EL NUNC
DIMITTIS: quart himne evangèlic
L’Himne
darrer dels evangèlics és el que narra el mateix Lluc com a cloenda dels
evangelis de la Infantesa de Jesús. Té lloc en el Temple de Jerusalem i és el
que llegim a l’evangeli d’avui, dia de la Presentació
del Senyor, dia 2 de febrer, que per pura coincidència s’escau en aquest
Diumenge. Compteu des de Nadal fins avui i surt la quarantena pautada per la
purificació de Maria (Lev 12, 1-8). Dia,
d’altra banda, que està dedicat a la Vida Consagrada per no oblidar que tots
hem estat “consagrats” sacramentalment en el baptisme. Caldria una
renovació fonamentadora de l’espiritualitat baptismal! El ritus de la vetlla
Pasqual, ¿va més enllà d’un ritus? Alguns promouen com una nova pastoral iniciàtica
per a adults, que malauradament no hem tingut: iniciació espiritual seguint el
guiatge de Pau: a partir de la significació i experiència de la intersecció,
més: con-formació, identificació, comunió amb Jesu-Crist viscut, experimentat
en el dia a dia. “Som fills en el FILL”. No devaluem la nostra dignitat de
fills estimats de i per Déu, “en creixença”, “endavant i enlaire”. (Teilhard
ens podria enaltir certament el pensar i el sentir)
Jesús
Infant, primogènit de Maria, la qual va rebre en el moment de l’Anunciació la
constatació de part de Déu a través de l’Àngel Gabriel: “L’Esperit Sant vindrà sobre
teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra, per això el fruit
que naixerà serà Sant (haguios) i
l’anomenaran Fill de Déu”. Aprofitant l’avinentesa de la purificació de la
mare, Maria, purificació que s’havia de fer segons la usança del poble
d’Israel. Però anem més endavant, perquè Lluc ens parla també i per a ell és
més important el fet de la Presentació
del Senyor. Vegis com a introducció d’aquest tema culminant de la Infància
de Jesús en el Temple. Ens situarem llegint aquest fragment transcendental en
el llibre de l’Èxode (13, 1-16): “El Senyor va parlar a Moisès. Li digué: Consagra’m tots els primogènits dels
israelites, el primer que neixi, tant dels homes com dels animals: és meu. Rescata el teu fill primogènit”.
En aquest fragment s’estableixen les normes de la Festa dels Àzims, en
recordança de la plaga última infligida als egipcis, precisament amb la mort
dels primogènits de tothom, tant fills com animals. Aquesta festa de tot el
poble es celebrava a cada família compartint l’anyell i regraciant Déu per l’alliberament
del domini d’Egipte. En el capítols 11 i 12 i 13 de l’Èxode tenim la descripció
dels fets que donen origen a la festa de la Pasqua. Poso El darrer verset del
text que us he recomanat de llegir per les significacions que suposa: “Per això
Jo sacrifico al Senyor tots els
primogènits mascles dels animals i rescato
els meus fills primogènits. Et serà com un distintiu a la mà, com
una marca entre els ulls, per a recordar que el Senyor, amb mà forta et va fer
sortir d’Egipte.
Recordem
que aquesta festa anyal dels Àzims dels jueus ha esdevingut en l’àmbit cristià
la Gran Festa de Pasqua on rememorem i actualitzem sagramentalment la mort i
resurrecció de Jesucrist, Anyell de Déu,
com assenyalà Joan Baptista. Jesús ens allibera del “poder del pecat i de la
mort”. Amb el seu oferiment al Pare va iniciar el seu sacrifici únic
i definitiu de la Nova i Eterna Aliança. Té aquestes dues denominacions que hem
de retenir i de rememorar sempre, perquè donen la plena identitat cristiana. Jesu-Crist,
Messies-Ungit ens és Salvador i
Redemptor. Compartim des del Baptisme la nostra assumpció en Jesús. Aquesta
condició ens fa “consagrats” i “comprats, “rescatats amb la seva sang” que
aquesta és la significació de Red-Emptor. Vivint identificats i con-figurats en
Jesús. Sant Pau ens ho repetirà arreu. Seria bo que llegíssim totes les perícopes
en què refem la vivència pasqual; i aquesta memòria la refem a cada eucaristia:
“Feu això en memòria meva”. No és treure’ns els pecats, sinó un néixer novament
(Jesús a Nicodem de l’evangelista Joan). Allí “on va abundar el pecat, va sobreabundar la gràcia”. (Pau) Les filactèries, ells, marca a la mà;
nosaltres: el senyal de la Creu, ser batejats en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Els finals de totes les oracions litúrgiques,
sobretot les col·lectes: “Per Crist Senyor nostre”. “Per Ell, amb Ell i en Ell,
Eu-caristia: creure i donar gràcies: presència i aliment.
Llegim
ara, amb aquests nobilíssims pressupòsits la narració de l’evangeli d’avui. Des
de Nadal fins ara han passat quaranta dies. No oblidem la significació de
plenitud del nombre quaranta. Lluc ens porta amb una mescla de dues recurrències:
la purificació i la presentació de Jesús, ambdues de gran contingut en l’Antic
Testament. Lluc ho repetirà cinc vegades que és: perquè es compleixin les
Sagrades Escriptures. Va a la significació elaborada d’acord amb els criteris
que hem esmentat en la presentació dels altres tres himnes evangèlics.
L’estricta historicitat cedeix en tots ells tot un ple de ressonàncies veterotestamentàries
i que donen a la Presentació de Jesús una plena significació profètica. L’Esperit
Sant per a Lluc és una presència fonamentadora de tota la vida de Jesús. Cita
l’Esperit Sant en l’evangeli seu 29 vegades i ho complementa en els Fets, també
obra seva: 61 vegades més. No és estrany, doncs, que l’Esperit Sant mogui a
Simeó, home bo, just i pietós, que esperava que Israel seria “consolat”: són
les expectatives messiàniques que es respiraven en temps de Jesús. Simeó tenia
el do de l’Esperit Sant, era un profeta. Guiat per Ell conflueix quan els pares
de Jesús presentaven el Fill Primogènit per consagrar-lo
a Déu i rescatar-lo, com era preceptiu. “El prengué en braços i beneí Déu.
Ressonàncies del Profeta Isaïes: Us vaig insinuar de llegir-ne els capítols del
40 al 55. Recordeu que és en el moment del Retorn de Babilònia: “Consoleu,
consoleu el meu poble, diu el vostre Déu. Parleu al cor de Jerusalem i
anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud, que li ha estat perdonada la
culpa, que ha rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats...” “Ho dic
jo , el Senyor: Els meus testimonis sou vosaltres, i ho és també el meu Servent,
que m’he escollit, perquè comprengueu i cregueu en Mi i entengueu que JO SÓC”.
(el nom de Yahvé, precisament). Ho llegim a Isaïes (40, 1-2; i també 43,
10-11a)
Oferint-se
Jesús al Pare-Déu, sobirana imatge de l’ofertori
fonamental del Nou Testament. Aquí és com que s’iniciés la Missa única i sobirana sobre tot el Món. Missa que uneix els dos
cicles litúrgics: Nadal i Pasqua. No convé separar-los, perquè fonamenten tot
el que significa la litúrgia. Missa clau d’unitat dels dos testaments.
