QUI NO
ESTÀ EN CONTRA ESTÀ EN
MI.
Les
lectures d’avui ens permeten entrar de ple en un tema de plena actualitat,
donat el pluralisme ambiental. Avui cada dia ens juguem la convivència
en tants aspectes que els tenim a peu de carrer i en els mitjans. Una manera
encertada és no caure en racismes i populismes tantes vegades
disfressats i de difícil reconeixement, també pel sentit contrari, és a dir:
pel relativisme que en voler casar la complexitat un es desarrela de les
conviccions per mor que d’una pretesa convivència es deixen de banda valors
constitutius de la pròpia identitat o estil de vida.
Quina
sortida té aquest tombant cultural nostre? Sens dubte cal aprendre a practicar
un respecte bàsic amb totes les
persones, sense prejutjar fets, maneres o usos. Això sí, cal tenir la sensata
capacitat de discerniment per tal d’individuar què és essencial i què és
secundari. La bonhomia congenial de Joan XXIII va dir una veritat de sentit
comú com per desarmar bel·ligeràncies que ens puguin apartar de la pau en
el conviure: “Les coses que ens uneixen
són més que les divideixen”
Les
que ens divideixen moltes són fruit dels usos pretèrits que ens encallen en
actituds que bé podríem tenir per obsoletes i pròpies d’altres temps més
reculats.
Tinc
a mans un document fruit d’una elaboració conjunta entre luterans i catòlics
acordat en ocasió del cinquè centenari de la Reforma protestant. Els caires
vius de les discussions a que va donar lloc aquesta escissió, avui mirades amb
els ulls dels historiadors d’ara, constatem que són moltes de tipus cultural,
polític, socio-econòmics i no tant religiosos –sense negar-los aquests, amb
tot. Tot el que es mira amb ulls històrics ens dóna un marge prou ampli per
promoure un atansament fratern. Ja és significatiu el mateix títol del
document: “Del conflicte a la Comunió”.Tant
més quan la paraula clau del Vaticà II és precisament la de la Comunió, de la
qual se’n va fer bon ressò el papa Joan Pau II, en el document fet en ocasió
del nou mil·lenni, on parla de l’espiritualitat
de la comunió i on diu a les clares:
“Fer de l’Església la casa i l’escola de la Comunió: aquest és el gran repte
que tenim davant nostre en el mil·lenni que comença, si volem ser fidels al
designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món”. Avui
també el papa Francesc posa l’accent en fer uns distincions entre afirmacions
de fe i altres que són de segona categoria, i que hi ha precisament una
jerarquia de valors i que les coses essencials no són tantes com per no
poder compartir amplis àmbits de pensament i d’acció. Comença per una cita de sant Tomàs d’Aquino
que “destacava que els preceptes donats per Crist i els apòstols al Poble de
Déu són poquíssims. Citant sant Agustí advertia que els preceptes
afegits per l’Església posteriorment han d’exigir-se amb moderació “per no fer més feixuga la vida
dels fidels i convertir la nostra religió
en un esclavatge, quan “la misericòrdia de Déu volgué que fos lliure”.
Aquest advertiment , fet uns quants segles enrere, té una tremenda actualitat.
Hauria de ser un dels criteris a considerar a l’hora de pensar una reforma de
l’Església i de la seva predicació que permeti realment arribar a tothom”. Havia
dit antecedentment que “Totes les veritats revelades procedeixen de la mateixa
fe, però “algunes són més importants,
perquè expressen més directament del cor de l’Evangeli. En aquest nucli
fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu
manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat. En aquest sentit, el Concili Vaticà
II va explicar que “hi ha un ordre o
jerarquia en les veritats en la doctrina catòlica, pel fet de ser diferent
la seva connexió amb el fonament de la fe cristiana. Això val tant per als
dogmes de fe com per al conjunt dels ensenyaments de l’Església i fins i tot
per a l’ensenyament moral” (La joia de l’evangeli (n. 43 i 36).
L’expressió
de Jesús que ens reporta l’evangeli d’avui és prou il·luminadora com per
permetre, àdhuc, urgir un ampli àmbit de concordances sobretot en el viure que
ni de bon tros debat grans principis sinó opcions de usual convivència. La
frase esclaridora és: “Qui no està
contra nosaltres, és amb nosaltres”.
En
un àmbit pretesament democràtic hauríem de proposar-nos viure “en justícia i
pau”. Justícia per la predilecció evangèlica envers els més pobres, i Pau per
“guiar els nostres passos per camins de pau”. Sintonies clares del magisteri
dels darrers papes.
Hauríem
de saber llegir allò que afegeix Jesús en la segona part de l’evangeli d’avui
en relació amb l’escàndol dels petits i desvalguts. Ben categòric i ben gràfic
és Jesús en referència als controvertits de la justícia i de la pau: “Més els
valdria que se’ls posés una mola d’ase al coll i els llencessin al mar”. I encara
més gràfic: tallar–se peus i buidar-se ulls abans de ser motius d’escàndol.
Atenció que tot això va amb nosaltres per les desigualtats que ens rodegen
sense ni immutar-nos. Una llagrimeta davant de la televisió, fugaç com totes
les imatges que no les tenim per viscudes, ai i com en som d’insolidaris...!
El
reclam d’avui té molt a veure amb les actituds de no-violència proposades i
viscudes en pròpia pell per Gandhis, Mandeles, M. Luter King i altres...
Avui
socialment: ens ho diu taxativament el papa Francesc: “No a una economia de
l’exclusió” on s’expressa dolgudament: “Hem iniciat una cultura del “descart”,
que a més, és promoguda. Ja no es tracta del fenomen de l’explotació i de
l’opressió, sinó d’una cosa nova: amb l’exclusió queda afectada en la seva
mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu, perquè hom ja no
està a baix, a la perifèria, o sense poder, sinó que està fora. Els exclosos no
són “explotats” sinó “rebuigs, sobrants”. Avui també en el camp educatiu es
parla d’escoles “inclusives”, perquè els condicionants de l’exclusió comencen
molt aviat, ja a les escoles. L’amor inclou antecedentment la justícia.
Hi
ha un compromís, almenys a nivell de propostes del papa Francesc, de “visualització”
del que significa l’estil de vida cristiana, fins al punt de demanar-nos la
mateixa santedat (“Alegreu-vos-en i celebreu-ho”!) en el nostre viure quotidià,
dient-nos que és “missió” que no podem desvirtuar en un viure més allunyat de
la consonància amb la saba de l’evangeli. Avui se’ns invita a ser molt
pragmàtics i feiners en el dia a dia. I aquí hi convergeixen moltes aportacions
de tot tipus en les que ens hi podem sentir ben germans en un món plural com el
nostre. Escandalitzar seria viure l’evangeli amb un estil mediocre, llangorós...
Un món plural ens porta a conviure en tot un esplet de convergències en el bé
comú, que és el fonament de qualsevol vida social digna.
Encara
s’hi podria afegir el gran desig de Moisès davant de les intemperàncies del seu
ajudant Josué: Estàs gelós de mi? Tant de bo el poble tingués el do de profecia
i que el Senyor donés a tot el poble el seu Esperit” O bé també l’arrencada de
la col·lecta aplicada al nostre viure i desviure: “Oh Déu, mai no manifesteu
tant la vostra gràcia com quan perdoneu i us compadiu...”
Diumenge
XXVI de durant l’any, 30 de setembre del 2018. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada