diumenge, 8 d’agost de 2010

Homili del diumenge 08/08/2010 del P. Josep Mª Balcells


“SIGUEU RAONABLES: DEMANEU L’IMPOSSIBLE"

Aquesta fou una famosa “pintada” a la Universitat de Nanterre, durant la “moguda” estudiantil del maig del 68. Aquest punt de paradoxa ben propi d’aquella “revolució” que va fer cèlebre l’eslogan “la imaginació al poder”, podria passar segons em sembla a mi per una aproximada “definició” de la FE. No la veig tan i tan allunyada de la que ens dóna avui la segona lectura. Cal posar-hi atenció per veure’n els paral·lelismes, encara que d’antuvi la trobeu arriscada i audaç. Procuraré explicar-me.

“Creure és posseir anticipadament els béns que esperem , és conèixer per endavant allò que encara no veiem” Creure és “posseir”, ja ara, com una mena de preludi, com un avançament. Vull subratllar el fet que digui posseir. No diu “tenir”. ¿No veiem l’arrel de la paraula posseir com la del mateix poder, naturalment interpretat d’una manera ben diferent a la de l’eslogan esmentat? Posseir és molt més que tenir, suposa una garantia que el tenir no té ni dóna. A més, el posseir suposa una experiència més personalitzada. I encara més: en el posseir hi ha una vinculació que és interactiva, sobretot quan les “possessions” es refereixen a persones. Quan posseir és un do gratuït (es refereix a la fe, no ho oblidem) tant es pot dir que posseeixo com que sóc posseït. L’amor de Déu, del Déu de Jesucrist, és el contingut original i personal de la fe. Posseir Déu vol dir en realitat ser posseït per Déu. La fe és una virtut (força, dinamisme, energia) teologal. Té Déu com a experiència, fi, meta, plenitud. Tota donació mútua amb Déu em relaciona amb les tres virtuts teologals. Péguy comença així “El pòrtic del misteri de la segona virtut”: “La fe que més m’estimo, diu Déu, és l’esperança”. Benet XVI diu d’aquesta expressió de Joan: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”, “així el cristià pot expressar l’opció fonamental i la formulació sintètica de l’existència cristiana”.

“Anticipadament”: la fe porta a una experiència de contorns coneguts. Es viu en l’ara i aquí. M’afecta personalment, s’identifica amb el meu viure concret. Em porta al goig i al sentit de cada “situació” viscuda. Un goig provisional, però cert. És la llum del cel posada a cada pas del camí. Amb totes les obscuritats que vulgueu, però és possessió. La fe es viu en un clarobscur del que és, certament; però en la provisionalitat d’aproximacions. Només en la meta entrellucada tots coincidim; en l’itinerari cadascú va fent les pròpies experiències de clarificació, unes donen pas a d’altres, segons l’evolució de la pròpia fe. Hem de dir que, amb la fe, conjuguem el que és cert amb el que és imprecís. La vida de la fe és sagramental: és possessió, és presència invisible; vivim de creences ancorades en el Déu de Jesucrist, que van aclarint-se, intensificant-se, per moments enfosquides, però amb la certesa d’estar pel bon camí; que no vol dir pas, que el camí sigui bo, com els senders de muntanya que sempre has d’estar alerta per endevinar-los, fent els mínims de marrades possibles, sabent que són, aquestes, tan imprevisibles com freqüents. Caldrà tenir imaginació (fruit d’experiències hagudes i d’intuïcions). La imaginació té mala reputació. Santa Teresa en diu “la loca de la casa”, però cal saber-ho llegir dins d’un ambient afavoridor per a la pregària. També ho diuen els que practiquen ioga. Jo vull donar-li una lectura diferent. ¿Què fem sinó imaginar (fer-nos imatges mentals, cordials, espirituals del que creiem i anhelem? Només cal veure les puerilitats, infantívoles, respecte al cel: cadascú se l’imaginava com podia o com li havien suggerit... “A Déu no l’ha vist mai ningú”. Sabem i creiem que ÉS; tot l’altre és pura imaginació, anticipem com podem, donant un valor relativíssim a allò que “pensem” (¿no seria millor dir que imaginem?) ¿Què vol dir que l’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu? ¿Què vol dir que Jesús és la imatge del Pare? Anem, però a les palpentes. És bo imaginar el final del trajecte, però ¿podem passar més enllà? Pau dirà que “ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Ara hi veiem de manera fosca com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix”. Mentrestant, subsisteixen la Fe, l’Esperança i l’Amor”. Serà, finalment, quan tant la fe com l’esperança es fondran en l’amor. És Pau qui diu : “L’amor no passarà mai”. Quan només tot sigui amor -l’últim i conclusiu do de Déu- aleshores coneixeré del tot i –¡esgarrifeu-vos!- tal com Déu em coneix. (¿Hi ha qui ho pugui entendre? Aquí no serveix, per més volades que faci, la “pretensiosa” imaginació,

Quan parlem de fe jo sempre parlo de vida, d’experiència de Déu i de les “seves coses”, que són les “nostres”, en realitat. No és una dada freda, un contingut immutable, un dogma. La fe per més que lluminosa no pot ser més que modesta, senzilla, caminadora. Anem, en metàfora, amb els llums baixos i és de nit. Joan de la Creu ens ho expressa poèticament amb:
“Que bien sé yo la fonte que mana y corre
aunque es de noche.
Aquella eterna fonte está escondida.
Qué bien sé yo do tiene su manida,
aunque es de noche.
Su origen no lo sé, pues no lo tiene,
mas sé, todo origen de ella viene,
aunque es de noche.
Bien sé que suelo en ella no se halla
y que ninguno puede vadealla,
Aunque es de noche.

“Els béns que esperem”. ¿Què esperem com a béns? Déu mateix, la plenitud de vida participada d’aquell a qui “gosem invocar amb el nom de Pare” ¿Voleu major bé possible? L’esperança és la virtut que arrela en l’àmbit més humà. Tornem a Péguy: “El que més em sorprèn, diu Déu, és l’esperança. I no me’n sé avenir. Aquesta petita esperança que té un aire de no-res. Aquesta filleta esperança. Immortal. Perquè les meves tres virtuts, diu Déu, les tres virtuts creatures meves, les meves filles, els meus infants, són elles mateixes igual que les altres creatures meves. De la raça dels homes. La fe és una Esposa fidel. La caritat és una Mare. Una mare ardent, plena de cor. O una germana gran que és com una mare. L’esperança és una nena petita de no-res. Aquesta nena petita de no-res. Tota sola, portant les altres, la qui travessarà els mons acomplerts”. “És ella, la petita, la que ho arrossega tot. Perquè la Fe només veu el que és. I ella veu el que serà. La Caritat només estima el que és. I ella estima el que serà. La Fe veu el que és. En el Temps i en l’Eternitat. L’Esperança estima el que serà. En el Temps i en l’Eternitat. Per dir-ho així, en el futur de l’eternitat”. (Quan parlen els poetes què podem fer nosaltres, sinó callar...)

“És conèixer per endavant allò que encara no veiem”. Conèixer en la bíblia, i dit sintèticament, és “experimentar”. No és una qüestió purament conceptual. És, diguem-ne intuïtiva, viscuda, sortida d’un encontre personal: és juga en el cor, en els sentiments, en les actituds, molt al fons d’un mateix. Allò que encara no veiem. No és un veure qualsevol, és com un penetrar en la visió transfigurada. Més allà de totes les dimensions humanes. No puc dir ni sé res més. Em sobrepassa. És el Misteri, no els nostres petits misteris d’aquí baix... L’amor que tinc per les coses invisibles... Ai, aquest món que m’encandila.

No ens movem de la presencialitat de Déu besllumada. Primícies de l’Esperit. Torno amb goig a aquell prefaci que em diu tant: “Perquè en Vós vivim, ens movem i som, i, mentre estem encara en aquesta terra, no solament –rebem-cada dia-els dons- de la vostra bondat, sinó que tenim ja la penyora de la vida eterna”.

Tota la litúrgia d’avui és una viva lloança a la fe “dels pares”, singularment del nostre pare Abraham. Hi ha una concatenació d’experiències de fe en la història dels creients, que fora reconfortant anar-ho “vivenciant” i descobrint (“la fe dels quals només Vós heu conegut, diu la litúrgia, anomenant així el seguit de creients, anònims per a nosaltres, però ben coneguts i estimats pel Pare Bo...)

“Tots aquests moriren en la fe sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho” Cal evitar la suposada (?) contradicció amb la mateixa definició inicial. Aquest “no haver posseït” no desdiu del creure que “és posseir”; vol dir: no, en plenitud. Més, aquest contemplant-ho de lluny ens suggereix l’experiència certa, per bé que no total. La fe és el segon do després del do de la vida. ¡Cal remarcar-ho! I acaba el text d’una manera graciosa, familiar: “I saludant-ho”. ¡Quina expressió tan encertada! Com aquell qui diu: ¡Ja venim, espereu-nos! Estem freturosos de l’arribada, de l’encontre final. ¡Quina deliciosa barreja de fe, d’esperança i d’amor, les tres germanes!

Diumenge XIX de durant l’any, 8 d’agost de 2010 Barcelona