dissabte, 20 de maig de 2017

Homilia del diumenge 21/05/2017 del P. Josep Mª Balcells

L’EFUSIÓ  DE  L’ESPERIT

                                               La paraula efusió gairebé la tenim en ús exclusiu els cristians, precisament en el significat que el diccionari de l’EIC, posa en segon terme com a “acció de comunicar abundantment d’un do”. Accepció aplicable d’una forma especial a la “inhabitació” de l’Esperit Sant en els nostres cors, que -segons ens diu Joan- és font d’”una joia que ningú no ens la podrà prendre”. Accepció, aquesta, que es complementa amb la primera amb el significat d’”Escampar-se”, com oli perfumat baptismal, posem pel nostre cas; i, a més, dóna com a tercera “entrada”: la de la“manifestació càlida dels sentiments afectuosos”. Tot, tot encaixa, donant sentit ple a la presència i acció permanents de l’Esperit. Jo li dono, doncs, a l’expressió efusió, la meva preferència, emprant-la com a capçal de les meves paraules, per la consonància amb el text literal de l’evangeli d’avui. Ja hi anirem entrant poc a poc... Ben en contrast  amb els textos del dia litúrgic de la Pentecosta, que suposen una “irruència”, una “irrupció” física que fa que sigui viscuda o descrita com una mena de terratrèmol, i que porta a una commoció, que es viu de fora a dins. I que, àdhuc podrà ser llegida per persones alienes al fet, com una embriaguesa col·lectiva... (Fets 2, 1-46). Més en consonància aquesta presentació amb la de la Festa de Pentecosta semblant a la de les manifestacions en els profetes, o bé també amb la “sacsejada espiritual” que els ancians reberen amb la comunicació de l’Esperit, present en Moisès (Nu 11, 24).

                                               Avui, les expressions litúrgiques de l’evangeli són de predicció, de promesa, o bé ja aplicades als creients d’ara, com tu i jo, amb moltes resurreccions viscudes al cor, amb una experiència vivencial de l’Esperit Sant, dolça, suau, com d’un saltiró de riuet als seus inicis, o a penes, si voleu, com un filet d’aigua que “regala” de molt endins com d’una font boscana que “salta” (quina evocació més personal!), que alegra el cor i sadolla la set, refresc de la cara i tot -de divina “mullena”-, després d’una caminada fatigant entre boscúries. Com hi canten les paraules de Crist a l’evangeli d’avui, que és la versió del Pentecostès suau –goso dir del què el cristià té o pot tenir en el dia a dia, quan l’Esperit Sant amara de sentits i de gustos familiars i propis, experimentats vegades i vegades! La intimitat amb Déu, Esperit, “us enviaré un altre Defensor, l’Esperit de la veritat perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. “El món -en el sentit d’allò que s’oposa a Déu, el pecat- no el pot rebre, perquè no és capaç de veure’l ni de coneixe’l, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està a dins de vosaltres...”. Us és familiar, sí o sí?

Imatge relacionada                                               El p. Vives, ja coneixeu l’obra a què faig referència de fa pocs dies, en parlar de la culminació de la Pasqua, farà una distinció fonamental entre la Pentecosta com a fet, esdeveniment important, inaugural en la Història de la naixent Església, narrada en tota mena de detalls en Fets (2, 1-13) i amb la continuació del discurs primer de Pere (2, 14-36), que promou una primera conversió massiva!), això d’una part i la vinguda particular en el cor dels creients, d’una manera discreta però “envolvent”, que s’obrirà pas d’una faisó suau; durant anys en som inconscients, des del baptisme fins al dia en què des de dins, i com una “sorgent” reclamarà atenció, reflexió, contemplació, admiració i efectivitat, i esdevindrà com una Pentecosta personal, que ja no tindrà aturador... No és potser ara, amic lector, el moment precís de “rompre aigües” i de deixar-nos conduir per aquesta “dolça Llum”?  Seria com una experiència “nova”, singular, de ser “rebatejats en Esperit i en Poder”! “Mou, Senyor,  mou la meva ànima; oh, mou-la, Senyor! Tan fort que jo trontolli, tan suau que jo reposi, tan dins que un dia estimi, oh, mou-la, Senyor”.

                                               Escriu el P. Vives: “La revelació de Déu no s’acaba amb el fet d’enviar i lliurar el seu propi Fill com a prova i penyora del seu incondicional amor de solidaritat amb la humanitat, que pateix les conseqüències del pecat. Ni tan sols s’acaba amb el triomf de Déu que, quan els homes pecadors fan morir el seu Fill, mostra que el seu amor és més poderós que la malícia dels homes i el ressuscita. La revelació de Déu prossegueix amb l’efusió del seu Esperit al món, que continua i actualitza permanentment l’obra de Jesús; que és capaç de transformar-nos de pecadors i enemics de Déu en fills semblants al Fill, capaços de fer-nos viure “amb els mateixos sentiments de Crist Jesús” (Fil 2, 5), que són els sentiments de plena i rendida filiació envers Déu-Pare i de compromesa fraternitat envers els homes”. “La força de Déu que en Ell s’havia manifestat continuava actuant en el món. La manifestació de la força de Déu no s’havia acabat amb la desaparició de Jesús de l’escena terrestre; ara es manifestava com “Esperit”, és a dir, no a través d’una persona humana que convivia amb ells i que podien veure i tocar, sinó per una acció divina tota interior que els transformava des de dintre: era com una nova forma de presència de Déu, en continuïtat amb la presència divina que havien descobert en Jesús. Jesús se’n va, però queda en nosaltres el seu  Esperit (tercera Persona de la Trinitat, el que ja el movia a Ell) i que fa realitat el Regne que els deixebles havien esperat, encara que, això sí, d’una manera ben diferent de com l’havien imaginat. L’Esperit  continua i duu a terme l’obra començada per Jesús: fer-nos fills del Pare i germans els uns dels altres. D’aquesta manera l’Esperit “dóna testimoni” de Jesús”.

                                               “L’última profunditat de l’ésser de Déu revelat en la actuació en aquest món només es descobreix a partir de l’efusió de l’Esperit. L’Esperit és la donació lliure als homes de la vida mateixa de Déu, que és una vida de comunicació total d’ésser consumada en l’amor i com a amor..” “La donació de l’Esperit segella així i consuma l’aliança de Déu amb l’home, que era el projecte inicial de Déu (Ef 1, 9). L’afirmació de Déu, lluny de disminuir l’ésser de l’home, revela, ben al contrari, la màxima dignitat i les màximes possibilitats de l’home com a ésser estimat de Déu, i per això constituït, en llibertat i responsabilitat, com a fill de Déu. Tot home resulta així com carregat amb un valor absolut, que el fa digne d’amor i de respecte, ja que és Déu mateix qui l’estima i el respecta. “El que feu a un d’aquests a mi m’ho feu”. Déu identificat així amb l’home, donat a l’home en el Fill i en l’Esperit, no sols no resulta una realitat alienadora i esclafadora, sinó que constitueix el fonament de la dignitat absoluta de l’home –de tot home-. En Jesús, Déu s’ha volgut identificar amb tots i cada un dels homes: pel Sant Esperit  d’amor, Déu els vol fer entrar en comunió amb la seva vida. És per això que tot home ha d’ésser respectat amb el respecte absolut que mereix el mateix Déu. I és per això que tot home té l’exigència i l’esperança de realitzar la seva vida amb la plenitud de sentit que té la mateixa vida de Déu, que li ha estat lliurement i generosament comunicada”.

                                               “D’altra banda, aquesta generosa autocomunicació de Déu als homes a través del seu Fill i del seu Esperit, és el que manifesta les pregones profunditats del mateix ésser de Déu. Déu no és el transcendent incomunicable, sinó l’Amor i la Vida que, encara que plenament autosuficient, és capaç d’estimar i donar  vida, àdhuc fora de si mateix i d’entrar en total comunicació i donació amb l’objecte del seu amor. La consciència cristiana haurà de meditar molt encara sobre tot el que això significa, i segurament mai  no ho acabarà de copsar. Però ja no podrà renunciar a la paraula de Joan com a expressió suprema de la revelació divina: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu té envers nosaltres, i hi hem cregut. Déu és amor, i el que està en l’amor està en Déu” (1 Jo, 4, 16).

                                               Acabem de rebre una lliçó del P. Vives, ja traspassat. Que ell des del Regne, segur que agraeix; i de la què nosaltres ens en sentim deutors. ¿Per què fer un intent de síntesi del què un creu necessari d’anar-hi pensant, pregant i fent que esdevingui veritat i vida en nosaltres, si es pot manllevar del que ja ha estat dit i molt ben dit, com és el del nostre cas?  Són fragments només del que ell escriu al capítol XI. Déu Salvador, en l’efusió de l’Esperit, que al mateix temps forma part del bloc “Jesús: Déu ve a cercar el que havia perdut”. Tot, ho recordem, de l’Exploració cristiana del misteri de Déu, que dóna com a explicitació de tema cabdal del seu Llibre.
Diumenge, VI de Pasqua, 21 de maig del 2017.  Sabadell