dissabte, 12 de juliol de 2014

Homilia del diumenge 13/07/2014 del P. Josep Mª Balcells

EL  PER  QUÈ  DE  LES  PARÀBOLES?

                                               “I Ell els parlava llargament en paràboles”. A partir d’avui aniran desfilant tota una sèrie de paràboles, de les que n’és molt ric l’evangelista Mateu. Fetes en un gènere literari o expositiu que té com a transfons la significació de comparació. Moltes paràboles comencen així: “Amb el Regne de Déu passa com...” És una narració presa de la quotidianitat viscuda i de sobres coneguda pels oients, però que té com una mena d’invitació a desxifrar-la i que té una significació ben pròpia de cada oient segons les disponibilitats personals a la paraula del Mestre. Es parla de les realitats concretes per passar a les significacions divines. Foren ja molt usades pels profetes, tant per amonestacions com per a promeses divines. Hi ha de per mig l’expressió implícita o explícita: “A què s’assembla” allò narrat a una consideració de tipus espiritual. Als evangelis (plural: els quatre) tot queda centrat en el nucli de l’evangeli (en singular): La manifestació del Regne de Déu, vertadera revelació del secret amagat de segles i ara fet persona i missatge en Jesucrist.

                                               Aquest gènere fou molt utilitzat per Jesús en les seves predicacions. Avui ens trobem en una paràbola que podria ben bé ser com l’exemple primordial de entre tantes. Entre una tercera part o una segona meitat de tots els ensenyaments de Jesús al llarg de la seva predicació tenen aquest caire “parabòlic” d’exposició. Se’n compten d’entre unes trenta a unes seixanta, algunes més condensades i menys narratives.

                                               Aquesta manera rabínica de fer ensenyaments religiosos té tots els avantatges: d’una part, d’una comprensió fàcil, superficial, assequible a tothom i fàcilment memoritzable, i d’un altre cantó, la que amaga un sentit més pregon que invita a la reflexió o bé a fer preguntes més directes al Mestre per captar-ne la significació més fonda, més propera als “misteris”. Són per a Jesús revelació d’un misteri que de bones a primeres pot escapar-se a la comprensió. Jesús té el sentit de l’acomodació a tota mena d’oient... Però sabem per experiència pròpia que hi ha moltes menes d’oients, d’escoltadors, dels que miren de front el que senten i el rumien i el fan passar per la pròpia vida; no senten, fan ressonar, confronten, s’ho senten com a dit per propi...

            la salut. D’aquí aquestes paraules que semblen una mena de maledicció: “Als qui tenen, Déu els donarà encara més; però als que no tenen, els prendrà fins allò que els queda”.
                                   Avui en la paràbola del sembrador tenim tres parts en l’evangeli: La narració en primer lloc; la pregunta en segones que fan els deixebles sobre la intencionalitat que hi ha més aviat amagada i que porta a l’explicació a la demanda dels deixebles: “¿Per què els parleu en paràboles? Que mirarem d’esbrinar per poder-ho entendre. I la tercera que és l’explicació explícita, l’aplicació que els fa Jesús. Ells, els deixebles, són uns privilegiats, perquè els explica en general aquesta manera expositiva que ell utilitza. I el per què.  Tot, en definitiva, depèn de les disposicions personals dels oients: hi ha qui escolta com una narració -àdhuc interessant- però no l’afecta, és com un conte només. D’aquí que faci referència al profeta Isaïes: “Per més que escolteu, no entendreu res (no podeu entendre res). Aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls. Així romandran en la seva inintel·ligibilitat i no es podran convertir. No és que Déu vulgui això. Tot el contrari. Si s’obrissin a Déu, Déu els convertiria i els salvaria i donaria

                                               I passa a explicitar el què passa com als deixebles, als seguidors: per contra “vosaltres sou feliços per poder veure i poder sentir allò que molts  profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren , desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. D’aquí l’expressió amb que acaba la part narrativa de la paràbola d’avui: “Qui tingui orelles, que hi senti”. No tothom tindrà la sensibilitat profunda per arribar a un fruitar abundós. És un advertiment a deixar-se “tocar” per la paraula, a que els digui més del que senten solsament.

