dissabte, 20 de febrer de 2010

homilia del diumenge 21/02/2010 del P. Josep Mª Balcells


...I CREIEU EN L’EVANGELI

Convertiu-vos... i creieu en l’evangeli. Aquesta és la gran conversió: és a l’evangeli al què ens hem de convertir. Siguem sincers: ens ve ample l’evangeli. No és, l’evangeli, directament una moral, sinó viure una Persona. Ample i, a més, mal comprés. Mireu, d’entrada, no es juga en camp propi, on nosaltres seríem els protogonistes únics i tot plegat estaria resolt en funció del pecat o no pecat, com ens han dit i redit. És en funció d’experimentar la vida del mateix Jesucrist, en qui Déu se’ns acosta per a promoure un camí de plenitud de vida, que aquesta sempre ens és do-nada gratuïtament i que nosaltres no ens la treballem, això cas que ho fessim, i de la qual només en podem donar gràcies ¡i no és pas poc! Ens diu Pau: “ARA és l’hora favorable, ARA és el dia de la salvació” Només cal creure’ns-ho de veritat i actuar ( en realitat, deixar que Ell actuï) com si ja fos veritat acomplerta en la fe viva, perquè ja ho és, malgrat que tenim alts i baixos en l’esforçada esperança. Som, però encara no del tot.

Hem començat aquests primers dies de Quaresma el que les col·lectes de les misses en diuen dies d’exercicis quaresmals i de milícia cristiana. És com la vetlla d’armes de “El cavaller de l’armadura rovellada” que inicia un camí de retorn a la gran veritat (de la seva vida), empès no se sap ben bé per quines forces màgiques... Fem-lo, també nosaltres, aquest camí, tenint fixos els ulls i el cor en el final (¡la finalitat!) del camí: compartir el MISTERI PASQUAL, de mort i vida. Procés de configuració en Crist, allò que ens diu Pau d’anar intentant de compartir els mateixos (?) sentiments de Crist. Per tant, és una obra de marqueteria d’interioritat. Sintonia de sentiments: aquesta impossibilitat (!) viscuda en les tres actituds clàssiques: almoina, pregària i dejuni, que se’ns proposaven el dimecres passat, pòrtic de la Quaresma: “quan dones, ajudes els altres; quan pregueu; quan dejuneu”, que jo m’atreveixo a traduir així: solidaritat – interioritat – joiosa sobrietat. En els fons, una barreja de les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat, tot formant unitat amb les que anomenem virtuts cardinals, eixos bàsics de tota ètica humana: prudència, justícia, fortalesa i temprança. En un joc de macramé espiritual es poden nuar fàcilment i de seguida es veurà que formen un entrellaçat proper-proper a l’evangeli pràctic en la vida espiritual de cadascú i de cada dia.

Deien els estoics: (Va de llatí: abstine, sustine, aggredere)
· Deixa: passa enllà, moderació, morigeració, sobrietat, sobrevola
· Sosté: continua, fidelitat, fortalesa, enteresa,
· Encoratjat: decisió, determinació, valentia, magnanimitat

Diu Jesús:
· “No us inquieteu per res”.
· “Aquell que posa la mà a l’arada i torna la vista endarrere...”
· Fes-te violència a tu mateix. No és aquell que diu Senyor, Senyor...

¿Què dius tu?:
· No pequem d’omissió quaresmal, sensibilitat evangelica.
· “Busqueu-lo ara que es deixa trobar. Invoqueu-lo ara que és a prop”
· Ara i aquí o mai. Esforçadament, en el secret on hi veu el Pare...

Una empresa de no sé què va fer un anunci molt suggeridor. Presentava tot destacant-lo aquest prefix: RE- al qual cadascú hi podria afegir el seu verb o el substantiu que més li plagués i així s’obria un ventall de mil i una possibilitats: Re-conversió, re-néixer, re-nova, re-visió, re-començar, re-fer.

Som cridats a fer el nostre projecte personal per aprofitar aquests dies de Quaresma, amb les seves oportunitats. Cadascú amb clara consciència de les pròpies carències, dels punts de creixença, de les dificultats d’ambient i d’entorn, de les oportunitats que se’ns ofereixen particularment en aquestes etapes de l’any litúrgic preparatòries per les festivitats nuclears: Advent per l’Encarnació (llegeixi’s Nadal) i Quaresma pel Triduum Pasqual (llegeixi’s Pasqua). Amb totes aquestes confluències personals, familiars, socials i eclesials podem formular el propi pla quaresmal, sabent que els dies s’escolen de pressa i cal aprofitar-los (carpe diem, carpe gratiam) amb decisió i amb el goig de sentir-se atletes de Crist (com diu Pau) o bé, més senzill, i no per això menys profund, un deixeble del Mestre a qui acompanyarem diumenge rere diumenge (Temptacions I; Transfiguració II; La figuera estèril III; Paràbola del Pare de l’amor misericordiós IV; El perdó de la dona pecadora V).

Entrem, si podem, en el que senten els protagonistes dels cinc relats i identifiquem-nos-hi. El mal existeix i no sols és la carència de bé, és real, invasiu, deleteri. Per l’exemple lluitador de les temptacions de Jesús, mai podem dir que n’estiguem exempts. Només ens salva l’amor que Déu ens té. “¿Qui ens separarà de l’amor que Crist ens té?”. Respirem ambientalment el bé, però també el mal. Pot haver-hi contaminació, segons llocs i temps. Se’ns pot infectar el cor, podem ser emmetzinats. La vida cristiana és una lluita permanent per al bé, per al millor bé. No és qüestió moral, sinó existencial. No es pot baixar la guàrdia. Reprenem l’esperit de lluita i de creixement en la Quaresma. Aquesta ara i aquí ens és el do present: Déu és en i amb nosaltres, certesa de fills. Aprofitem-ho, per convertir-nos “deu vegades més”, que diu la Paraula de Déu.

Que sigui aquesta, la millor Quaresma de la nostra vida. Així ho espero i així m’ho prenc... Endavant i coratge. Li obro pas... Passi, passi, per favor.


Diumenge I de quaresma, 21 de febrer de 2110, any sant. Barcelona

P.S.: ¿Puc recomanar la (re)lectura de “El cavaller de l’armadura rovellada” com a reflexió personalitzada per a aquesta Quaresma?