El CAMÍ POSTPASQUAL
DE MADURACIÓ EN LA FE
Obrim
camins a l’esperança,
Obrim
camins sense tardança,
Obrim
camins que el món avança,
Obrim
camins ara mateix.
Aquestes
setmanes que van des de la Pasqua de Resurrecció fins a la Pasqua de
Pentecosta, en llenguatge popular cristià són el pas de pasqua Florida fins a
la pasqua Granada. Una versió primaveral que suposa un camí d’aprofundiment i
de maduració de la nostra adhesió a la
FE en l’escola de l’Evangeli. Anirem desenvolupant les últimes lliçons del
nostre Mestre abans no deixi la Càtedra o Mestratge per, en aparent absència,
anar comprovant que no ha estat debades el seu mestratge en nosaltres, els seus
pupils. Això queda testimoniat en els capítols centrals de l’evangeli de Joan
que aquests dies i setmanes omplen l’escenari litúrgic. Seran els capítols 14 i
15 aquesta setmana Va. El capítol 16 per a la propera setmana i sobretot el 17
per a la festa i setmana de l’Ascensió i, per fi, en la Pentecosta ens
acompanyarà el capítol 20è. Noteu que són uns ensenyaments fets als deixebles
només en la seva intimitat i van
carregats de la nostàlgia que aclapara els sentiments dels “seus”, conscients
que viuen les últimes converses a cor obert per part del seu Mestre i Senyor,
reconegut com a tal i escrites pensant en uns deixebles que viuen i reviuen les
trobades amb el Senyor. Estem en el context de la primera comunitat joànica a
una sesena dècada de la Resurrecció, encara ungits per la presència i acció de
l’Esperit Sant, narrada als Fets dels apòstols. Estem compartint els primers
desenvolupaments de l’evangelització. Aquests capítols no porten cap de les
habituals controvèrsies amb els dirigents jueus. Estem en els ambients de la
desfeta del Temple, com a expressió cabdal del judaisme. Aquests capítols
s’emmarquen en una intimitat i en un ambient de separació vivencial del Jesús
terrenal, reviscut en les litúrgies primeres que reviuen fets -per més que
passats- ben presents per la fe i l’adhesió de la comunitat sorgida després de la
glorificació en la mort en creu, on Jesús és vencedor de la mort, bo i morint i
“lliurant en el moment final el seu Esperit”. És el moment de la Fe, que fa
florir en presència la seva absència terrenal. Aquests capítols són l’expressió
d’un testimoni “de visu” que ens és un testimoni per a la nostra Fe de
deixebles. Tot el que s’hi narra va dirigit tant als deixebles referits com a
nosaltres, també condeixebles amb ells. Atenció, doncs, a les paraules del
Mestre que ens atenyen i molt directament i són –ho hem dit vegades- el pinyol
de l’evangeli de Joan! s’hi nota com un esglai la intimitat, la familiaritat,
tot, excels. A les acaballes de l’evangeli s’hi diu que tot l’ escrit és per
concitar la nostra Fe!
Ara
veureu la propietat de la percepció popular: Ja ho hem dit. Viurem
existencialment –tant de bo!- la transformació d’una flor pasqual en un fruit
sereny, madur. No ens n’adonem de la transformació d’una flor, que preny de la
llavor, va desfent-se mica a mica i va apuntant un cor verós que va prenent
forma, sucositat, color, bellesa, apetibilitat. Això mateix som nosaltres que
apuntem un canvi de flor, fecundada i madurant prenent poc a poc com és fa
també en el àmbit de la “biologia espiritual”, per anar enriquint-se en
maduresa, en sucositat, en agradabilitat, en expansió d’una fe que transforma
vida i sentit, riquesa interior i també –per què, no?- en vistositat oberta,
senzilla i plena... Aquests capítols que
ara contextualitzats en el concret del nostre viure, ara i aquí, ens permeten
no sols de llegir-los, sinó ser-ne llegits per la fecunditat de la Paraula. Ara
en descobrirem si ens posem com aquell qui diu, en frase feliç d’un company, a
mode d’insolació, a sol i serena per anar agafant tonalitats noves a la nostra
fe enfortida, entendrida i meravellosa. És el secret de la fe en el que porta a
l’entranya: pas lent de flor a fruit. Fruit, en definitiva, de l’Esperit Sant,
pasqua granada, i ben granada, Al·leluia, al·leluia!
Això
només per pura ambientació, oh meravella!
Passem, però a fer un senzill comentari dels dos capítols que ens han de
fer granar a poc a poc i de poc a poc. Anem, doncs, al diumenge Vè. I
exposem-nos , prenem el sol madurador de
les nostres ànimes en contacte viu, convivial, amb un Jesús amb qui hem fet
tants de camins que en parlar als “seus”,
ara també ho som nosaltres, no furtius, sinó aplegats, cridats al seu
entorn i disposats a escoltar-lo embadalits sabent que rememorem els seus
últims dies. Abans d’entrar en el capítol 14 a fi de contextualitzar-lo sapiguem que en
el capítol anterior Jesús reuneix els seus deixebles en un sopar de comiat i
testamental i que com aquell qui diu inaugura la comunitat cristiana seguidora
del Mestre. La ratificació de que està a punt de culminar la seva vida i
projecte que el Pare li va enconmanar de fer-ne una comunitat que continuï la
seva acció salvadora i ennoblidora de fills de Déu. De bon començament com a
continuació d’aquesta escena obre el discurs infonent serenitat perquè no es
deixem portar per sentiments d’orfandat. Els certifica que la seva anada al
Pare en el fons és un retorn per anar a preparar-nos l’estada on estan Pare i
Fill, presentada com a casa nostra i fogar. La gran revelació és que el Pare i
Jesús són u. I qui veu el Fill veu el Pare i que la Fe és un procés de
floració-fructificació. Es planteja el fet de que la fe és el camí de
recorregut per anar vers el Pare comú. Els apòstols Tomàs i Felip seran els que
escenifiquin els nostres dubtes i ignoràncies respecte al camí a seguir. Això
porta a la contundent afirmació que Jesús fa de ser Ell mateix “el camí, la
veritat i la vida”. Una més de les seves afirmacions iniciades per el
determinant “Jo soc” tan habitual en l’evangeli de Joan. Jo soc la porta, el
Bon Pastor, la Llum del món, el Pa de vida, la Resurrecció i la vida, el Cep
veritable. Són equivalents als El Regne de Déu que “s’assembla a...” dels
sinòptics. Tot evidencia que Ell és la referència primordial del seguiment de
Jesús, que s’opera a través de la Fe que en realitat és l’amor que “Déu ens
té”. Conèixer val tant com creure. “Conèixer és en realitat ser conegut i ser
conegut és ser estimat. Per això la fe és senzillament no solament ser estimat
sinó acollir aquest ser estimat, acollir l’amor de Déu que s’ha fet proper i
palpable en Jesús. Creure és deixar-se estimar. Un corol·lari d’aquesta
concepció tan nuclear i radical és que el creure sols es pot realitzar a través
de l’amor, com explicitaran les cartes de Joan, evidenciant el lema de Jesús:
“en això coneixeran que sou deixebles meus si us estimeu els uns als altres com
(perquè) jo us he estimat” (Jn 13, 35).
(El evangelio es Jesús. d’Oriol Tuñí)
“Les
expressions “conèixer”, “escoltar” (en el matís d’obeir), “anar a” Jesús,
“seguir-lo”, “romandre en” Jesús (surt 40 vegades), “estar en” (28 vegades).
Totes aquestes expressions s’atansen considerablement a “creure”. Aquesta
expressió surt 98 vegades. El nucli del
creure de Joan és Jesús en la mesura en que és l’objecte exclusiu del verb
creure. Estem en el nucli més profund de la identitat de Jesús”.(Tuñí). Viure
el desenvolupament de la Fe és el treball d’aquestes setmanes postpasquals.
Jesús ens fa una promesa inaudita: “Us ho ben asseguro: qui creu en mi també
farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans.” I clou en
una invitació: I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré, així el
Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en Nom meu, jo
ho faré”. Hauríem de dir-nos a cor sincer: “Ho creus això?”. La Fe és el camí
de passar de flor a fruita. Tan una com l’altra són meravelles pasquals. Resem
a la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vos en heu redimit i ens heu fet la gràcia de
ser els vostres fills; mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui
creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”. Mireu com s’hi
escau. Tanquem sempre la pregària en un joiós Per Crist Senyor nostre.
I encara quelcom a afegir: Les petites comunitats de cristians prenien
la denominació de El Camí del Senyor. Ho atestigua el mateix Pau.
P. Josep Mª
Balcells
Diumenge V de
Pasqua, 10 de maig del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada