dijous, 2 de febrer de 2012

Homilia del diumenge 05/02/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA MISSIÓ D’EVANGELITZAR

Avui ens toca descobrir el que fou l’ànima de Jesús, la seva passió, la seva missió. Hi ha persones que tenen missió, saben què han de fer, què és el que dóna sentit a la seva vida i a la seva acció. Jesús “vingué” a acomplir un encàrrec vital, únic i perdurable. Per això la seva vida té un fil conductor. No són esdeveniments deslligats els de la seva vida, tot al contrari, donen la sensació de sentit concret que ho relliga tot. Ho viu Ell intensament i ho veuen també admirativament els altres. Dic de passada que Pau també dóna aquesta sensació d’unitat i de sentit en el seu viure. L’epístola d’avui ens en dóna un tast existencial. Cal llegir-la i rellegir-la. Traspua i encomana passió per l’evangelització. En podem fer una lectura en paral·lel amb la de Jesús. Ja hi tornarem.

Tornem a Marc. Els exegetes d’aquests passatges narrats avui en solen dir “un dia, una jornada” emblemàtica de Jesús a Cafarnaum. Vegeu-ne la fluïdesa, l’atropellament de fets que es van succeint, sense gairebé poder respirar. De primer, actuació a la sinagoga (¿és el passatge de l’endimoniat? Sembla que sí) En sortir-ne, va amb el petit nucli dels quatre primers deixebles a casa de Pere a dinar i en la intimitat d’aquella casa cura la sogra de Pere, que els serveix a taula. Per la ciutat hi havia el bum bum per la curació de l’endimoniat. En ser dissabte la gent no es mobilitza fins acabat el repòs ritual. No deixen que passi ni un minut més i “tota la ciutat”,diu Marc, s’aglomeren davant de les portes de la casa on s’hostatge Jesús, i no el deixen viu, i ha de curar i curar i treure dimonis... Una desfeta de temps. En alguna altra ocasió els evangelistes noten que no el deixaven ni menjar; i, més encara, que s’havia de quedar fora de les viles per on passava, perquè l’assetjaven. Després dels tràfecs d’aquell dia, de bon matí, encara fosc, es retira Jesús a un lloc silenciós a pregar. Pel que ens diu Marc, el deixebles el troben a faltar, pressionats per la gentada que altra vegada irromp i que vol curacions a dojo. Pere s’exclama: “Tothom us està buscant”. No vol espectacularitats, no farà miracles instrumentalitzats. No és per a això que ha vingut. Taxatiu els diu: “Anem a altres llocs, a pobles veïns” a predicar-hi que per això he vingut”. La seva missió no és curar, sinó escampar les llavors del Regne, la predicació. Els miracles seran només una validació d’autenticitat, una conseqüència en tot cas a la seva proposta d’obrir el poble cap al Déu-Pare. És el Mestre diferent, ja ho han notat, predica amb autoritat i amb “doctrina nova”. Aquesta última és més trasbalsadora, més guaridora que tots els miracles, que li sol·liciten adeleradament... Vol obrir camins nous d’atançament a Déu, de veure’l i de viure’l d’una forma nova. Hi ha el perill manifest, si només cerquen curacions corporals, de que reforcin la imatge tradicional del Messies poderós... Ell preconitza una nova imatge de Déu, dels homes, de la pietat i del culte, de la vida. Tot ha de ser renovellat, comprès i viscut d’una forma vertaderament nova.

És ben significativa la perícopa de Pau als corintis. Pau és un reflex de Crist. “Treballo a difondre l’evangeli. ¡Ai de mi, si no evangelitzés! Tractant-se de l’evangeli estic disposat al que calgui, per poder-ne tenir part”. Sap acomodar-se a les diverses circumstàncies: feble amb els febles, esclau amb els esclaus “per guanyar-ne tants com pugui”. Tot per facilitar el seu “servei”, la seva missió d’encàrrec. ¡Quina força que té Pau en descobrir-ne les seves intimitats apostòliques! Jesús i Pau tan identificats, compartint la mateixa missió. ¿I nosaltres, què? Perquè tots els cristians tenim el mateix encàrrec. No oients, només, expectants d’algun miraclet, no. La consciència de missió no la tenim els de la “tropa”. Sempre esperant que entremig sorgeixi un sacerdot que porti la batuta i que, en definitiva, ens deslliuri de la responsabilitat de l’encàrrec de difondre el Regne de Déu, precisat, concretitzat en la persona de Jesús i en el seu missatge. Ens sentim malauradament “de segona fila”, dels que es deixaran portar, docilitat amb tot cas, però no per posar-se al davant, per prendre iniciatives, només per a fer de deixebles atents a les lliçons, portats un xic passivament on, quan i com... ens diguin. Amb aquesta tessitura no anirem enlloc. Tots cridats a missionar evangeli, tots evangelitzadors... Aquesta és la gran lliçó d’avui.

Darrerament s’han obert noves i més exigents línies d’evangelització. Hi ha una crida renovada a evangelitzar, tothom hi es cridat, empès, sol·licitat. Sempre, però avui d’una manera més explícita i més punyent. Hi ha un requeriment nou, donat l’ambient gris, apagat que ens envolta. Nosaltres hem d’evangelitzar portats per la mateixa identitat de cristians. No esperem que ho facin els que ho tenen com a professionalitat: sacerdots, religiosos, alguns laics. Batejats com som tots, ungits i enviats a testimoniar; tenim la confirmació (paraula de compromís): presència activa i subjugadora de l’Esperit que ens mou a fer presència activa de Déu en el nostre món. Eucaristia que ha d’alimentar la missió sobretot. Tenim la Paraula que ens crida a missió. Tenim la comunitat que és la intermediària de la missió: som poble i la nostra vocació és escampar llavors del Regne. Tot hauria de conspirar-nos a portar evangeli on sigui, sense por, amb audàcia, amb respecte amb els que no se senten de la “colla”. Ja ho sabem prou: avui la gent no vol sermons, ni prèdiques, vol testimonis, vol veure, no escoltar disquisicions. Avui, volen gent convençuda i per tant convincent, gent que va llençant la seva pròpia versió personalitzada de l’evangeli. Allò que en Torralba en dirà: credibilitat, el segell d’autenticitat, que tot respectant somou, suscita preguntes.

L’evangeli demana aterrar en el context de l’ara i aquí. Avui, estem en temps de constriccions internes, hem de donar el to més alt i vibrant de la nostra fe; no es tracta de convertir ningú, sinó de mostrar-nos nosaltres mateixos en peu i en obra de conversió permanent a l’evangeli. Presos de la consciència de que la missió va de bracet amb la més humil identificació. ¡Sóc cristià, sóc evangeli! L’Església es defineix per la missió d’evangelitzar. L’evangeli té el seu secret: com més hi entres més hi trobes, és un riquíssim filó d’humanització i de divinització. És una caixa de sorpreses. No saps mai a què et pot portar de compromisos en el dia a dia, en l’ara mateix. ¡Doctrina nova!

Com ressonen els reclams: Vaticà II, Concili tarraconense, Nova evangelització, Pla pastoral de la diòcesi, Nova evangelització, el proper Sínode. Tot ho hem de veure sota aquest “sant i senya”. No podem ser mediocres en la fe; el món d’avui ens exigeix molt, encara que ells els exigents estiguin a l’altra cantó de la barrera. No hi fa res. Si t’estimulen, benvinguts siguin. Acabo sintetitzant el que ens digué ja fa trenta-cinc anys el Papa Pau VI: No hi ha evangelització possible si no és sota el guiatge i l’alè de l’Esperit. Ell és l’ànima de l’Església. El qui explica als creients el sentit profund dels ensenyaments de Jesús i del seu misteri. Ell, actua en cada evangelitzador que es deixa posseir i conduir per ell. Pot dir-se que L’Esperit és l’agent principal de l’evangelització. Ell predisposa tothom a l’acolliment de la bona Nova. Avui més que mai el testimoni de vida s’ha convertit en una condició essencial en vistes a una eficàcia real de l’evangelització. Sense embuts, podem dir que en certa mesura ens fem responsables de l’evangeli que proclamem. La sort de l’evangelització està certament vinculada al testimoni d’unitat donat per l’Església. De tot evangelitzador s’espera que posseeixi el culte a la veritat. No rebutja mai la veritat. No l’amaga per peresa de buscar-la per comoditat, per por. No deixa d’estudiar-la. L’obra de l’evangelització pressuposa en l’evangelitzador, un amor fraternal sempre creixent vers aquells a qui evangelitza. Respecte al seu ritme, a la seva consciència i a les seves conviccions que no pot atropellar. Més que un dret és un deure en l’evangelitzador i és al mateix temps un dret que tenen els germans a rebre a través de l’evangelitzador el missatge del Regne. Conservem el fervor espiritual, conservem la dolça i confortadora alegria d’evangelitzar, àdhuc quan ho hem de fer entre llàgrimes. Un dels obstacles que perduren avui és la falta de fervor que es manifesta en la fatiga, la desil·lusió, en l’acomodació a l’ambient i en el desinterès, i sobretot en la falta d’alegria i d’esperança. Acabo amb les paraules introductòries de l’exhortació de Pau VI, que he anat recorrent: “L’esforç orientat a l’anunci de l’evangeli als homes del nostre temps, exaltats per l’esperança, però també pertorbats també pel temor i l’angoixa, és sens dubte un servei que es presenta a la comunitat cristiana, àdhuc també a la mateixa humanitat.

Diumenge V de durant l’any, 5 de febrer de 2012 Barcelona