Homilia del diumenge 25/04/2021

              FILLS:  JA  ARA,  PERÓ  ENCARA  NO  DEL  TOT…

La Pasqua, pas a pas, va entrant per via de “re-coneixement personal” de Crist ressuscitat. Un dia ens és una “aparició” (sense aparició!; representació vívida) del Vivent, que és la manera que van tenir els primers cristians d’anar assumint el que segons Pau és el fonament de la nostra FE. Sí, perquè només ens hi podem atansar “vivencialment”, fent que ens digui, que ho sentim -evidentment experimentant-ho- com si fos un veritable i autèntic encontre. Ja és un tòpic dir que “el cristià del segle XXI o serà un místic o no serà”. Místic és una apel·lació al nostre més endins de l’endins, on sempre ens retrobarem amb el millor de nosaltres mateixos. I encara més: amb el Misteri fet trobada! Sant Agustí parlava que Déu habita en la més íntima de la nostra intimitat. Déu, fet trobadís! Torralba té un llibret que ens encamina cap a allò més pregon de nosaltres. El Jo que queda com fulminat, il·luminat de meravella amb la presencia més desitjada: Crist Ressuscitat!  El llibret es titula “La intimitat”. Fa de bon llegir. Les pregoneses inviten...

La setmana passada centràvem l’atenció en la frase de Benet XVI en la qual ens invita no a “saber més...i massa”; en el benentés que el “saber de llibre” més aviat ens posa rèmores i ens incapacita per poder accedir a Jesús vivent a través dels ulls de la FE. Efectivament, ens invita a fer una experiència de trobament “en viu”. O com puntualitzava Francesc a un re-trobament amb Ell, que de ser autèntic i profund ens portaria a veure la vida des d’una faisó renouera. Amb gust de ser menja desenfornada de poc...

Seguint Francesc sabem que la FE amorosa o l’AMOR fiduciós  em fa descobrir que tot plegat és l’acte d’amor més gran al qual tenim accés vital –per gràcia gratuïta, indeguda, trastornant!- el que ens obre les portes “d’una feliç amistat, que -afegirà Francesc- ho subratllàvem diumenge passat-: “que ens dona un nou horitzó i ensems l’orientació decisiva”  de la nostra vida.

Avui, ens acarem  a la imatge pasqual de Jesús que d’ara en endavant serà el Pastor ple de bonesa que emmenarà el nostre viure, sabent que Ell actua i ¡més que ho faria, si li deixéssim espai..! Hem de sobrepassar la melosa imatge del BON PASTOR que permetia obrir-nos a la “pietosa pietat”i a la què ens van acostumar a esplaiar-nos en camins de “sentiments càlids” que ara com ara no ens poden satisfer, ja superada tota pietat bucòlica i pastoril. La cosa va de molt més, i tant!  Baixem a certes connotacions del text. Primer  Joan ens planteja avui a l’evangeli una situació a l’avançada de la Resurrecció, vivint ja com a acomplert que Jesús ens és el  Pastor que dona la vida per les seves ovelles. La dona amb una llibertat d’encalç missioner. Més, la vida donada i re-cobrada és l’expressió d’un amor que nascut del Pare, a qui es deu el fet del lliurament a mort i resurrecció del seu Fill, per tal de recompondre les relacions de Déu amb els homes, amb tu i amb mi; tot pur, diví Amor. “Havent estimat els qui eren al món, ens estimà fins a l’extrem”. Totes les ponderacions se’ns queden curtes... Noteu que en aquestes passatges en Joan sovintegen les expressions “tal com..., així...” Anem més endins. “Jo conec els “meus” i ells em coneixen a mi. Comparança desmesurada! “Tal com el Pare em coneix, Jo el conec a Ell; Jo re-conec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi”. No, no és qüestió de coneixement  intel·lectual, històric, fruit d’estudi, de saber més i millor; no és res d’això, és una obertura mútua, indicible a una donació d’amor mutu re-conegut! Terreny propici per a aimants. M’hi perdo...

Fins i tant no es produeixi aquest trobament, com un esdeveniment d’ara mateix, sense adherències d’infantilismes passats, obsolets, d’allò “acaramel·lat” que possiblement encara ens queda en el subconscient dels “Bons Pastors” d’antany... Ara, ara mateix s’ha de produir  aquest trobar-nos: “Amic e Amat”. Mútuament desitjats, en procés obert d’”en-amorament”.  De convivència estreta, de com-presència, d’estar i restar un  amb i en l’Altre. La Pasqua no pot ser menys que aquesta vivència sostinguda, refermada, Em ve allò de Joan de la Creu: “quedéme y olvidéme”. Sí, ja sé que és més desig que realitat, però el desig és sincer, i sé que el desig en el millor dels casos és una versió de la FE. Tinc el desig, Senyor; augmenteu-me’l. En Vós confio, només en Vós... Una cosa porta a l’altra. Em veig agafant el Cántico Espiritual i anar recitant les “queixes amoroses” entre l’Esposa de primer i la represa joiosa de l’Espòs. “Cuando tú me mirabas,/ su gracia en mí tus ojos imprimían:/ por eso me adamabas,/ y en eso merecían/ los míos adorar lo que en ti vían” (Tinc la sensació d’estar trepitjant un “vedat” aliè...!)

Noteu que no pot quedar “traspaperat” el fet que Jesús aquí es presenta com la “PORTA”, que és tant com dir, que no podem pensar a accedir a la FE per pròpia “indústria”, per propis mèrits.  Quins mèrits podem presentar, més aviat demèrits! Jo en tot això sóc deliciosament “portat”. Tot està expressat en majúscules. Ell és l’únic que em pot franquejar el pas de dins a fora i de fora a dins. Només posant-lo com a pedra angular de la pròpia FE-. Val a dir, la persona de Jesús Ressuscitat és la pedra ben escairada que trava i conjunta tota la nervadura que conflueix en Ell. I és ben figuratiu, però quina metàfora, quin simbolisme..! Són com si fossin “aparicions” mentals que ens endinsen en la vivència de la Resurrecció. Truquem, que sabem que la insistència pot aconseguir portes patents i entrada en el misteri del que significa viure en Crist. No ens quedem portes enfora. Qui busca troba, qui prega obté, a qui tusta se li obren les portes del misteri...

Conèixer per a l’evangelista Joan té unes connotacions que obren a la intimitat del misteri cristià. Conèixer és tenir una vivència personal, vívida de Crist, de tu a tu. En la primera epístola de Joan hi trobarem aquesta entrada:”Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava en el Pare i se’ns ha manifestat. Us escrivim tot això, perquè la vostra joia sigui completa”.

Veieu com són depassades  aquelles estampes bucòliques i pastorils que ens varen posar a l’àlbum de la primera Comunió (?) És un dir. Aquell pastor que porta l’anyellet nounat a les espatlles. Aquells acompassaments del caminar per anar de companys, lents,  amb l’ovella-mare, feixuga. Tot això va ser molt bonic, potser, però pertany a un passat que fins i tot diria que no cal menystenir-l’ho. Se’ns demana ara de ser coratjosos, ardits i havent fet el que bonament és a les nostres forces, deixar que sigui Déu qui s’empadroni del nostre desig i amb l’Esperit Sant que és la gran promesa pasqual marqui en el nostre viure pasqual d’ara, senderes inèdites. Tot són etapes en el camí d’ascens a la muntanya d’un Tabor, potser ara entrevist només, mig emboirat, diria que mig inaccessible. Ara pren nom –ves a saber- de la “Subida al monte Carmelo” o la “Montaña de los siete círculos” de Thomás Merton... O bé els oliverars de Getsemaní, tot és possible...

Francesc en la crida que ha fet al jovent en el seu escrit “Crist Viu” ens encoratjava així: (eh, que em permeteu aquest ens?): “Crist viu, esperança nostra. I Ell és la més bonica joventut del món. Tot el que Ell toca es torna jove, es fa nou, s’omple de vida. Llavors, les primeres paraules que vull dir a cada un dels joves cristians són: Ell viu i et vol viu! Ell és en tu, Ell és amb tu i mai no se’n va. Per més que t’allunyis, allí hi ha el Ressuscitat, cridant-te i esperant-te per a tornar a començar. Quan et sentis envellit per la tristesa,  els rancors, les pors, els dubtes o els fracassos, Ell hi serà per retornar-te la força i l’esperança. No hem llegit vegades i vegades que la Pasqua és un reconstituent, una mena d’elixir que rejoveneix tota l’Església? “Feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit” Col·lecta de diumenge  passat.  A Crist viu hi afegirà Crist t’estima i et crida i -fent-te confiança- ho rematarà amb un Crist t’envia. Pasqua és la Resurrecció de totes les resurrecions. Que per res del món no hi manqui la teva. A cor, tots un exultant: Al·leluia!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Pasqua, 25 d’abril de 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 11/04/2021

                                       “EM  SEREU  TESTIMONIS”

Tota l’espiritualitat cristiana pròpia, sobretot la derivada del temps pasqual, com ho anem llegint insistentment en els evangelis –tots ells de Joan!- d’aquests diumenges del cicle litúrgic de Pasqua fins a Pentecosta, s’esdevenen sobre la base d’un insòlit encontre amb Jesús Ressuscitat. Tot i ser gairebé sempre en un context de grup divers de deixebles, el fet litúrgic de revisitar-los -ara i aquí reactualitzant-los-, no ens eximeix (atenció!) de donar-hi una resposta personal. Això fa que jo, lector, “pugi”, “entri” com aquell qui digui a l’escenari i que m’hi senti implicat en primera persona. Davant, doncs, del “Sóc Jo Mateix” que dient-ho a tots els presents, també m’ho diu a mi, cal que ho pensi decididament i compromesa. Per tant, jo soc empès a donar-li una resposta en persona, no permetent que es dissolgui i dilueixi la Trobada en una escena més de les habituals en aquests dies pasquals, que tot i retenir-les com a ben certes i reafirmades (per FE evidentment).  “És Ell realment, al·leluia!”, però (atenció, altra vegada!) que “el fet” es podria difuminar com a crida a posicionar-me d’una manera individualitzada, personal, única. De cada trobada pasqual se’n pot dir retrobada d’alguna manera, ja que en totes elles Jesús malda sempre perquè descobreixin i verifiquin la seva identitat: (“mireu, toqueu, no sóc un fantasma”). Veuen de cert que és Ell mateix, però l’han de veure ben diferent!  No és un retorn, sinó un autèntic pujar un grau qualificatiu de vida, veure’l en una altra dimensió, certa però insòlita. És Ell, sí -per a constatació inicial- però Ell mateix els i ens alliçona perquè el vegem (ara per fe!) amb una personalitat diferent, d’una manera nova. No acabem d’entendre que vol dir ressuscitat... Ni ells, ni tanmateix nosaltres que ja estem dintre de l’escena com a coprotagonistes i implicats. Aquest és el tenor dels evangelis de Joan: impliquen els lectors com a formant part de l’escena. Tot està posat per enfortir la FE.  “Tot això ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom”. (Jn 20, 31, final del seu evangeli)

De cop i volta, Jesús parla directament als “seus” de saber-se  i de sentir-se identificats amb Ell en una manera nova (a mode de resurrecció!);  nova relació que haurem d’anar conreant mica a mica –el canvi de perspectiva és tan diferent! No s’ha manifestat Jesús només, perquè facin la constatació que torna a ser vivent, mortal, només per posar un “final” exitós a la seva trajectòria vital històrica... Ara els (ens) demanarà que en endavant siguem els seus “testimonis”. ¿De què? ¿De quina manera? No tot ha acabat amb un final feliç compartit –Mestre i deixebles junts altra vegada joiosament!  Ara, tot recomença novament i Ell ens dona, ens traspassa la seva mateixa missió, que per a això ens va cridar anys enrere al “discipulat”; ens va fer entendre -assaborint-lo- que el missatge del que fou el seu Mestre-Jesús, ara ens l’encomana a tots els seus deixebles. D’ara en endavant, ens transmet de la seva missió, serem missioners. Hi ha una requalificació d’identitat: de deixebles esdevindrem “testimonis”. Ara, haurem de “predicar en nom d’Ell a tots el pobles”. ¿Què? ¿Com? Ho resumirà així: “La conversió i el perdó dels pecats”. Tot el que Ell havia fet i dit en vida mortal, ara ens ho encomana a tots nosaltres; nosaltres, sí, (inclosos: tu, jo), tots el seus deixebles; ara empoderats com a missioners i testimonis!

Predicar, ai, és un verb que se’ns ha quedat curt, verbositat. Ho sabem prou els capellans! Del que hem de fer ara se’n diu: evangelització. Portar la vivència personal de participar de la mateixa (!?) resurrecció i d’irradiar-la, brindar-la. No pot ser una explicació només dels fets ocorreguts en temps passats, sinó que es tracta de fer com els ocorregué als deixebles d’Emaús, tornant de pressa a dir –amb el goig de la novetat-: l’hem vist! i ens ha canviat!, ho hem reviscut com una “encesa del cor” estranya, dolça i inexplicable, però segura, definitiva, encomanadissa! No és només constatació del fet, sinó la reverberació que es fa present en ulls, gestos, paraules transides, tota una reverberació del viure en el dir i fer, de traspassar de sentit el goig del viure diferent, ressuscitats talment!

Arribats aquí, en un moment ponderat de discerniment que em prenc, amb silenci llarg, i em pregunto amb la màxima honestedat, bo i anant a la base del que presumptament m’ha passat en alguna forma inexplicable... Si no ho percebo i si no ho sento així..., millor deixar-ho, tal com les hem llegit fins ara aquestes escenes pasquals, com a aparicions només. Meravella sí, però sense conseqüències trasbalsadores... Podríem acabar aquí i anar passant d’”aparició en aparició”, satisfets per tornar-lo a veure i ben joiosos com en un “the end”clamorós en la vida terrenal de Jesús. No podia acabar Jesús més rodonament, però... el però em concerneix a mi. La pasqua de Jesús pot ser, convindria que fos...la meva pròpia Pasqua. Tot dit. Si em segueixes encara a tall de compromès, t’invito a anar al llindar mateix de la primera encíclica del papa Francesc LA JOIA DE L’EVANGELI i reprendre la  seva “arrencada joiosa”: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar el mateix trobament personal amb Jesucrist o, almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú (jo, tu, nosaltres!) pensi que aquesta invitació no és  per a ell, perquè “ningú queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”. (cita de Pau VI: “Anunciant l’evangeli”). “Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar amb una tendresa que mai no es desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”. “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua”. No ha de ser així en nosaltres, malgrat pandèmies,  reclusions i confinaments, decaiguda de salut mental –potser-.  Si emergim: A Déu gràcies.

Segueix Francesc: “No em cansaré mai de repetir aquelles paraules de papa Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament – amb l’amor de Déu, que es converteix en una feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (=egocentrisme). Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos, per a assolir el nostre ésser més veritable”. I ara -més que mai- amb l’evangeli d’avui a la mà i al cor, que acaba invitant-nos a ser missioners, a sentir la missió de Jesús com a pròpia. Mireu què afegeix Francesc per arrodonir el seu pensament i invitació. “Allí (en aquesta exquisida trobada)  hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?”

I encara més! Anant a l’encíclica de Pau VI  a que hem al·ludit suara, notarem com posa com a primer mitjà d’una efectiva evangelització: el testimoni de vida autènticament cristiana, lliurada a Déu en una comunió que res ha d’interrompre i ensems que igualment incideix en el proïsme amb un zel sense límits”. “L’home contemporani escolta més de grat als que donen testimoni, més que als que ensenyen, o, si els escolten, és perquè donen testimoni... Serà pel seu capteniment, mitjançant la seva vida testimonial com l’Església evangelitzarà el món, és a dir, a través d’un testimoni de fidelitat a Jesucrist, de pobresa, desempallegant-nos dels béns materials, de llibertat enfront dels poders del món, en una paraula: de santedat”.

Afegeix Pau VI: “L’home modern fastiguejat de discursos es mostra freqüentment cansat d’escoltar, immunitzat contra les paraules. Sabem de bona tinta per part de psicòlegs i sociòlegs que l’home d’avui ha superat la civilització de la paraula, suplantada per la civilització de la imatge”(ho escriu el 1975). No cal anar, però, massa enllà... Ja sabem que hi ha paraules i Paraules: les de veta evangèlica poques i sentides! Atents a la invitació a com presentem la figura de Jesús  que és la Paraula encarnada, que visibilitza a partir de la fe i del testimoni el vertader rostre de l’amor misericordiós de Déu. Fins aquí ens ha portat l’evangeli d’avui... L’amor foragita les pors: Trobada, identificació en una altra dimensió, enviament a missionar a partir del testimoni de vida. Són temps realment nous. Jesús és qui fou, qui és i qui ve. Donem-li bona acollida i estada i anunciem-lo amb una vida testimonial.              

P. Josep Mª Balcells

Diumenge Tercer de Pasqua, 18 d’abril del 2021.  Sabadell

Homilia del 11/04/2021

                          CONFESSEM  LA  VOSTRA  RESURRECCIÓ

Tota l’entera Octava de Pasqua viscuda i celebrada com si fos un sol dia litúrgic, com el momentum privilegiat de tot l’any litúrgic. Noteu la singularitat dels termes usats subratllant aquesta unicitat celebrativa (“aquests és la nit” –pregó pasqual-:sis vegades-; “avui és el dia en què ha obrat el Senyor” (aclamació abans de l’evangeli: –set vegades-); “us lloem però més que mai aquest dia, en què Crist la nostra Pasqua ha estat immolat”: prefaci de tota la setmana; “perdura eternament el vostre amor” en el salm 117 on es repeteix com un mantra, com una jaculatòria per fonamentar una memòria que no s’esborri, això és: per-durable).

Pasqua: centre, clau de volta i pedra angular, misteri, motor, mística, punt panòptic des d’on abastar la globalitat del misteri de Jesús: vida- missió- mort- ressuscitat- glorificat- assegut a la dreta del Pare- Senyor i Déu.

 Fidel al fet que m’és habitual de seleccionar les col·lectes per a trobar-hi tota la plural i unificada vivència d’aquests dies, que avui les clourem en primera instància: “Oh Déu, que feu resplendir aquesta nit santíssima de la Resurrecció del Senyor, desvetlleu en la vostra Església la consciència de ser fills de Déu, a fi que, renovats en el cos i en l’esperit, us servim amb fidelitat”. Aquesta és la primera corresponent a la vigília pasqual. I la completem amb la d’avui, la de l’octava: “Oh Déu sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la fe del vostre poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que comprenguem millor: 1.-quin baptisme ens ha purificat;  2.-.quin Esperit ens ha regenerat; 3.- i quina sang ens ha redimit”.  Havia insinuat que em centrava només en la Festa Major dels creients: Setmana Santa, però en realitat ja ens adverteix Pau: “Cada dia és Pasqua” i seran els dos misteris determinants de Jesús: Encarnació i Resurrecció, els que celebrarem cada dia en la vida concreta de ser i de fer com a cristians i en les eucaristies que ornaran les nostres assemblees litúrgiques arreu de tot l’any.

Havia començat per aquesta expressió: Confessió que per mor de subratllar-ne la seva propietat i encert em recolzo amb el DIEC que en aquesta entrada té com a segona significació: “declaració pública de la fe d’una Església cristiana”. Ja sabeu d’on prové aquesta professió pública i en veu alta de la nostra fe en la Resurrecció. Després de la consagració del pa i del vi i de mostrar-los a adoració com a punt culminant de l’Eucaristia, commogut el sacerdot anuncia i declara: “Proclameu el misteri de la FE”: La resposta més freqüent és: “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. Tres verbs ben solemnes: anunciem, confessem, esperem. És una manifestació integral de la fe en Jesús. Anunciem: donem la bona nova de la mort redemptora de Crist i en ella de la nostra pròpia mort a tot pecat. Confessem: declarem la Fe en la seva Resurrecció i, en la d’Ell, la nostra pròpia resurrecció. Esperem: Una fe esperançada que és la que hem de viure aquí en el quefer quotidià que ens portarà fins al ple acompliment, quan retornarà el Senyor Jesús. Dia sense més nit. Dia de viure per, amb i en Ell per sempre. Al·leluia!

Ara s’esdevé just el moment d’enllaçar tota la riquesa continguda en les dues col·lectes que ens poden donar el sentit ple del que hem pogut viure i experimentar  aquesta Setmana Santa i més en concret aquesta Octava Pasqual.

La consciència és l’atribut distintiu de la persona humana. Més humà esdevens, com més conscient ets. Això vol dir adonar-te, sentir-ho, valorar-ho tenir-ho com a allò més propi. De la fe dinàmica bé podia dir-se’n consciència. La professem, la confessem vivint-la. Aquí rau el compromís, allò essencial del que soc. Ser Fill de Déu; ai, ho dic massa de pressa! En dir-ho o en sentir-ho hi hauria d’haver sempre la renovada sorpresa, l’estupor i l’estremiment de saber que és el major do de la nostra vida. Que Déu ens veu i mira i ens té com a estimats, com de la seva mateixa família. I ens ha dotat de gràcia per poder experimentar una filiació que ens alinea amb el seu propi Fill: “el meu viure és Crist; no soc jo qui viu, sinó que és Crist qui viu en mi”. Te’n fas pagues? Això t’estimula a assemblar-te cada dia un xic més, compartint els mateixos sentiments de Crist? “El vostre amor val més que la vida”, que diem salmejant...

A la col·lecta d’avui les diem molt grosses. “Reanimeu la fe de tots. Recordeu que la tarda del Dissabte Sant vàrem renovar, reanimar les promeses del Baptisme amb reiterat “Renuncieu a Satanàs”, això és: al pecat, al mal, a la violència, a l’egoisme, a la manca d’amor? Renuncieu a les enveges i als odis, a les pereses,  les covardies, als materialismes? Renuncieu a creure-us els millors, a creure-us superiors als altres, a estar massa segurs de vosaltres mateixos, a creure-us ja convertits? Joan ens dirà que la fe és la nostra victòria més ferma.  La celebració de la Pasqua ens permet de fer un ponderat retorn a les fonts del nostre viure cristià. Ens demanarà una comprensió major i millor dels sagraments anomenats d’iniciació cristiana. Són els sagraments que han plantat en el nostre cor la capacitat de viure i de conviure com a cristians: I son: el baptisme, la confirmació (la presència i acció del mateix Esperit que acompanyà la vida i missió de Crist mateix): sagraments bàsics que no poden ser rebuts més que una vegada: perquè marquen indeleblement i son les fonts mateixes de la identitat cristiana. Denominació d’origen: DO! I l’altre que ens serà l’aliment i la llavor de creixença de la nostra vida: l’Eucaristia. Tot Pasqua la tenim en aquests sagraments que donen facultats, recursos i empenta per a ser fills i companys veritables de Jesús, amb qui farem camí de per vida fins a la plenitud augural.

El papa Francesc parla a “La Joia de l’Evangeli” de la Catequesi kerigmàtica i mistagògica com a indispensables. La primera és la del primer anunci que hauríem de refermar sovint. El papa ho sintetitza així: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te”. “Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment  del kerigma. La centralitat del kerigma demana certes característiques de l’anunci que avui son necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no  imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques”. En parlar de la catequesi mistagògica (=aprofundir en els “misteris generadors”) que significa bàsicament dues coses: la necessària progressivitat de l’experiència formativa en què intervé tota la comunitat i una renovada valoració dels signes litúrgics de la iniciació cristiana”, justament com ens demanava i urgia la col·lecta d’avui. On ha quedat la formació permanent en les nostres comunitats parroquials? Hem circumscrit el fet cristià en la recepció de l’Eucaristia dominical? Manca reflexió, maduració en la fe, experiències novedoses que ens atansin als grans creients i al seu testimoniatge! Quin és l’últim llibre que he llegit sobre Crist i sobre l’Església, sobre els problemes religiosos avui? Llegeixo la Bíblia? Tinc o participo en algun grup de maduració de la Fe? Avui hi ha una progressiva i lacerant ignorància sobre la vida evangèlica. La indiferència ambiental corseca i es va allunyant de les qüestions vitals que donarien sentit i qualitat en l’experiència cristiana. Avui gairebé manca de sentit una fe que no se senti acompanyada per una comunitat o un grup. Envigorir la fe és una de les necessitats més peremptòries que tenim a les parròquies. Com hi donem sortida? Has “ensumat” el concili Vaticà II?

P. Josep Mª Balcells

Diumenge segon de Pasqua, octava pasqual, 11 d’abril de 2021 Sabadell

Homilia de Pasqua: 04/04/2021

                                   SURREXIT  DOMINUS  VERE!

És un privilegi tenir un esplèndid grup d’amics i companys que et feliciten amb aquests youtubes plens de cants pasquals. És la millor interpretació i plasmació dels desigs el fer-ho amb cants que ressonen més fondals. Aquests dies estem més tendres i sensibles i no hi ha com compartir, ni que sigui virtualment, una peça de gregorià o bé amb una cantata de Bach...

 La res-surrecció no és cosa de tocar i palpar. Perdria el seva veritat i el seu en-cant. Només per la fe tenim accés  als “misteris” i el de la Resurrecció n’és el més gran en si mateix i participat -incoativament ja des d’ara- per nosaltres, té la força de transformar el nostre viure a “imatge i semblança” de la vida del mateix Crist. La crida que ens fa l’Església, avui i aquí, és a viure –no sé pas com dir-ho per no llevar-li el seu sentit més genuí- en una quarta dimensió i més. Hi ha en aquestes festes primordials una crida a superar el to vital. Contínuament ens hem de “pessigar” l’esperit –és una manera de dir-. Car la “novetat” que suposa Con-rresuscitar amb Crist demana un estat de “vetlla” sostinguda, perquè només “a batecs de fe explícita” podrem mantenir l’encanteri que suposa viure a l’estil de Jesús, una vegada ha superat Ell el llindar de la mort. Tot això és novetat permanent. Melloni parlava aquests dies d’anomenar el misteri que celebrem Surrecció. En el sentit de surgència, d’estirar cap amunt, de sortir la papallona de la seva crisàlide. Tot això en consonància amb el pensament de Simone Weil que contrasta la llei de la gravetat amb la llei de la gràcia que és el seu oposat.

Llegint aquests dies propicis en què la pandèmia se’ns l’han allargassats i en què d’acord amb les preferències que un ha sabut instaurar en el seu timing donen per a molt, sobretot per a allò que un considera dels més fonamentadors. A això anava... Rellegint el libre de Josep Otón “Simone Weil: el silenci de Déu”, l’autor explica que a instàncies de Gustave Thibon aquest li va fer descobrir la grandesa del parenostre que ella el va traduir del grec i el memoritzà. “La dolçor infinita d’aquest text grec la va impressionar de tal manera que durant els dies següents no va poder deixar de recitar-lo amb assiduïtat. El recitava fins i tot mentre treballava a la verema. D’aleshores ençà va determinar resar-lo cada matí amb plena atenció. Si es distreia o s’endormiscava, tornava a començar per aconseguir una atenció plena. No es tractava d’una simple disciplina repetida d’una manera mecànica. Segons Weil, el parenostre és a la pregària el mateix que és Crist respecte a la humanitat. Creu que no és possible recitar-lo atentament sense que es produeixi un canvi en l’interior de la persona. Aquesta pràctica condueix Weil al llindar de la mística”. Cal advertir que la tècnica de “l’atenció plena” és per a ella un costum, millor dit un “projecte” que aplica al viure, al treball, al llegir (“no llegeixo, devoro”) i l’aplicava també per superar el dolor d’una migranya tan persistent i que vencia a cops d’una atenció reconcentrada. D’ella són  aquestes  conviccions: que “l’atenció plena és ja de per si una oració”, i aquesta: “encara que els esforços d’atenció fossin aparentment estèrils, un dia, una llum exactament proporcional a aquests esforços inundarà l’ànima”. M’he allargat en citar aquesta dona excepcional perquè pot ser-nos d’estímul i de pedagogia del fer. I també aplicant-ho a la percepció espiritual de la Resurrecció. És cosa de persones que aquests dies no es deixen portar només pel sentiment i propendeixen a veure en el Ressuscitat com una “aparició”, quan és una percepció inexplicable, però segura. Aquesta és la convicció que en resta en el moment de constatar una presencialitat i que després en queda un com un plaent perfum... És com una estirada espiritual cap amunt, una elevació o cosa similar.

Els simbolismes ens han de portar a guanyar la partida. Sempre hi ha més del que percebem. Així llegim i preguem a la col·lecta d’avui: “Jesús vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat. I feu que renovats pel vostre Esperit ressuscitem amb Crist,  en la llum de la vida”. Tot això no es pot comprendre si no apel·lem a una nova manera d’entendre el viure de Jesús i conseqüentment el nostre. Jesús és el Vivent per excel·lència i nosaltres participem d’aquesta vida ressuscitada. No és una qüestió fonamentalment moral. La novetat derivada de la Pasqua no rau en ser més bones persones. sinó en viure una vida canviada i participada de i en la de Jesús. Ens hem entretingut a ponderar en excès el perdó dels nostres pecats, perquè això és més fàcilment comprensible –i és ben cert!-, però què podem dir d’allò que Joan diu al començament del seu evangeli que “de la seva plenitud tots nosaltres n’he rebut gràcia sobre gràcia?  O bé allò de Pau que “allí on hi ha abundat el pecat, allí hi ha superabundat la gràcia”. Convé no cosificar la gràcia com hem fet amb el pecat. La gràcia és sempre vida participada pel i del i en el Crist. Ho diu el mateix Pau: “Crist és la nostra vida” literalment!.  També serà Pau qui ens dirà tot i adreçant-se als de Colosses: “Ja que heu ressuscitat (nosaltres!) juntament amb el Crist (és per tant la nostra Pasqua també!), cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist”. Què pobre dir: les coses de dalt! La manera de viure a semblança de la del Crist Vivent.

Havíem concebut la gràcia com el fet de no tenir pecats, però és molt més que això! Seria més bé la conseqüència del fet de la donació, favor o l’auxili gratuït que Déu ens dona per a respondre a la seva crida: arribar a ser fills de Déu, fills adoptius, participants de la naturalesa divina i de la vida eterna. A veure si me’n surto? Vaig com a la font al Catecisme de l’Església, on llegeixo: “La gràcia  és una participació a la vida de Déu”. (No et desconcerta l’expressió entesa literalment?) Segueix: Ens introdueix en la intimitat de la vida trinitària: pel baptisme el cristià participa de la gràcia del Crist, Cap del seu Cos. Com un “fill adoptiu” pot dir a Déu “Pare” en unió amb el seu Fill Unigènit. Rep la vida de l’Esperit Sant que li infon la caritat i que forma l’Església.

Aquesta vocació a la vida eterna és sobrenatural. Depèn totalment de la iniciativa gratuïta de Déu: únicament Déu pot revelar-se i donar-se Ell mateix. Ultrapassa les capacitats de la intel·ligència i les forces de la voluntat humana, com de tota criatura. La gràcia del Crist  és el do gratuït que Déu ens ha fet de la seva vida, infosa per l’Esperit Sant en les nostres ànimes per guarir-les del pecat i santificar-les: és la gràcia santificant i deïficant rebuda pel baptisme. És en nosaltres la font de l’obra de la santificació. “Tot aquell qui és en el Crist, és una nova criatura; ha passat allò que era vell, tot s’ha tornat nou. I tot això és obra de Déu que ens ha reconciliat amb Ell pel Crist” : Pau.

La gràcia santificant és un do habitual, una disposició estable i sobrenatural que perfecciona l’ànima per fer-la capaç de viure amb Déu, d’actuar pel seu amor. Cal distingir la gràcia habitual, disposició permanent a viure i actuar segons la crida divina, i les gràcies actuals que designen les intervencions divines, ja sigui a l’origen de la conversió, ja sigui en el curs de l’obra de la santificació.

Això és Pasqua, la de Jesús i -en la d’Ell- la nostra. No esteu consternats? La Pasqua va de bracet amb la “resurrecció” del nostre baptisme. Som conscients del que significa i suposa la Pasqua permanent on ens juguem tota la grandesa del que som i tenim? Ben bé podem dir -i més encara que els nostres avantpassats en l’Àntic Testament-: “no hi ha poble que tingui els seus Déus tan a prop com nosaltres”. No fem dels ministeris (=sagraments) una invitació a ser tan sols “pietosos”. Tinguem o demanem-la en cas de no haver entrat en el misteri del “Déu-en-nosaltres”. En sentir aquests dies pasquals la nova vida, cal que agenollem el nostre esperit i diguem: “Senyor, no soc digne de tot el que m’és ofert. Digueu tan sols una paraula que em desvetlli a allò a que Vós em crideu a cada moment. Doneu-me el do de l’atenció plena! Que sigui més conscient del que soc i del que Vós em doneu. Pau ho deixava dit concisament: “Sigueu agraïts, sigueu eucarístics, que és el mateix. Deixeu-me dir: “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb Ell?... Qui em epararà de l’amor de Crist? (Rm 8, 31-32, 35). Bona, sentida, viscuda, contemplada Pasqua! Plens de GRÀCIA! Al·leluia. Amén, amén.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor, 4 d’abril 2021 Sabadell

Homilia del diumenge de Rams 28/03/2021

                         LA  NOVETAT  DE  LA  SETMANA  SANTA

Entrem en l’ambient propi –el d’abans!- de la Setmana Santa, després dels exercicis quaresmals que ara arriben justament al seu moment culminant.

Hem transcorregut setmanes en què la litúrgia ens ha cridat a afinar la sensibilitat evangèlica, sense la qual seria debades que entraríem  com aquell qui diu en el temple de Déu (figurativament tota la Setmana Santa com una catedral), objectiu del nostre pelegrinatge on se’ns manifestarà el veritable sentit del nostre caminar, que no és altre que entrar en Comunió per, amb i en Crist, calcant els darreres passos de la seva vida. Aquests moments finals ens han de donar la validació del camí fet en la quarantena, que serà com el peatge per a una desitjada entesa dels misteris pasquals vers els quals adreçàvem el  nostre propòsit. Preu i prova a la vegada per poder accedir a una vivència més cabal dels esdeveniments a viure, propis d’aquests dies.

Avui, diumenge de Rams i també de Passió, veritable exordi d’una setmana única. Els dies un rere l’altre ens portaran al cor de la vida i missió de Jesús. Se’ns demanarà no una commemoració, sinó  la reviviscència, un compartir -en la mesura en què això ens sigui possible- els mateixos sentiments que va viure el mateix Jesús. Era la culminació de l’emblemàtica “hora” de Jesús, sospirada, anhelada i –per què no dir-ho?- temuda. Hora o Calze o Baptisme: aquestes foren les diverses denominacions  que els hi donà Jesús conscient de la capitalitat dels esdeveniments que hauria de viure i més, sofrir, destacant-ne sentit, significació, la condensació mateixa de “vida i missió”, punt focal, neuràlgic, resum diríem dels dos misteris que s’uneixen per donar compleció al viure i al morir i al reviure del  Servent de Déu per sempre més: encarnació i redempció. Tots dos en un misteriós “per a nosaltres”, per fer-nos accedir a la participació en la mateixa vida divina. Pau ens hi atansarà en l’epístola als filipencs (segona lectura de la litúrgia d’avui), quan ens encoratja a “tenir els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. I els explicitarà en un himne probablement anterior al mateix apòstol: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu”... De moment fem una gran parada com un tall en aquestes paraules de Pau, procurant reviure-les -ara i aquí- en el nostre cor.

Això ens porta a considerar sobretot la narració que Marc fa de la Passió, que és la pròpia d’aquest diumenge. Precisament, és una lectura que no podem fer si no és portats per una tremolor de fe, perquè Marc ens introdueix en una foscor creixent viscuda per Jesús, d’una forma plena d’un dramatisme atuïdor: va des de l’hosanna de l’acollida dels Rams fins al desempar creixent; un darrer sopar vençut pels pressentiments de fallida del seu projecte de salvació; les bravates usuals de Pere; l’oració estripada -filial amb tot- a Getsemaní; el bes glaçat del traïdor de Judes; la fugida dels deixebles; la negació flagrant de Pere; el simulacre de judici en el Sanedrí i el refús a defensar-se de les acusacions maldestres i -amb tot no concordants-, fora de la resposta a l’insidiosa pregunta sobre la seva identitat, que seria tinguda com a blasfèmia i que seria la base de la seva incriminació. Portat a Pilats ja savent-se condemnat d’antuvi,  i refusant d’entrar en el motiu de la reprovació: “Ets tu el rei dels jueus” Tancat amb un evasiu ”Tu ho dius”. Es descabdellen precipitosament els esdeveniments en un silenci opressiu que tindrà el punt final amb el dolorós i colpidor: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? Punyent expressió que hem de saber llegir dins els correctes i deguts sentiments de filiació que -no negant la gravetat dels sentiments que s’evidencien- això no obstant no pot haver-hi un desesper, sinó la prova final de consonància amb l’himne que he esmentat d’una obediència suprema enfront de la mort en creu. Seria blasfem posar el Pare com a determinant d’aquesta situació última. Expressió d’anorreament fiduciós. Com, de quina manera més esgarrifosa la fidelitat a la missió rebuda del Pare el porta a ser-li obedient en grau extrem. Precisament, en aquest extrem obediencial, nosaltres podem comprendre el que significa la redempció, el perdó del pecats i la reconciliació amb Déu i la gràcia que de la Creu i del crucificat se’n deriven. Oh misteri inaudit, únic!

Aquest relat de la passió és ben diferent del que escoltarem el divendres sant, on Joan ens farà assistir a un relat en què Jesucrist fa la via de la Creu amb una dignitat real i en la que no mort un ajusticiat sinó un veritable Rei.

Tenim dos Via Crucis o millor dos “passios”. El de la “pietat popular” que fa un seguiment pas a pas d’una condensació dels quatre evangelis, enquadrat en uns sentiments de compassió, però avui em plantejo de fer-ne un altre en concordància només amb la narració de Marc, pròpia d’aquest diumenge, molt descarnada, com d’una anada vers un ominós silenci que ens portarà fins a l’expressió ja comentada del salm 21 del qual formen part, a més, aquell crit del desempar, de l’abandó.

Faig, doncs, una proposta d’un nou Via Crucis fet en la intimitat que podrem trobar fàcilment en aquests dies, on la finalitat és acompanyar empàticament Jesús en el canemàs dels seus sentiments. Exercitar la compassió, no pietista sinó existencial, fins a arribar a entendre i compartir aquest camí obediencial de Jesús, viscut en els diferents passos d’abandó i d’un fracàs aparent. Em sembla que pot tenir una densitat teologal viure des del cor de Jesús les negativitats que es van succeint viscudes com etapes d’un despullament personal de Jesús vist i conviscut a compàs dels sentiments que vivia en el seu interior, en les successives escenes. Voldria portar tota la condensació d’una vida i missió portada fins a les últimes conseqüències. O Millor dit, fins a les penúltimes, car Pau continuarà l’himne que hem deixat inconclús més amunt a posta... Perquè la Setmana Santa no acaba ni amb el divendres sant sinó que té el veritable final joiós i celebratiu en el Dia de Pasqua, en la seva resurrecció i elevació o glorificació que pren relleu en l’acabament de l’himne adduït per Pau, que diu així: “Per això(=en conseqüència), Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell Nom (=identitat reconeguda) que està per damunt de tot altre nom (=preeminència), perquè tothom, al cel, a la terra i sota terra, doblegui el genoll al Nom de Jesús (=adorar) i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare”. Del qual tots els homes en som deutors i agraïts.

Caldria fer unes reflexions sobre l’obediència filial de Jesús, car de no entendre-la restaríem a les portes només del que significa l’obediència en l’ètica evangèlica. Jesús va manifestar més d’una vegada que el seu aliment era fer la voluntat del seu Pare. I transformava l’obediència en l’amor al Pare, sense privar-la de les angúnies mortals que va patir. Tota desobediència al Pare de jueus i gentils Pau la reclou en la admirable obediència de Crist sobretot en les estretors de la seva passió. Llegim astorats, commoguts i agraïts a l’Epístola: als Hebreus: “Jesús, durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i arribat  a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”.  Serà Pau qui reblarà el missatge: “Ara que som justos per la fe, estem en pau amb Déu gràcies a nostre Senyor Jesucrist. Per Ell, en virtut de la fe, tenim entrada en aquests gràcia que ja posseïm en ferm, i per Ell hem rebut l’honor d’esperar la glòria de Déu. Més encara, fins i tot en les tribulacions trobem  motiu de gloriar-nos”. “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament en Ell... Qui ens separarà de l’amor de Crist?” Vertaderament som fills de l’obediència admirable de Jesús, fet obedient fins a acceptar la mort i una mort de Creu”. A exemple de Jesús sigui l’obediència amorosa el nostre aliment de cada dia. “Facis la vostra voluntat així en la terra com es fa en el cel.

P. Josep Mª Balcells

Setmana Santa en temps d’estretors pel covit, 28 de març- 4 d’abril del 2021 Sabadell

Homilia del diumenge 21/03/2021

                       CREAR  VINCLES  ARREU

En iniciar la Quaresma vàrem dir que ens invitàvem a compartir “un” somni. Del de Francesc hem passat com per art d’encantament a subscriure el somni primigeni del Cap de la “colla”, el mateix Jesús.  Sí, Ell sabia que el seu somni aniria obrint-se camí i seria compartit com en el joc de tocar i parar... I ara –enriquit- se’ns el posa a la mà estesa i calentona, perquè no decaigui i perquè entre molts anem descabdellant-lo en la factibilitat de les concrecions de temps i lloc... Sembla que hem après la lliçó: un somni descontextualitzat no és un somni, sinó un àlibi... Per desgràcia estem massa avesats a aquests somnis de pobrets somiadors que són entelèquia pura que, perquè sense tocar de peus a terra no són res de res... Un mer fer volar coloms. Cal ser contemplatius d’ulls oberts i situats, a tal efecte primer de tot cal veure on posar la mirada acollidora i samaritana i immediatament posar en joc la màxima proximitat per donar la mà, el cor, el temps, escoltar i donar discretament allò que vegem de què l’altre té necessitat... Sense experiències constatables, verificables amb “rostres” en qui fixar l’esguard i l’atenció, no es poden sostenir somnis. Tot va de la grandesa dels petits encontres que ens surtin al pas... Estar atents i saber escoltar: aquesta és la mística, l’ascètica i tota l’espiritualitat bolcades en anar creant vincles arreu.

Llegeixo i subratllo en “fratelli tutti”: “Un ésser humà està fet de tal manera que no es realitza, no es desenvolupa ni pot trobar la seva plenitud “si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres”. Ni tan sols arriba a reconèixer a fons la seva pròpia veritat si no és en el trobament amb els altres: “Només em comunico realment amb mi mateix en la mesura en què em comunico amb l’altre”. Això explica per què ningú no pot experimentar el valor de viure sense rostres concrets a qui estimar”. Això s’ha fet més que evident en aquests moments de restriccions de besades i d’abraçades, degut a la viru-lenta pandèmia... Tenir cura ha estat l’experiència més lloada en les persones que han posat tendresa en tantes hospitalitzacions i solituds. Les atencions donades amb professionalitat i empatia -avui i la cosa dura més d’un any!- han estat en el cor i les agraïdes picades de mans. Hem vist com naixia i s’expandia un somni per més feixuc -a voltes- en els confinaments d’aquests dies de reclusió i també d’exercir fraternitat a doll, de saber estar al costat no tan sols físic, creatiu, sostingut, anant desbocats al “més i/o al millor”. Qui no ha baixat la guàrdia, qui no s’ha entrebancat en la fatiga del quefer de cada moment i entre quatre parets que s’enxiquien en el terbolí de les tediositats que ens xuclaven l’esperit i la vida!? El virus ha posat a prova el “somni”..., benaurats els qui l’han sabut conrear i salvar en les escomeses del dia sí, dia també. D’ells és el Regne de Déu per als somiadors de bona xeia!

Esteu de ple en el somni inicial dels Fratelli tutti de la millor marca i denominació d’origen. Francesc posa com a lema de l’apartat “Pensar i gestar un món obert” amb un significatiu “Més enllà”, i s’explica: “Des de la intimitat de cada cor, l’amor crea vincles i amplia l’existència quan treu la persona d’ella mateixa cap a l’altre. Fets per a l’amor, hi ha en cada un de nosaltres “una llei d’ex-tasi:(sortir de si mateix) per trobar en un altre un creixement del seu ésser”. Per això “en qualsevol cas l’home ha de dur a terme aquesta empresa: sortir de si mateix”. Un  amén, que bé si escauria...

Rumiant, rumiant se m’ha encès la llumeta (!) i he caigut en la descoberta de que el Fratelli tutti corria en paral·lel amb un dels documents més importants del concili Vaticà II, la quarta Constitució sobre “l’Església i el món d’avui”. Al seu temps se’n va parlar molt i és que els Pares conciliars van defugir de tancar-se en una visió “autoreferencial”, expressió molt del papa actual. No tancar-se en la “bombolla” dels creients només, sinó com ho expressa el nostre Fratelli tutti en el seu capítol quart que té per títol més que adient: “Un cor obert al món sencer”. En tots dos documents es perfilen l’antropologia i la sociologia del cristià del segle XXI, que és el nostre i que li hem de trobar els espais Schengen, per poder franquejar fronteres, poder circular amb llibertat i propòsit, sense passaports, ni paperam... Ponts i no murs, tot a peu pla i transitable. Mireu i admireu com comença aquest document de pàgines obertes i amb ganes de que allò local s’obri a l’universal. Diu solemnement i crec que no n’hi ha per menys, perquè no deixa de ser el somni dels anys ’65 on tot es va revoltar i vàrem entrar entre altres coses en un “can seixanta”... :  “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”.  Reblarà a continuació: “La mateixa història s’accelera a un ritme tan ràpid que amb prou feines hom la pot seguir. Es crea un medi ambient  humà únic, que ja no es diversifica com si fossin històries separades les unes de les altres. La humanitat passa així d’una concepció més aviat estàtica de l’ordre a una concepció més aviat dinàmica i evolutiva, la qual dona lloc a una problemàtica tota nova que reclama noves anàlisis i noves síntesis”. Dirà més endavant: “Davant l’evolució actual del món, cada dia són més nombrosos els qui es posen o perceben  amb renovellada agudesa les qüestions cabdals. ¿Qui és l’home?  ¿Quin sentit tenen el dolor, el  mal, la mort, els quals continuen subsistint malgrat que s’hagin fet tants progressos? ¿On treuen cap aquestes resultats pagats a un preu tan car? ¿Què pot aportar l’home a la societat i què pot esperar d’ella? ¿Què vindrà després d’aquesta vida terrenal?

Anant pas a pas més endavant ens trobem amb aquesta afirmació: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home, ja des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu, que no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat  sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dona al seu Creador”. I arribem al número 22 que diu: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat... Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... En Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes”.

Creats a imatge i semblança de Déu Pare Creador, en Jesucrist, que ens ha regenerat, hem estat pastats a imatge i semblança -ara a més- a la de Jesucrist. Quines dignitats portem a sobre... Amb raó dirà el Vaticà II, que l’ultima vocació i missió de l’home és divina per tots costats! El somni nostre té origen i causa en l’íntim desig eficaç de Déu. I prorromprerà el Concili (jo només faig de senzill eco!)  “Tal i tan gran és el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana! Es parla de que l’Església, en ajudar i en rebre’n també molta aportació, persegueix un sol fi: que vingui el Regne de Déu i es realitzi la salvació de tota la humanitat. L’Església és el sagrament universal de la salvació, que revela i a l’ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers els homes.

Passaran llista els dos documents bessons: sobre la família, la cultura, la vida econòmica i social, la política i el bé comú, la promoció de la pau, la comminació de la guerra (“Mai més la guerra, mai més”), la cooperació en la comunitat internacional. I un últim paràgraf en la Constitució sobre l’Església en el món d’avui: “El desig d’establir un diàleg que sigui inspirat només per l’amor a la veritat, bo i guardant, és clar, la necessària prudència, no exclou ningú per part nostra: ni aquells qui honoren uns alts valors humans sense que en reconeguin encara la Font, ni aquells qui s’oposen a l’Església i la persegueixen de diferents maneres. Essent Déu Pare el principi i el fi de totes les coses, tots som cridats a ser germans (Fratelli Tutti). I per tant, honorats per aquesta mateixa vocació humana i divina, podem i devem treballar plegats, sense violències ni segones intencions, a construir el món sobre una pau autèntica”.

P. Josep Mª Balcell

Diumenge cinquè  de Quaresma, 21 de març del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/03/2021

                                MAJÒRIQUES  O  BÉ  AUTÈNTIQUES?

 M’ha abellit de fer el següent. Després d’una acurada lectura del document “Fratelli Tutti”, subratllant  allò que a primer cop d’ull m’era suggerent, ara he tornat a fer una relectura recolzat en els subratllats i escrivint allò que en deia quelcom de nou, bo i retrobant allò amagat entre línies. Us invito a fer semblantment, sobretot en documents rics de temàtica en la què ens podem veure reflectits. Us transcric alguns dels pensaments suggerits. Espigola que espigolaràs i a triar. Amb permís...

-. Drets d’autor: Francesc ha promogut, dels primers, “l’ecumenisme de les religions”. A exemple de sant Francesc va anar a firmar un document conjunt amb l’imam d’Egipte Ahmad Al Fayyet i darrerament amb la visita a l’imam de l’Irak ha obert perspectives noves de que les religions puguin tenir veu i vot en es afers dels mons”. De dintre de casa li han dit que és amant dels riscs i àdhuc de ser proper a l’heretgia. Amb tot, un deu rodó, papa!

-. S’ha mostrat desitjós d’abraçar tothom. I és ben creïble...

-. Tots els drets suposen els deures corresponents.

-. “Avui, malgrat estar tan hiperconnectats, estem més aïllats que mai”. No som illes, som “continent” i “continguts”. El plural millor que el singular, a no ser que el singular sigui molt “singular”. Invita tossudament a cercar el “nosaltres” on sigui possibl

-. “Ningú pot lluitar per la vida aïlladament. Es necessita una comunitat que ens sostingui i ens ajudi”. On dos o més estiguin reunits, garantia de gran presència

-. “Les ombres d’un món tancat”. Les ombres dels murs i de les fronteres són allargades. Ai, Trump... No acabades, malmeses.

-. “El bé, la solidaritat, la justícia no s’aconsegueixen d’una vegada per sempre, s’han de conquerir cada dia”.

-. “Avui més propers, però no més germans”. El miratge de les tecnologies.

-. “Res es comença de zero”.

 -. Evitar els qüestionaments i les confrontacions estèrils. A casa, en sabem tant!

 -. Cal augmentar l’atenció als més dèbils. Els pobres del nostre cantó. Frenem tota mena de bullyin

-. No perdre la família per res del món! Perduda, la trobaràs a faltar quan més la necessitaràs. Costa pujar-la, però et farà costat. L’amor és el ciment de la seva fortalesa.

-. Estem plens d’escombraries, de descarts. Usar i tirar. Última llei: reparar, donar més vides a allò que tenim... les tres R: virtut social

-. Quan guanyar és perdre i quan perdre és guanyar?

-. El pessimisme és tòxic.

-. La millor ètica és la basada en la gratuïtat. Re-conèxer és tornar a conèixer. L’altre tenir-lo com nou, no massa vist ni classificat. Això ens renovarà a nosaltres també.

-. Cal rebutjar les pors. Moltes vegades són irracion

-. Construir ponts (Francesc, pontífex), estar a la defensiva ens empresona. No hi ha presó més enervant que l’egocentrisme. Sóc carceller i presoner  la vegad

-. Cal veure quines arrels tinc en els valors. Hi ha proporció entre arrel i volada

-. La pau ve dels pacificadors. L’evangeli els té per benaurats.

-. Quin és el meu proïsme? Aquell al qual jo m’apropo. Donar presència. Bes i abraçada. Això és el que el papa vol dir quan parla d’amistat social.

-. A mascareta descoberta, bombollejant: començar per casa, pels “teus”. Jo els sóc “seu”.

-. Amb propòsit més que amb “propòsits”. Un és pal de pallers, els altres volen com ocells que fugen. Són moltes vegades des-propòsits. A començ d’any, ai, res de res.

-. La saviesa és parca de i en paraules. Toca airosament de peus a terra, puntejant, però. Qui en té que m’ho expliqui... Els senzills hi tenen la mà trencada. Saben i retenen...

-. M’agrada, no m’agrada. Tecleig impulsiu. Passa, que no t’he vist, i “a otra cosa mariposa”. Les coses, les persones demanen més atenció, que ve d’atendre, estar per...

-. No multicopiat, sinó l’original. Estem en el món del succedani. Res val, tot val.

-. Ser com-passius. Compartir passió. Em-patia.  Mirar des de dins de l’altre. Gens fàcil. Ens falta escoltar, mirar, admirar, “mirar i no tocar”: respecte, crear ambient.

 -. La veritat es cerca, no es té. El camí és el diàleg en mi mateix i /o en els altres.

 -. Llegeix: tot és llibre: la natura, l’altre, tu mateix, l’Altre. Llegir és traduir: no trair el sentit i dir-t’ho entenedorament.

-. Indici de maduresa saber dubtar.

-. Hi ha ignoràncies que són culpables. Cal anar pel món “amb papers”.

-. Som ciutadans, amb drets i deures de convivència. Cal ser-hi i a totes.

-. Quan convé seguem cadenes. Us sona? Quines? N’hi ha de moltes menes

-. Estar de fugida o bé de tornada. Tornar, no savent’ho ja tot, sinó per veure-ho millor, com nou.

-. No hi ha res d’humà que em sigui aliè

.- Estimar la vida, tota vida. La joia de viure: encomana-la, promou germanor.

.- Paraules conclusives de Francesc: “Invito a l’esperança. L’esperança és audaç. Sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats  i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna. Caminem en esperança”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge quart de quaresma, 14 de març del 2021.  Sabadell