dissabte, 13 de gener de 2018

Homilia del diumenge 14/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

L’EVANGELI  DE  LES  CRIDES

                                               L’evangeli d’avui, del principi del de Marc, a penes començar-lo, ja ens porta a les primeres vocacions evangèliques; a més, amb la pàgina del llibre de Samuel, on ell, desconcertat de primer, al final el sacerdot Elí li ensenya a saber distingir la veu de Déu i aprèn ja, de ben menut, a saber quan és que Déu li parla i percep bé la vocació de profeta que enclou aquesta crida. És bo de començar l’any amb aquesta proclama d’expectatives humanes en la veu que, natura i Déu, criden i en els diferents ressons que implica la Paraula de Déu, quan la sentim com dirigida a nosaltres. Aquest to interior i  invitador que li sabem reconèixer ens el mostra com a una vocació personal. Que la tenim tots; a tanta grandesa i responsabilitat estem cridats!

                                               Que la vida cristiana sigui una crida oberta, àdhuc permanent, a créixer, a tenir cura en els aspectes més variats de la “condició humana”  hauria de ser considerada, a aquestes alçades, no gensmenys que com una vocació. Deixem de banda la consideració vocacional com a cosa exclusiva de sacerdots o religiosos, només. Avui, resseguint les afirmacions del Vaticà II, ja no queda ningú fora d’aquesta consideració –dic, consideració, deferència, al·lusió, crida, vocació-. Només cal obrir les pàgines de la Constitució pastoral Sobre l’Església i el món actual i ja en les primers expressions –emfàtiques- s’hi llegeix: “El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que pateixen, són també les dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no tingui ressò en el seu cor. La seva comunitat està formada per homes que, vinculats en Crist, són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al Regne del Pare; i han rebut la bona nova de salvació per comunicar-la a tots. Per això, l’Església se sent íntimament i realment solidària del gènere humà i de la seva història...” “El sant Concili, doncs, reconeixent l’altíssima vocació de l’home i afirmant un com germen diví inserit en ell, ofereix al gènere humà la sincera col·laboració de l’Església per a la instauració d’una germanor universal que respongui a aquesta vocació”.  Afegirà, després, “Què és l’home? Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort, que encara subsisteixen malgrat els progressos tan enormes que s’han fet? Quin valor tenen els èxits assolits a un preu tan car? Què pot aportar l’home a la societat i què pot esperar de la societat? Què hi ha després d’aquesta vida de la terra?”  I encara més: “Creients i no creients, generalment estan d’acord en això: que tots els béns que hi ha a la terra s’han d’ordenar en funció de l’home, que n’és el centre i el cim”. Pas a pas anirà afegint. “Des del començament els va crear home i dona. Aquest consorci d’home i dona constitueix la primera expressió de la comunió de les persones. Efectivament, l’home per al seva íntima naturalesa és un ésser social i no pot viure ni desplegar les seves qualitats sense establir relacions amb els altres”.

                                               “En la unitat del cos i de l’ànima, l’home, per la seva mateixa condició corporal, és una síntesi de l’univers material, i per mitjà d’ell, els elements del món hi assoleixen els cims més enlairats i aixequen la veu de lloança lliure al Creador. El diàleg fraternal entre els homes no troba la seva perfecció a nivell de la tècnica, sinó més endins, en la “comunitat de persones” (Mounier), que exigeix el respecte mutu envers la seva plena dignitat  espiritual. A fi de promoure aquesta comunió entre les persones, la revelació cristiana ens aporta una gran ajuda i al mateix temps ens guia a una concepció més fonda de les lleis de la vida social, que el Creador va gravar en la naturalesa espiritual i moral de l’home.

                                               Que tot això abasti de ple tota la rodonesa de la terra, més enllà de religions i d’humanismes diversos,  ho podem rastrejar d’una manera similar en els ideals del desenvolupament del capteniment de la persona amb creixent consciència del què és, i d’on va. Tot això es fa amb un calc molt semblant per a tothom “ben nascut” –perdoneu l’expressió- i progressivament dotat de noves sensibilitats de maduresa ètica i existencial entre les moltes facetes del “polièdric mirall humà” (Papa Francesc). Tothom, en qualsevol cultura és un vocacionat a ser ell en intersecció amb les coordenades existencials del seu entorn, una vegada purificada la “ganga” adherida que sempre comporta qualsevol estil de vida.

                                               “L’home d’avui avança pel camí d’un més ple desenvolupament de la seva personalitat i una més clara descoberta i afirmació dels seus drets. Com sigui que l’Església ha rebut l’encàrrec de manifestar el misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella -al mateix temps- revela a l’home el sentit de la pròpia existència, és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home. Sap prou bé l’Església que només Déu, al qual ella serveix, dóna resposta  als anhels profunds del cor humà, que mai no es sacia plenament amb menges terrenals. Sap també que l’home, sol·licitat en tot moment per l’Esperit de Déu, no serà mai del tot indiferent davant els problemes religiosos, com ho demostra no sols l’experiència dels segles passats, sinó encara una infinitat de testimonis dels nostres temps. L’home voldrà saber sempre, almenys confusament, quin pot ser el significat de la seva vida, del seu treball, de la seva mort. I la mateixa presència de l’Església al món li recorda aquests problemes. Només Déu, però , que ha creat l’home a imatge seva i l’ha rescatat del pecat, dóna a aquestes qüestions una resposta ben acabada, i això per mitjà de la revelació acomplerta en el Crist, el seu Fill que es va fer home. Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”.

                                               “Partint d’aquesta fe, l’Església pot preservar la dignitat de la natura humana de tot el vaivé d’opinions que, per exemple, o bé rebaixen massa el cos humà, o bé l’exalten massa. No hi ha cap llei humana que pugui emparar tan bé la dignitat i la llibertat personal de l’home, com l’Evangeli dels fills de Déu.
Imagen relacionada                                               Nosaltres els cristians, doncs, no som pas diferents en les coincidències basilars que podríem enunciar com en la Declaració dels Drets Humans (1948) i dels pobles (1999).  Amb més raons, també ho subscriuríem des d’una visió de fe .  Intentant baixar al concret i resseguint els pilars de l’educació que s’han declarat successivament en el document del 1972 Aprendre a ser, dit també l’Informe d’Edgar Faure; remodelat en el document del 1996, també de la Unesco, amb aquest títol: Educació: hi ha un tresor amagat dins. Darrerament hi ha un nou Informe, titulat pel seu presentador i coordinador: Sobhi Tawil: Repensar l’educació. Vers un bé comú mundial, del 2015. La seva concepció d’home la trobem ben rica i suggeridora, en vistes a donar unes visions educatives de la persona humana, que la sintetitza en els pilars de tota educació, sigui la persona que sigui i tingui l’edat que tingui. La primera faceta a posar de relleu és que l’home és tota la vida un aprenent i aprendre a aprendre que pot semblar una simplicitat, amaga tot el dinamisme necessari per portar endavant l’aprenentatge de ser home, i de ser-ho cada vegada millor i més en profunditat. L’educació bàsica s’obre en aquests quatre aspectes essencials:

            - Aprendre a conviure, a saber viure junts: Només en la descoberta de l’altre i entrant-hi en connexió des del respecte, des de la proximitat, des del diàleg, des dels compromisos, des de l’empatia fins a arribar a la filia (amistat), a l’estimació enriquidora  mútuament. Aquest aspecte es considera més fonamental avui en dia on les relacions interhumanes són bàsiques en una cultura de globalitzacions, on espai i temps d’alguna manera són relativitzats. Diu el document: “Alguns pensaran que és una utopia, però és una utopia necessària, realment vital si volem sortir d’un cicle perillós sostingut pel cinisme  o per la resignació”.

            - Aprendre a saber: Avui en un món que substancialment flueix, que els canvis s’acceleren; avui més que mai hem de saber en quin món vivim- àdhuc en el que viurem totes les nostres generacions... Saber-se situar. Tenir una àmplia cultura general sempre oberta a tanta informació –sobrera- que haurem de saber processar. Avui no podrem dir mai: “d’això ja en sé prou”. La formació permanent no pot acotar-se només en la professionalitat, tot admet un més i un millor. Avui la humanística és un deure en obsolescència: caldrà preservar-les, les humanitats; saber pensar, tenir sentit crític. Tenir el cap ben “moblat”. Tenir capacitat d’admiració, de saber relacionar, tenir un bon cabal de lèxic, de lectures comprensives; saber-se “manejar” en termes humans i divins. Res de tot l’humà ho conceptuo com aliè”.

            - Aprendre a fer: en tots els aspectes de manualitats, de creativitat en l’expressió personal: gestual, emocional, capacitat de treball, de persistència, de saber ser pràctic, de tenir iniciativa; saber fer un constructe mental, saber desentranyar, resoldre problemes, tendir nexe entre les percepcions, la imaginació i la ment. Treballar la memòria, saber el per què i el com de les coses materials i  imaginatives; oberts a descobrir i a gaudir en el fer. Saber treballar en equip i cooperativament.

            - Aprendre a ser: Fou el punt rellevant del primer Informe Delors. Capacitat d’autonomia, de coneixement d’un mateix, de judici. Ser lliure, fugint de dependències que esclavitzen. Capacitat de ser responsable d’un mateix i dels altres, en mesura creixent, Explorar totes les capacitats i talents propis i saber-los explosionar per bé, saber que un té “deures i havers”, ser el millor jo, superant egos (Drier). Ser diferent amb raons, ser irradiants, cultivar la pròpia interioritat, arribar a “ser més” (Teilhard); tenir experiències “cimals” (Maslow), tenir el sentit de totalitat (Déu/Tao), ser “apersonats” (Mounier); sensitivitat, sensibilitat, accés a la bondat i a la bellesa. Saber comunicar-se per dins i en xarxa. Cercar el per a què, les finalitats...

                                               Ja heu vist que hem obert camins naturals, ben i ben humans. Jesús digué en la síntesi que feu dels dos manaments en un: “Estimar Déu i estimar el germà, tot germà”: “Fes això i viuràs”. És a dir: obre’t a l’estil de fer, pensar, sentir i conviure, en una matriu evangèlica. Ni res més ni res menys. Aquesta és en definitiva la vocació personal i comunitària  a que estem cridats, sí, cridats.
Diumenge segon de durant l’any, 14 de gener del 2018.   Sabadell