PREGAR AMB
LA SAVIESA DELS
SALMS
No
em cansaré mai de fer l’elogi dels salms. Expressió tots ells d’una saviesa de
llarg recorregut. Amb els salms havia pregat el poble d’Israel. Amb ells havien
pregat Jesús, Maria i un desbordat seguici de deixebles del que és la Paraula,
i doncs dels savis amics de Déu. La litúrgia n’està ben amarada i la Paraula -convertida
en cant- ens dóna un privilegiat accés a Déu. Els salms inicialment eren per
ser cantats. Són poesia que enlaira i guareix. És per la via de les emocions
que ens prenen i que, fent-les nostres, les hi donem ecos actualitzats i
personals que ressonen i s’amplifiquen. El cantoral que usem a les Eucaristies
en va ple, sigui en aclamacions o bé ritmant-los i cantant-los. Uns exemples,
entre molts: “El Senyor és el meu pastor no em manca res i el salm corresponent
23. Petits però densos fragments
esdevenen com jaculatòries o bé, dit a la moderna, “mantres”, que són
elevacions de “La pregària del cor” (autor: Leclerc). Taizé n’ha fet una
reinvenció a base de repeticions, pausades, que propicien un ambient distès de
pregària. No cal dir que la trobem en el rés de Laudes (nom ben significatiu de
lloances) i també a Vespres. N´és un moment fort diari que ens pot endinsar en
una experiència que, segons la invitació eclesial, ens permet associar-nos al culte
públic de tota l’Església, que ens fa sentir, ser i saber-nos “orants en la
comunió dels sants”. Podríem tenir una primera i vivenciada experiència a
partir del llibre titulat “Correspondència entre Magda Heras i Ignasi Fossas”
que es van intercanviar a petició de la doctora, demanant-li que li ensenyés a
pregar; i que es fa deliciosament a través dels salms. (evidentment és
de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, del qual Fossa n’era el Prior) És
una manera plena d’humanitat i d’accés a Déu. A qui no ha tingut una iniciació als
salms, aquest llibre d’experiències li portarà la serenor i la saviesa de la
pregària de molts pobles i cultures.
Tornem
al propòsit que ens mena a parlar del Salm Responsorial, que sempre el
tenim després de la primera lectura. Que és el ressonador orant del tema que
lliga temàticament amb la lectura anterior. L’hauríem de dignificar amb un
recitat que comportés una certa musicalitat. Hauria de ser invitador a la pregària.
El fet d’intercalar l’aclamació ens podria comportar un moment de pregària
sostinguda, esponjosa. Avui, acompanya la petició narrada en el fragment
reportat pel llibre de la Saviesa que, al seu torn, reprèn la pregària que el jove
Salomó, a penes nomenat rei, adreça a Déu: “Jo sóc molt jove i no sé com haig
de governar... Concedeix al teu servent que tingui enteniment per a
poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal; perquè, ¿qui
serà capaç de governar aquest teu poble que és tan gran?”. Al Senyor li va
plaure la súplica que Salomó li feia. Llavors Déu li digué: Ja que has demanat
això, i no una llarga vida, o riqueses...; ja que tan sols has demanat
discerniment per judicar, faré el què dius” i li concedeix la saviesa... I ara
empalmem amb la lectura primera d’avui, significativament, del llibre de la
Saviesa. Ell, Salomó, ja de jove, obté el que nosaltres demanem, d’acord al
salm d’avui, que és el 89, on la “saviesa del cor” prové de saber “comptar els
nostres dies”. Expressió aquesta que va en consonància amb el discerniment que
podem (hauríem de) fer dels nostres dies reviscuts i destriats. La saviesa com
a prerrogativa de la destil·lació de les pàgines viscudes al llarg d’una vida
arran d’evangeli. Discerniment i experiència de la vida. Que no tothom les té, si
només es fia de “l’encert de l’obra de les nostres mans” (salm). Ara és el bon
moment per posar-hi la pregària de la col·lecta d’avui. “Preguem: Que la vostra
gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits
i constants en la pràctica del bé”. Aquesta gràcia de la saviesa la notem quan,
com Salomó, la preferim al poder i a les riqueses. Fixem-nos que afegeix que la
saviesa l’aprecia més que la salut(!) i que la boniquesa(!); fins a tal punt la
valora, que la vol que li faci de llum la claror de la qual no té posta. I, per
si no fos pas poc, afegeix que la “saviesa del cor” m’ha aportat, a més, altres
riqueses, tantes com si em brollessin de les mans...
L’escena
narrada, avui en l’evangeli de Marc, s’avé, com no podria ser pas d’altra
manera en un tot, amb l’entramat del què hem vist en la primera lectura sobre
la saviesa i la seva relació paradoxal amb les riqueses. Ho veurem en el jove
que s’atansa a Jesús. Una escena d’entrada molt prometedora i amb un final
desil·lusionant, i més, afegint-hi l’ensenyament “pesant” que se’n deriva.
Entrem en escena també nosaltres...
Un
jove, sorprenentment, es posa de genollons davant d’un Jesús que estava per emprendre camí.
L’actitud del jove, espontània i que ens pren a tots d’un interès pel gest i
pel tenor de la conversa... La pregunta ve precedida d’un preciós “Mestre bo!:
¿Què haig de fer per posseir la vida eterna?” Jesús deriva aquesta lloança a
Déu, i li fa per resposta: “¿Ja saps què diuen els manaments?”. Noteu que
inclou en la llista que li especifica: el “no robis, no facis cap frau”. Cal
tenir-ho present, per la resposta que dóna el jove, que argueix que no havia
defraudat i que les riqueses eren més o menys netes... El jove s’atreveix a dir
que ja ho ha observat tot des de petit. Instantàniament hi ha una nota
sostinguda... “Jesús se’l mirà i
l’estimà”. I després d’una pausa preciosa, plena d’afecte, li afegeix, bo i
sobreactuant aquesta estimació: “Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el
que tens, i dóna-ho als pobres i tindràs un tresor guardat en el cel. Després
torna i vine amb mi”. Això el contrarià, i se n’anà tot trist, perquè era molt
ric”. Doble frustració, la del jove i la de Jesús, que esperava una prompta
disponibilitat; i que va propiciar una admonició feta als seus deixebles; i “passejant
una mirada” altra vegada d’estimació, però premonitòria: “Per als rics què n’és
de difícil d’entrar al Regne de Déu!” Sorpresa ara en els deixebles. Però Jesús
-en l’estimació que ho denota aquesta
expressió, única en Marc: “Fills meus”, rebla el clau i remarca
la dificultat que suposa estar “posseït” per les riqueses. Els deixebles
s’exclamen: “I qui es podrà salvar?” Altra mirada d’estimació de Jesús: “Als
homes, els és impossible, a Déu no, perquè Déu ho pot tot”.
Tornar a les súpliques del salm responsorial o
bé a la col·lecta ens posaria pau i ens donaria la convicció que, referida a
nosaltres la proposta, ens seria d’ajut –la gràcia de Déu de per mig- per poder-nos
desprendre de les riqueses, mica a mica, que així permetrien satisfer un anhel
honest donar “d’un pas més”, d’un posar-nos a les mans del Mestre, que bé ens
ensenyaria com desfer-nos dels lligams sapròfits de les riqueses, que impedeixen
de veure i viure com expressió cabal d’una saviesa evangèlica. La riquesa,
l’afecció a la riquesa, resulta un punt de discriminació entre Déu i Moloc. El
cor s’endureix i s’empega amb les riqueses. No ens sobresaltem. Hi ha una
gradualitat en el tenir i el deixar de tenir. Tot es regeix per una pedagogia
que posa seny, mesura i procés i progrés. No es tracta de fer l’heroicitat d’un
Francesc d’Assís que, conseqüent amb la literalitat de la proposta de Jesús
d’avui, es despulla davant del seu pare, li retorna els vestits i se li queda
nu davant. No, no és això, si un no hi és cridat amb una crida especial. (No
farem ara una apreciació respecte de la professió religiosa de pobresa. El més
segur és que en sortiríem ben galdosos! Deixem-ho per a millor ocasió). No cal
arribar a aquest extrem. Jesús és un gran pedagog i anirà fent veure i seguir
el camí des del poc “al més i millor”. Temps al temps. Anar alleugerint sobre
tot l’ambició que acostuma a anar lligada a les riqueses. No el tenir, sinó el
posseir, estar “posseït”, que és una actitud abassegadora... Que n’és de
difícil –no impossible evidentment!- ser un ric després, desposseït. Allò del
camell... metafòric. Allò del sutil hilillo que impide volar a la avecilla, de
Joan de la Creu. Ni més ni menys! Cal filar ben prim o, si no, una “naderia”,
un no-res no ens deixa agafar vol...
És
de tota evidència que el tema de les riqueses va lligat, per contraposició, a
la “saviesa del cor”. No cal perdre-hi massa temps en fer disquisicions; són
sobreres. Totes les lectures avui ens hi posen l’accent. Deixem-nos prendre o
treure capes del cor per tal d’alleugerir l’equipatge, si volem seguir Jesús amb
mesurada passa. La saviesa és un do, claríssim. De moment podem fer-ne la
col·lecta -d’ara i aquí- i esperar que el Senyor ens miri amb estimació i ens
doni el petit coratge de, si més no, plantejar-nos l’anar aprofundint en la
praxis quotidiana “La saviesa d’un pobre” que és el títol d’un llibre ben vàlid
per anar estovant el tema neural de l’evangeli. Benaurats ells!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
XXVIII de durant l’any, 14 d’octubre del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada