dissabte, 12 d’octubre de 2013

Homilia del diumenge 13/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

L’AGRAÏMENT,  ABANS QUE RES.

                                               Leprós! Leprós! Havien de cridar des de lluny per prevenir –i espantar- els vianants. Vivien ex-comunicats (fora de tota comunió, sols i desemparats dels mateixos seus- és a dir fora de les viles, buscant grutes, coves o llocs per salvaguardar-se de la intempèrie física i moral, destinats a una mort lenta però segura, amb el cos consumint-se i en  l’ànima un no sé què que mossegava fort fort: sense esperança. No és la meva intenció parlar de la solitud i de la desesperació d’una malaltia que aleshores era excloent i que la gent mirava -de lluny- o bé compassivament o bé en el seu caire moral: ¡Quin pecat han fet ell o els seus pares per pagar-ne ells el preu d’aquella destrucció progressiva. Avui, això no ho podem entendre perquè la medicina ha posat “l’oli guaridor” i la lepra no és tan mortífera com ho era abans i es pot tractar i àdhuc curar si es detecta a temps.

                                               Avui, això ens costa d’entendre-ho. És cosa d’admiració com barrejaven la malaltia amb la culpa, amb la maledicció de Déu i amb la moral. Cada cosa només es pot entendre -conjugant temps, història passada- amb les reaccions morals i els costums de l’època. Ja sabem que Jesús va trencar aquest lligam tradicional en el cas del cec de naixement i en altres ocasions... Ho va aclarir només... No tant canviar: els costums són més que tossuts...

                                               Però avui m’abelleix més parlar de la gratuïtat, de l’agraïment, del saber donar gràcies. L’evangeli ens hi porta amb la mateixa immediatesa de la narració, perquè ens parla d’un fet que visqué Jesús amb un grup de leprosos. Cal advertir que vivien en “colònies”, en  grups i, per tant, fa de bon creure el que s’esdevé: un grup de leprosos li surt a l’encontre; vol dir que Jesús també s’hi acostà, amb els deixebles amb la por al cos, perquè hi havia disposicions legals de no atansar-s’hi, per evitar contagis i perquè ipso facto quedaven impurs els qui els tocaven. Hi ha tot un reguitzell de formes de quedar impur en els llibres del “Penta(cinc)teuc”(biblio-teca) on hi ha els costums i usatges del poble codificats amb minúcia, amb la por de la fàcil transgressió de tantes tradicions i preceptes com a teló de fons. La vida d’un israelita estava centrada en com defugir el mal més que en afanyar-se  a entrar en l’àmbit del bé. Així ho veig jo, si voleu, subjectivament. El Déu de la  por... Cal llegir Pau per veure que era gairebé impossible sortir d’aquest infern moral o de tradicions. La tenalla de l’esclavitud social i ètica.

                                               Un respira a fons amb la lloança que Jesús fa del curat que refà el camí per donar-li gràcies. Hauríem de saber donar gràcies anticipadament, vull dir en el moment dels fets, si no abans i tot; motius en tenim tots els que vulgueu. Però –com passa avui- ja és molt reconèixer el bé que se m’ha fet Ho valorem com un dret! Una vida teixida d’accions de gràcies per tot el que succeirà, millor d’actitud agraïda, canvia el to i el sentit del viure. Tot el que heu rebut, ho heu rebut gratuïtament, feu-ho de la mateixa manera: gratuïtament, ens invita Jesús a fer. No hi ha major excelsitud en Déu que pel fet de que és la pura gratuïtat. Déu es dóna sense condicions, Pare perquè li commouen els fills. I Pau ens recorda que tota paternitat ve de Déu, i tot ha de girar en l’àmbit àmbit de l’acció de gràcies. Només que aprenguéssim a pensar, sentir i viure en l’agraïment hauríem captat l’essència de l’evangeli. Si subratlléssiu cada vegada que surt l’acció de gràcies al NT.  quedaríem admirats, sorpresos i hauríem descobert l’arrel divina que teixeix l’agraïment. Començant pel mateix Jesucrist que viu en acció de gràcies al Pare contínuament: “Us dono gràcies perquè...” fins a les recomanacions explícites que hi ha en tot el NT,  fins al  mateix teixit de la fe (incloses l’esperança i l’estimació) que són, com la mateixa vida, dons, regals que Déu ens fa. I tot és qüestió de sensibilitat evangèlica, “la fe que veu” (Benet XVI). Ningú no t’ha de dir respecte a Déu: ¿què és diu?  Ja et surt del cor, si ets només un xic tendre, si saps viure amb els ulls i el cor oberts de bat a bat..

                                               Agafo el llibre del que us n’he parlat alguna vegada que recull puntualment del NT. cada frase on surt la paraula que t’interessa: aquesta vegada era la paraula GRÀCIA. Un bon munt! Deixem de banda tot i que és molt interessant el que es diu del gran Naaman, home de conviccions, ferreny fins al punt de considerà que els rius de Síria (que ara, ¡Déu meu!, baixen plens de sang...) són millors que tots els altres. Sobre això i altres coses no hidrogràfiques ningú li ha de donar lliçons. ¿Què tenen les aigües del Jordà que no puguin tenir les de Síria? Fet el miracle, vol donar gràcies amb “espècie”; s’hi nega el gran Eliseu. No té preu, ni es pot pagar un do de Déu; només com ho obra o com ho fa Déu, amb llarguesa. És a la vida mateixa que hi germina l’agraïment, no en l’ex-vot, ni en la llumeta que tirant un peça de no sé quant, s’encén... Cadascú respon a la gràcia rebuda com millor li sembla; però tot el que no arriba i arrela a la terra del cada dia s’evapora i es perd, perquè no roman l’estat d’agraïment perenne, que és l’evangeli pur i els sagraments en acció. Naaman fa una acció molt sorprenent: carrega de la terra on viu Eliseu les sàrries de les seves mules tragineres i allí d’ara en endavant pregarà al Déu que la curat del cos i de l’esperit.

                                               Començo per dir que abans es parlava més de gràcia. Recordeu que ens deien “estar en estat de gràcia”. Això volia significar que no teníem consciència d’haver fet cap malifeta, ni pecat (deuteronòmic) envers –no  poso contra Déu, perquè em sembla un despropòsit i contra els Germans (amb majúscula) ¿què feble que és l’expressió! Si la gràcia com la fe és un do, un estil de viure, no es mesura en relació a la pròpia consciència sinó a l’esplendidesa del Pare que està en nosaltres i ens fa aquesta gràcia de romandre-hi! Adonar-se’n de que Ell ens sosté i dóna calor al nostre viure, això oxigena el viure de cada dia. Reconèixer és un gest amorós; tornar endarrere per agrair el que ja hauríem d’haver agraït en el mateix moment del “Fet” és tota una descoberta magnífica (Naaman deixa les seves raons que infravaloren el que li prescriu Eliseu i fa les immersions i veu miracles: la pell se li torna com la d’un nadó perquè és acariciat per Déu Pare-Mare.

                                               Maria vessa gràcia: és una copa de cristall de Bohèmia que sobreïx de gràcies i si t’hi atanses, sense voler o sense buscar-ho, entres en l’àmbit de l’agraïment (Cantem el  Magnificat...) Déu ho és tot en tots i en ella particularment; no és el totus tuus que és un bon desig d’entrada. No és pel que dono sinó pel que rebo. Totus meus, en tot cas. Déu, si en som conscients, s’avança sempre, ens sosté, té mans femenines que són l’expressió sensible del cor: com que no es pot negar Ell mateix, Ell continua fidel si nosaltres –desagraïts- no li som fidels. La paraula clau del diumenge passat...La fidelitat, l’adhesió, el donar-se i abandonar-se en Déu.

                                               De la seva plenitud, la de Crist, vas perfumat de gràcia; i gràcies al Pare hem rebut gràcia sobre gràcia. Agraciats, aquest és el primera i l’última veritat del nostre viure. “És per gràcia que ens salvem”. La gràcia té poders curatius, estimulants, motors; és suau i des-neguiteja, ens posa tendrament en les mans de Déu i Ell ens té a la seva falda com era costum amb els nadons a Israel de posar-los només nascuts a la falda paterna, per sentit de paternitat. 

                                               Amb la gratitud al cor i als ulls ho  veiem tot més viu de color i de sentit: és com si assistíssim als moments mateixos de la creació: “i veié que tot era bell”. Siguem agraïts; lliguem la nostra petitona acció de gràcies a la de Jesús en l’Eu-Xaristia. El Vaticà II ens invita a relligar-ho tot a l’Eucaristia com a acció de gràcies que tot el poble de Déu (el cos Místic amb Jesucrist com a capdavanter) dóna al Pare per haver-nos regalat la presència i l’acció de gràcies que per Ell, amb Ell i en Ell donem al Déu de la gratuïtat.

                                               Un dia vaig escriure una espècie de lletania de la gratitud. Seria bo recuperar-la i afegir-hi els nous motius que han exornat la teva vida des d’aleshores ençà.

                                               Acabo, i m’hi trobo tant bé, que no acabaria mai, però poso el punt final amb la col·lecta d’aquest diumenge: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé” Millor no es pot dir i fer o millor encara deixar-se fer. Primer és Déu qui posa en marxa el sentit del propi viure. “Sigueu agraïts, diu Pau. “Gràcies d’aquesta aurora encesa...”


            Diumenge XXVIII de durant l’any, 13 d’octubre de 2013   Barcelona