dilluns, 22 d’agost de 2016

Homilia del diumenge 21/08/2016 del P. Josep Mª Balcells

REPRENDRE  PER  A  REEMPRENDRE  CAMÍ

                                               Reprendre paternalment per a reemprendre la marxa filialment. Estem en la tònica d’aquests darrers diumenges on es barregen les admonicions per part de Jesús, a voltes amb un llenguatge més aviat fort, àdhuc determinant, amb invitacions, d’altra banda, a seguir-lo de  més a prop.   La pregunta que “algú” li féu a Jesús: “¿són pocs els qui de salven?”, que també apareix en una altra ocasió, aquesta referida a la tirada endarrere d’aquell jove que li digué: “Mestre bo, ¿què haig de fer per posseir la vida eterna?”, això davant les exigències en relació a desprendre’s de les riqueses. Més conclusiva la dels “seus” mateixos, narrada més endavant, pel mateix Lluc: “Doncs aleshores ¿qui pot salvar-se?”. La resposta de Jesús il·lumina les possibles preguntes que ens puguem fer, àdhuc nosaltres mateixos i que és ben contundent: “Allò que és impossible als homes és possible a Déu”. A partir d’aquesta resposta se’ns trabuquen les nostres idees i paradigmes de salvació. Certament, si nosaltres pensàvem que seria cosa nostra salvar-nos, estem ben fora d’osques. Déu és l’únic que salva i sempre serà un do de dalt, tota salvació. És per Jesucrist que nosaltres obtenim la remissió dels pecats i la vida eterna. Avui dia cal aclarir la significació del que s’entén per salvació. “Salvar-se, en cristià, és ser salvats”, per obra de la vida i missió de Jesús que ens ha ofert la significació del Regne, és a dir: Déu estima entranyablement tota criatura. Ens invita a participar de la seva vida divina; ens fa la gràcia de tenir-nos com a fills i obre per a nosaltres, per la fe, un camí d’aprofundiment humano-diví, que s’inicia aquí en les nostres biografies i que culminarà en un més allà i un més endins, en una plenitud que només Ell pot donar. Allò que nosaltres entenem per salvació ens depassa pels quatre costats i no cap en “mesura humana”. És per això que a la Col·lecta de la missa d’avui ja ens ho dóna a entendre quan demana a Déu: “Concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu”. Tot, afortunadament tot, va més enllà de fantasies i/o propòsits humans. Tot, do i gràcia de Déu. Viure la confiança de que Ell ens obrirà la capacitat d’entendre, més, “d’estimar” els camins vers els quals Ell es manifestarà munificent i dador d’allò que ni és concebible ni menys “aconseguible” per obra de les nostres mans, dels mereixements propis. ¿Ens hem de tirar endarrere, si Déu fa propostes ardides? Es ara quan té sentit tot el que seguirà a continuació. Cal una col·laboració per part nostra. Sant Agustí ho diu sintèticament: “Déu que ens va crear sense nosaltres, no ens salvarà sense nosaltres”.

                                               La via que ens portarà a aquesta salvació és la vida de Jesús, compartida a fons en el seu fer i no fer, en els seus sentiments que donen el sentit del que es viu, en la identificació amb Ell: “Si algú vol venir amb mi, ser el meu deixeble, que es negui a si mateix, que vengui els seus “havers”, que els doni als pobres, que prengui la seva creu, els sofriments inherents a la vida i als compromisos presos en consciència, i que aleshores vingui”. Això argüeix un amor a Déu, a Crist i als germans que no es pot descobrir i fer créixer, si un no fia vida i mostra disponibilitat a les mans de Déu, que crida i estimula, com ho diuen les lectures d’avui. L’amor, síntesi del camí fet i per fer foragita tot temor, tot dubte, tota por. O som “fiats”, con-fiats”, disposats a deixar-nos anar en mans de Déu, en el sentit més noble d’aquesta expressió: allò de “facis la vostra voluntat”, la de Pare que mai per mai ens deixarà de cantó, de ja t’ho faràs, espavila’t... Si no fem una i altra vegada l’exercici de que sentim que Ell ens estima més que nosaltres a nosaltres mateixos i que hem d’ajudar-lo a desfer-nos de camins que extra-vien (!); i ens ha d’advertir i amonestar com a fills seus estimats: “Fill meu, no desestimis (¡quina paraula més profunda i rica de matisos: “des-estimis”!), no desestimis –diu- la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan Ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills  que ell prefereix”. “És per la nostra correcció que sofrim: Déu us tracta com a fills perquè, ¿quin fill hi ha que el seu pare no corregeix?”. Més tard els qui han passat per aquest entrenament, en cullen en pau el fruit d’una vida honrada”. Evidentment hi ha tanta cosa a polir, a repensar, a desfer, i també tanta meravella a descobrir en ordre als valors humans i evangèlics, a allò que Pau anomena la configuració amb i en Crist, que ens semblen glòria les paraules de Crist en l’evangeli d’avui. No són paraules comminatòries, tot el contrari: “Correu, mireu d’entrar per la porta estreta”. En tot moment, les hem de percebre com a estímul i com a invitacions a anar més endins, més enllà, més amunt, més a fons, més a tot. De fet és l’expressió que utilitza la Paraula de Déu en relació al primer manament: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot l’esperit.” Aquesta exigència de totalitat ens deixa altra volta perplexes. ¿Com serà possible aquesta totalitat? Allò impossible humanament, Déu ho farà possible en la mesura en que Ell ho judicarà i o “estimarà”. Les mesures i ajuts són seus i Ell els anirà acomplint i donant per bons. Déu judica amb la seva bondat, no cal que t’hi capfiquis, És cosa seva.

                                               La pedagogia, l’educació en mans de Déu és sempre la dels millors resultats. Ens fa “ser infants” i ens dóna la mà en els entrenaments per tal d’anar aprenent a “enfortir les mans que es deixen anar, a enrobustir els genolls que es dobleguen i a aplanar el camí per on passa el vostre peu”. Si no deixem d’estintolar-nos en les mans paterno-maternals de Déu, farem bon camí. Ho corrobora el verset de l’al·leluia: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no ve al Pare sinó per Mi”. ¡De veritat com a nens-nens!

                                               ¿Ens diu quelcom aquesta plana de pedagogia cristiana? O ja ens considerem exempts de “repensar-nos”. Ja tenim la vida feta, ja ens creiem que tot ens va a favor. No cal ajustar cintures, no. Se’ns podrien aplicar les excuses de l’evangeli. “Senyor, obriu que som dels “teus”; menjàvem i bevíem a la mateixa taula... L’excusa de la “familiaritat”; hem crescut amb els vostres ensenyaments, hem seguit el què dèieu, barrejats amb les multituds. Mireu, jo ja sóc gran i, el fet de ser-ho, ja m’és una garantia de seguiment; ho esgrimim per no fer el salt d’una fe casolana a una fe més viscuda que ens faci replantejar el viure habitudinal, sense perspectiva de progrés, d’anar on no sabem, allà on no hem posat mai el peu, en l’inèdit... ¡Por, por!  ¡Bona caricatura del què som molts de nosaltres mateixos! Pensem: hi ha un temps per créixer i un temps per anar tirant: aquest és el nostre d’ara. ¿On són tots els reclams per a acuitar-nos a entrar per la porta estreta?

                                   Arribats a aquest punt em ve a la memòria el llibre “El cavaller de l’armadura rovellada”. Ell es tenia per...; nosaltres ens tenim per... És un llibre que bé podríem llegir-lo des de la fe. No menystinguem el seu “vestit de paràbola” i llegim-lo, sisplau, com a itinerari iniciàtic d’un que ja “peina canas” en el Senyor. Jo em poso en la fila d’espera –¿qui és l’últim?- per reviure’m com aquell que per mor de la seva edat més que avançada, ja “es tenia per bo, amable i afectuós ”. Fem-ne una lectura personalitzada, amb aplicacions sucoses, deixem-nos portar per la fina ironia que usen els personatges que hi són cridats a fer de guies del seu encantat encantament; la poesia és una bona mestra per entrar no en castells (¡però també!), sinó en la nostra història que ja viu en perspectives tardorals com ¡ara!; i ens és tan necessari el Carpe Diem (¡aprofita la correcció que Déu ens fa!) com quan érem aprenents, temps eren temps, de cavallers novells i fidels de Nostramo.

                                               Estem a la corda fluixa de “L’Anar Tirant” i de pensar que el viure creixent és cosa d’altres moments biogràfics. Estem al “tramonto i a la posta” del nostre viure. Són –diem- els que pugen els que han d’escarrassar-se; nosaltres més bé o menys, ja ens considerem arribats a no sé què... Us he dit que jo m’hi compto. Em sabria greu afluixar el pas, ara que un es veu a dalt del turó. Sabeu que us dic: que jo voldria estar “a punt”, per quan transités pel “Pla de la Calma del meu Montseny”, emboirat i perdent perspectiva de “l’hora que vivim ara, ara mateix”. No que ho faci; però, sí que ho penso i ho desitjo de veres. Passos com se puguin dar, bufant a les pujades, però amb ganes de seguir viu; sí, viu mentre hi hagi vida. Delitós de viure “vida creixent” fins quan la pròpia vida es buidi en la Vida del Senyor, que n’és l’autor i que n’és el promotor (de vides amb gràcia, amb personalitzacions, amb creativitat, bondat i bellesa). ¡Déu, font i compleció de Vida! Que al CIM de la VERITAT (últim capítol del llibre) ens puguem veure, compartint com ens ha anat “pel llarg viatge” amb el Cavaller que fou de l’Armadura Rovellada.
Diumenge XXI de durant l’any, 21 d’agost del 2016.  Sabadell