ÉS QUAN
SÓC FEBLE, QUE
SÓC FORT
La
frase és del gran pedagog cristià Pau, que parla per experiència evangèlica.
Paradoxa i més que paradoxa! Tot l’evangeli n’és, com el mateix Jesús, que es
va anorrear i que essent ric es va fer pobre per enriquir-nos a tots. No és una
endevinalla, és la gran veritat. “a buen entendedor...” Tot és misteri, en
Jesús tots els misteris humans hi conflueixen. No hi valen raons –som uns
eterns busca-raons!- i així ens va... Aquí, només hi val la inefable -mai tan
ben dit- i misteriosa FE.
El
gran binomi que sempre es dibuixa en la intransferible biografia existencial es
condensa en dos mots: saber VIURE i CONVIURE. Acostumem a dir-ho de la forma en
què ho he escrit: Un bell (bon!) viure com
a base i fonament d’un bell (bon!) conviure.
Així s’ha anat dient sense context ponderat. Avui, jo sostinc que s’ha de donar
la preferència i la primacia al conviure que
és l’aprenentatge primordial. Segons sigui aquest, serà l’altre. Hem
d’intercanviar els termes, perquè la “cosa” funcioni. M’explico: Això ho marca
l’ambient abassegador, “descordat”, aparentment lliure, en la tònica tòxica,
que passa per “normal” (ai, les normalitats!), per a qui no en sap veure el més
endins i el més a fons... Viure! El veritable
viure, com saber-ne? El busilis de la qüestió?
Retinc
que la pedra filosofal d’un viure digne, en un temps “exacerbat”
d’individualismes com el nostre, inconscients en la major “pandèmia” que
s’estén arreu..., és revertir els termes. I tornar a fer el Camí (= procés existencial) a l’inrevés.
Del conviure versus el viure. Fins fa ben poc semblava que les coses
(actituds, cultiu personal, creixença) anava d’aprendre a viure (amb tots els auto- que vulgueu; de nen a adolescent, jove,
madur) per després passar al boscatge per desembardissar, esmolar les pròpies
arestes (el conte de l’eriçó de Schopenhauer) i anar polint “l’ego”, immens,
avui que sofrim de miopia (?) i arribar pian piano a una convivència almenys
acceptable. És a dir compaginar vides: la pròpia amb la dels altres. Etimològicament:
acompassar, anant de companys en el camí ral de la vida. Estem a la mateixa
pàgina i no podem admetre confondre termes i anar xiulant per compte propi, com
si els altres no existissin. Dos egos de front no hi lliguen de cap manera.
S’enfronten, no s’afronten, que és tota una altra cosa, i ben diferent. Propugno
anar del conviure al viure. Això és nou? Potser no tant, ve-t’ho aquí! Aquí
també es verifica allò de l’evangeli que ens ha sortit manta vegada... Ordinals:
primer és primer; després ve el segon. Per tant i en conclusió pedagògica
humana i divina. La perla existencial serà passar de la pedra a desbastar a
cops de mall o de pedra tosca, basta a fer-ne una de “polimentada” a través del
conviure al viure “passable”. I com que tot el que és humà és processual–la
“condició humana” de què parlen els grans autors: Maragall, Camus, Maritain,
Malraux); ara estan ressuscitant el vell-modern: “El discreto” (1646!) i
“Oráculo manual y arte de prudencia de Baltasar Gracián) (1647!), mentrestant
nosaltres anant ballant, absents de nosaltres mateixos. I vinga festivals per
remoure l’esquelet... Perdoneu. Cadascú prima el que creu que és el millor per
al propi progrés... En síntesi: Del bon conviure es va passant a un viure
il·luminant. Així mateix. Aprendre a viure passa definitivament, a parer meu,
pel “bell, costerut” conviure en primer lloc, primàriament. Les coses s’han
revertit. Mai com ara la “socialització” ha de prendre la primacia de la“pedagogia
existencial”. Ho haurien de proposar les pedagogies eclesials.
Aquests
darrers dies llegia “Notícia de Catalunya” del preclar Vicens Vives, que hi fa
una recerca històrica sobre la fisonomia
del català, abordant la síntesi de Seny
i Rauxa, ja clàssica. Us podria recomanar –cosa que avui ho tolerem amb la
boca xica!- que només seria més que suficient, la dedicatòria -hi tinc mania a
desentranyar-la, perquè és posa com a punt final-; més el primer capítol que
porta aquest significatiu títol: “Conèixer-nos” i l’últim en què malda
per arribar a una “aproximació” (tot
intent d’arribar a definir la persona –i encara pitjor un persona col·lectiva-
és un gran despropòsit. Tots, tothom és peça única i evolutiva i sorprenent,
si viu sobretot convivint. I tots si vivim de veritat anem passant de pedra
tosca, tallada per anar-nos convertint –seria fortuna i treball, topades, cops
de destrals embolicades o nues- en pedres polimentades, aptes per la lluita de
cada dia. No cal destralar, perquè qui pica, rep. La violència engendra
violència, la pau porta pau. Oh gran descoberta, aquesta!
