divendres, 19 d’octubre de 2012

Homilia del diumenge 21/10/2012 del P. Josep Mª Balcells


SÍNODE  SOBRE  LA  NOVA  EVANGELITZACIÓ 

                        Una feliç coincidència ha donat ple sentit etimològic a la paraula sin-ode que provinent del grec vol dir “fer camí conjuntament”. Aquesta vegada els camins i naturalment els caminants que convergeixen seran bons companys per les moltes afinitats que contenen. En ser camí = iniciar un procés vol dir que es faran bona companyia durant tota l’anyada i més, perquè no es tracta d’efemèrides o solemnitats, fets aïllats que simplement es commemoren i prou. Castells de foc de festa major. Res d’això. Tots tres “esdeveniments” tenen el seu millor valor precisament en el de la “continuïtat”. En tenim per tot l’any i molt més. Esmentem-les. Comencem per dir –repetir seria més adequat, perquè a hores d’ara, ¿qui no n’ha sentit els bombardejos usuals per enunciar-los, per donar-los a conèixer?: A.- El dia 11 d’octubre feia dia per dia cinquanta anys del començament del Concili ecumènic del Vaticà II. (Fet de primeríssima categoria sobre el qual s’ha dit o millor s’està dient de tot (“Rèquiem per un Concili” i altres que demanen que s’acabi de posar en marxa en tantes coses on està encallat, etc, etc). Tornarà a estar al prosceni de l’Església, ja ho veureu. B.- Durant gairebé tot el mes d’octubre corrent des del 7 fins al 29 té lloc a Roma el Sínode dels bisbes aprofundint el gran tema del moment sobre la nova evangelització (que fem i sobretot que no fem. Conté la problemàtica “transmissió de la fe”. No encertem el com... Llàstima de les poques notícies que traspuen els medis. (A cada família cristiana hi hauria d’haver una revista setmanal i/o mensual per anar seguint totes les eventualitats de l’Església pròpia i universal. N’hi ha tantes com en vulgueu. Això comporta un gran tema de fons com és el de la “Religió i la cultura” o l’analfabetisme funcional en el tema de la fe i de la i les religions... De pas deixeu-me fer propaganda sobre el web “catalunya.religió.com”. De web n’hi ha tantes, tantes... El problema és el seu seguiment fidel de cada tramesa. ¿És demanar massa? C.- Hem iniciat fa justet deu dies l’Any de la Fe inaugurat i impulsat pel papa Benet XVI invitant-nos a,”amb una exigència forta i sostinguda, a redescobrir el camí de la fe , per il·luminar de manera cada cop més clara l’alegria i l’entusiasme renovat del trobament amb el Crist”. Afegeix: “Cal intensificar la reflexió sobre la fe per ajudar a tots els creients en Crist a fer que  la seva adhesió a l’Evangeli sigui més conscient i vigorosa sobretot en un moment  de profund canvi com  el que la humanitat està vivint”. Tot això comportarà “Redescobrir els continguts de la fe professada, celebrada, viscuda i pregada, i reflexionar sobre el mateix acte amb què es creu, és un compromís que tot creient ha de fer propi, sobretot en aquest any.

                        Sobre aquest tema el Cardenal de Barcelona ens ha adreçat una Carta Pastoral titulada “Homes i dones de fe” que farem bé de llegir-la i comentar-la (accentuo el fet de “compartir-la” en petits grups, car així podríem  aprofitar les tres avinenteses per a crear, promoure i sobretot sostenir aquests grups d’intercanvi d’experiències de fe que en poguessin donar en conseqüència  -tant de bo!- petits grups d’una dotzena  de persones que d’una manera regular i sistemàtica comparteixen la fe “en viu”. ¡Fe expressada, fe confirmada! Ens fa falta molt d’aprofundiment en la fe. Sé que em repeteixo i ho faig a posta: Per a tenir un mínim nivell acceptable d’experiència de la fe (recordeu allò tan dit i repetit: “el cristià segle XXI o serà místic o no serà”) els grups-reunions de base ens són in-dis-pen-sa-bles, on no escoltarem el “savi”, sinó que entre tots posarem en comú les pròpies vivències i dubtes de fe per il·luminar-les i explicar-nos-les.  I no seria gens estrany que els que ja han fet molta ruta –no anys, sinó aprofundiments- ens sorprenguin amb unes vivències que ens sorprendran bo i enrobustint-nos la pròpia fe.

                        En plena nova coincidència també i arran de la mort del Cardenal Martini, s’ha parlat molt del seu així considerat testament espiritual condensat en l’última entrevista a poc abans del seu traspàs i fora dels subratllats que han sortit amb profusió i fins a la sacietat, fe buscat en el seus llibres, concretament en un dels seus darrers notoris al gran públic “Converses nocturnes a Jerusalem” i m’he atrevit a subratllar algunes expressions seves ben adients als tres temes de referència: com va viure els seus llargs “anys de la fe”, com tenia clavada al cor l’espina de l’evangelització dels joves, de com vivia els clarobscurs eclesials i de com preveia i volia veure l’Església no endarrerida com la sentia i poruga, i traient rèmores i fallences. Se’ns a tornat com un profeta per molts que creiem. Ja ho sabem que creure és ensems un patiment i un goig esperançat i una clarícia de plenitud de vida... Ni res més fàcil ni res més dolç. Paraula d’honor!

                        Ja sabeu la meva dèria de sempre i la vull deixar per escrit reafirmant-la una vegada més: En tots els documents sobretot els de remarcable importància sigui que invitin, que interpretin, que vulguin remarcar fets importants per a la nostra fe, ¡atenció!: cada paraula escrita ha estat ponderada i meditada fins a la precisió. Ho dic perquè feu la prova amb les que jo he transcrit del document de Benet XVI La Porta de la fe” que són les que cita i comenta per menut el cardenal en la seva Carta Pastoral.


                       Això també és vàlid per a les converses nocturnes a Jerusalem fetes a base de preguntes que Martini respon:  No vull deixar de transcriure-les perquè ens poden dir molt: ¿Què és el què distingeix un bon cristià? “Un bon cristià es distingeix pel fet de que creu en Déu, en qui confia; es distingeix pel fet que coneix Crist, de que el coneix cada vegada millor i l’escolta. Conèixer significa llegir la Bíblia, parlar amb Crist, deixar-se atreure per ell, assemblar-se a ell. D’aquesta manera, el cristià se sent cada vegada més apressat a actuar socialment, a comprometre`s pels altres com feu Jesús, que guarí els homes, cridà els seus deixebles, criticà els poderosos, llençà advertiments als rics i rebé els estrangers. Així s’arriba a ser un  home que se sent sostingut i  impulsat per Déu. Al moment de la mort –i vulgui Déu que així sia- podràs dir, en tu estic emparat, tu m’acceptes”.

                        ¿Quina és la postura d’un cristià en la societat actual?:  Un cristià no es perd enmig dels corrents moderns i en allò que momentàniament es considera modern o en allò que tothom desitja. Un cristià intervé, fa quelcom, manifesta la seva opinió. “Sou jutges del món”, diu Jesús als seus deixebles i ens ho diu a nosaltres. Ens col·loca, per tant, en una forta `posició de poder; hem d’ajudar el món a trobar una direcció. Això és el què vol dir ser jutge. No som només una gota que es fon en el corrent de la societat, no sempre é fàcil viure com a cristià en la societat”. “Avui és difícil pertànyer a l’Església i seguir essent senzillament un membre passiu. Però qui està inserit en ella i assumeix una responsabilitat, pot canviar moltes coses.... amb Pau podem dir: “Sóc un “altre” Crist. Ell no té avui en dia altres mans, altra boca que la teva i la meva. Si et poses a disposició de Crist quan saps que ets portador de l’Església, aprendràs a estimar-la, per més que sofreixis a causa d’ella”.

                        Vull deixar també constància del que respon a la pregunta: ¿Quina és la regla de comportament més important en la convivència humana segons l’ensenyament de Jesús?: El més important es: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. O, com es diu en el text original hebreu: estimaràs el teu proïsme, perquè és com tu...

                        La paraula que més surt en tot el llibre és la paraula coratge. Llàstima no poder-la comentar. Com els grans homes han finit la seva existència, dient-nos: ¿ I tu què pots fer per a l’Església?, no a l’inrevés com fem els criticaires, els passius, els pobrets- de-mi, com solem dir....

          Diumenge XXIX de durant l’any, 21 d’octubre de 2012   Barcelona