(Qüestió
prèvia): De la mateixa manera que “parlem” –¡només parlem, que això no costa
gaire, i les coses van com… a Lampedusa!- de la conciliació entre la vida
laboral i la familiar, és el meu parer que l’Església hauria de fer una
conciliació entre la celebració del diumenge i les festes notòries d’entre
setmana. Aquí la solució em sembla molt fàcil: traslladar-ho tot al diumenge
anterior o posterior, segons anès millor per donar relleu a l’esdeveniment que
se celebra. És un punt de vista personal, però el vull dir per exercir un dret dels molts que tenim els cristians
d’infanteria o bé “de a pie”. Durant aquest cicle nadalenc ens hi hem trobat
més d’una vegada. (A propòsit: a la revista ES d’aquest dissabte passat hi ha un bon
article sobre aquesta qüestió sociolaboral, esdevinguda ja tòpica de tant
parlar-ne i de no fer-hi res.)
Aquesta
vegada tot ve rodó, perquè coincideixen diumenge amb la Festa de la Presentació
del Senyor, festa que antigament era com la clausura “allargada” del temps de
Nadal, que passava mig despercebuda quan l’havíem de celebrar entre setmana.
Era la Festa de la Llum amb benedicció de les candeles; i els més
tradicionals no desmuntaven el pessebre fins a aquesta data. Eren altres temps…
Presentació
de Jesús al Temple. Era una tradició que venia de temps immemorials, de
quan els israelites foren alliberats de la subjugació d’Egipte, en recordança a
la plaga final de la mort de tots els primogènits de persones i d’animals que
va propiciar la sortida -a contracor- del país dels egipcis, perquè perdien
així els israelites, els seus esclaus. Consta en les prescripcions de la llei
mosaica, concretament en el llibre de l’Èxode: “El Senyor va parlar a Moisès .
Li digué: -Consagra’m tots els primogènits dels israelites; el primer que
neixi, tant dels homes com del animals és meu-”. I es feia el rescat amb el
simbolisme d’unes ofrenes substitutòries, adequades a la capacitat econòmica dels
pares. Constateu que els pares de Jesús eren pobres per la substitució per un
parell de colomins. De fons, també hi ha la referència al costum pagà
d’oferir-los a Déu, sacrificant-los i posant-los als fonaments d’algunes
construccions. Aquesta barbàrie era inconcebible en el poble d’Israel, per més
que alguns pobles veïns encara ho estaven fent contemporàniament. El passatge
de la immolació d’Isaac, el fill únic d’Abraham, té com a transfons el prohibir
aquestes pràctiques rituals tan inhumanes…
Presentar
a Déu el fill primer era com dir que Déu és l’amo i senyor de tota vida. Amo en
el sentit evangèlic de tutor, padrí, deslliurador, protector, Pare. Era el
reconeixement de que és el Creador, Dador de vida (es diu de l’Esperit Sant).
És reconèixer que és “de dalt que prové tota paternitat” i que Creador vol dir
també Provident. Consagrar no vol dir fer-lo esclau, sinó tot el contrari:
fer-lo de la família de Déu. Es podia considerar com a fill que el Pare
l’adoptava. Consagrar volia dir que pertanyia a Déu i això és el que es
produeix en el Baptisme: esdevenim família de Déu i destinats a fer que Déu
sigui reconegut com a Creador (Estimador entranyable; “Déu estima tot el que ha
creat amb un amor entranyable”). I “ser de Déu” ja ho dirà el mateix Jesús en
el Temple quan els seus pares el cercaven per tot arreu: “No sabíeu que jo
m’havia d’ocupar de les coses del meu Pare?” Hi estava consagrat com a
primogènit i així el van oferir quan era nadó. Consagrat ve a ser com qui té
una missió divina.
L’Església
ha dedicat també aquest dia a la Vida Consagrada , en perfeta consonància amb els
fets de Jesús, commemorats. Tota vida és consagrada pel fet del baptisme. Així
llegim en la Lumen
Gentium : “El Crist Senyor, Pontífex pres d’entre el
homes, ha fet del nou Poble un reialme i un sacerdoci per al Déu i Pare seu.
Efectivament, els batejats són consagrats fins al punt d’esdevenir una
casa espiritual i un sacerdoci sant per la nova naixença i la unció de
l’Esperit Sant, per tal que, en tota acció de l’home cristià, ofereixi
sacrificis espirituals i proclamin les meravelles d’Aquell qui els ha cridats
de les tenebres a la seva llum admirable. Que tots els deixebles del Crist,
doncs, bo i perseverant en l’oració i lloant Déu, s’ofereixin ells
mateixos com a víctimes vivents, santes, agradables a Déu que arreu del món
donin testimoni del Crist i també donin raó, als qui ho demanin, de la seva
esperança en la vida eterna…” Després de fer la distinció amb el sacerdoci
ministerial corresponent als preveres, els fidels, en canvi, “concorren en
l’oferiment de l’eucaristia en virtut del seu sacerdoci reial, que exerceixen
en la recepció dels sagraments, en la pregària i acció de gràcies, amb el
testimoniatge de la seva vida, amb l’abnegació i amb un amor eficaç”.
“Amb
el nom de laics s’entenen els cristians que pel fet d’estar incorporats
al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la
seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen,
en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià en
l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels laics”...
“Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de
la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen al segle,
és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les
condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva
existència està com entreteixida. Allí, Déu els crida a complir la seva
pròpia comesa, a fi que, guiats per l’esperit de l’Evangeli, ajudin com un
llevat, de dins estant, a la santificació del món, i d’aquesta manera,
resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i
amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt
especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats
temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre
segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”.
“Un de sol és, doncs, el Poble de Déu elegit: “un sol Senyor, una sola fe, un
sol baptisme”. Comuna la dignitat dels membres per la seva regeneració en el
Crist, comuna la gràcia de fills adoptius, comuna la vocació a la perfecció;
una mateixa salvació, una mateixa esperança, un mateix indivisible amor. No es
dóna cap desigualtat davant el Crist en l’Església, ni per raó de raça o de
nacionalitat, ni per raó de condició social o de sexe, puix que “no hi ha jueu
ni grec, no hi ha esclau o lliure, no hi ha home o dona: tots sou un sol en el
Crist Jesús”.
“Els
laics, congregats en Poble de Déu i constituïts en un sol Cos del Crist sota un
sol cap, són cridats, siguin quins siguin, en qualitat de membres vius, a contribuir
a la creixença de l’Església i en la seva contínua santificació amb tota
l’energia que han rebut per benefici del Creador i gràcia del Redemptor.
Ens
mancaven en la llista dels primers adoradors les persones que eren fidels a la
llei de Déu, que eren com la resta d’Israel, els pobres de Yahvé que eren els
representants genuints del millor poble d’Israel, els anomenats ”anawin”. ¿Qui
millor que Simeó i Anna com
a representants dels fidels-fidels? Són dues persones mogudes per l’Esperit
Sant des de la seva vida interior, Simeó amb promesa que no moriria sense haver
vist ¡i tingut en braços! al Messies esperat. És una escena tendríssima veure
un vellet que sostè la dolcíssima càrrega de l’Esperat. Els ortodoxes d’aquesta
festa en diuen la festa de “l’Encontre” . Es dirà al prefaci. “També nosaltres
sortim amb goig a rebre el Salvador”. Les paraules de Simeó són recordades cada
dia a la pregària de Completes, és el “Nunc dimittis”. “Ja puc morir en pau”
perquè s’ha acomplert la promesa que li feu l’Esperit Sant de que aconseguiria
a veure el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles
(¡universalitat messiànica!); Llum que es reveli a “totes les nacions”, Glòria
d’Israel, el vostre Poble”. I profetitza que serà recusat per molts del seu
poble i que Maria viuria un goig maternal, barrejat de dolor pels que Jesús els
“serà pedra d’ensopec i serà una senyera combatuda” No deixem la figura d’Anna,
profetessa, que fou present a l’escena, puig no sortia del Temple des de tants
anys de viudetat i “donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui
esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida”. Sense aquesta escena la manifestació no
seria ni complerta ni tant significativa. Ara sí queda arrodonit el “primer
Nadal”. Ara ens toca a nosaltres fer-lo patent, testimoniar-lo de paraula i
obra. No puc deixar de tenir present la
imatge de sant Francesc amb el nen als braços, en el primer pessebre, segons
tradició. ¡Quanta tendresa, quanta!; “potser és la que em manca a mi”.
La presentació del
Senyor, 2 de febrer de 2014 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada