sinodal missionera”. Les connotacions referides a la vida personal i comunitària estan preses en gran mesura de les quatre Constitucions del Concili Vaticà II i fan d’aquest Sínode com un perllongament de les predeterminacions conciliars i venen a ser com un nou intent d’assumpció del seu estil de veure, pensar i actuar, redibuixat amb una nova metodologia, pretesament participativa de tots els batejats, conscients de la gràcia sacramental que ens és infosa en el baptisme que ens constitueix com a poble de Déu: per la conversió explícita que suposa en línia immersiva amb l’estil evangèlic de la Paraula de Déu, fets deixebles de Jesucrist, viscut com a tracte i contacte permanents en una experiència de fe meravellada i joiosa, d’esperança tenaç i batallera i obrint escletxes a la civilització de l’amor com a motor, determinació, viscut com a gràcia rere gràcia. 

                                               Seria oportuníssim aprofitar la Quaresma d’aquest any sant promovent una lectura comentada en uns petits grups o comunitats suscitades “ad hoc”, de tal manera que en poguessin sortir d’aquesta primera experiència de formació i d’assumpció de les línies que conformen les claus de fons o línies mestres del Document, la pretensió del qual no és tenir (!) un nou document perdut en les lleixes ignorades del traster o més benignament en el despatx parroquial, sinó per fer-lo llibre de text pastoral; més m’atreviria a dir: comentar-lo en les homilies d’aquests dies, tant de debò! Fer-lo accessible a tot batejat (poso batejat per la insistència en anomenar-nos així personalment en el text del Sínode, així com també parla comunitàriament amb la designació de “poble de Déu”, com va fer senyaladament de tota l’Església en el Vaticà II en la Constitució sobre l’Església Capítol segon. Gran novetat conciliar, gairebé per estrenar, poc menys!

                                               Cal advertir que no és un document que es perdi en abstraccions o en precisions dogmàtiques, ni ordenacions canòniques, ni moralistes, va molt més enllà, cerca un nou model de viure-conviure eclesials, que aprofundeixi en el que som, no com a “objectes”passius d’un adoctrinament, sinó com a subjectes que prenen consciència de que avui som cridats sinodalment (caminar junts!, pelegrins d’esperança!) empesos per l’Esperit Sant com ho foren les primeres comunitats apostòliques, cridades a conversió (de veres i a fons!), renouers en les relacions, amb processos oberts al diàleg i al discerniment pastoral, a descobrir quin és el meu carisma (servei determinant al servei del bé comú eclesial), i preveure les possibilitats de ministeris a exercir, atents a la crida vocacional i a “anar a missioner improrrogablement als àmbits concrets on testimoniar l’evangeli de Crist i de l’Església i de i per cada batejat... Si tot això no es posa eclesialment en “sortida”, com ens demana el papa Francesc que ja utilitza i ens sorprèn agradablement amb aquesta expressió per encoratjar-nos, amb un esplèndid “nosaltres” (ell un de més!) que enamora i ens fa més deixebles que mai!, si tot això és només com una campana que dringa, haurem perdut l’ocasió “del segle” i ja podem retirar-nos als confins dels qui senten com plou fora i nosaltres seguint repapiejant en els butacons de la sala d’estar a caseta a veure plataformes i sèries repetitives. Passiu bé, senyors meus i senyores meves. Ja ens veurem quan s’acabi la pel·lícula on nosaltres som protagonistes. Amén, Jesùs!

                                               Qui s’apunta i vol discretament anar a totes, les totes possibles? Moment històric dels que es donen molt de quan en quan, si voleu donar crèdit a les meves asseveracions. Pensem que a l’Església hi ha hagut una mobilització de quatre anys i estem a les portes de poder veure’ns diferents i ben millorats, a l’estil nou propiciat per la posada en pràctica de les expectatives del papa Francesc, a qui saludem ben afectuosament, encara que només sigui en pregària! Comencem amb bon peu una quaresma que pot esdevenir un fet de transcendència personal i usem aplicant-nos amb ganes les denominacions sinodals renovades i plenament verídiques com a batejats i com a laics del Poble de Déu. Per molts anys, “ben curulls i a  vessar”.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VIII de durant l’any i Dimecres de Cendra, 2 i 5 de març del 2025  Sabadell