dissabte, 15 d’octubre de 2016

Homilia del diumenge 16/10/2016 del P. Josep Mª Balcells

FE  ÉS  ESPERAR

                                               ...Activament sense defallença, amb sostinguda fermesa com Moisès i com la viuda de l’Evangeli, ambdós esplèndidament persistents.

                                               Avui donem més aviat la sensació de fluixedat. Som vulnerables i no sembla pas que en tinguem massa consciència. Som fràgils en relació al Bé. Potser grans i petits ens hauríem de preguntar el per què, les causes d’aquesta nostra debilitat, que sembla talment congènita.

                                               Tots som temptats que vol dir que som atrets, provats, palpats per les circumstàncies. No li posem massa resistència, perquè la blanesa ens guanya. La mateixa educació ens hi porta. Les facilitats ens vencen i atreuen d’una forma que ens és molt difícil de fer-hi front. I el tipus de vida que fem, rodejats de multitud d’estímuls ens desarma davant de les sol·licitacions que rebem amb els finestrals (els ulls, en el mirar, la pantalla!) sempre tant oberts i amb tan poques defenses com ens han acostumat a no tenir. Som esclaus dels desigs. El botó per prémer és el mateix que serveix per apagar, però per entremig no trobem revulsius, ho provem tot en ales de la llibertat... Ai, caurem, sense més!

                                               Avui, potser més que mai, hauríem de parlar de les virtuts –ja la paraula mateixa dóna aquest sentit de cosa ferma, cosa que no passa tant quan parlem dels valors que se’ns han predicat més darrerament- deia, virtuts cardinals. Aquestes quatre: prudència, justícia, fortalesa i temprança. Cardinal vol dir que són el pern, és a dir aquella peça clau que fa que altres dues, quedin travades, com per exemple els batents de les portes fa que es quedin ben fixades i fermes i no tendeixin a afluixar-se i  desnivellar-se.

                                               Qui educa a la moralitat, avui? ¿Quines són les bases sòlides de la nostra manera de viure? Quina és la coherència que traspuen els actes, les maneres bàsiques de fer i de no fer? Deixada per a molts la religió en la que solíem recolzar maneres, estils i accions, ara resulta que em perdut una mica o dos miques la moralitat. La llibertat que és el principi d’acció, el “fer el que hom vulgui” ens porta a una certa amoralitat, no dic immoralitat, encara que potser també se’n podria dir. Hi ha qui diu que estem des-moralitzats. Que ens manquen aquests principis que voldríem que regulessin  les nostres vides.

                                               Ja des dels clàssics que ens han transmès aquests quatre perns, aquests punts estabilitzadors del nostre viure.

Resultat d'imatges de ciencia i vida                                               Acabo de llegir un llibre de dues personalitats, el Dr.  Valentí Fuster figurassa de cardiologia i de José Antonio Sampedro, sociòleg i escriptor. El llibre es titula: “Ciència i vida”.  Conjuntant visió personal i social ens endinsen en el seu món de saviesa i ens donen punts molt interessants d’ètica humana, afavorint precisament aquesta visió humanista i per  tant de perfectibilitat de la persona humana. Són dos amants de la vida i de la qualitat de la vida. Deixant de banda raonaments de tipus de creences s’esplaien en anar parlant d’una moral o ètica que ells preconitzen. Jo m’atreviria a parlar senzillament de responsabilitat i de compromís. Resposta i acció. Fuster ens dirà que ell pren empenta d’Aristòtil i de Platò. No ens estranyi que puguin parlar sense fer referència al decàleg, àdhuc a altres promotors de la pregonesa humana. S’és moral perquè s’és persona humana.. I la crida és per a tothom, està a la base d’una educació que preveu, que acompanya i que és la base de saber-se amo i senyor  d’un mateix. No ens ve de fora, sinó que nia en el fons de nosaltres mateixos. L’anem brodant a través de la conscienciació de causes i efectes. Són fruit d’una sensibilitat que és un procés  i que dura tota la vida, anar ajustant els batents de les portes del nostre viure. Virtuts, és a dir punts forts, consistents que saben oferir contrastació a les ventades de l’existència. Som ens morals. La llibertat és la condició de possibilitat de fer-se persona, de fer-se tot  un home o una dona “benplantats”.