Les
“aproximacions”, -quin és el meu pròxim?- ens ajuden a conèixer-nos
millor (el primer capítol d’en Vicens Vives), serveixen per veure només una
mica el tarannà de l’home mig!, que no existeix, però pot il·luminar el procés-progrés
a fer en la lluita (parresia, resiliència, “agón” ve d’agonia, etimològicament,
anar desperts, per fer atenció al com viure). Allí, a l’últim capítol ens fa
veure (espectadors de la condició humana concreta, la dels nostres ancestres)
com van les “coses” que ens pertoquen, les nostres, amb perspectiva històrica.
El llibre en una segona i definitiva edició, que és la que trobarem ara, és la de
l’any 60. Han passat gairebé 60 més. Estem en un nou món, però la història ens
és mestra de la vida d’avui. Venim d’una història que l’hauríem de conèixer
millor... No vull raure en el tòpic. Venim i anem: hi ha les arrels que donen
continuïtat i solidesa. Cal no caure en els errors “patris”, “casolans”, diguem-ne
com vulguem. L’autor feia una aproximativa! al SENY I LA RAUXA. Ara, a la distància de més de
mitja centúria, -com vola el temps!- a mi em sembla que hauríem d’invertir els
termes i dir-ho al revés: De la RAUXA versus, cap al SENY. Sobreres les
explicacions. Cadascú hi pot fer les seves pròpies. Massa rauxa, estem
perdudament arrauxats. Quan posarem seny!
I
passo a l’evangeli d’avui. Ja només amb l’entrada ja en tindríem prou per
escenificar la paràbola que en surt. Hi ha dos pols o punts d’observació. Els
fariseus estan a l’expectativa: a veure com actua Jesús? Jesús també fa el
mateix, des d’una altra perspectiva, clar. Veient el que passa s’adona de les
actituds dels comensals i surt amb una paràbola que devia encendre els colors
d’alguns de la fila zero. Jesús sempre sorprèn. Si no sorprengués, no hi hauria ni misteri ni
magisteri. Al final ens parla també a nosaltres mateixos. És la cosa d’una tal
pregonesa que no es pot entendre, si la vida conviscuda no es veu-viu des de la
FE i des del veure cristià existencial...
Com
m’agradaria fer-ne reflexions personals sobre la base de la FE. Veure les coses
com Ell les veia, com ho predicava (aquesta paraula em fa tremolar, què puc dir,
si jo no ho visc? No puc dir res que no em surti de l’entranya evangèlica!
Millor callar, fer silenci perquè cadascú s’enfronti, “prenyats d’experiència
evangèlica”, que és en definitiva la pedra polimentada existencial amb que
afrontem la lluita més fonda de la nostra quotidianitat... L’evangeli que és el
mateix Crist, és ànima i motor de socialització humano-divina, concentra tota
la paradoxa, en la que el petit és gran, el que els darrers a arribar primegen,
a “aproximar-se com el bon samarità”, o bé allò de Pau –manoi si n’era d’experimentat!-:
quan et sents feble és quan ets més fort, perquè Déu s’hi fa present i proactiu.
La simplicitat és anar desbastant la complicació, la complexitat del conviure versus viure. Els gerundis
cada dia em semblen més humans i divins. Un gerundi és una forma verbal que
indica que l’acció es va anant fent... Me n’han anant
sortint dos de cop. Indiquen la tasca que es va fent. Ja en parla
Vicens Vives: Eina i feina. Ara
podríem parlar de la humilitat que és evangèlicament la virtut, actitud
fonamental. “Què tens que no ho hagis rebut?”. Que és a la base, a l’arrel
del misteri que és ser cristià. Paradoxa de les paradoxes! Obro el diccionari
de sinònims i d’antònims. Gresca gran, el país de les meravelles: simplicitat,
discreció, senzill, obert, dialogant, “pelat”, probe, magnànim. No em serveix
de res el diccionari perquè em posa accents negatius, propis d’una mentalitat
“laica”, pitjorativa. Vegeu: tímid, encongit, obedient, dòcil, submís, apocat,
curt, pusil·lànim. No hi ha espai per la visió evangèlica! El món a l’inrevés.
Encara estem a distàncies siderals d’entendre l’evangeli. Avui vivim en un “espectable
farisaic”, constant. I els actors som jos, tus, incommensurables. Recomano -no
està bé fer-ho, però sant Pau ho fa sovint i m’és una excusa fàcil- “El
cavaller de l’armadura oxidada”. Posem-nos en la pell del cavaller. La pell
encara no l’ha descobert. Creu que l’armadura és la seva pell. Don Quixot no
mor. Qui mor és Alonso Quijano. Bona nit i tapa’t.
P. Josep Mª Balcells
Setmana
XXII de durant l’any, 1 de setembre. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada