dissabte, 30 d’agost de 2014

Homilia del diumenge 31/08/2014 del P. Josep Mª Balcells

QUÈ ÉS SER CRISTIÀ EN CREIXENÇA?

                                               Resseguim els textos de la litúrgia d’avui i tindrem com a resultat una bona síntesi de què pensa Crist de nosaltres, si és que ens deixem “seduir” i si ens hem deixat apoderar per Ell (Jeremies).

                                               Una cosa és el què pensa Crist de cadascú de nosaltres, i tota una altra el què som de veritat. Jo trobo que hi ha un fort paral·lelisme entre la nostra resposta sincera, viscuda, a la pregunta que ens va fer Jesús l’altre diumenge: ¿Qui dius que sóc Jo? i el què diem-obrem en relació a Jesús i el què som ben de veritat. Hem de posar tonalitats menors en el dir i l’obrar. ¿Sota mínims?

                                               En les oracions col·lectes d’aquests diumenges hem fet declaració explícita almenys en desig de que “tot el que és bo en nosaltres ve de Déu” També ens ho deia sant Pau d’una forma ben explícita: “Tot ve de Déu, tot passa per Déu i tot s’encamina cap a Déu. Déu s’hauria d’haver “empoderat” de nosaltres “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit i amb tota la força”. Segueix la col·lecta d’avui carregada del millor desig de respondre a les expectatives de Déu envers cadascú de nosaltres: “Sembreu (imatge que fa pensar en la paràbola homònima), sembreu en els nostres cors l’amor al vostre nom” (¿què diem, demanem, ens comprometem en el parenostre: “Que sigui santificat el vostre Nom”), corroborat per contraposició flagrant al que Jesús li diu a Pere: “No penses com Déu, sinó com els homes”. És un despullament de Pere i, en ell, de tots nosaltres, fins al punt d’esventar-li en una de les expressions més dures de l’evangeli: ¡Fuig d’aquí, Satanàs!

                                               Ens afanyem a dir-nos “practicans”. ¿Què vol dir aquesta expressió tan ambigua? ¿Anar a Missa regularment? ¿Només això? Això es pot llegir amb un angle de 180 graus. Des d’”anar” sense adverbi o sense qualificatiu fins a compartir l’ofrena de Jesús al Pare, com diem en el cànon: “Que Ell faci de nosaltres una ofrena eterna a fi que obtinguem l’herència amb els vostres escollits...Acolliu les súpliques d’aquesta família que heu admès a la vostra presència...”  Pau en fa a la segona lectura una traducció més compromesa: “Per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Així ha de ser el vostre culte veritable”. I explica la forma de culte que ens escau: “No us emmotlleu al món present (ressò del que diu Jesús a Pere: (admonició, repulsa, invitació ferma a fer-se conscient de que: “No penses com Déu, sinó com els homes”). Segueix Pau: “Transformeu-vos, renovellant la vostra manera de veure les coses (de viure-les), perquè puguem reconèixer quina és la voluntat de Déu (altra vegada el parenostre: ¡“faci’s la vostra voluntat”!): “reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.  Per tal que així es vagi endavant en el nostre viure de cada dia caldrà “que el Pare del nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor, perquè coneguem (estimant-la) a quina esperança ens ha cridat”.

                                               No hi ha vida sense mort d’alguna manera. Deien els antics: “Cada dia moro” una mica, vivint-la tal com me la demana programàticament Jesús: “Si algú vol venir a mi –que es negui ell mateix,
                                                -que prengui la seva creu,
                                                -i que m’acompanyi.

                                               Aquesta és l’urgència essencial per anar endavant com a deixebles del Mestre: -que es negui ell mateix; que posi Jesucrist com a referent principal, si no l’únic, del propi projecte de vida, ric com és Jesucrist en persona, missatge, vivència, intimitat. “Tot recapitulat en Crist”, com ens diu Pau. Només Ell compte. “Solo Dios basta”. Per sumar cal primer restar i fort, segons la visió que ens doni l’esperit a cada moment. La nostra autonomia es realitza paradoxalment en una heteronomia: centrats només en Crist. Fer espai, eliminar  tota impedimenta, pes sobrer.

                                   -que prengui la “seva creu. Així entrarem en l’àmbit de la paradoxa tan pròpia de l’evangeli: “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà (s’entén la qualitat evangèlica de la seva vida).

                                   -i m’acompanyi. Qui la perdi “per mi” la recobrarà en escreix. Això és “rescatar” la seva vida. Sempre en passiva: no nosaltres, no, com a fautors de la pròpia vida, sinó la “donada”, “rescatada” per Déu. Déu sempre porta la iniciativa.

                                   En definitiva, avui som alliçonats per saber respondre als requeriments de Jesús. Fer-se deixebles d’Ell és en realitat un buidar-se dels nostres egos i admetre que viure de veritat suposa un “quantum” de creu, d’inconvenients i defallences, àdhuc d’infidelitats momentànies i saber-se alçar (“que l’ofrena que us presentem ens obtingui la vostra benedicció, perquè aquests sagraments (l’Eucaristia) realitzin en nosaltres allò que signifiquen (oració sobre les ofrenes), que no és ni més ni menys que “confortats amb el pa de la taula celestial –us preguem, Senyor- que aquest aliment de la caritat reforci  els nostres cors i els mogui a servir-vos en els germans”. (oració postcomunió).

                                   Acabem com sempre fent del salm responsorial una pregària pausada, sentida, gustosa, el salm és la pregària que fem portats per l’Esperit Sant:
                                   “Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco.
                                     Tot jo tinc set de Vós.
                                     Per Vós es desviu el meu cor...
                                     L’amor que em teniu val més que la vida.
                                     Perquè Vós m’heu ajudat,
                                     I sóc feliç sota les vostres ales.
                                     La meva ànima s’ha enamorat de Vós,
                                     Em sosté la vostra mà.

                                   Tot el que és bo ve del Pare, del Crist i de l’Esperit.
                                  
                                   “Sembreu en els nostres cors l’amor del vostre Nom; aviveu-lo amb el vostre esperit de pietat (=sentir la filiació divina, segons sant Tomàs) i guardeu-lo sol·lícitament” (de la col·lecta)

                                               Quina riquesa de litúrgia! Que no passi debades, que ens renovi i ens converteixi en crit de joia aquest “¡Tot jo tinc set de vós. Jo us cerco! Vertaderament:l’amor que em teniu val més que la vida”.

                        Diumenge XXII de durant l’any, 31 d’agost de 2014.  Sabadell