                                               Em costarà molt d’oblidar allò que esmentava un pare en dir-nos que havia procurat educar els seus fills concentrant-ho tot en les virtuts cardinals i les teologals. Em va sorprendre que digués que aquests eren els punts capitals, millor dir-ne cardinals en raó de l’etimologia. Són les respostes que donava i hauríem de donar a la quitxalla avui dia, entenent que els deu primers anys de la vida són decisius per plantar les bases sòlides de tota vida en creixença. I que el sentit moral ja es pot formar a aquestes edats.

                                               Existeix una ètica humanista que ens fa enrojolar per les inconseqüències que ens són tantes vegades el pa de cada dia. ¿I la fe no hi diu res?

                                                Aquest escena de Moisès obrint els batents dels seus braços i que en sentir la pesantor d’una pregària sostinguda, de la qual en depenia la fortuna de la batalla, l’han  d’ajudar sostenint-los els seus ajudants. No es pot donar millor exemple de fortalesa i de col·laboració que ens fan descobrir el què és pregar amb afany i  perseverança; també el de la viuda que insisteix una i altra vegada davant d’aquell jutge, tant de tots els temps, que fa dubtar que la justícia sigui igual per a tothom.

                                               La vida reflexiva ens hauria de portar a descobrir, afinant cada vegada més, el propi còdex deontològic a través del qual anirem donant respostes (responsabilitat vol dir això: donar respostes existencials a les preguntes, inquisicions que ens fa la vida entorn). No som morals fins que no donem respostes personals amb convicció i fermesa davant dels envitricolls i laberints del dia a dia, de la quotidianitat.

                                               No ens agrada moralitzar, presentar morals prefabricades. Entenem que han de sorgir de la vida mateixa. No són les faules de La Fontaine o dels contes que posem sota la consideració dels menuts. És la vida dels grans la que ensenya a ser persones de tremp. No puc deixar de pensar en Àtticus de la novel·la “La mort del rossinyol”. Peco de portar massa als meus escrits les lectures que anem fent als “grups de lectura”. Em sap greu de fer-ho, però se m’hi envà el fil del pensar. Si els faig, aquests grups, és perquè penso que poden ajudar a reflexionar i a descobrir viures més sostinguts, més d’admiració o al revés de denigració, que de tot trobem en les lectures.

                                               Fortalesa vol dir fermesa, “roca segura” en diu la Bíblia, ja la mateixa paraula dóna aquest sentit de lloc alterós, infranquejable. Un castell en alt.

                                               Avui trobem a les lectures modernes la “resiliència” de connotacions igualment de seguretat en el frec de les relacions humanes. Un autor parla de “resistència íntima” i ho bolca a la quotidianitat. Suposa el “tornar a casa” on hi trobem aixopluc, recer i l’ànima de la casa que és la que reforça les virtualitats de la persona. La imatge de la maternitat seria el símbol del retorn a allò que ens ha nodrit que ens ha donat empara i projecció al defora. Ser fills ens dóna el coratge d’afrontar les pors i les inclemències de la vida que gasta, que frena, que ens faria tornar endarrere.

                                               No és una crida a l’heroisme, sinó a plantar cara als temptejos i al embats del cada dia. A assajar en les coses menudes del dia a dia. És com un assaig per saber surar en les proves quotidianes. A tenir  l’esperit “trempat” en el sentit etimològic: és diu del ferro batut a cops de martell per enfortir-lo. Abans en dèiem  persones de caràcter. ¿On han anat a parar aquestes persones vigoroses, resistents? Sembla talment que parlem de temps pretèrits. La fortalesa ve de molt endins, no de l’interior, sinó que és “íntima”, per seguir el dictat del llibre a què al·ludeixo. Ell ho porta a la quotidianitat, al tram tram del dia a dia. El quotidià és l’hàbitat dels que treuen aliment ètic de coses, fets, persones,... No tot ha de ser novetat, seguir el que diuen i demanen els anuncis. Cal, doncs, garbellar, sacsejar, separar el gra de la palla. No tot és bo ni tot és dolent. Cal anar amb la brúixola per no perdre el nord del full de ruta de la pròpia vida.
Diumenge XXXVIII de durant l’any, 16 d’octubre del 2016.  Sabadell.