Homilia del diumenge 16/07/2023

                                   LA  TERRA  I  LA  LLAVOR

                                               Aquest diumenge, portats per la centralitat que hi cobra la paràbola del Sembrador i en coincidència amb el II Festival de la Consciència que se celebra a Barcelona i que promou tot un seguit d’activitats i de ponències que seria bo que no us passessin per alt, bé en la premsa -que dirà ben poc, no faltava més en el nostre món (la Cultura de la Gran Buidor –Milan Kundera, mort aquests dies)- bé a  internet els que en sou oberts i seguidors. Segur que en “l’inclusiu “Què Fem” no en dirà ni gota, amb festivals d’una altra mena, tot sigui dit! Aquest diumenge voldria fer esment d’un llibre coordinat per Armand Puig i Tàrreg que n’ha fet la publicació. És el resultat d’una sèrie –seriosa!- de treballs sobre l’Església que peregrina a Catalunya. que som tu i jo i nosaltres, en el món de principis del nou mil·lenni, tal com el descriuen els pro-homs (dones i homes) culturals, “pertanyents aleshores a una generació intermèdia, compromesos, des de la reflexió i la praxi, en la vida de la nostra Església. Dirà Mn Puig: “El punt de partença era una convicció de base: l’Església és ferment d’unió en un món sovint fragmentat i dividit, perquè és portadora d’enormes energies de pau i d’unitat, que brollen de l’entranya mateixa de l’Evangeli de Jesús.  Aquestes energies no es poden malbaratar en contraposicions estèrils i protagonismes sense sentit. Hi ha una manera evangèlica de ser en el món que va més enllà de l’agressivitat i la tristesa que tantes vegades el domina. L’Església que peregrina a Catalunya necessita sumar, no restar, afegir i no excloure, la comprensió i no la contraposició, l’afecte i no la desconfiança, sempre al servei de la veritat de l’evangeli. Paraules importants com amor o reconciliació han de tenir un contingut i una expressió reals en la manera habitual de ser i de fer de la nostra Església. Per això, aquest llibre vol superar un cert cansament provocat per posicionaments durs i inflexibles i alhora per les lamentacions circulars que neguen qualsevol futur. El gran repte que tenim i ens esperona és: una comunicació nova i coratjosa, desinhibida i atenta a les persones, recolzada en la força que ve de dalt i viscuda en el dinamisme sagramental i la pregària insistent. El títol fa referència a la societat catalana, postmoderna i plural: és la terra, i l‘evangeli de Jesús és la llavor que l’ha de fecundar. Tot a inspiració de la paràbola evangèlica del Sembrador. Hi ha un rerefons volgut i fet evident de les traces del Concili Tarraconense del 1995: la terra: “la societat catalana, tal com és (més enllà del que voldríem que fos), i l’evangeli net i clar, tal com sorgí de Jesús i ha estat viscut per no pocs cristians en el decurs de la història (més enllà de les limitacions i de les febleses personals i eclesials)

                                               Mireu, tenim dues propostes que  s’encavallen: el Tarraconense i aquest llibre coral i que segurament són rèpliques l’un de l’altre. Seria bo ser més seriosos en els plantejaments que anem fent sovint un darrere altre. I  dues consideracions em venen a la ment: si sabem fer diagnosis i conseqüentment les propostes, cal fer una revisió del que hem aconseguit, si és que realment en ho havíem proposat, cosa un xic dubtosa, com  ens ho assevera l’experiència pròpia i en petites empreses (digues-ne comunitats, grups, comunitats de base, institucions pastorals, etc.). Caldria ser més efectius en les “coses de Déu” i no deixar-les a discreció que tendeix a punt zero, pels principis de minimalismes, ho dic per mi, no vull jutjar ningú, però hem de ser conscients dels nostres mals, ja apuntats més amunt. Si no hi ha compromisos concrets que suposin posar en actitud proactiva els desitjos no desitjats!, que no passen moltes vegades de fer volar coloms i de no voler aixecar els nivells de vida espirituals. Els minimalismes ens defrauden, els primers a nosaltres mateixos. Com podríem donar més categoria d’impuls als nostres ser i fer de cristians. Ens hem d’animar en petits grups, a iniciativa laïcal per veure que ens movem i removem i renovem. Jo prenc la responsabilitat de crear un(s) grup(s) a la parròquia o bé a alguna institució educativo-pastoral per endegar una lectura de capítol per capítol de les aportacions que es fan article per article i veure com els suggeriments els fem planar a concrecions a curt i mitjà termini per fer més il·lustrades les coordenades del nostre viure personal i/o de petit grup.  Perquè no plantejar-s’ho per parella o parelles afins?

                                               Les mateixes inspiracions litúrgiques ens posen a to en la possibilitat de prendre consciència de que si no avui, quan? “Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n”. Com lliga amb el tema de prendre consciència que dèiem al principi. La Col·lecta sempre entranya lliçons que cal advertir, prendre’n consciència:  “Oh Déu, que feu veure als esgarriats (inconscients) la llum de la vostra veritat (la d’Ell i no la nostra!) perquè puguin trobar el bon camí (encertar a veure’ns amb possibilitats, congruències, a discernir); concediu als que es professen cristians de rebutjar (previ consideració i compromís) el que és contrari a aquest nom (destacar la gradualitat de considerar del tot al res, passant pels intermitjos que són els habituals de la majoria de nosaltres, que ens manca l’ardidesa, la parresia de jugar fort i sostingut) i de seguir el que li escau”. Ens en falta consciència viva: “Déu ens en guardi del ja en tinc prou, ja em sé la lliçó, ja soc bona persona, practico. Em falta escalfament, Senyor on em portaria arribar més a fons en el que és la fe, en qui sou Vós i qui soc jo? Fecundeu la terra amarant els seus solcs i beneïu els que hi germina. Coroneu l’anyada amb l’abundor que cau del cel, la fertilitat regalima de la vostra carrossa. Aclama joiós l’herbei de l’estepa, s’engalanen els turons. La llavor caigué en bona terra i donà fruit.

                                               Volia parlar de la consciència. Tenir-la és un festival. Per a mi exercitar-la ens porta a descobrir que és la consciència la que ens fa persona. La primera entrada en el diccionari diu així: “coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, condició, sensacions, operacions mentals, actes, etc”.        

                                               Hi ha moments en què s’han d’obrir els ulls; moments igual si no més importants en què hem de saber tancar-los i fer una immersió en la interioritat pròpia on farem les millors descobertes dels misteris que són les “coses” importants, la que més: Déu, el Déu i Pare de Jesús, i nostre per dignació. Entrar en nosaltres ens portarà a una visió de nosaltres mateixos amb la possibilitat de veure’ns amb els ulls de Jesús (“Ulls del Bon  Jesús, mireu-me...”)

                                               Hem de redescobrir les tècniques d’interiorització per descobrir (Eureka!) que hi ha tot un món a descobrir per arribar a ser millors nosaltres mateixos. L’Atenció ens fa “ser” nosaltres i descobrir el millor ser dels altres. Simone Weil deia que escoltar és pregar.      

P. Josep Mª Balcells.

 Diumenge XVè. 16 juliol 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 09/07/2023

                    CANSATS  I  AFEIXUGATS:  VENIU  A  MI

                                               Fa de bon sentir aquestes paraules de sol·licitud i d’encoratjament, perquè certament avui en dia anem de fatic en fatic, afeixugats com anem. Una cosa és cansats de treballar i tota una altra de la viure en aquest món de “castell de focs, de vana pirotècnia”, d’anar desbordats havent perdut el sentit dels límits, propis i aliens! Tot va “a cent per hora” que dèiem abans per ponderar com d’accelerats ja anàvem aleshores... Què direm d’avui que tot és supersònic, d’un “immediatisme” que no permet pensar abans de fer... I amb els frens descompensats, la patacada és inevitable. Vivim en un món desequilibrat!, Santa paraula, exacta per de més! Sí, sí, hem perdut el sentit de l’equilibri! Ja em perdoneu el “tic”! Ja ens ho deien els clàssics, quan encara tenien la connotació de clàssics, que volia dir que eren vàlids per a tot moment. Ai, Nuccio Ordine, per què te’n vas anar, quan més necessitat teníem de tu i dels humanistes de sempre! Deien, doncs, els clàssics: “Ne quid nimis”, val a dir: no sigueu excessius en res! Que val tant com veure-les venir amb temps per davant i poder-les ponderar i donar-les-hi pas i franquícia, si és del cas; o si no, tranquils, i a  esperar la bona! La polifonia, els harmònics i sense estridors, on paren? avui tot va de decibels desfermats! Digueu-me endarrerit, vivint fora temps, tot el que vulgueu! Aquests són temps d’eufòria, en Majúscula o bé en negreta. Agafo el diccionari i permeteu-me començar per la segona entrada on hi llegim: “manifestació exagerada de joia, de satisfacció i d’alegria”. Ben a l’inrevés de la primera entrada: “sensació de benestar de qui està perfectament bo”. Anem també complementàriament als sinònims: benestar, salut, ufana, satisfacció. S’ha quedat només amb la primera accepció; i posa com a antònims: depressió, prostració, marriment, prostració. Després d’un excés...

                                               Ens hem oblidat que estem “programats” gairebé des del naixement. I de seguida, mòbil en mà, per no perdre temps, anar deixant-nos inocular per les argúcies del “Trust SA”. SA vol dir que no sabem qui són, perquè no volen donar la cara; perquè de saber-ho “saltaríem del tren”, Potser vàrem llegir massa d’hora El Mon Feliç d’Aldous Huxley i aleshores ens van passar per alt moltes aparents minúcies i faríem bé de tornar-lo a llegir “ara que tenim més de vint anys” i potser trobaríem algunes concordàncies amb el mon d’avui. “Panem et circenses”. I les pastilletes euforitzants per poder tornar el dilluns a la feina, com de persones de bé. No té pèrdua! Els clàssics, altra vegada!, rellegits obren nous horitzons!

                                               Fem, sisplau, un “reset” Aquesta és una homilia, així m’ho he proposat des d’un bon principi, encara que no ho sembli. Aturem-nos en l’evangeli d’avui que ens posarà en un ambient calmat i promptes a entendre’l, a viure’l, perquè en dirà de bones!  Comencem per dir que és una pregària de Jesús, que Ell volgué externalitzar-la, perquè  sapiguem com pregava Jesús: L’expressió PARE surt cinc vegades!  Com lliga el coneixement del Pare a través del coneixement que anem fent del Fill; també el Fill es  vol revelar Ell mateix, a condició de que siguem senzills. Ja els  ha canonitzat de bon principi! Ells saben de Déu més que tots els saberuts i entesos. De Déu en sabem, poc a poc, a mesura que prenem consciència que Déu és el tot ALTRE. Déu és diferent, no assimilable a res d’humà. Sort tenim que Jesús és la Transparència de Déu (com deia Mn. Terrats) , mirall on podem sotjar, que vol dir: observar amatents al que pot esdevenir-se. Déu és tot un secret esdeveniment. Si no  ho és, vol dir que encara no s’ha revelat. Revelar vol dir en primera instància que has de sentir que hi és. Pressentir, verb emparentat amb presència. La fem nostra aquesta presència (ens mirem i estem tan bé, només mirant-nos; ai, estan tancades avui les portes de l’església o no sabem si n’hi ha alguna d’oberta...)  Per què Taizé enlluerna cert jovent? Deixa’t amarar per cants que encalmen l’esperit, quan l’Esperit fa en nosaltres de les seves... Pau ens dirà: “Germans, nosaltres tenim un deute en l’Esperit. Endevinem quin o quins? Posem-nos a l’escolta, tranquils, segur que anirem poc a poc a fons i  els veurem, perquè ens habita i ho diu tres vegades. Agafeu el salm 144 tot ell reblert de Déu en el qual, com Jesús diu només començar l’evangeli d’avui: Ell: “Us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra... Nosaltres: “Us exalçaré, Déu meu i Rei meu... A mig salm sabrem, bo i reconeixent-ho: “l Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. Ho remata tot amb aquestes paraules que jo me les estimo de veritat: “Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor. El salm l’hauríem d’haver resat abans d’anar a Missa: Sempre s’adiu amb la primera lectura: “Adreçarà a tots els pobles paraules de pau”. L’aclamació no farà més que recentrar-nos en el començament: “Us enaltim, Pare, perquè heu revelat als senzills els secrets, els misteris del Regne.

                                               Anem a la darrera proposta que ens fa Jesús: “Veniu a Mi”, atansem-nos amb el cor d’amic a l’Amic. Tantes coses d’avui em cansen, sembla que jo sigui d’un altre temps. No tornaria per res als temps bojos que veig. Per tot festivals a mansalva per distreure el personal, tot una bellugadissa, sorolls estridents, llambregades de llums que enlluernen i que no t’aquieten. Voleu dir que tot això és un viure o un desviure? Senyor, estic cansat i afeixugat, certament! De totes totes necessitem Algú que ens faci re/posar, que deu voler dir: tornar a posar les coses en ordre i concert. Com penso en aquest jovent que no sap on i com reposar. Tot està damunt davall. Ja ho deia un clàssic: “Ens falten deu minuts de parar, de respirar a fons, de trobar Algú que ens ensenyi el sentit ple i ric del viure”. (Pascal, et sona? Un clàssic!). Com m’agrada llegir llibres que et diuen i que et fan pensar, ai!

                                               Qui ens crida? És Jesús que ens fa una proposta de les millors que podríem sentir! Veniu, atanseu-vos, fem una posada reposada d’amics. Fem silenci, fem presència, fem proximitat, mirem-nos amb ulls batents. No diguem res de moment, fins que ens vingui una paraula d’amistat. Què bé que ens hi trobem. Jesús ens fa una proposta: “Feu-vos deixebles meus”. “Jo soc el camí, la veritat i la vida”. Accepteu el meu jou. Quin? Ja el descobriràs amb la companyia que ens farem. “Jo soc benèvol i humil de cor”. Quin mestre que ensenya convivint amb Ell! Som Mestre i Deixeble que aprèn mirant-lo: el missatge és el Missatger. El meu jou és suau, perquè el portem tots dos a la vegada. Justament en dieu jou, va de dos: és suau i lleugera la càrrega que portem entre tots dos. El repòs que tant desitjàveu en anar junts, tot fent camí. S’equivocava el poeta Machado: “se hace  camino al andar”. És millor el nostre Mestre-Poeta: junts fem camí. “Quan trobo les petjades, he trobat el camí”. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XIV de durant l’any, 7 de juliol del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 02/07/2023

                              SI  ALGÚ  VOL  VENIR  AMB  MI

                                               Amb l’evangeli d’aquest diumenge posem final a tot el capítol 10 de Mateu que bé podria anomenar-se com la proclama de tots els cridats a ser evangelitzadors, que és pròpiament el programa de tots i cadascun dels deixebles de Jesús que compartiran i perpetuaran la missió de ser portadors de la Bona Nova del Regne, ja iniciat i viscut en “primeres”, i que en un crescendo ens conduirà a la plena possessió, quan finalment serem nosaltres els qui -en definitiva- serem “posseïts” per Ell, vertader final en les estances glorioses del Pare. Notem que posa aquest discret: “si algú vol venir...”, perquè la nostra relació amb Jesús i per tant amb Déu posa com a premissa la llibertat en l’opció per Déu. No té Jesús, amb tot, deixebles de “primera” i després tots els altres. Tots som cridats a viure en un bany, ben amarats, d’evangeli, perquè mai un acaba d’entendre fins on porta la crida, perquè és un autèntic procés en què com més el vivim, més se’ns obren nous horitzons de vida, més rica i plena. Massa que hem viscut com a persones que havíem de rebre tota una doctrina només com a receptors-oients. No és segueix el Mestre asseguts a uns bancs d’escola i aprenent memoritzades uns regles de vida i de relació; com si amb això ja fóssim els deixebles que “aprovàvem”(!) i passàvem de curs. La catequesi integral, avui suposa una creixença en un estil de viure i de veure la realitat de la vida. La catequesi encara és més vàlida per a tota persona que ha posat en Jesús un viure d’amistat i de consonància d’afectes; en definitiva, en un procés d’enamorament (sic!) i de poder fer “sinodalment” un camí obert a tantes experiències que “prendran” progressivament el sentit i el gust de compartir una manera de viure i de conviure que no té aturador i que porta a un nivell de complaença, de bon i millor grat, i que desemboca en un néixer-renéixer en Déu d’una forma inefable i inexplicable, fora del què podem pensar i desitjar... Seguir Jesús, vol dir estar amb Ell, compartir el viatge de la vida, tenir-lo com a company, estar en totes les incidències, tenir moments de gran intimitat, de mirar-nos fit a fit, de compartir somnis, de passar destrets i d’embadalir-nos admirant una albada policroma, de veure junts els estels i compartir silencis... La moral evangèlica és creativa i enaltidora, si es viu amb l’entusiasme a flor d’ànima. És un atansament als “tots” de l’amor a Déu!

                                               Ja vàrem començar fa dos diumenges i el començament no podia ser més gloriós. Recordeu. Jesús es queda contemplant unes multituds desnortades i “deixades” sense ningú que les hi allargui la mà..., Jesús les veu i les sent des d’una compassió tan pregona i lacerant... Amb una expressió que surt de les pregoneses de la història del seu poble: les veu “malmenades i abatudes com ovelles sense pastor”. Una imatge ben típica de la història del seu poble Israel que ara fa seva, davant de la seva mirada feta sentiment profund. Recordeu que en altres moments parlarà d’Ell com del Bon Pastor; d’aquell que coneix cada ovella pel seu nom i que les guiarà amb expertesa de bon pastor. També podem al·ludir al salm 22 que l’hem salmodiat tantes vegades: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res!” Diumenge passat traslladàvem als nostres dies la imperiosa necessitat de portar el lenitiu de la nostra compassió a tall de testimonis. Jesús fia la seva presència a la nostra i nosaltres la fiem resoludament a la seva. I això d’una manera altament provocadora. Llegim, en efecte, “qui estima al pare o la mare més que a Mi; qui estima els fills o les filles més que a Mi...” Per què he dit que són expressions “provocadores?”. Si les llegim literalment no deixen d’inquietar-nos! Tot amb tot, cal saber llegir dins d’un context dels llibres bíblics i sabrem que aquestes requisitòries més o menys presents en els profetes volen posar en relleu que ens hi va -com qui diu- el tot per tot, en el seguici de Jesús. A part que bé podem estimar els nostres amb estimacions fortes i decidides, sense que això sigui incompatible amb estimar Déu amb els requisits dels “tots”: cor, ànima, forces,...  També hi queda inclosa l’estimació de la pròpia vida. Sant Pau de qui hem seguit  durant aquests tres diumenges ens reafirma en la idea de ser sepultats en la mort de Jesús i en la seva resurrecció i que això ens ha de portar a viure de ple en una nova vida. “Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que fa al pecat , però viviu per a Déu en Jesucrist

                                               Tot plegat ens ha de portar a fer ben nostra la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós ens heu convertit en fills de la llum per la gràcia de l’adopció; no permeteu que ens envoltin les tenebres i l’error, ans manteniu-nos sempre en l’esplendor de la veritat”. I quin és l’esplendor de la veritat? Ho recollim de l’aclamació: “Vosaltres sou un Poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada: proclameu la lloança d’aquell que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable”.

                                               Estem en un context molt esclaridor: Cal “prendre la pròpia creu i que m’acompanyi”; “cal també perdre la pròpia vida per causa meva”. Són exigències del seguiment de Jesús. No ens espantem que això ho podrem viure si hi ha un creixement pausat, sense demores i ja ens seran possibles aquestes renúncies que ara, de bones a primeres, ens podrien portar a deixar de seguir Jesús. S’anirà obrint poc a poc horitzons de lliurament personal, en la mesura en què anem fent passos amb Jesús. Què poc que sabem de les coses de Déu i de Jesucrist! Cal estar esperançats, també els deixebles primers, més tard convertits en apòstols, varen anant obrint-se, i el tracte íntim, convivencial d’una llarga temporada amb el Mestre, al final “entengueren”.

                                               Cal fer un fort esment en l’últim paràgraf de l’evangeli d’avui, on tot ve sintetitzat en l’actitud més evangèlica de totes: “qui us acull a vosaltres, m’acull a Mi, i qui m’acull a Mi, acull el qui m’ha enviat”. Aquesta mesura garantida per als qui són acollits, també és aplicable als que saben acollir.

                                               Així es posa punt i final a aquest capítol 10 de Mateu en el que ens hem de sentir cridats a evangelitzar els altres. “Aneu” per tot el món, sobretot en el nostre propi món, en la realitat del nostre viure i conviure, on nosaltres som compromissaris d’una missió que ens hauria d’afectar de ple en els contextos on hem de testimoniar que Déu ens vol com a companys d’una campanya d’una nova evangelització, volguda, propiciada pel papa Francesc. Ell mateix ens estimula i son seves aquestes paraules que jo extrec de “La Joia de l’Evangeli”: “L’activitat missionera representa encara avui dia el major desafiament per a l’Església i la sortida missionera és el paradigma de tota obra de l’Església”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIII, 2 de juliol 2023 Sabadell

Homilia del diumenge 25 de juny del 2023

                    VOSALTRES  TAMBÉ  SEREU  ELS  MEUS  TESTIMONIS

                                               Un dels criteris que va establir el Vaticà II per la reforma de la litúrgia fou el d’afavorir el que se’n diu la lectura contínua en els textos que es llegeixen en l’Eucaristia en dies successius, de forma que es pogués abastar en els seus contextos immediats una certa continuïtat per enfortir el sentit amb una visió més penetrant i, en conseqüència, més aprofundida. Això passa en la litúrgia d’aquest diumenge, tant en la lectura de la carta als romans (cap.5é) com sobretot amb la lectura de l’evangeli (el capítol 10, ja encetat diumenge passat i que serà central avui i seguirà el diumenge vinent) Recordem que diumenge passat llegíem com Jesús constituïa els dotze apòstols i els enviava a evangelitzar. Avui veurem com Jesús els adverteix que l’evangelització comportà persecucions, de forma similar a les que Jesús va sofrir; i els invita a tenir un ferma confiança, dient-los gràficament que no els ha de succeir res, perquè Déu els té en custòdia com en té dels ocells i us té comptats un a un àdhuc tots els cabells. Tot amb tot, hauran de demostrar valentia en el seu reconeixement.

                                               Com acostumem a dir que el verset de l’aclamació dóna sentit ple a l’evangeli que el precedeix, avui tenim aquesta cita, trobo que encertadíssima: “L’Esperit de la veritat donarà testimoni de Mi, diu el Senyor, i vosaltres també en donareu testimoni”. Mireu que aquest verset ve del capítol 15 de Joan, on es diu que hi ha una relació tan íntima entre Jesús i els deixebles com la que hi ha entre el cep i les sarments. Seran enviats a donat fruit i -seguint la comparació- el Pare podarà les sarments perquè donin fruit més abundós. I enviats a fruitar no se’ns estalviaran, com a Ell, les persecucions, però això serà motiu de ser testimonis. Acaba el capítol 15 amb la cita de l’aclamació: Testimonia l’Esperit i també nosaltres! D’aquest tenor hem de llegir l’evangeli d’avui: Serem odiats i perseguits, però serà motiu de donar testimoni del Mestre. De fet, el cristià avui i sempre ha de estar disposat a donar testimoni verbal i sobretot en l’estil de vida. Això és el què ens demana l’evangeli d’avui circumstanciat en el nostre món. Parlàvem diumenge passat de l’actitud compassiva de Jesús en veure tantes persones malmenades, oblidades, caigudes en la indiferència pastoral. No saben ni des d’un punt de vista cultural qui fou Jesús ni què significa ser cristià. Avui els vertaders cristians han de saber portar la condició existencial com autèntics deixebles en actiu, amb la manera inusual d’irradiar tot el què suposa ser cristià. Ja han passat els temps en què érem només deixebles, havent après tot un conjunt de conceptes i de sabers i que només implicaven la persona en la seva intimitat... Avui -tot en nosaltres- hauria de tenir aquesta connotació de ser, sentir-nos i d’expressar-nos com a cristians. La denominació de ser testimonis és prou completa i entenedora per a propis i estranys. Hem de proclamar la nostra condició, en fets sobretot, i també si s’escau en proclamacions verbals de ser testimonis. Acreditadors, Persones que han vist, sentit, que eren presents en fets i que asseveren situacions, fets i persones. En surten fiadors, que certifiquen i declaren una manera de ser i de fer. Portem en nosaltres una manera, una identitat. No som muts, només audibles en la pròpia intimitat. Som “testificants” actius. Avui ser, només és possible, si ho manifestem sense petició prèvia, sinó per convicció. Afirmem i firmem. Ja no és vàlid passar desapercebuts. Cal fer professió discretament però incoerciblement. Som i se’ns ha de notar, per necessitat identitària. Avui davant de tant de mutisme ambiental cal declarar obertament el què som. Això ens ha de portar a viure el què som, amb ganes de transparència, de dir, de cantar-ho! Avui no podem ser cristians “de tapadillo”. Avui o som de veritat i a totes o no serem, o ja no ho som, ai! sense havent-ne pres consciència!

                                               Acabàvem diumenge passat introduint-nos en la necessitat de ser evangelitzadors i ho fèiem amb el primer paràgraf del document del papa Francesc: La Joia de l’evangeli, dèiem: “La Joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui troben amb Jesús (trobament personal amb Jesucrist o almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans). Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la Joia”.

                                               Si no l’hem llegit aquest document programàtic del nostre benamat papa Francesc, hauríem de fer el ferm propòsit de començar-lo a llegir, per tal d’identificar-nos-hi com a condicionant per poder dir-nos de veritat cristians del segle XXI. Si no sou lectors habituals, podríeu començar pel capítol darrer que porta per títol Evangelitzadors amb Esperit. “Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la Pentecosta, l’Esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva llengua. L’Esperit Sant, a més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar buida i l’anunci finalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”.

“Quan es diu que una cosa té “esperit”, això sol indicar uns mòbils interiors que impulsen, motiven, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i comunitària. Una evangelització amb esperit és molt diferent d’un conjunt de tasques viscudes com una obligació feixuga que simplement es tolera, o se suporta com quelcom que contradiu les pròpies inclinacions i desigs. Com voldria trobar paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!, però sé que cap motivació no serà suficient si no crema en els cors el foc de l’Esperit”. “En definitiva, una evangelització amb Esperit és una evangelització amb Esperit Sant, ja que Ell és l’ànima de l’Església evangelitzadora”. “Invoco una vegada més l’Esperit Sant, li demano que vingui a renovar, a sacsejar, a impulsar l’Església en audaç sortida fora d’ella mateixa per tal d’evangelitzar tots els pobles”. “Sempre fa falta conrear un espai interior que atorgui sentit cristià al compromís i a l’activitat. Sense moments entretinguts d’adoració, de trobament orant amb la Paraula, de diàleg sincer amb el Senyor, les tasques fàcilment es buiden de sentit, ens afeblim pel cansament i les dificultats i el fervor s’apaga. L’Església necessita el pulmó de la pregària”.  Deixem-ho aquí.... Sigueu beneïts, beneïu evangelitzant!        

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XII durant l’any, 25, juny del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 14/05/2023

                                           NO  US  DEIXARÉ  ORFES

                                               “Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la Veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Noteu que l’Esperit  és anomenat un altre Defensor, al·ludint clarament al que és anomenat en els Fets dels Apòstols com l’Esperit de Jesús. L’Esperit que guiava el Mestre en les seves missions evangelitzadores, com ho recalquen els sinòptics, però encara més intensivament en l’evangeli de Joan, on pren una destacada connotació de tal forma que Jesús era inhabitat profundament per l’Esperit Sant. Ja en la predicació en la sinagoga de Natzaret, havent llegit aquest passatge d’Isaïes: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu perquè Ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn a la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor”(Is 61, 1-2), els digué palesament: “Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar”. Ja a les darreries de la seva vida i missió, en l’acomiadament en prometre’ls que els enviaria l’Esperit, sempre l’anomena en connexió amb la seva mateixa predicació:  Així en: Jo 16, 12-14: “Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega pesada. Quan vingui l’Esperit de la Veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi”.

                                               Les primeres comunitats apostòliques que visqueren en esplet l’efusió de la Pentecosta vivien enardides per la presència i acció pròpies de l’Esperit Sant. Seria molt adequat, com a preparació de la Festa de la Pentecosta, que meditéssim d’entre els capítols del 13 fins al 17 (inclòs), les últimes indicacions del seu magisteri, ara amicals i íntims, on en un context vivíssim de comiat, els anunciaria no solament la vinguda de l’Esperit Sant, sinó que Aquest referendaria els ensenyaments seus i els portaria a més pregonesa d’enteniment i comprensió i els faria vibrar amb una acció evangelitzadora cada vegada més íntima; i  els donaria les coordenades d’una espiritualitat profundament evangèlica com es pot veure en els relats de com vivien les primeres comunitats apostòliques, que per les mocions pròpies de l’Esperit esdevindrien paradigmes de les nostres, ai, tant de bo! Una vegada més us invito a rellegir-les i sentir l’efluvi de l’Esperit com a motor del vostre viure com a deixebles i creients en l’Esperit de Jesús. Complementaria la lectura de Joan, la dels Fets dels Apòstols, subratllant, d’ací d’allà, les característiques d’aquelles comunitats augurals de l’Església “en marxa”, com ens ho demana avui el papa Francesc. Pau que sentia vivament la predicació de Jesús ens deixava constància de com havia aprofundit en el misteri de Jesús, del què arribava a dir que Jesús era el tot de la seva vida, i que en comparació amb la vivència de Jesús ressuscitat tot ho reputava com a escombraries. Ell estava pres per l’amor de Jesús i en va fer de la seva vida una dedicació més que preferent, única. Fou l’Esperit Sant el seu gran introductor en la saviesa del misteri del Crist. Punt omega 

                                               En el Catecisme de l’Església Catòlica en l’apartat en què   discorre punt per punt pel Credo, en l’article “Crec en l’Esperit Sant” comença així: “Les coses de Déu ningú no les coneix sinó l’Esperit de Déu (I Cor 2, 11) El seu Esperit el revela i ens fa conèixer el Crist, el seu Verb, la seva Paraula viva. Aquell qui “ha parlat per boca dels profetes” ens fa sentir la Paraula del Pare. Però a Ell  no el sentim. Només el coneixem dintre el moviment on ens revela el Verb i en disposa a acollir-lo en la FE. L’Esperit de la Veritat que ens “descobreix” el Crist “no parla de per si mateix” (Jo 16, 13). Una ocultació així, pròpiament divina, explica  per què “el món no el pot rebre, perquè no el veu ni el coneix, mentre que els qui creuen en el Crist el coneixen, ja que habita en ells” (Jo 14, 17). Ja havia parlat de l’Esperit a Nicodem quan davant la  seva estupefacció en dir-li que s’havia de néixer de bell nou, li deia: “T’ho ben asseguro ningú no pot entrar en el Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De l’Esperit neix l’Esperit. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve i on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit”.

                                                La missió conjunta del Fill i de l’Esperit: Aquell que el Pare ha enviat als nostres cors, l’Esperit del seu Fill, és realment Déu. Consubstancial al Pare i al Fill, els és inseparable, tant en la vida íntima de la Trinitat com en el seu do d’amor pel món.  Quan el Pare envia el seu Verb, envia també el seu Alè; missió conjunta en què el Fill i l’Esperit Sant són distints i inseparables. Sí, és el Crist el qui apareix, Ell que és imatge visible del Déu invisible, però és l’Esperit Sant el qui el revela. Jesús és el Crist. “l’ungit”, perquè la seva unció i tot el que esdevé a partir de l’Encarnació deriva d’aquesta plenitud. En fi, quan el Crist és glorificat, pot enviar l’Esperit des del Pare als qui creuen en Ell.  La missió conjunta es desenrotllarà des d’aleshores en els fills adoptats pel Pare en el Cos, el del seu Fill: la missió de l’Esperit d’adopció serà d’unir-los  al Crist i fer-los viure en Ell”. Conressucitats en primícies!

                                               “Els trets de la fesomia del Messies esperat els llegim en el profeta Isaïes (11, 1-2): “Sortirà un tany de la soca de Jesè, brotarà un plançó de les seves arrels. L’Esperit del Senyor reposarà sobre d’Ell: l’esperit de saviesa i d’intel·ligència, l’esperit de consell i de força. l’esperit de ciència i de temor de Déu”.

                                               Aquests seran tanmateix els dons que l’Esperit ens infondrà ja des del baptisme i que ja més madurats en la fe es manifestaran en la nostra vida evangèlica, per poc que ens deixem portar per les alenades de l’Esperit; tots ells aniran configurant la nostra condició de fills i participants de la naturalesa divina. Ai, si en fóssim conscients i si ens deixéssim portar per les alenades de l’Esperit.  Tots ells, si fóssim dòcils a llegir aprofundidament tot el Nou Testament, que és on podem pouar l’espiritualitat evangèlica i que, si el deixéssim “fer”, faria una florida i maduració dels “fruits de l’Esperit Sant”. És a dir: amor. goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Ai, si ens deixéssim “posseir” per l’Esperit!

                                               Per als més ardits, els que diàriament llegeixen els textos de “La Missa de cada dia” i situen les lectures en el mateix text de la Bíblia, referenciant els lligams textuals de l’abans i del següent, jo els consideraré deixebles de Crist i de l’Esperit Sant com de primera. Reprendre l’ambient pentecostal dels primers cristians i de les seves comunitats és avui una garantia de la millor autenticitat evangèlica.                          

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de Pasqua, 14 de maig del 2023.   Sabadell

Homilia del diumenge 07/05/2023

                          PRIMERES  COMUNITATS  DE  DEIXEBLES

                                               “Vosaltres com pedres vives deixeu que Déu 

faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist que és la pedra angular que cobrirà i coronarà l’edifici espiritual, d’acord amb les afirmacions que Jesús feu a la samaritana: ni Garizim ni Jerusalem, sinó al cor dels autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat”. “Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és Esperit. Per això els qui l’adoren  han de fer-ho en Esperit i en veritat”. Hi ha una substitució de lloc i de sentit. No som persones en singularitat, sinó en grups que compartiran fe i vida, formant una comunitat que té en comú i en diàleg permanent, desigs, propòsit i destí. Aixequem paret eclesial.

                                               En efecte, se’ns diu que “som un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu; tot això perquè proclamem la lloança d’aquell que ens ha cridat a la seva llum admirable”. Ho acabem de llegir en la Primera carta de Pere. Això ho hauríem de llegir no com formant un inabastable nombre de creients, sinó viscut i contrastat en grups reduïts, que comparteixen la Fe, formant un ròdol on ens veiem les cares i on hem volgut posar llevat d’evangeli en la nostra vida compartida. Precisament és el que ens costa més a les generacions, les que quedem d’un tractament de l’expressió de la nostra fe d’una manera mínimament personalitzada, formalitzada, com si la referència a Déu sigui només d’un tu a tu, en solipsisme, sense a penes socialitzadament. Cal refer el que fou la gran riquesa de molts creients temps enllà que formaven part de grups: equips de matrimonis, escola de pares, grups de revisió de vida, grups de catequesi d’adults, grups d’Acció  Catòlica, comunitats de base, i un llarg etcètera d’altres temps. Ho hem constatat per pròpia experiència: una fe que no s’hagi dialogat, contrastat amb altres experiències, és una fe dèbil, tancada, feta de formulismes. Hem de tornar a implementar aquells grups que posaven ales de tensió positiva a la fe, en confrontació amb altres maneres de veure i de viure-la a nivell de quotidianitat. Una fe que no sigui circumstanciada amb altres “fes” que les sentim al cor i als ulls en lluïssor feliç, s’anirà esmorteint i acabarà que es tornarà in-significant, sal desalada. I quina pèrdua la fe que no sigui viscuda en comú!

                                               Anem a les constatacions pragmàtiques que ens ofereixen la narració dels Fets dels Apòstols. En elles hi trobarem com vivien les primeres comunitats emportades per la vivència propera, joiosa i amarada de la Resurrecció: “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’esperit Sant”. “La Paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molt sacerdots acceptaven la Fe. Anava augmentant el nombre dels creients. Quan va arribar la diada de la Pentecosta, es trobaven reunits tots junts. Tots eren constants a escoltar l’ensenyament del apòstols i a viure  en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. Tenien un sol cor i  una sola ànima i cap d’ells considerava  com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la Resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia de Déu actuava en ells. Ningú entre ells no vivia en la indigència. Se’ls distribuïa els béns posats en comú segons les necessitats de cadascú. Per mitjà dels apòstols es feien molts senyals i prodigis entre el poble. Els apòstols deien: no estaria bé que nosaltres deixéssim la pregària i el servei de la Paraula, trieu entre vosaltres homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem la tasca de subvenir als necessitats. Eren els diaques (d’aquí diaconia) que servien els pobres. He anat confegint tota una sèrie de característiques dels deixebles de “primera hora”. S’ha dit que potser era una narració un xic utòpica, generalitzant excessivament; amb tot jo estic segur que molt del narrat devia ser una bona, excel·lent realitat, en la qual faríem bé d’atansar els nostres afanys d’evangeli i de “discipulat” en la manera més viva i encomanadissa. Som també ressuscitats nosaltres ara i aquí. Visquem-la i irradiem-la! Això és la Pasqua permanent, flama viva: Ciri Pasqual!

                                               En mala hora hi va haver en el nostre cristianisme hispà un rompiment, un desfer els grups quan començaven a prendre consciència de que la nostra fe té unes connotacions socials indefugibles. Ho recordo bé: es va mal llegir la mentalització social com si fossin derivacions polítiques als anys setanta i vuitanta i ens van desertitzar els grups florents, en mala hora! I van convertir la nostra pràctica de la fe en uns pietismes desnerits i simplement solipsistes i hi va haver un cristianisme eixorc i sense vibracions de caire humà i diví i ens vàrem convertir en “massa” i en cristians empobrits i sense perspectives de creativitat i de construccions que ens omplissin del goig del vigor i de transcendència social, humana. Es van cercenar espiritualitats que donaven el goig de créixer i de capbussades en els àmbits de l’experiència de Déu i dels Germans! Esdevinguts formalitzats, més a prop del sentimentalisme, ai! Hem de tornar a un cristianisme viscut i conviscut. Això no serà possible sense tornar a “socialitzar” la nostra fe. Hem de tornar a aquells moments en que sovintejadament sortia un nou grup a fi de mantenir en comú projectes de qualitat evangèlica. La fe sense un jo-tu de referència, dit en veu alta, amb companys de ruta que ens sentin i vegin, difícilment podrà conservar la integritat i l’increment d’allò que en Crist és camí, veritat i vida. La vida en els grups, comunitats o similars ens donaven a llarga...: - L’apertura de les persones, aprendre a parlar,  a escoltar, a valorar les aportacions dels altres, aprendre a dialogar la fe obertament. - El fet de ser sistemàtics promouen el trobar-nos-hi bé, a gust amb els altres membres. - La paraula és curativa, si és compartida, és estimulant i motivadora. Té gruix. - Un aprèn a ser discret i a ser savi amb aportacions pensades. Es parla d’experiències - Ens ajudem els uns als altres, compartint pujades o baixades de tensió espiritual.- Un acaba essent autèntic company de camí: sinodalitat. I més, quanta amistat no creem! - El grup de per si dona estabilitat, si sabem ser puntuals i sabem compartir aportacions. - La veterania ens dona comoditat i ens fa ser més rics en donar i rebre. - Es  poden convertir les trobades amb plantejar problemàtica del moment i formar parers. - Ens permet tenir bones relacions amb les persones de la nostra edat o afinitats. - Veiem noves perspectives del nostre ser deixebles, avui i aquí. - Ens permet estudiar documents d’importància que no els coneixeríem si no fos per mor del grup. Som indocumentats. ¿Hem entrat en àmbits de cultura religiosa, a par d’altres aspectes de la nostra cultura general? ¿On tenim la Formació permanent de la fe? - Podríem fer-nos a nosaltres mateixos les homilies personalitzades i del moment, sense recórrer a coses prefabricades.      

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Pasqua, 7 de maig del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 30/04/2023

                        ANEU... I  FEU-LOS  DEIXEBLES  MEUS

                                               Llegim a les acaballes de l’evangeli de Mateu: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra.  Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar allò que us he manat. Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”.

                                               Avui festa del Bon Pastor, imatge que suscità figures i icones que, derivades de l’Evangeli, foren molt apreuades i repetides en els primers temps de les comunitats pasquals, precisament de nous deixebles de Jesús. Les entenien i les representaven sovint amb la figuració d’un jove que porta una ovella a les espatlles. Enmig de generacions on abundaven els pastors era fàcil carregar-les de simbolismes, més encara per composicions bucòliques i pastorals de clàssica cultura rural i ramadera. Avui aquesta imatge ha perdut la prestància simbòlica i hem de recórrer a noves imatges, no menys evangèliques. Ens la brinden la que diria que és la que el mateix Jesús va propiciar i la que millor la defineix. En efecte llegim a l’evangeli de Joan en el moment solemne del darrer sopar: “Vosaltres em dieu “Mestre” i Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc”. Tot el que donava de si la imatge de pastor ho té potenciat la que avui voldria proposar-vos com a molt entenedora, àdhuc més encara. La figura de  Mestre, d’aquell hipotètic mestre o professor –és una suposició- que ens ha quedat gravat al més pregon del cor, d’aquell que ens ensenyà els sentits de la vida, d’aquell que s’identificava de ple en les assignatures que ens obrien a la vida en les seves transcendències i que ens les feia viure per efecte d’osmosi ambiental, que avui prenen vigor i prestància i poden esdevenir model, paradigma, (“influencer”, si em permeteu en el sentit més noble d’aquesta imatge d’avui...). Haver tingut  un mestre, un veritable mestre és com tenir un tresor, vàlid de per vida! Record i veneració. Mestratge vivent...                                              Jesús es presentà al seu temps com a Mestre. De fet aplegà al seu entorn persones que van quedar encisades de la seva forma de dir, de fer i de ser. I el van seguir tant de prop que en varen compartir intimitats, on rebien nous ensenyaments, complementaris, aclarint significacions que quedaven velades als més amplis auditoris. Jesús fou un Mestre itinerant, vol dir que sempre actuava com a Mestre, més intensament amb el grup reduït que el seguia a sol i ombra. La seva predicació era una clara invitació a seguir-lo: “Si algú vol venir amb mi... i que em segueixi”. La visió que tenien de Jesús era d’un Mestre ben diferent dels així anomenats “mestres de la Llei”, repetidors de la literalitat de les Escriptures; Ell, en canvi, era creatiu, parlava amb autoritat, deia novetats de vida. La seva vida tota estava centrada a donar una nova imatge de Déu, més propera, més amiga i amorosa, plena de misericòrdia. Vivia el magisteri com a “missió” rebuda de Déu a qui anomenava Pare. El seu mestratge era obert contraculturalment a tota classe de persones; no mancaven dones que el seguien de prop, que les tenia obertes a capir-lo en profunditat: embadalides, oients en graus amorosos: Maria de Betània, Maria Magdalena, la samaritana, i tantes que l’escoltaven com a “l’únic necessari” i que també el seguien i li feien de suport i li resolien la “intendència”. No ens en sabríem apartar mai per mai de la seva figura enaltidora i del seu mestratge. Ell és el nostre Mestre, l’únic?

                                               Ara, ens prem la necessitat de fer una volada als nostres temps i de mirar què ens pot dir de nova et vetera (de nou i de vell i de sempre). Jo me l’imagino avui trobant-lo pels carrers i per les sinagogues-parròquies  de sempre, en petits grups, en intimitats volgudes i sostingudes. Jo el veig com a Mestre en Humanitats i en Divinitats en reunions i en aplecs i en grups, recessos, trobades personals, en aprofundiments de les seves narracions de sempre. Mestre en sentit propositiu, dient-nos coses que porten a il·luminacions als problemes d’avui. Fent-nos preguntes socràtiques, desvelant visions noves respecte a Déu i a nosaltres. Escrivint ara, com no ho feia amb els seus contemporanis, àdhuc utilitzant medis de comunicació de masses, poderosa, incisiva, reveladora. Em faig aquesta pregunta: ¿Què faria avui, com es donaria a conèixer, com reescriuria l’evangeli de sempre amb accents d’avui dia? Com intimaria amb uns deixebles fidels que el seguirien no sols com a oients, sinó vers seguidors, havent fet seva i pròpia la manera de ser i de fer d’Ell? Ens reproposaria les millors pàgines de l’evangeli. Entraria a debatre maneres de consuetud, insuflaria un aire de pujats valors. Ens portaria a redescobrir tants humanismes, valors i virtuts dels millors temps i de persones que les hauria revalorat dels oblits de les coses consistents de sempre. No diguem de les “divinitats”, ens les que excel·lia com ningú com Ell!

                                               Es presentaria com a impulsor de nous simbolismes, adaptats a la manera de fer i de dir alterosos i obriria dimensions de bellesa en conceptes i en persones a les que posaria com a referents. Seria el Mestre de Mestres que faria consonar valors molt propers als seus ensenyaments d’ahir, d’avui i de sempre. Seria  una veu plena de ressonàncies evangèliques. Parlaria com sempre al cor. Atendria els humils i humiliats. L’entendrien petits i més grans. S’atansaria als aturats, als desnonats, als immigrants, als pobres-pobres. Faria miracles amagats i només atesos en la privacitat més desitjosa i anònima. ¿Parlaria amb els poderosos i com ho faria, als polítics, als hedonistes, als aïrats, als venjadors, als autoreferenciats, closos a matar? No me l’imagino a la llinda dels afamats de poder, passió, diners, a fi de declarar-los que els seus desigs són vanitat, buidor, i fent-los declaracions de mires més altes.

                                               No vull ni puc pensar com acabaria aquest mestratge inesperat, seductor. ¿No passaria com va passar en vida de Jesús de Natzaret? Que cadascú posi el suposat final a la seva vida i missió. La meva idea era tan sols presentar-lo com a Mestre avui en les nostres coordenades d’ara i aquí. seguit del petit grup d’uns deixebles declarats i que estimarien poder ser i fer “escola” en i amb el Mestre de l’Evangeli, llegit amb ulls d’actualitat.  Només responent a la pregunta feta per Ell als seus deixebles i renovada ara: Qui soc Jo? Sense la necessitat d’escriure novament els dies últims com a Redemptor i Salvador. Comprenc que és una visió il·lusòria, perquè Mestre ho fou en vida, missatge i mort. També en Resurrecció i Glorificació com la revivim en aquests dies de Pasqua. Un Bon Pastor transmutat en Bon Mestre. Res més. Si us pot ajudar, això és tot. Que ens guiï per camins d’evangeli, viscut d’una manera pròpia del nostre món i circumstàncies. Res més, però res menys! Penso que cadascú aportaria una visió diferent, però semblant, que ens retrataria a cadascú, més que a Ell. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Pasqua, 30 d’abril del 2023   Sabadell