                                               Quan l’audició es torna fructuosa vol dir que Déu a través de la narració i de certs detalls obre els batents de la revelació per la fe i allò cala, penetra i canvia, “retorna la salut”. Hi ha sempre el perill d’escoltar-la des de la superficialitat i de la simple literalitat com si de cada detall s’hi amagués una significació o una “moralitat”. El misteri del Pare, de Jesús i del Regne de Déu són la finalitat última, la que explica per camins i comparacions diferents els misteris de Déu. Cal estar atents bé sigui als inicis, bé als acabaments on es deixen veure els sentits que es volen obrir al cor i a la fe. Jesús fa sempre l’elogi dels que capten i posen  en pràctica els ensenyaments de les paràboles, és a dir de la Paraula. En definitiva és Jesús –el sembrador de la Paraula: d’ell mateix que sembra i que és la llavor a través de la seva Paraula- l’objecte final de tota paràbola. Aquesta és finalment la lectura que en feren el primers deixebles i les seves comunitats corresponents. La del sembrador  degué ser molt usada en les primeres catequesis i probablement per aquest motiu en conserven la significació minuciosa de cada element, cosa que no es dóna en altres paràboles. Seran els mateixos oients que en faran la seva lectura personalitzada.

                                               La comprensió és donada pel Pare  a través de la fe i és com una il·luminació personal que mou a sentir-s’hi implicats i per tant a la disponibilitat de la gràcia que oferirà una revelació del que Déu vol per a cadascun.

                                               Jesús ha fet l’apologia dels senzills a qui la saviesa de Déu els és oberta i així van “descobrint” els “secrets del Regne”. Jesús palesa la gràcia a què han estat afortunats, cosa que no sempre havia passat ni tan sols entre el profetes.

                                               Hi ha un art de saber escoltar. En la transfiguració se’ns diu: “Escolteu-lo”, que vol dir molt més d’un simple sentir-lo, sinó que invita a prendre’l com a paraula viva, que ens alimenta i ens transforma en Ell mateix. La primera part de la Missa ja és Eucaristia-Comunió a través de la litúrgia de la Paraula. Tota comunicació feta diàleg esdevé Comunió. Jesús els digué a l’Últim sopar “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us dic amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. I encara més, en una altra ocasió, l’adverteixen que allí han arribat la seva mare i i els germans. Jesús mirant els qui seient al seu voltant els diu: ¡Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat  de déu , aquest és el meu germà , la meva germana i la meva mare!”. Els lligams que es creen entre els seguidors de Jesús són més forts i més importants que els mateixos lligams familiars”. A continuació d’aquest passatge i com fent-ne un comentari, Mateu posa la paràbola del sembrador. ¿Coincidència o bé lligam estructural? La paraula ho és tot en Jesús. Hi ha una implicació essencial entre ser i paraula. Per això la posem en majúscula. La Paraula de Jesús és com un sagrament, com una eucaristia. Ens alimenta, ens fa prendre la “forma” de Jesús, ens fa alumnes (alimentats, etimològicament) i deixebles o aprenents. Ens posa en comunió i aleshores com amb la sarment i el cep es produeix el raïm, que és el fruit de “romandre” units, hi passa la saba vivificadora... la quantitat és diversa segons la fe, la disponibilitat, el lligam, vés a saber... “O cent , o seixanta o trenta”. Una invitació a la dignificació de la litúrgia de la Paraula, que el Concili ha volgut subratllar. Farien bé d’haver-la llegida amb anterioritat abans de la seva proclamació en la Missa: “o no l’entenen; no arrela; les preocupacions l’ofeguen; l’entenen i donen fruit”. Escoltar significa estar pendents com si fos el mateix Crist que ens parlés al cor. Paraula de Déu.

                                   Diumenge XV de durant l’any, 13 de juliol de 2014.  Sabadell