diumenge, 24 de març de 2013

Homilia del diumenge de Rams 24/03/2013 del P. Josep Mª Balcells


US  INFONDRÉ  UN  ESPERIT  DE  COMPASSIÓ

                                   Diumenge de Passió, és a dir de compassió. Aquesta setmana és santa, àdhuc santíssima, si sabem acompanyar la Passió de nostre Senyor Jesucrist. Mai he entès del tot allò de Pau de “completar allò que falta a la passió de Crist”. Si completar vol dir “entrar” en el seu dolor més íntim almenys com a desig, acompanyar-lo, fer-lo nostre en la pobre mesura en què jo puc entrar en el cor d’un Déu fet home o bé d’un Home que és Déu a la vegada, això tan poca cosa, sí que ho puc oferir, això ja ho entenc una mica més. Ja és dins -tots nosaltres- del misteri de tot el que significa l’Encarnació i el que significa la Redempció: ambdues fent-se permanentment i per tant també “en certa manera” també nostres participant-hi, segons el Vaticà II. És pretensiós, però molt humà. És fer d’alguna manera nostre allò que ens desborda. Ser-hi al costat, molt a prop i deixar que ell ens miri i que el veiem amb el cor traspassat de pena, que ell ens digui sense dir-nos res, amb una comunió d’esperit i de sentiments. En la Passió de Lluc hi ha presències que estan commogudes, que segueixen els esdeveniments amb comunió.  Estar a la vora o a dins en la mesura en què podem fer-ho és un privilegi que no es nega ni als humans amb els seus sentiments de condol, i menys als creients. Voldríem promoure aquesta experiència de ser en mesura minsa copartícips, estar-hi a prop, gairebé com invisibles i veure i viure, experimentar la passió de totes les passions de tot temps que es condensen en tota la història, tota sencera –m’interessa recalcar-ho-, de Jesús, portada a les últimes conseqüències en els darrers passos que fan el camí que féu Jesús, molt més ampli i  profund que tots els nostres via crucis que són més “pietosos” que no pas profunds. Cada època ha de repensar tots els passos d’un via crucis renovat que estigui ple de les nafres personals i col·lectives que són les del moment i les nostres pròpies... Nosaltres podem marcar les estacions que més ens diguin i que més ens remoguin les entranyes d’amor fidel...

                                   La passió no és commemoració, és vivència actual, encreuament entre el dolor de Jesús i el del Crist total i de tota la humanitat que vessa i troba en Ell un consol, una comprensió a tot dolor, un sentit a l’aparent no-sentit de tot dolor físic, moral, espiritual, existencial. La vida humana és “milícia”, és front i trinxera de lluita, és patiment. Qui no ha patit no ha viscut. ¿Té sentit tanta misèria i tant de dolor? Jesús recapitula en si totes les negativitats humanes i les sublima i les redimeix. Ha clos tot un món i n’ha obert tot un altre. Amb un Déu més o menys llunyà o percebut per les seves obres o creatures el Déu de la Creació, sense negar-lo, ni molt menys, el Déu sobretot de l’AT; però proper, a tocar de mans i cors. El Déu de l’Encarnació i de la Redempció, que és del NT. El que ha regenerat tot el que estava generat i potser degenerat en certs casos. Hi ha creació nova, aliança nova. La creu és el segell de tota novetat, hem estat gestats de nou, espiritualment en dolor. I els nostres inicis marcaran el camí a seguir per “contribuir” a regenerar de nou, però en petit la humanitat en Crist. És el compromís compartit per gràcia per ser agents també nosaltres en la mínima mesura, però no gens menyspreable. Poc, però agraït. Som nosaltres els primers a regenerar-nos i ho som i ho estem i és per gràcia de Déu, per la mediació (paraula que s’ha d’entendre en el sentit més ample i actiu). Tot passa per Ell, Jesús, a Ell s’encamina, en Ell troba tot el sentit. No som nosaltres, és Crist que actua en cadascú segons el seu beneplàcit i segons la col·laboració que troba en nosaltres i aleshores cobrem figura i acció de co-mediadors. És allò que de Maria en diuen Corredemptora, en nosaltres també a distància llarga, incommensurable. Tot plegat és fenomenal. Déu actua no sense nosaltres i nosaltres no actuem si no és amb Déu.



                                   Caldria primer de tot preparar-nos amb anticipació a la proclamació pròpiament dita. No és el sentiment el que ha de predominar, sinó la identificació amb els sentiments de Crist que posa de relleu el propi evangelista. Ben diferents malgrat que es narren els mateixos fets. Si no ho preparem ens deixarem vèncer per la memòria que els barreja tots quatre evangelistes i en fa un tot únic. Així perdem tota la càrrega pròpia de cada evangelista. Passa com quan posem, perdó, en un mateix sac les “set paraules”. Cadascuna té autor i són diferents. Mirem de destriar les característiques de Lluc: Redactat després de las destrucció del Temple i l’enrunament en part de Jerusalem. Sabem que els Fets dels Apòstols és la segona part d’aquest evangelista i que la vida de Jesús empalma amb la de l’Església dels primers temps. Hi ha moltes concordàncies de fons. Es dirigeix sobretot als hel·lenistes, als gentils...

                                   Ell mateix diu que s’ha documentat amb precisió, amb testimonis oculars i en les tradicions orals. És l’evangelista de la infància de Jesús. Ha expressat sentiments molt profunds en els dos himnes: el de Zacaries i el del Magníficat. Presenta Jesús de bon principi com a Messies. I també de seguida hi ha un refús d’aquesta messianitat. Tota l’estructura es basa en un trajecte-pujada a Jerusalem. Conté més paràboles que cap altre ,¡i quines, i què esplèndides,  on excel·leix la misericòrdia, la predilecció pels pobres, marginats, no exclou ningú de la seva acció salvadora, sanadora. És pròpia d’ell el passatge dels deixebles d’Emaús. Jerusalem té una importància capital pels fets i per ser la primera comunitat cristiana. La joia hi és present (recordem que és un fruit preciós de l’Esperit Sant) aquest es presenta com el motor dels cristians. Presenta Jesús com el gran innocent i així és reconegut per els que dolguts l’acompanyen fina a la creu. Tot respira perdó. És l’evangelista més humà i és més fàcil de seguir-lo i d’entendre’l. La Passió segons Lluc és continguda, profunda, amable diria, és una pregària. Llegiu a poc a poc les paraules de Crist en la Creu, quina serenor, quina senyoria, quin bolcar-se sobre els “pietosos”, els misericordiosos que segueixen els fets. És el primer via crucis que és itinerant: fan camí Jesús i els “seus” dolguts i aclaparats.

Noteu les Paraules (per dir-ho a l’antiga). Primera: “El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que es planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: “Dones de Jerusalem , no ploreu per mi, ploreu per vosaltres i pels vostres fills...
Segona: “Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan”. Quina expressió més amorosa i més aparentment contradictòria. (Qui ho pot dir això sense un deixar-se portar fins al fons de la seva actitud misericordiosa) “L’amor tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta” Definitivament, l’himne de l’amor, fet figura i fet persona, fet amor fidel en Crist. La caritat no caducarà mai; de les tres virtuts la caritat és la més gran.
Tercera: El lladre diu. “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne” Quina confessió més explícita. A les últimes com està, ho ha entès tot, per gràcia. És bo ponderar abans que res l’acte de fe, d’esperança i d’amor del lladre. M’hi vull parar perquè és símbol d’una plena evangelització per contemplació. No li van caldre reflexions, catecismes, només “estar-hi” de ple, empàticament. I la resposta de Jesús en plena solemnitat com solia: “T’ho dic amb tota veritat” (Recordeu les vegades i l’èmfasi que suposa sobre el què dirà a continuació: “Avui, (¡quina immediatesa!) estaràs “amb mi” (més amorositat  no és concebible) al paradís” (expressió inusual en la predicació de Jesús: la pot entendre molt fàcilment el beneficiari).
La quarta i final i ¡quin final més amorós!: PARE (el vertader nom de Déu per a Jesús). Què diferent d’aquell turmentat “Déu meu, Déu meu” tot i ple de confiança, és cert... Aquí Jesús, havent acabat la missió del Pare, s’abandona a les seves mans”, tinc plena confiança, sé que sou essencialment misericòrdia. L’alè: la vida, tota la seva vida recapitulada. Cos, ànima i esperit. Ha mort com a Senyor que és. No ha mort; ha traspassat definitivament la seva vida (encarnació, redempció, glorificació, exaltació) a les mans (simbolisme de les mans: paràbola de tot el bo  i millor de la persona) lliurament, abandó, seguretat, pau, amor, goig... Quina Passió més humana, més dolça “Sia’m la mort una major naixença” Ho fou per Jesús. Era la seva hora i per tant la nostra. No acostumem a dir que Jesús ha redimit els nostres pecats, però sobretot les nostres morts. Cada vegada agafa més importància saber que la nostra mort està redimida en la seva pròpia mort...

                                   No trobo expressió més genuïnament cristiana que la pregària de Charles de Foucauld:              A  LES  VOSTRES  MANS

                                               Pare,
                                               Jo m’abandono a vós.
                                               Feu el que us plagui.

                                               Feu el que feu de mi,
                                               us ho agraeixo.
                                               Estic disposat  a tot,
                                               ho accepto tot.

                                               Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi,
                                               en totes les vostres criatures,
                                               no desitjo altra cosa, Déu meu,

                                               Poso la meva ànima en les vostres mans.
                                               Us la dono, Déu meu,
                                               amb tot l’amor del meu cor,

                                               perquè us estimo
                                               i això m’és una necessitat d’amor
                                               do de donar-me,
                                               de posar-me a les vostres mans sense mesura,
                                               amb una infinita confiança,

                                               perquè vós sou el meu Pare.


                 Diumenge de la Passió del Senyor o de Rams, 24 de març de 2013  Barcelona