dissabte, 28 de desembre de 2013

Homilia del diumenge 29/12/2013 del P.Josep Mª Balcells

TOTA FAMÍLIA UN SOMNI POSSIBLE VISCUT EN L’ARA I AQUÍ

                                               Motius per parlar de la família els de tota la vida i ara molts més de circumstancials. El món d’avui fa particularment difícil el viure i el conviure familiars. Més que mai s’ha evidenciat que la família és la clau de volta de la societat, del viure el goig de la vida i de la lluita de cada dia.

                                               Després de més de quaranta anys de fer escoles de pares o dit d’una altra manera, “escola de famílies”, cada vegada ho veig més clar que el nucli estructurador i integrador de les persones pren arrel en el terra-humus de la família. I la família és el punt referencial de totes les fases del creixement humà de tots i de cada etapa –diexeu-me dir-ho- de l’humanització de les persones com a tasca bàsica de l’existència, cadascuna amb un paper específic. I edifiquem la vida a partir d’estrats que no solament se superposen, sinó que es permealitzen i li donen en conjunt unitat i fortalesa. L’enriquiment de la base primera fa pressagiar la solidesa de l’etapa successiva. La vida atrafegada i complexa d’avui requerix persones ben unificades amb noms i cognoms propis, no en el sentit obvi de respondre al “com te dius”, sinó a transferir vida en les actituds del dia a dia, posant en joc una resposta ben pròpia i singular. La persona concreta és subsidiària de la família que l’ha modelat, així com la família (pares i fills) també n’és de cadscun dels seus membres. Hi ha com un escalat que és necessari percòrrer, edificant carreu a carreu. Una infantesa plena de joc, de joia de viure, de la descoberta del món circumstant: aquesta etapa de la vida, les primeres pàgines del llibre, que escrivim vivint i que vivint escrivim, és definitivament imprescindible que tingui vigor, poesia i la fortalesa que dónen tots el sentits oberts, esponja que tot ho absorbeix. Pares i escola han d’assegurar el millor futur de la gent menuda. Els seus propis àmbits s’han de complementar i només així donaran bases segures per seguir edificant posteriorment. Cal plantar bona llavor si n’hem d’esperar una sega “que ragi”, com diuen els pagesos. Cal tendresa, no predicar el que no es faci, cal “ser-hi”, la presència atenta i la comunicació. Amb qualitat humana s’irradia qualitat. És ben fàcil de dir… no tant del fer.

                                               Després en pujar la paret amunt vindran les llenques més difícils: són els anys de les adolescències. Cal acompanyar i anar amb mà d’obra serena i ferma més en els criteris que en el que diuen –i no fan- i flexible en el cada dia. Etapa complexa que és com tornar a néixer; jo diria que tots dos components: pares i fills. Han d’aprendre els fills a ser lliures sabent que hi ha límits i limitacions que s’han de saber veure amb lucidesa i compromís personals. És un moment de remenada del calidoscopi i de provar el que és millor, sabent que l’educador d’aquestes edats és el propi noi/noia que han de saber triar amb justesa i seny, sabent que les rauxes que no són compensades porten fora via. El cos es fa aleshores gairebé omnipresent. És el gran moment de les hormones, però el secret d’aquesta fase és la descoberta de que tots tenim un món propi, singular; de que som també esperit, intimitat, privacitat que no vol pas dir tancar-se, sinó ser caut per no caure en mans alienadores, que n’hi ha moltes en aquesta etapa. Cal veure, cal preveure –tan  difícil i tan importat per no precipitar-se- Sigues tu mateix, però mira el cantó bo dels altres. Fes exercicis de crítica no confonent somni i realitat. Uns pares que donin imatges creïbles d’humanitat i d’humanitats, que siguin pacients i lúcids en els temptejos de les noves experiències que faran els fills adolescents; que siguin conseqüents els pares en el reblatge dels valors que són propis i singulars de la família, més enllà de tota comparació, recercada pels adolescents més que mai per no veure’s i sentir-se diferents dels amics, dels de la colla, que podrien recercar i trobar una via d’escapament en “els altres tenen, ells fan, tots van…” S’aniran emancipant bo i formant una consciència amb els valors bàsics de la prudència, justícia, fortalesa i temprança. No voler-ho rematar tot anant fins al final de res i de tot, que encara queden dies i etapes per córrer. És el temps de la rauxa... Estudis, companys, primeres relacions, noviatges no massa prematurs, entrada (?) en el món laboral. Fer el propi niu-casa no és gens fàcil avui. La joventut no ho té fàcil ara de cap manera. Tenir els pares com a couching, per consellers, amb l’àmbit familiar de portes obertes –fora i sempre a dins- quan sorgeixin dificultats majors, perquè els sostinguin en les noves lluites; sempre oberts tots a l’esperança realista però encoratjada i encoratjadora. I plantaran tenda pròpia i lliures com ho foren els seus pares, ho seran també ells. I aniran poc a poc, perquè embrancar-se massa i massa de pressa avui no es pot fer i la prudència demana de no fer-ho, malgrat estar massa ben acostumats provinents tots, més ells que els pares, dels “estats de benestar” que ignoren el valor de l’austeritat i de l’estalvi i d’una vida morigerada... Sempre recordant i estimant de “quina pedrera” provenen. És l’autoestima del bon nom de la família, depenent de tots: pares i fills, d’aquests sobretot quan es fan grans.   