Simeó
Pren l’Infant en braços i l’aixeca
vers el Santuari oferint-lo com a primícia dels temps venidors, i beneeix,
primer de tot, Déu-Pare, el Déu i Senyor d’Israel. L’Esperit Sant li ha promès
que viuria encara per poder veure i contemplar el Messies tan desitjat i
esperat... No el veu només com al Messies, sinó com al Salvador. Això ja ens dona a entendre que era profeta: veu el futur
i l’anuncia. És l’oferent primer que no serà sacerdot. En qualitat de
profeta inaugura un “poble sacerdotal” en el què tots els deixebles del Mestre
que s’esdevindran, són cridats a con-celebrar l’Eucaristia, en el sentit de
què, en la Nova i Eterna Aliança, només hi haurà un sol Sacerdot. Seria bo que
llegíssim tota l’epístola als Hebreus, perquè -crec jo- ara és el moment
més adequat. En tenim un tast en la segona lectura d’avui. A completar, si
esdevenim “fans de la Paraula” amb la lectura també de la primera epístola de
Pere. Així podrem entendre una mica més el misteri i la pregona significació de
la Festa de la PRESENTACIÓ del SENYOR. Estem en un moment àlgid de l’any
litúrgic on podem –més, devem!- veure’l i viure’l com a la manifestació del misteri pasqual, ja pre-tastat en els evangelis de
la infància. Déu es manifesta, es revela, unint tots els temps i llocs, i fa de
la vida de Jesús consagrat, ofert, presentat al Temple, el gran
homenatge de la creació i de la natura humana al PARE, que ha estimat tant el
món i tant la humanitat que ens ha enviat el Verb encarnat, per tal
d’aconseguir la reconciliació definitiva, expressió cabal del seu amor
entranyable. No menys que això, hauríem de celebrar en aquesta diada que
completa el cicle natalici. Els nostres germans ortodoxes ho celebren amb el
nom d’Encontre. Sortir a
l’encontre com fa Simeó, fet determinant com a experiència cristiana: Entre
nosaltres té com a nom popular la
Candelera per les candeles que es beneeixen i encenen al començament de
l’Eucaristia, com a homenatge a Jesús, llum del món. Diu el papa Francesc en el
seu document programàtic: “No em cansaré mai de repetir aquelles paraules de
Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià
per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació
decisiva”. I Francesc hi fa aquest comentari: Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç
amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i
d’auto-referencialitat. Arribem a ser
plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més
enllà de nosaltres mateixos, per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí
hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la
vida, com pot contenir el desig de comunicar-lo?
Notes
a com s’expressa l’Ancià Simeó en aquest himne:
- Ara. Emfatització del moment concret en què
enlaira l’himne. “Molts voldrien veure el què vosaltres veieu..., diu el
Mestre.
- Acció de gràcies: sempre que prega Jesús és
per donar gràcies. L’Eucaristia és la permanent pregaria que fa Jesús al Pare,
amb sintonia amb la seva Església, nosaltres.
- No ens confonguem: no és Simeó qui ofereix,
sinó el mateix Jesús. Tota la vida per a oferir-la al Pare. “Per a això ha
vingut”. (sant Joan dixit).
- Jesús oferta, oferent, víctima i ara. (sant
Pau)
- Ja puc morir: anar-se’n en pau.
- He vist amb els propis ulls el Salvador.
- Que heu preparat des de sempre, per
presentar-lo a tothom, a tots els pobles.
- Jo sóc la llum que es farà albada, migdia i
hora baixa de tots els qui creuen en Mi
- Serà la glòria per al seu poble Israel:
Obert a deixar-se trobar sempre i en tot lloc.
- Una mirada a la Mare cridada a ser
corredentora, a participar en la missió tràgica del seu Fill. Ella mateixa
model de fe, d’esperança i d’una caritat entranyable de Mare.
- El Fill serà com una pedra d’ensopec
per al seu poble i per a tothom. “ha vingut a portar el gran punt de discerniment.
Optar per Ell o rebutjar-lo. Caldrà “creure en l’amor” (Joan dixit)
- Himne de Completes: Fem-ne “la pregària de
la presencia de Déu o la pregària de Jesús (Sobornost: Catherine de Hueck
Doherty) Crist dóna ple sentit al dia nostre i a la quotidianitat de la que en
parla Lluís Duch. Antropologia de la quotidianitat.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
de la Presentació del Senyor, 2 de febrer de 2020. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada