Homilia del Corpus, del 06/06/2021

                                 VIURE  LA  MISSA?

No et dic res! Cal una disposició d’entrada que moltes vegades –ai!- ens manca. Perquè la Missa comença uns intensos minuts abans del “En nom del Pare...!” Caldrà posar-nos a la presència de Déu fent uns moments d’interiorització fins a arribar a uns nivells acceptables de silenci interior, a fi que la Missa esdevingui tota ella pregària. Només esdevindrà “viscuda” amb un esforç sostingut d’atenció interior, per tal d’anar seguint tota la celebració “combregada” i plena del sentit i procés que segueix. La “distància social” deguda a la normativa de la pandèmia, potser ens ajudaria pel fet de no estar massa junts. El motiu possible me’l callo... Això no és una invitació a separar-nos, cosa que seria contradictòria al fet de saber-nos comunitat i per tant a promoure una relació espiritual de sentir la unitat que hem de fer nostra, perquè tots “concelebrem”. Els cristians dels “inicis” se sentien com tenint un cor i ànima conjuntats. Avui, traginem massa individualismes que arriben de molt als mateixos llindars de les nostres celebracions eucarístiques... Allò de cadascú “a la seva...”. “Combreguem” unitat en la pregària, abans de la “comunió” de i en la Persona del Crist. Combregar no és tan sols prendre l’aliment, sinó endinsar-nos en el desig de Crist de que estiguem units, refets, remodelats per Ell i oberts a una nova temptativa d’unió i concòrdia amb el germans.

Cal donar sentit tant als gestos, com a les paraules que direm a l’uníson, als continguts que s’hi expressen, als cants i a les intervencions duals de les cerimònies. És important saber a què ens invita el celebrant i al sentit del que fem conjuntament. Les tonalitats pròpies de cada moment donen el color i la textura pròpies a que som invitats. Seria bo saber deixar-nos portar presos pel sentit i significació pels distints moments de la celebració. Hi ha uns moments a que se’ns invita a pregar conjuntament a requeriment del celebrant. És a la col·lecta a l’inici gairebé de tota l’eucaristia. Se’ns invita amb un “preguem” espaiat per poder posar la nostra pregària personal ajuntant-la a la que serà la de tota l’Assemblea. Tinguem molt present que la col·lecta acostuma a subratllar els continguts específics de la celebració. Són les idees mare de cada celebració. S’hauria de rescatar també donant-li la pròpia rellevància a l’oració sobre les ofrenes abans d’iniciar la Gran pregària eucarística amb el prefaci (l’equivalent a l’Obertura en les simfonies), que festeja i lloa la Trinitat a la qual ens hi ajuntarem en el terme dels nostres dies amb els àngels i els sants. És el moment del “Sant, sant, sant” que canten en l’eucaristia dels temps finals...

 Moment d’allò més important és la litúrgia de la paraula. Ara, enriquida amb tres lectures, però que difícilment podrem endinsar-nos-hi, si prèviament no les hem preparat. Com més riques siguin més atenció hi hauríem de posar, perquè l’eucaristia té també aquesta dimensió no sols de proclamació sinó de donar-nos contingut de fe. Molt difícilment podrem aconseguir la finalitat catequètica i evangelitzadora de les Sagrades Escriptures, si no podem “para-nos-hi” a fer lectura comprensiva; més, donada la intensitat doctrinal que tenen, sobretot les epístoles de Pau. Cosa que no podrem fer en el moment precís de la seva proclamació. I es perdran riqueses de gran contingut... Per aconseguir la finalitat buscada, si no les llegim, subratllem i contemplem abans de la cerimònia, de segur que no tindrà els efectes cercats. Estem tan acostumats a sentir parlar sense parar-hi atenció.... Ai, el malbaratament de tanta paraula no seguida de prop! Això posa una dificultat notable, perquè no hi haurà a la celebració el respir detingut per poder assimilar-les. Caldria rescatar el salm responsorial que és la versió-pregària del contingut de la primera lectura. Seguir la resposta participada que s’intercala i llegir si tinguéssim a mà el contingut del salm, què bé! Almenys que no perdi el bon gust de pregària personal que conté... És de ressaltar la complementació i sintonia que té la primera lectura amb l’evangeli. La meva proposta seria llegir-les al mateix temps que les escoltem i que són proclamades. Aquesta mínima pedagogia hauria de salvar-se si no per més proclamades que siguin, no seran captades amb l’alè de l’Esperit que ens les aprofundeix i ens les fa pròpies. La Paraula també és aliment i comunió.

Trobo a mancar la facilitat dels antics eucologis, avui substituïts com per exemple “la Missa de cada dia” o bé a través d’aplicacions als mòbils. No sé si hi hem guanyat/perdut.. Voleu dir que no estem massa passius, poc participatius?

Voldria destacar l’Aclamació abans de l’evangeli. A part de subratllar que ha de tenir el to propi d’una aclamació, doncs, festosa, acostuma a portar una condensació doctrinal que sintetitza i condensa el tema de l’evangeli. Així, ens predisposa a rebre la Paraula de Déu a cor obert. De l’evangeli n’hauríem de recollir un o dos pensaments que ens hagin tocat... i usar-los després com a jaculatòries.

Les homilies que se solen fer tot i ser importants,  no desperten l’atenció deguda, sia per imperícia del sacerdot, sigui per no haver fet el propi treball previ d’haver-les meditat, almenys llegides poc a poc. Parer per parer també val el nostre i més quan se sosté sobre les nostres recerques.                                              

Que l’ofertori s’ompli de les nostres específiques ofrenes que ajuntarem a l’oblació del pa i el vi, tot mudable en gràcies personals  i en la presència ressuscitada de Crist que se’ns donarà per aliment en la comunió.

Moment important és el res del parenostre. Tinguem en compte que en la introducció diem que ho fem conscients de que és un atreviment. Això posa la nota de ser un dels moments molt importants de la Missa, que ens els dignificarà després quan el resem pel nostre compte. Dirigir-nos al Pare, Abbà, com ho feia Jesús ens enfortirà en la sensació agradosa de saber-nos fills de Déu.

Hauríem de subratllar aquests temes 

   - Qui celebra directament és el mateix Jesús, secundàriament el sacerdot.

   - És pregària pública, vol dir que la fem a nom de tota l’Església. Cal refermar el sentit comunitari o d’assemblea que té.

   - És Acció  de Gràcies a Déu Pare en unió amb l’Esperit Sant per,  amb i en Jesús.

   - Pregària tota ella, i per tant s’ha de mantenir amb un esforç d’atenció; no fàcil.

   - És el moment culminant de la pastoral de l’Església. Ve de la vida i va a la vida.

   - No hi hem d’anar només perquè és obligatòria, sinó per obsequi lliure i joiós.

   - La comunió no és mai un premi sinó una font de gràcia per part de Déu, un Do.

   - És una Acció pasqual. Compartim resurrecció progressiva. No val la quantitat sinó la qualitat que hi esmercem.

   - És una anticipació de la definitiva Comunió Integral quan la celebrarem conjuntament amb els nostres més estimats, dies a venir.

   - Crist dóna vida per tal de donar-la també nosaltres. Si manca l’estimació fraterna, devaluem la que ens ve per part de Crist. L’una porta a l’altra indefectiblement.

   - L’espiritualitat o és eucarística o no és.

   - Ara, portar el cel a la nostra terra; després, serà portar la terra al cel.

   - No en som dignes. Ho diem i ho hem de sentir com més vivament millor.

   - Proclamem el misteri de la Fe. L’eucaristia només s’entén a partir d’un acte o, millor, d’una actitud  de Fe.

   - Condensem-hi la capacitat d’adoració, de lloança i d’acció de gràcies de que som capaços.

   - És el símbol de l’entrega de Jesús en pro de tota la creació, de la redempció i de la santificació de tots els humans. En ella se’ns fa més germans amb Ell i amb tothom.

   - És memòria i record de Jesús, que il·lumina i “cristifica” la nostra vida.

   - És l’aurora de la nova i eterna aliança. Crist l’únic mitjancer. Pont i porta.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de Corpus, 6 de juny del 2021.  Sabadell