                                               Saber fer de pares de fills grans que és ben bé tot un “ofici” nou. Tot amb tot, el millor “ofici” és el de saber-se parella i de consolidar-la com un dret-deure de tota la vida conjugal. Que mai la família es mengi la parella, com s’ha fet tantes vegades i quan els fills volin es quedaran tots dos sols i hauran de reaprendre a fer vida més conjuntada com van fer als inicis. Convé deixar sempre espai al llarg de totes les etapes per a tots dos, ara tant i més esposos que pare-mare i fer camí junts, tenir experiències comunes i tornar-se a enamorar més enllà de les hormones. En-amorar vol dir posar amor tendre i concret, rompre les rutines i sentir-se presents ells dos com a vasos comunicants i entendre que vol dir la comunió: fer propi tot allò que és de l’altre sense però ofegar-lo. Seguir cultivant-se personalment, enriquint de la pròpia riquesa la riquesa de l’altre.

       
                                        ¿Qui no voldria tenir una família així? ¿Qui no somiaria aconseguir una família amb estil propi, forjada entre tots? Les coses, de la mateixa que es poden espatllar, també –i és un goig compartit- veure que cada vegada la parella està més assentada. Té un present ple de la sàvia “rutina” de les coses que responen, perquè s’han consolidat amb la convivència d’anys i amb el toc precís de poesia de que disposa cada moment, si hi estem amatents. Diu Tolstoi que “les parelles felices totes elles s’assemblen i que cada família dissortada ho és a la seva manera” (Així comença la famosa novel.la “Anna Karenina”). És que hi ha uns patrons-base que un ha d’anar decobrint al llarg del viure i que la semblança dels plànols i la realitat edificada han de ser bessones... Se m’escapa un ¡bravo! fèrvid per a cada família que s’ha sabut construir. No hi haurà ventades ni riuades que la facin trontollar. La casa sobre roca de l’evangeli...

                                               Se’ns demana una reflexió sobre la família avui com a preparació per un Sínode extraordinari que tindrà lloc aquest any. Hi podem dir la nostra, i hem estat pregats de fer-ho amb tota llibertat d’esperit. És la primera vegada que el papa Francesc ens ho demana explícitament. Mirem de trobar la manera d’adreçar-nos als que han de preparar aquest sínode, del qual n’esperem sorpreses perquè el papa Francesc ja ens hi té acostumats. No faltem a la cita. El tema és vostre. No seran els cèlibes a dir com estan les coses familiars i com es podrien plantejar de forma que trobem solucions a problemes dels que tothom en parla, en privat sense alçar el volum, del què en pensem i de fer arribar els nostres suggeriments a qui té la responsabilitat d’orientar l’Església en uns moments de forts canvis i adequar la realitat als plantejaments nous que s’estan vivint. De la Família en va parlar el Concili Vaticà II i avui les coses es veuen i viuen de manera diferent. És tema viu i ara és l’ocasió de donar-hi voltes perquè tota la societat i l’Església estan vinculats al reeiximent de la parella, dels matrimonis, de l’educació dels fills, la transmissió mateixa de la fe, de famílies ben estructurades que donin solidesa a tothom. Tots som família i ¿què és la societat i la mateixa Església més que una gran família de famílies?

                                               Sabem de la diversitat de plantejaments, sabem que hi ha un fossat cada vegada més accentuat entre el model “clàssic” i una nova manera d’aparellar-se. Hem de conèixer aquest món nou que serà els dels vostres fills. Hem d’establir-hi ponts i hem de retallar excessos tant per un cantó com per un altre. Ni tot és bo ni tot és dolent. El que sempre ha de quedar clar és que la família és una edificació que demana solidesa i que aquesta pressuposa duració i estabilitat. I –ja ho hem dit- que la família  (la parella, fills, educació de tots els seus membres) s’ha de posar al cimal de la nostra axiologia (diguem-ne escala de valors, virtuts, fortaleses, actituds, estructura...) I que és la humanització potenciada de generació en generació. I –també és repetició deguda- que la parella conjuntada i ben estructurada i feliç en ser-ho és la feina primera i  insubstituïble de la gent que s’ha estabilitzat després de les sacsejades juvenils.

                                               Estem en moments en que es van accentuant les fragilitats de les persones. S’han de sumar sumands de madureses per obtenir bons totals..

                                               Parelles tingueu-vos atencions i delicada atenció. De vosaltres tots dos en depèn el futur de la família i d’aquestes en sortiran societats ben assentades i obriran futurs més humans. Fa falta molt d’amor per bastir la persona i la família. Fromm diu que l’amor consisteix en “donar-se”. El “per als altres” és el que fa créixer una humanitat nova tan desitjada com menystinguda. Quan et poses a edificar has de saber anteriorment el què, qui i com. Només així s’aixecaran els temps i la terra noves anunciades.


                        La Sagrada Família, 29 de desembre del 2013.  Sabadell