dissabte, 19 de febrer de 2011

suplement de l'homilia del diumenge 20/02/2011 del P. Josep Mª Balcells


APROXIMACIONS A UNA PEDAGOGIA DE LA GRATUÏTAT

“El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho gratuïtament”. Com que no som massa conscients del primer, anem escassos del segon.
Ens creiem “autosuficients”, per això a l’hora de les “notes” acostumem a treure “insuficients”.
Si no ets humil, no veuràs gratuïtats ni de lluny.
Sigues agraït, força’t; és qüestió de formar l’hàbit. Ja ho saps de tots els hàbits. Com més en siguis, d’agraït, més lluny aniràs i més enrobustit et trobaràs.
La gratuïtat només es pot “visionar” amb les tres dimensions; potser quatre, vés a saber...
“Encomana al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l fer” serà sempre per a bé. (salm)
Déu et farà la mesura d’acord amb la que tu facis. “Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats” (Lc 6, 37-38).
“Calma’t, no t’irritis ni t’exasperis, que faries mal només” (salm)
¿Saps comptar fins a deu? Quan “piqui”, comença i ves poc a poc. Pensa sovint que has anat massa de pressa; torna-hi més pausadament.
“Els humils posseiran el país, “respiraran” la pau profundament”. (salm)
No facis el bé perquè se’l mereixen pel que “fan”, fes-ho pel que “són”: fills estimats de Déu... com tu mateix.
“¿Qui és el meu proïsme? És aquell a qui m’atanso amb cor compassiu i d’una manera personalitzada.
Porta sempre pau al teu cor i la irradiaràs. Només serem bons si exercitem la bondat de continu.
-“¿Té un enamorat? – va preguntar Seifer, premi Nobel./ -Bé, potser –vaig dir./ -¿Com és? –va continuar preguntant el poeta: -¿És bona persona? -¿Bona persona? –vaig quedar desconcertada./ -Viu a París i és... intel·ligent, brillant, un virtuós del violoncel –vaig dir atordida./ -Això és secundari –em va explicar el poeta amb èmfasi./ -El més important és que sigui una bona persona –va insistir amb els ulls molt oberts-, recordi-ho, senyoreta” (Jardí d’hivern de M. Zgustova)
“Sigues pomera”. L’arbre dóna fruit. És la seva missió. Com més en dóna i de més serenys, és millor arbre. (El cavaller de l’armadura rovellada).
No vagis pel món demanant “l’almoina” de la correspondència. Si ve, gràcies; si no ve, gràcies mil. Així creixeràs més i més de pressa.
Avui no es fia... ¿quan?
El jo sense el tu, sempre coixeja.
Magnànim ¿saps què vol dir? Estret... ¿com vols que algú hi entri?
Generositat ¿d’on ve aquesta paraula de “fades”? ¿Potser de generar, d’engendrar vida per als altres? I qui la dóna als altres, en rep un suplement per a la pròpia. Aquí donar és rebre, ¿què ho entens?
¿Saps què és un “generador”? Fes-t’ho explicar per qui hi entengui.
Dom, el don castellà, ve de dominus, l’esplendidesa de tot un “senyor”.
Do de donar, de comunicar. N’està ple el NT. Déu només pot donar i no el retè pel què rep... Estaríem ben apanyats, si Déu “funcionés” com solem fer-ho nosaltres.
Donar, repartir, fer partícip. No es gasta ni disminueix qui comparteix. La font no s’esgota per gent que hi beguin.
Només és ric qui dóna (Mounier)
Els primers cristians es repartien els béns segons necessitats. (Fets 4, 35)
“Veniu a mi els qui aneu atrafegats, jo us faré descansar. Acollir és donar en grau superlatiu.
La “correspondència”: és de senyors correspondre-la.
Darrere la correspondència hi ha l’amistat “amagada”
Dóna temps. Atent-lo, escolta’l. És el millor que li pots donar.
No “do ut des”, així ens encallem, ens “encanallem”, ens envilim.
Contra egoisme i individualisme, altruisme. El millor altruisme és l’estimar sense esperar res a canvi.
Ves-te desprenent dels “retorns”, dels “canvis”, de les “correspondències”, pitjor: de les “expectatives”... Seràs molt més tu.
Fes el bé i no miris ni a qui ni què.
Al final de l’Apocalipsi (llibre que escenifica el cel) es diu, s’afirma i es reafirma que “Qui tingui set, que vingui. Qui vulgui, que prengui aigua de la vida gratuïtament. I acaba el llibre i tota la Bíblia amb aquesta frase que ens abraça a tohom: “Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom”. ¿Què més volem?
La gràcia rebuda fa graciós, agraciat a qui la rep.
Gabriela Mistral deia: “Me siento hermosa (agraciada) cuando tú me miras”.
Una cosa és donar “un cop d’ull”, una altra ben diferent, rica i única, donar “una mirada”.
Entregar-se, lliurar-se, donar-se: ¡verbs de gran categoría humana i cristiana!
“Que donin generosament, que sàpiguen compartir. Així aniran acumulant per al futur un tresor magnífic i segur” (I Tm 6, 18-19a).
Només és gratuït qui és un “habitual” de l’agraïment.
El “sigueu agraïts” de Pau, en grec té la mateixa expressió que “sigueu eucarístics”. Bonic enllaç del nostre agraïment amb l’Acció de Gràcies que fem en l’Eucaristia. La fem “Per Ell, amb Ell i en Ell”. ¡Deliciós, ¿què us en sembla?
Gràcies de tot i a tothora (la cançò: “Gràcies d’aquesta aurora encesa…”)
Reconèixer és més que conèixer. Sempre té una punta de valoració, d’acceptació. Una cosa, una persona de veres es coneix només quan es reconeix.
“Donem gràcies al bon Déu i Senyor” (cançò)
“La gratitud és el més agradable dels valors. És un do, un compartir, un amor i una alegria”. (Torralba)
“La gratitud és més que la humilitat, però la necessita com a condició de possibilitat” (Torralba)
“La gratitud és l’alegria de la memoria” (Torralba)
“El que pròpiament s’agraeix no és el do rebut, sinó l’amor dispensat (Torralba)
Ser generós és estar alliberat d’un mateix, de les petites covardies, de les petites possessions, de les petites còleres personals i de les petites gelosies (Torralba)
És important que les mares acostumin els infants a donar gràcies, però la insistència amb què ho fan s’hauria de complementar, descobrint-los-hi el per què i el com. Només així no naufragarant tantes atencions i bones intencions maternals…
El factor sorpresa, l’inesperat dóna a la gratituïtat un toc de bellesa únic.
Saber valorar és font de gratitud.
Mai no pensis que res és degut, així trobaràs la deu de la gratitud i, en conseqüència, de la gratuïtat.
La gratuïtat humanitza, divinitza, perquè Déu és totalment gratuït.
Benaurats els gratuïts, d’ells és la felicitat.
Només són gratuïts els que veuen i miren amb els ulls del cor.
¡Amistat, uniex-nos! ¡llibertat, deslliura’ns! Germans, el demà serà millor./ Amb els ulls brillants i plens de joia,/ i amb el cor ple de fe en el demà,/ estimant farem la nostra via,/ i serem de tothom germans. ¡Pas, camí obert i franc a la “colla” dels agraïts-gratuïts que passa gloriosament muntanya amunt!
“No quedeu a deure res a ningú, si no és l’amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei” (Rm 13, 8)
La meva ànima magnifica (lloa, exalta, enalteix) el Senyor, perquè ha mirat la meva petitesa…, perquè en mi ha fet coses grans”.
L’art d’escoltar presuposa empatia, gratuïtat “a tuttiplé”.
Primer justícia, però per damunt de tot caritat. No hi ha caritat, sense el do personalitzat d’un mateix.
La gratuïtat va molt més enllà del sentimentalisme, és deliciosament pràctica.
Ser gratuït porta a un joiós “tu a tu”.
Compadir, vol dir com-patir, patir amb. Suposa proximitat, sintonia de sentiments.
Si no t’apropes (zoom o passes donades) no veuràs amb claredat ni lucidesa.
La gratitud-gratuïtat porta a fer “pinya”, crea “familia”, ens fa “agermanats”.
Porta una vida “felicitant” proyectes vitals que generen felicitat (Adela Cortina) i encomanaràs felicitat. Aquesta ni es paga ni es ven, només es dóna i es rep.
Amb menys “disponibilitats”, amb menys “persones”, aconseguir “fer” més. És la utopia dels senzills, dels millors.
El “Gran Món” depèn dels “petits mons”. Aquests són accessibles, propers i ¿inexcusables? Probeu amb gratuïtats petites, feineres, personals, ¿inexcusables?
No ens hem oblidat, no, de la no-violència de Gandhi. Escriu Luter King: “El mètode no violent opera quelcom en els cors i les ànimes dels qui s’hi allisten. Els dóna un nou respecte de si mateixos. Aplega recursos de força i de coratge que ells ni sabien que posseïen. Finalment, remou de tal forma la conciencia de l’adversari que la reconciliació esdevé una realitat”. Més: “així que vaig penetrar més en la filosofia de Gandhi, el meu escepticisme quant al poder de l’amor decreixia gradualment, i per primera vegada vaig adonar-me que la doctrina cristiana de l’amor, operant a través del mètode gandhià de la no-violència, és una de les armes més `potents de què desposa un poble oprimit en la seva lluita per la llibertat”. D’aquí la densitat del títol: “La força d’estimar”
“¿Ja coneixeu la pregària de Gandhi?”: “Ajuda’m a dir la veritat davant els forts i a no dir mentides per guanyar-me l’aplaudiment dels dèbils. Si em dones fortuna, no em treguis la raó. Si en dones èxit no em prenguis la humilitat. Si em dones humilitat no em treguis la dignitat. Ajuda’m a veure sempre l’altra cara de la medalla. No em deixis acusar els altres de traïció per no pensar igual que jo. Ensenya’m a estimar tothom com a mi mateix. No em deixis caure en l’orgull si triomfo, ni en la desesperació si fracasso. Més aviat recorda’m que el fracàs és l’experiència que precedeix el triomf. Ensenya’m que perdonar és un signe de grandesa i que la venjança és un senyal de baixesa. Senyor, si jo no m’oblido de tu, no t’oblidis mai de mi”.

Suplement a l’homilia del dia 20 de Febrer de 2011 Barcelona