Homilia del diumenge de RAMS 10/04/2022

                                                   ... A  GLÒRIA  DE  DÉU  PARE

                                               Tinc davant un llibre d’un gran teòleg, d’un cognom difícil de pronunciar: Schillebeeckx, holandès, que porta per títol el que és ja una promesa i una revelació “Jesús. La història de un Viviente. Fullejant l’índex, una frase enigmàtica i plena de poesia en les darreries de la seva exposició m’ha captat l’atenció i m’ha fet pensar i fantasiejar: “Jesús, paràbola de Déu i paradigma d’humanitat”. En els capítols que queden emmarcats per aquesta filigrana, em plau de llegir: “El missatge de Déu és Jesucrist i l’experiència de l’Abbà, centre del missatge, de la vida i de la mort de Jesús i revelació del seu misteri”. Trobo que en aquestes afirmacions hi queda condensat tot el que, en successives onades, l’evangelista Joan ens ha anat descobrint en oberta i dramàtica controvèrsia de Jesús amb els “jueus”. Ens hi ha fet les “revelacions” (o millor “desvelacions”) a les intrigants preguntes que li han anat fent aquestes darreres dues setmanes: “Qui ets tu?” “Mestre, què hi dieu?”: aquesta davant de l’adúltera, obsedida i acorralada pels cors insidiosos i endurits dels “jueus”. El Pare en Ell i Ell en el Pare podria ser-ne la síntesi mística que ens porta a experimentar-ho, sí, però en to menor, que sempre serà el nostre, pobrets i alegrets com som, no hi ha més...

                                               A Jesús li fan els jueus les preguntes essencials que quedaran respostes diàfanament  en la segona lectura de la Missa d’avui. No sé què em passa, però la sento cantar en gregorià com un pòsit d’anys, de quan les cantàvem en llatí: “Christus factus est obedients usque ad mortem, mortem autem crucis” que ara traduïdes al català les tenim com aclamació abans de la lectura de la Passió segons Lluc. Solemnes! Proclamar-ho hauria de tenir la magnificència par, semblant al gregorià.

                                               Anant com sempre a la contextualització del tema: prenc la Bíblia i busco la Carta als filipencs que ens ha acompanyat a diversos fluxos o ímputs i que ara aquesta perícopa és el punt central del capítol segon i que ve acompanyat per aquestes paraules introductòries a aquest himne, que pel que sembla, Pau el deuria prendre de les cantades de les prístines litúrgies cristianes. Respon a aquest epígraf: “Tingueu els mateixos sentiments de Crist”. No em resisteixo a llegir i escriure: “Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts... Que ningú no miri per ell, sinó que procuri sobretot pels altres”. I a continuació, com si fos el títol propi de l’himne, hi posa: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. En una nota a peu de pàgina hi trobo aquesta referència: (Rom 13, 15): “Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor”, que ens remet a una altra cita: (Gàlates 5, 11): “Si jo prediqués encara la Llei, s’hauria acabat l’escàndol de la Creu”.  I una altra cita, aquesta de Ia primera carta de  Joan, amb aquest categòric: “El qui afirma que està en Déu, ha de viure tal com Jesucrist vivia”. I amb aquesta admonició ja podem donar entrada solemne a aquest himne gloriós i sintètic que conté tot el que podem dir i viure de Jesucrist, el Senyor”.

                                               Gloses: El qui era Déu, no volgué fer visible la seva divinitat, sinó que es va fer no-res. Del dalt, al graó més baix . Ho diem en català: un “daltabaix”, una acció etimològicament sub-versiva que és una altra manera de dir-ho, amb aquest guionet que hi poso entremig (sub=posar a sota, i versiva=canviada. És allò que en diem l’Encarnació; bocabadats, incapaços d’entendre ni l’abecé del què significa. Estem habituats a llegir i escriure paraules que ens sobrepassen i que ens haurien de sorprendre immersivament; i ens haurien d’entusiasmar (en= cap a dins; =thusiasmar, endiosar-nos, divinitzar-nos, fer-nos entrar en la pregonesa insondable del seu contingut... Però hi plana una rutina boirosa i. seríem capaços de repetir-la una i altra vegada, sense que ens hi sentíssim joiosament confosos, perduts... Senyor, feu que hi vegi!: és tracta  -no ho perdem de vista-  de sotjar els sentiments, les actituds fondals de Jesús. Sant Anselm diu que només pel sol fet d’encarnar-se, de fer-se persona humano-divina ja, amb això només,  érem i som salvats! És tota la vida de Jesús la que ens salva, o dit amb Joan: “de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. Salvar és per-donar (per= prefix de plenitud. Donar=regalar, obsequiar. “Déu va estimar tant el món (la humanitat) que ens va “enviar” Jesús (missatge i missatger a la vegada)! Aquest “anorreament”,  exinanivit; en grec: kènosi, ha suscitat tota una filera d’espiritualitats de gran calat. No és humilitat, no; és molt més: indicible. Misteri, l’encarnació és el misteri!

                                               “Fer-se esclau”. Perdre la pròpia identitat. Un esclau no tenia nom ni cognom, era tot del seu amo. Comprat. Només tenia una raó de ser: servir, servir sense esperar-ne res en compensació de tota la seva feina, aquesta era  la seva missió. Era deguda. Havia estat comerciat. És allò de Jesús: “som servents inútils”;  donats, a només i per a utilitat dels amos.

                                               Fem l’home a imatge i semblança de Déu (es diu al Gènesi); aquí ho fem a l’inrevés: Fem a Deu  a imatge i semblança dels homes. Subversió total. Tingut com un home qualsevol, un “don nadie”. Tingut com un home desfigurat, de rostre boirós. Aquí teniu la primera lectura d’Isaïes, tingut pel cinquè evangelista. Des-fet, des-figurat, des= ... de tot!

                                               “S’abaixà”, posat a peu, a  llindar de l’escala humana. A kilòmetre zero, com un home qualsevol, menystingut, l’últim de la fila.

                                               “Es feu obedient”. Substantiu o adjectiu substantivat i verb a l’ensems. Mireu que és un gerundi: acció en permanent actitud: la d’obeir. L’obediència és per a Jesús el principi i el terme de la seva existència i del seu fer. Quin sentit més limitatiu que tenim de l’obediència! Com si fos la negació de la nostra pròpia voluntat i llibertat. En realitat per a Jesús és entrar en una sintonia total amb el designi-projecte del Pare i fet seu tota la vida, fet del qual no s’exclouen les situacions més tràgiques, viscudes per Jesús al final sobretot de la seva vida, que és justament el que meditarem aquesta Setmana Santa. En realitat fou assumir la voluntat del Pare (i seva també) comportant, englobant, assumint tot el pes mort de la humanitat i les des-humanitats, tot el misteri del mal, mal fet ens els nostres desvaris, les oclusions en nosaltres mateixos, sense obertura als altres, satisfent la gana porcina de tants fills pròdigs; oblits dels descartats, com si no fossin homes com nosaltres. Un món en guerra contínua que, de no tenir-la a prop i que ens concerneixi, la tenim oblidada, menystinguda. El joc de la despossessió de la dignitat, segell, aquesta, segell d’origen...

                                               “No he vingut per a fer la meva voluntat, sinó la del Pare del cel. La clàusula del Parenostre: En positiu, per bé que pugui ser costós com en els Getsemanins de Jesús i nostres, també: “Pare, si Vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra”. “El meu aliment és fer la voluntat del meu Pare”. “No he baixat de cel per fer la meva voluntat, sinó la del qui m’ha enviat. I la voluntat del meu Pare és que jo no perdi res d’allò que el meu Pare del cel m’ha donat, sinó que el ressusciti el darrer dia”.  Això és la salvació, la redempció.

                                                “Fins a acceptar la mort”. Que fou cruenta i que Jesús en sentí els espasmes i en va suar sang. Llegirem abans de la consagració: “Ell, en oferir-se lliurement a la passió, i dient l’acció de gràcies...”  “Anunciem la vostra mort/ confessem la vostra resurrecció/esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Silenci i adoració. Quin més profund que l’altre!

                                               “I una mort de Creu”. “Niciesa per als pagans i escàndol per als jueus”. I per a nosaltres? Ambdues coses? “Qui vulgui ser el meu deixeble, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que vingui i em segueixi”. Les nostres creus estan dintre de la gran Creu de Jesús, assumides i carregades de resurrecció! No és el sofriment pel sofriment, sinó el compartir les vicissituds i els tràngols inherents al viure, i demanar que ens siguin intercessió.  Crist ha mort per nosaltres. Pau, ajuda’ns!

                                               “Per això Déu l’ha exaltat”. Ex-altat. Treta de dintre del sofriment la llavor de Resurrecció. Això en Ell i en nosaltres. Sant Pau ho certifica: “tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem esta submergits en la seva mort. I si hem mort en Crist, creiem que també viurem amb Ell”.

                                               “I li ha donat un nom excels, que està per damunt de tot altre nom. Tothom doblegui el genoll al nom de Jesús. Nom que és benedicció, pau i goig inefable. Empalmem amb un altre himne dels mes bonics i plens de gràcia i poesia que ja coneixem de la carta als Efesis (1, 3-15)  “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals”.

                                               “I tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor. Déu. “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestít de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, tots sou un de sol en Jesucrist”. (Gàl 3, 26-28)                                        

                                               “I tot a glòria de Déu Pare: “us lloem, us beneïm us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. “Vós que seieu a la dreta de Déu Pare, tingueu pietat de nosaltres. Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant a Glòria de Déu Pare”. Amén, Al·leluia. Pasqua ha despuntat i ens serà el sol resplendent del nostre viure i morir.          

Diumenge de Rams i de Passió, 10 d’abril del 2022,  Sabadell         ... A  GLÒRIA  DE  DÉU  PARE

                                               Tinc davant un llibre d’un gran teòleg, d’un cognom difícil de pronunciar: Schillebeeckx, holandès, que porta per títol el que és ja una promesa i una revelació “Jesús. La història de un Viviente. Fullejant l’índex una frase enigmàtica i plena de poesia en les darreries de la seva exposició m’ha captat l’atenció i m’ha fet pensar i fantasiejar: “Jesús, paràbola de Déu i paradigma d’humanitat”. En els capítols que queden emmarcats per aquesta filigrana, em plau de llegir: “El missatge de Déu és Jesucrist i l’experiència de l’Abbà, centre del missatge, de la vida i de la mort de Jesús i revelació del seu misteri”. Trobo que en aquestes afirmacions hi queda condensat tot el que, en successives onades, l’evangelista Joan ens ha anat descobrint en oberta i dramàtica controvèrsia de Jesús amb els “jueus”. Ens hi ha fet les “revelacions” (o millor “desvelacions”) a les intrigants preguntes que li han anat fent aquestes darreres dues setmanes: Qui ets tu? “Mestre, què hi dieu?”: aquesta davant de l’adúltera, obsedida i acorralada pels cors insidiosos i endurits dels “jueus”. El Pare en Ell i Ell en el Pare podria ser-ne la síntesi mística que ens porta a experimentar-ho, sí, però en to menor, que sempre serà el nostre, pobrets i alegrets com som, no hi ha més...

                                               A Jesús li fan els jueus les preguntes essencials que quedaran respostes diàfanament  en la segona lectura de la Missa d’avui. No sé què em passa però la sento cantar en gregorià com un pòsit d’anys de quan les cantàvem en llatí: “Christus factus est obedients usque ad mortem, mortem autem crucis”.que ara traduïdes al català les tenim com aclamació abans de la lectura de la Passió segons Lluc. Solemnes! Proclamar-ho hauria de tenir la magnificència par al gregorià

                                               Anant com sempre a la contextualització, prenc la Bíblia i busco la Carta als filipencs que ens ha acompanyat a diversos fluxos o imputs i que ara aquesta perícopa és el punt central del capítol segon i que ve acompanyat per aquestes paraules introductòries a aquest himne, que pel que sembla, Pau el deuria prendre de les cantades de les prístines litúrgies cristianes. Respon a aquest epígraf: “Tingueu els mateixos sentiments de Crist”. No em resisteixo a llegir i escriure: “Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts... Que ningú no miri per ell, sinó que procuri sobretot pels altres”. I a continuació, com si fos el títol propi de l’himne, hi posa: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. En una nota a peu de pàgina hi trobo aquesta referència: (Rom 13, 15): “Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor”, que ens remet a una altra cita: (Gàlates 5, 11): “Si jo prediqués encara la Llei, s’hauria acabat l’escàndol de la Creu”.  I una altra cita, aquesta de Ia primera carta de  Joan, amb aquest categòric: “El qui afirma que està en Déu, ha de viure tal com Jesucrist vivia”. I amb aquesta admonició ja podem donar entrada solemne a aquest himne gloriós i sintètic que conté tot el que podem dir i viure de Jesucrist, el Senyor.

                                               Gloses: El qui era Déu, no volgué fer visible la seva divinitat, sinó que es va fer no-res. Del dalt, al graó més baix . Ho diem en català: un “daltabaix”, una acció etimològicament sub-versiva que és una altra manera de dir-ho, amb aquest guionet que hi poso entremig (sub=posar a sota, i versiva: canviada. És allò que en diem l’Encarnació; bocabadats, incapaços d’entendre ni l’abecé del què significa. Estem habituats a llegir i escriure paraules que ens sobrepassen i que ens haurien de sorprendre immersivament; i ens haurien d’entusiasmar (en= cap a dins; thusiasmar, endiosar-nos, divinitzar-nos, fer-nos entrar en la pregonesa insondable del seu contingut... Però hi plana una rutina boirosa i. serem capaços de repetir-la una i altra vegada, sense que ens hi sentíssim joiosament confosos, perduts... Senyor, feu que hi vegi!: és tracta  -no ho perdem de vista-  de sotjar els sentiments, les actituds fondals de Jesús. Sant Anselm diu que només pel sol fet d’encarnar-se, de fer-se persona humano-divina ja amb això ja érem i som salvats! És tota la vida de Jesús la que ens salva, o dit amb Joan: “de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. Salvar és per-donar (per= prefix de plenitud. Donar=regalar, obsequiar. “Déu va estimar tant el món (la humanitat) que ens va “enviar” Jesús (missatge i missatger a la vegada)! Aquest “anorreament”,  exinanivit; en grec: kènosi, ha suscitat tota una filera d’espiritualitats de gran calat. No és humilitat, és molt més: indicible. Misteri, l’encarnació és el misteri!

                                               “Fer-se esclau”. Perdre la pròpia identitat. Un esclau no tenia nom ni cognom, era tot del seu amo. Comprat. Només tenia una raó de ser: servir, servir sense esperar-ne res en compensació de tota la seva feina, aquesta era  la seva missió. Era deguda. Havia estat comerciat. És allò de Jesús: “som servents inútils”,  donat, a només i per a utilitat dels amos.

                                               Fem l’home a imatge i semblança de Déu (es diu al Gènesi); aquí ho fem a l’inrevés: Fem a Deu  a imatge i semblança dels homes. Subversió total. Tingut com un home qualsevol, un “don nadie”. Tingut com un home desfigurat, de rostre boirós. Aquí teniu la primera lectura d’Isaïes, tingut pel cinquè evangelista. Des-fet, des-figurat, des= ... de tot!

                                               “S’abaixà”, posat a peu, a  llindar d’escala humana. A kilòmetre zero, com un home qualsevol, menystingut, l’últim de la fila.

                                               “Es feu obedient”. Substantiu o adjectiu substantivat i verb a l’ensems. Mireu que és un gerundi: acció en permanent actitud: la  d’obeir. L’obediència és per a Jesús el principi i el terme de la seva existència i del seu fer. Quin sentit més limitatiu que tenim de l’obediència! Com si fos la negació de la nostra pròpia voluntat i llibertat. En realitat per a Jesús és entrar en una sintonia total amb el designi-projecte del Pare i fet seu tota la vida, fet del qual no s’exclouen les situacions més tràgiques, viscudes per Jesús al final sobretot de la seva vida, que és justament el que meditarem aquesta Setmana Santa. En realitat fou assumir la voluntat del Pare (i seva també) comportant, englobant, assumint tota la humanitat i les des-humanitats, tot el misteri del mal, mal fet ens els nostres desvaris, les oclusions en nosaltres mateixos, sense obertura als altres, satisfent la gana porcina de tants fills pròdigs, oblits dels descartats com si no fossin homes com nosaltres. Un món en guerra contínua que de no tenir-la a prop i que ens concerneixi, la tenim oblidada, menystinguda. El joc de la despossessió de la dignitat, segell d’origen...

                                               “No he vingut per a fer la meva voluntat, sinó la del Pare del cel. La clàusula del Parenostre: En positiu, per bé que pugui ser costós com en els Getsemaníns de Jesús i nostres també: “Pare, si Vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra”. “El meu aliment és fer la voluntat del meu Pare”. “No he baixat de cel per fer la meva voluntat, sinó la del qui m’ha enviat. I la voluntat del meu Pare és que jo no perdi res d’allò que el meu Pare del cel m’ha donat, sinó que el ressusciti el darrer dia”.  Això és la salvació, la redempció.

                                                “Fins a acceptar la mort”. Que fou cruenta i que Jesús en sentí els espasmes i en va suar sang. Llegirem abans de la consagració: “Ell, en oferir-se lliurement a la passió, i dient l’acció de gràcies... “Anunciem la vostra mort/ confessem la vostra resurrecció/esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Silenci i adoració.

                                               “I una mort de Creu”. “Niciesa per als pagans i escàndol per als jueus”. I per a nosaltres? Ambdues coses? “Qui vulgui ser el meu deixeble, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que vingui i em segueixi”. Les nostres creus estan dintre de la gran Creu de Jesús, assumides i carregades de resurrecció! No és el sofriment pel sofriment, sinó el compartir les vicissituds i els tràngols inherents al viure i demanar que ens siguin intersecció.  Crist ha mort per nosaltres. Pau, ajuda’ns!

                                               “Per això Déu l’ha exaltat”. Ex-altat. Treta de dintre del sofriment la llavor de Resurrecció. Això en Ell i en nosaltres. Sant Pau ho certifica: “tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem esta submergits en la seva mort. I si hem mort en Crist, creiem que també viurem amb Ell”.

                                               “I li ha donat un nom excels, que està per damunt de tot altre nom. Tothom doblegui el genoll al nom de Jesús. Nom que és benedicció, pau i goig inefable. Empalmem amb un altre himne dels mes bonics i plens de gràcia i poesia que ja coneixem de la carta als Efesis (1, 3-15)  “Beneït sigui el Déu i Pare”.

                                               “I tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor. Déu. “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestít de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, tots sou un de sol en Jesucrist”. (Gàl 3, 26-28)                                        

                                               “I tot a glòria de Déu Pare: “us lloem, us beneïm us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. “Vós que seieu a la dreta de Déu Pare, tingueu pietat de nosaltres. Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en a Glòria de Déu Pare”. Amén, Al·leluia. Pasqua ha despuntat i ens serà el sol resplendent del nostre viure i morir.            

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de Rams i de Passió, 10 d’abril del 2022,  Sabadell                                                           

Homilia del diumenge 03/04/2022

                      LECTIO  DIVINA  SOBRE  L’EVANGELI  DE  JOAN

                                            Notareu que des de la setmana passada (cada dia) i en tot al llarg d’aquesta que encetem avui i fins el Divendres Sant, fem una lectura de l’Evangeli de Joan, amb poques excepcions; i encara més és de notar que les escenes narrades estan centrades en la contrastació oberta entre les inquisicions malicioses dels anomenats genèricament “jueus” (=expressió que usa Joan per denominar els objectors de Jesús; usat per Joan fins a 67 vegades, englobant-hi sobretot els fariseus i, en definitiva, tot el “sistema religiós” que van portar Jesúcrist fins a la mort). Corren en paral·lel dues lectures: una podríem dir-ne biogràfica, l’ara i aquí; i una altra que reflecteix les sovintejades controvèrsies que prenen protagonisme als temps en què Joan -o millor la comunitat joànica- vivia en contrast amb el nou sistema del judaisme ulterior a la vida de Jesús.

                                               Anem ara en les pàgines de l’evangeli joànic. Jesús ja va donar a conèixer la seva divinitat en les primeres rèpliques que els donava, fins al punt que -a cara descoberta- li arribaven a tirar en cara: “Els jueus, amb més afany buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu” (5, 18) . Això propicia fer una lectura total de l’evangeli com un drama de passió perllongada, passió que se sosté durant tota la seva vida. Això ve corroborat perquè aquest evangeli és una profunda lectura derivada del temps en que fou redactat quan hi hagué una controvèrsia, àdhuc confrontació oberta, entre l’Església cristiana dels primers temps i el judaisme d’orientació farisea que substituïren als sacerdots, una vegada destruït el Temple. Tot això a finals del segle I...

                                               Aquesta tensió narrativa i espiritual de “passió” que es manifesta sovint entre els “jueus” i Jesús, pràcticament ja es pot col·legir des de la prematura menció que fa Joan de la purificació del Temple (2, 21) que els altres evangelistes sinòptics posen ja molt endavant i gairebé com a pòrtic de la Passió “stricto sensu”. Llegint-lo a l’inici, propicia evidenciar que la dimensió dramàtica i de passió-resurrecció amara tot l’enter evangeli de Joan. La litúrgia que ens invita a llegir-lo aquest quinze dies quaresmals, anteriors a la Setmana Santa, són una invitació apressant per fer una “lectura divina” que seria el millor remat de la nova Quaresma d’enguany.

                                               Centrem-nos de moment en el passatge de l’adúltera, que és la perícopa d’aquest diumenge darrer de Quaresma. L’escenari no podia ser més emblemàtic, Jesús es retirava de nit per pregar distensivament amb el Pare. Enfervorit per aquesta presència que no li mancava mai, tornà al Temple i, assegut, ensenyava a la gent que acudia; i, en aquestes, es presenten “els” mestres de la Llei i “els” fariseus i porten una dona sorpresa en adulteri i la tiren al centre i de seguida “insidiosament” per trobar un pretext per acusar-lo, l’inquireixen: “Mestre, d’acord amb la Llei de Moisès que ens ordena d’apedregar-la. I vós, “què hi dieu?” Jesús s’acota, com qui no se sent al·ludit, i es posa a fer uns gargots a terra. Un silenci dens s’empodereix de la situació. No dir res de moment ja és una primera resposta. Ells, sobtats per la reacció dignitosa i esquiva de Jesús, insisteixen en la pregunta. Jesús alça el cap i els diu “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Jesús torna a acotar-se i segueix dibuixant al terra. I ells, en sentir això, van desfilant d’un a un, començant pels més vells! 1 Jesús es quedà sol. Alça el cap parsimoniós i dirigint-se a la dona li fa: “On són? Ningú no t`ha condemnant? Ella, esporuguida, li respon: “Ningú, Senyor”. Tampoc jo no et condemno. I posant un final-invitació: “Ves-te’n i d’ara endavant no pequis més”. Quina figura més digna i amb més de tacte femení li expressa Jesús la seva misericòrdia més discreta. Exemple de com Déu ens tracta a tots, amb delicadesa i respecte sempre pel pecador, sense entrar en les nostres debilitats i mesquineses. Gran lliçó distingint entre pecador i pecat. Quan n’aprendrem en les nostres relacions personals? Això deu ser, “retornar-nos a l’alegria de la salvació”, que llegim al salm 50.

                                               No és per demés que aquesta escena d’una tal finor i exquisidesa vingui precedida per la lectura de Sant Pau als filipencs, on hi juga també un paper similar al de Jesús, ple de respecte i profunda estima de Pau pels seus deixebles. Caldria llegir-la tota sencera per entrar en la sintonia de Pau envers els qui ha evangelitzat i on es posa com a referent de la seva pròpia descoberta joiosa de la figura alliberadora de Jesús. Els diu de bon començament: “Dono gràcies al meu Déu cada vegada que us recordo. Sempre que prego, demano ple de goig per tots vosaltres... Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist...”. Ho deixo jo a les mans acollidores vostres, per anar entrant en el degoteig de gràcia i amor que Pau hi deixa escrit... Passo als paràgrafs que contenen la segona lectura d’avui. Pau considera desavantatjosos, escòria arriba a dir, tot el “judaisme” que havia defensat -com els “jueus” de l’evangeli- fins que ha descobert “el valor que té conèixer Jesucrist, el meu Senyor. El canvi és definitiu: “guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. Ni tan sols soc just gràcies la meva justícia, guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que prové d’haver cregut en Crist”. Quina rèplica tan consonant amb les controvèrsies que Joan esmenta en tot el seu evangeli, com si en fos el nucli i terme. Passió-controvèrsia, arreu.

                                               Encara, a benefici de nosaltres que fem via quaresmal, ens exhorta posant-se com a referent:  “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartint la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Acaba invitant-nos a fer com ell: “No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, (=ja que Jesucrist s’apodera de mi). Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat”. Altra vegada insisteix que la justícia ve de part de Déu. “El que faig és oblidar-me dels avantatges, que he deixat enrere. No soc jo qui em guanyo la justícia, és Crist qui me l’ha guanyat i donat”. Conscient d’aquesta veritat fonamental del meu viure com a cristià, “em llanço tot jo cap allò que tinc davant i corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. Dos prodigis seguits: El Pare acollidor-festiu i el Perdó discret-amorós... Diumenges IV i V: Última i vigorosa empenta per coronar aquesta Quaresma. Que a la Pasqua ens puguem veure, reconciliats, redimits, beneïts i joiosos per sempre.

Diumenge V de Quaresma, 3 d’abril del 2022.   Sabadell   Notareu que des de la setmana passada (cada dia) i en tot al llarg d’aquesta que encetem avui i fins el Divendres Sant, fem una lectura de l’Evangeli de Joan, amb poques excepcions; i encara més és de notar que les escenes narrades estan centrades en la contrastació oberta entre les inquisicions malicioses dels anomenats genèricament “jueus” (=expressió que usa Joan per denominar els objectors de Jesús; usat per ell fins a 67 vegades, englobant-hi sobretot els fariseus i, en definitiva, tot el “sistema religiós” que el van portar fins a la mort). Corren en paral·lel dues lectures: una podríem dir-ne biogràfica, l’ara i aquí, i una altra que reflecteix les sovintejades controvèrsies que prenen protagonisme als temps en què Joan -o millor la comunitat joànica- vivia en contrast amb el nou sistema del judaisme ulterior a la vida de Jesús.

                                               Anem ara en les pàgines de l’evangeli joànic. Jesús ja va donar a conèixer la seva divinitat en les primeres rèpliques que els donava, fins al punt que -a cara descoberta- li arribaven a tirar en cara: “Els jueus, amb més afany buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu” (5, 18) . Això propicia fer una lectura total de l’evangeli com un drama de passió perllongada, passió que se sosté durant tota la seva vida. Això ve corroborat perquè aquest evangeli és una profunda lectura  derivada del temps en que fou redactat quan hi hagué una controvèrsia, àdhuc confrontació oberta, entre l’Església cristiana dels primers temps i el judaisme d’orientació farisea que substituïren als sacerdots, una vegada destruït el Temple. Tot això a finals del segle I...

                                               Aquesta tensió narrativa i espiritual de “passió” que es manifesta sovint entre els “jueus” i Jesús, pràcticament ja es pot col·legir des de la prematura menció que fa Joan de la purificació del Temple (2, 21) que els altres evangelistes sinòptics posen ja molt endavant i gairebé com a pòrtic de la Passió “stricto sensu”. Llegint-lo a l’inici propicia evidenciar que la dimensió dramàtica i de passió-resurrecció amara tot l’enter evangeli de Joan. La litúrgia que ens invita a llegir-lo aquest quinze dies quaresmals, anteriors a la Setmana Santa són una invitació apressant per fer una “lectura divina” que seria el millor remat de la nova Quaresma d’enguany.

                                                Centrem-nos de moment en el passatge de l’adúltera, que és la perícopa d’aquest diumenge darrer de Quaresma. L’escenari no podia ser més emblemàtic, Jesús es retirava de nit per pregar distensivament amb el Pare. Enfervorit per aquesta presència que no li mancava mai, tornà al Temple i, assegut, ensenyava a la gent que acudia; i, en aquestes, es presenten uns mestres de la Llei i uns fariseus i porten una dona sorpresa en adulteri i la tiren al centre i de seguida “insidiosament” per trobar un pretext per acusar-lo li inquireixen: “Mestre, d’acord amb la Llei de Moisès ens ordena d’apedregar-la. I vós, “què hi dieu?” Jesús s’acota, com qui no se sent al·ludit, i es posa a fer uns gargots a terra. Un silenci dens s’empodereix de la situació. No dir res de moment ja és una primera resposta. Ells sobtats per la reacció dignitosa i esquiva de Jesús, insisteixen en la pregunta. Jesús alça el cap i els diu “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres. Jesús torna a acotar-se i segueix dibuixant al terra. I ells en sentir això van desfilant un a un, començant pels més vells! 1 Jesús alça el cap parsimoniós i dirigint-se a la dona li fa: “On són? Ningú no t`ha condemnant? Ella esporuguida li respon: “Ningú, Senyor”. Tampoc jo no et condemno. I posant un final-invitació: “Ves-te’n i d’ara endavant no pequis més”. Quina figura més digna i amb més de tacte femení li expressa Jesús la seva misericòrdia més discreta. Exemple de com Déu ens tracta a tots amb delicadesa i respecte sempre pel pecador sense entrar en les nostres debilitats i mesquineses. Gran lliçó distingint entre pecador i pecat. Quan n’aprendrem en les nostres relacions personals? Això deu ser, ben bé, retornar-nos a l’alegria de la salvació, que llegim al salm 50.

                                               No és per demés que aquesta escena d’una finor i exquisidesa vingui precedida per la lectura de Sant Pau als filipencs, on hi juga també un paper similar al de Jesús ple de respecte i profunda estima de Pau pels seus deixebles. Caldria llegir-la tota sencera per entrar en la sintonia de Pau envers els qui ha evangelitzat i on es posa com a referent de la seva pròpia descoberta joiosa de la figura alliberadora de Jesús. Els diu de bon començament: “Dono gràcies al meu Déu cada vegada que us recordo. Sempre que prego, demano ple de goig per tots vosaltres... Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist... Ho deixo jo a les mans acollidades vostres per anar entrant en el degoteig de gràcia i amor que Pau hi deixa escrit... Passo als paràgrafs que contenen la segona lectura d’avui. Pau considera desavantatjosos, escòria arriba a dir, tot el judaisme que havia defensat -com els “jueus” de l’evangeli- fins que ha descobert “el valor que té conèixer Jesucrist, el meu Senyor. El canvi és definitiu: “guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. Ni tan sols soc just gràcies la meva justícia, guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que prové d’haver cregut en Crist”. Quina rèplica tan consonant amb les controvèrsies que Joan esmenta en tot el seu evangeli, com si en fos el nucli i terme. Passió-controvèrsia arreu...

                                               Encara, a benefici de nosaltres que fem via quaresmal, ens exhorta posant-se com a referent:  “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartint la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Acaba invitant-nos a fer com ell: “No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, =ja que Jesucrist s’apodera de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat”. Altra vegada insisteix que la justícia ve de part de Déu. “El que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere. No soc jo qui em guanyo la justícia, és Crist qui me l’ha guanyat i donat. Conscient d’aquesta veritat fonamental del meu viure com a cristià “em llanço tot jo cap allò que tinc davant i corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. Dos prodigis seguits: El Pare acollidor-festiu i el perdó discret-amorós...Última i vigorosa empenta per coronar aquesta Quaresma. A la Pasqua ens puguem veure, reconciliats, redimits, beneïts i joiosos per sempre.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Quaresma, 3 d’abril del 2022.   Sabadell

Homilia del diumenge 27/03/2022

                                     LA  JOIA  DE  L’ACOLLIMENT

                                               Avançats com estem en la progressiva vivència quaresmal, ens trobem en aquest quart diumenge amb l’exquisida paràbola mal anomenada del fill pròdig que l’hem de rebatejar perquè aquesta denominació trastoca la pregona significació literal d’aquesta paràbola. Se n’ha fet una instrumentalització que respon a la pràctica de la confessió anual per Pasqua, també se n’ha dit de la confessió la reconciliació, tot i que no podem excloure’n aquesta lectura, no la creiem aquí dins de la vertadera significació evangèlica, deduïda de la lectura comprensiva de tal i com la devem llegir, amb el que justament adquirirà més rellevància pastoral i espiritual. És la gran paràbola de l’actitud acollidora i, doncs, festiva del Pare bondadós i entranyable.

                                               Entrem-hi amb cor meravellat, joiós i agraït. Llegim directament de la Bíblia, emplacem-nos en l’evangeli de Lluc. Estem en el capítol 15 que en tot al llarg d’aquest capítol estan contingudes  tres paràboles en el nucli de les quals se signifiquen l’acolliment de Déu Pare i el goig esclatant que se’n  deriva. Llegim com a introducció a la capçalera del capítol, perquè se’ns hi dona el to i el sentit del que ens narrarà. Jesús és vituperat en la murmuració entre els mestres de la Llei i els fariseus al punt que li esventen precisament allò que esdevindrà nogensmenys que la perla de tot l’evangeli: “Aquest home” (noteu el menyspreu que destil·len les seves paraules) “acull els pecadors i menja amb ells”.

                                               Abans d’entrar en el plat fort de les tres paràboles que conté aquest capítol 15è de Lluc que és la nostra paràbola d’avui, l’última, empetitida anomenant-la del “Fill pròdig”, trobem la paràbola de l’ovella perduda i la de la dracma perduda que pateixen del mateix mal que la tercera, on els protagonistes són el pastor que perd  una ovella de les moltes que té i que surt en recerca d’ella i, trobada, reuneix els veïns per celebrar festivament la troballa. El mateix succeeix amb aquella bona dona, mestressa de casa, que havent perdut una dracma (=l’equivalent a un denari, paga de tota una jornada de treball!),i, diligent, escombra tots els racons de la casa en recerca de la moneda i, retrobada, convoca les veïnes per celebrar el goig de la troballa. En ambdues es de notar que allò trobat és motiu de celebració que té com a colofó en cadascuna de les dues paràboles el fet de rubricar-ho amb el goig per un sol pecador que ha promogut aquest desfici d’anar  a cercar allò perdut i que es valora com si fos únic, i ho identifica com a un de sol dels pecadors retrobats i en ressalta el goig que hi ha al cel per aquests fets singulars i venturosos. Els vers protagonistes són pastor i mestressa.

                                               I entrem a la tercera paràbola que és la de la narració de l’evangeli d’avui. És de les mes emotives paràboles que trobem en els evangelistes. El punt central no és el fill que es repensa dels seus torts, sinó la tensa espera del pare que sap que el fill tornarà; li dicta el seu cor paternal. Tot just veient el fill a la llunyania  tornant a casa, li surt a l’encontre i amb una besada indescriptible l’acull d’una forma que només un pare de veritat pot fer. Ara seria el moment de fer referència al quadre sobre aquesta escena evangèlica pintat per Rembrant i deliciosament estudiat i pregat per Noumen: en “El retorn del fill pròdig”. Excuso posar tot el relat en que Lluc barreja acolliment amb festa i amb la renovada requalificació de fill estimat, sense retrets ni recriminacions. Anell reposat, recobrada dignitat de fill i matança del vedell gras, com a significació de la festa que el pare promou pel retorn del seu fill petit. I haurà la contraposició del fill gran que no vol entrar a casa i que rebutja malèvolament amb un punt d’enveja  el retorn del seu germà, festejat pel pare, germà que ara no el considera ni com a germà seu. Llegeix tota l’escena en comparació egoista  respecte al tracte que rep o creu rebre del seu pare. Per a ell, pel perdut! tot, acolliment i festa; i per a mi... El Pare (ara, en majúscules; aquesta és la lectura que s’hi ha de fer, magnificada per l’actitud envers el fill més gran, doblement PARE) el Pare, dic, surt a trobar el fill que no vol entrar i compartir la festa que ell creu escatimada amb ell... Llegim el què li diu al gran, queixós, que no pot ni vol entendre com l’ha rebut el Pare: “Fill, tu sempre ets amb mi i tot el que és meu és teu”. I afegeix amb el cor adolorit perquè no ha sabut entendre la situació: “Però calia celebrar-ho i alegrar-se’n, perquè aquest germà teu (noteu que no li diu aquest fill meu!) era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem (no l’he) retrobat”. Entreu amb delicadesa de sentiments en la narració del retrobament del seu fill “pròdig”(= que ha desbaratat els bens i amb ells també ell mateix, allò que se’n va dir, havent “matat el pare”, trencant dignitat, desbaratant allò rebut i amb la pitjor manera de fer-ho, vertaderament insultant per el pare, família i tot. Degradat, perdut...Restituït, reconciliat.

                                               Igualment també ara hi correspondria aquell colofó reiterat en les dues primeres paràboles: “Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteixi...”. No ho posa Lluc, però la mateixa cadència de la narració no pot ignorar aquesta elusió que ens correspon a les altres per l’estructura mateixa del capítol. Tot plegat ens demana tornar al començament del capítol quan a Jesús li fan el blasme d’acollir pecadors i de menjar-hi festivament. Acollir i fer-ne festa. Aquí rau la grandesa de l’actitud d’aquest Pare, que Jesús somreia interiorment quan l’al·ludia. Què en saben de la relació íntima i misteriosa de Jesús amb el seu Pare. Silenci i adoració joiosa...

                                               Ja tenim centrat el passatge; i ara reinsertem-lo, reactualitzem-lo a l’acció litúrgica, que no és memòria només, sinó reviviscència dels fets narrats. Aquesta admirable paràbola ens recentra a pocs dies abans de celebrar la Pasqua i entenem que acolliment i joia s’interrelacionen com causa i efecte. Per què d’aquest diumenge se’n diu domínica laetare? Ara es veu ben a les clares. El cant d’entrada de quan es cantava en gregorià diu així: “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents... Ja la col·lecta mateixa és una invitació al poble cristià a que s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. I ens hi diu el motiu de fons: “Vós per mitjà del vostre Fill reconcilieu meravellosament amb Vós el llinatge humà”. Aquesta consciència de reconciliació la tenim subratllada en la segona lectura. Pau ens diu que és l’ambaixador de Crist que ens assabenta de part de Déu que ens ha reconciliat amb Ell mateix per Crist. Reconciliació que val tant com redempció, salvació o alliberament que és el que festejarem per Pasqua. Així Pau ens diu que “aquells qui viuen en Crist són una creació nova; i que tot era antic ha passat, ha començat un món nou. Obra de Déu en Crist”. Ara cobra relleu el text del salm responsorial, tot ell un himne de lloança destacant aquell entusiàstic: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. “He demanat al Senyor que em guiés: Ell m’ha escoltat, res no m’espanta. Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de llum i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill”. Quina serenor ens envaeix pregant amb els salms. De fet Jesús, Maria i Josep els recitaven sovint perquè la religiositat jueva els tenia ben memoritzats i els resaven de cor freqüentment. En el salm 50, atribuït a David trobem aquesta expressió que ens sona amb la música pròpia d’aquest diumenge laetare; “Retorneu-me el goig de la salvació”. Pasqua serà la reviviscència d’aquestes frases amb que acaba la segona lectura d’avui. Fan estremir de no entendre-les: “Déu va tractar com a pecador Aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en Ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu”. O ho entenem o és blasfem. Hi ha una altra remarca, tant com per a perdre-hi el cap: Déu ens acull singularment; ens ha cercat, ens ha donat el bes de la justificació i reconciliació. Tasteu, deixeu-vos acollir, Déu ens és Pare per sempre, malgrat la nostra incapacitat de comprendre’l mínimament. Tot amb tot: “Joia i festa a desdir al costat vostre per sempre”, taula parada en dia de festa familiar per cadascun dels pecadors que inveteradament som, ai Senyor. “Els vostres pensaments, Senyor, no són els nostres”. Reconcilia’m i em reconciliaré.  “Beneiré el Senyor en tot moment, tindré sempre als llavis la seva lloança!  Ara penso que entenc una mica més aquesta paràbola integral i integradora. Fixem-la al centre del cor. Déu és transcendent sobretot en l’amor acollidor. Gràcies i perdó: Manteniu-nos vius, acollits, perdonats i joiosos en el nostre traginar de cada dia. No entenem res del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist.  Quan em dic redimit, salvat, perdonat, justificat, reconciliat, què penso, què sento, quina expressió em surt del cor? En Déu venç la passiva! És Ell qui actua i jo soc el destinatari, el receptor del que Déu Pare obra. Mantinguem sempre  vius i vibrants “el per, amb i en el Crist” que de la Missa hauríem de portar-los al joiós cada dia. Sí, sí, redimits, acollits, estimats pel Pare i sempre en Jesucrist. Benaurats, nosaltres.

                                               Senyor, què curta, què plana-plana, ai, i què migrada la nostra personal “història de la salvació”, inserida en la gran, esplendorosa HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ, vertadera definició del misteri de l’Església! Què en som de petits, ignorants, cecs i muts! “El cristià del segle XXI o serà místics o no serà”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Quaresma, 27 de març del 2022,  Sabadell

Homilia del diumenge 20/03/2022

                        QUARESMA,  CAMÍ  VERS  LA  PASQUA

                                               “Vell pelegrí jo vaig fent via, com foraster arreu del món”. Ja ens ho digué Pau, diumenge passat: “La nostra vertadera ciutadania” la tenim a recer del Pare, esperant la culminació d’un projecte que inclou una transformació progressiva, ara de la visió interior, és a dir en el veure i viure tot esdeveniment per petit que sigui des de les actituds evangèliques que ens llegà Crist, i després en la contemplació de la vostra Glòria. Actituds de servei, de justícia i de pau, i un pregar sostingut, anticipatiu.

                                               Avui la primera lectura ens presenta el començament de l’Èxode com a mirall del nostre pelegrinatge vers la Terra Promesa, és a dir, vers el nostre “retorn” al Pare, ja que en Ell va començar el nostre camí de la vida en cerca esperançada de plenituds promeses. És el projecte mancomunat (Déu i nosaltres) que ens dona ales, cel amunt... Com amb Jesús diem: de Déu venim a Déu tornem.

                                               Moisés traspassarà el “testimoni” en la seva plenitud de significacions. Elies passa la mà a Moisés i aquest a Jesús, i Jesús portarà a compliment totes les successives aliances pactades per Déu al seu poble. No hem de perdre la continuïtat entre l’AT en el NT que serà, aquest, la “Nova i  Eterna Aliança”, quan per Jesús seran vençuts el pecat i la mort i ens “retornarà” a la prístina puresa inicial,  després de ser conscients de que en el nostre caminar vers el Pare hi ha hagut defallences, negacions i també, afortunadament “represes”, reenfocaments de camí, vençuts els miratges que obscurien el fi i terme del nostre caminar. Pau ens alerta  perquè no ens passi per alt la lliçó de la història narrada avui a l’Escriptura. Tot i ser benvolguts i benamats, la gran majoria no foren agradables a Déu i es perderen entre les dunes del desert. El relat de l’Èxode conté incomplecions i  deslleialtats. “Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap els temps que vivim” I quins són els temps que vivim? On rauen els esdeveniments dels que nosaltres en som protagonistes? Acaba Pau amb aquest “per tant” conclusiu. Els qui creuen estar fems; els creguts que siguin conscients de que la temptació la tenim més a prop, dins nostre i caldrà estar atents a les premonicions de Pau, que són la rèplica de les del mateix Crist.

                                               Avui cobra altra vegada la veu i crida a convertir-nos. Així llegim a l’aclamació: “Convertir-vos, diu el Senyor, que el Regne del Cel és a prop”. Refem el desplegament conceptual al fet que es conté en la Conversió. Inicialment som creatures estimades de Déu que ens posa en camí de salvació. Creats per la benevolència de Déu Pare Creador, no serem redimits sense un curós lliurar-nos a la lluita del cada dia per anar progressant en el “coneixement” intensiu (d’aquí el “més i més” de la col·lecta del Primer diumenge) que bíblicament argüeix experiència vital, atansament de persona a Persona amb Crist i amb Déu el Pare. El Misteri del Crist.

                                               La col·lecta d’avui ens dona la tonalitat d’un Déu “comprensiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Efectivament “El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra. Quina beatitud encalmada no es respira salmejant a poc a poc! Moisés campeja en el salm responsorial d’avui, 102. Ens hi apressa a seguir amb pas ferm pel camí de la Quaresma que és Pasqual. Aquesta mateixa tonalitat es respira en la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Pare de misericòrdia i font de tota bondat, vós ens heu ensenyat que el dejuni, l’oració i l’almoina són remei per a les nostres culpes; escolteu la nostra humil confessió: que els qui ens sentim afeixugats per la nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia”. La tonalitat benigna i entranyable de Déu Pare ens és crida a repensar -a estil d’avui- el tríptic quaresmal de “dejuni, oració i almoina”. Jo hi veig un ressò de la crida que hem sentit aquests darrers dies treta del corpus del Sermó de la Muntanya: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu i truqueu i Déu us obrirà” (Mt 7, 1-5). Paraula de Déu!

                                               Dejunar: estem ignominiosament tips de tot; i de “res” en definitiva. Apetitius compulsivament; no sabem el que és la parquedat. Tot és un reclam per a la desmesura. Cadascú se sap les seves. Allò dels clàssics: “ne quid nimis: no us excediu en res”. L’afany de lleure, passatemps =el lleure com a “perdre, malversar el temps”. L’obnubilació de les imatges, el desenfrenament de la tecnologia, i esperem que el metavers entri de ple en un món perdut pels humanismes, un perseguit “presentisme”, percaçat fins a l’exhauriment. Embafats o drogats pel “m’agrada” sens fi, del “sempre encara més”. Cansats i rebentats de tanta implosió de l’ara. Val la pena de llegir l’autor del moment present, Byung-Chul Han. “La societat del cansansament” i “No-coses”.

                                               Oració: Passar de la pregària oral, l’enfarfegament de oracions standard, repetitives sense l’èmfasi natural consonant pensament i dicció. Caldria fer una parada existencial en la pregària contemplativa. Aquí la pausa és viscuda com a buidament d’imatges, del veure i no mirar, del mirar sense admirar. Del sortir de la pregària cansats. La pregària dulcifica l’esperit. Mal pregar si no en sortim en pau.

                                               Almoina: Aquí ens trobem amb l’actitud evangèlica de servir els altres. Compendi d’una visió misericordiosa com la del Pare. Donar temps, presència, escolta, atenció i empatia. No és el pagar el delme, sinó la radicalitat de donar-se (=que ve de do, present, regal amb que obsequio amorosament l’altre, sabent que en l’altre si amaga/manifesta: “qui acull qui sigui, m’acull a mi”. Doneu i se us donarà... M’agrada la bona mesura que fa Déu: la imatge m’agrada  d’allò més: em veig a l’era batent el gra i ensacant-lo. Mireu i admireu. Déu ens farà una bona, generosa i esplèndida mesura: Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet” (Lc 6, 8)

                                               Ara potser seria el moment de parlar de la generositat envers els altres, no deixant de veure que en l’altre si amaga/manifesta l’Altre.

                                               Generositat ve de generar, engendrar, donar a llum, propiciar un nou naixement, oferir com un present, com un regal allò que donem i que en definitiva és conjuntament “donar-nos”. Fromm en diu amor d’això, amor ver! El valor d’allò donat no li ve del preu, sinó de l’amor que hi posem, ge-ne-rant, gerundi de planificació. Potser l’expressió més adient seria: Carpe diem. Esprem dia i hora!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Quaresma, 20 de març del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 13/03/2022

                                 ESCLAT  DE  PASQUA   PREANUNCIADA

Dèiem que no hi havia Quaresma sense Pasqua, i avui hem de dir que també -i més- val a dir-ho a l’inrevés. Certament tota la nostra vida ha estat batejada per la Pasqua rebuda, “donada” des de les primícies del nostre baptisme, ai tan oblidat! Mai en destacarem prou la revolució evangèlica que se’ns va colgar en el més íntim de la nostra vida, a l’espera que comenci a grifollar i a elevar tija amunt una espiga ben rebentada de gra. Som Pasqua cada dia i a cada moment. Aquell esclat de Pasqua que il·lumina el viure cristià ens és donat avui en la Transfiguració compartida en el més pregon del cor, embolcallat del núvol de la presència transformadora on se senten les paraules de Déu Pare que inviten a progressar més i més en el misteri de Crist com ens invitava ja la col·lecta del diumenge passat i –avui- rep en la col·lecta una nova confirmació, bo i pregant: “Oh Déu, Vós que ens maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula: feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra Glòria”. Quina densitat i recopilació de missatge no ens aporten aquestes pregàries inicials de la nostres Assemblees dominicals.

Intentem de confegir entre totes les lectures de la litúrgia d’avui una alenada de l’Esperit que, com a Jesús en el desert, ens obrirà els sentits més il·luminats per seguir Quaresma endavant, captant noves dimensions de la riquesa de l’ensenyament de Jesús. Anem-hi entrant amb la lucidesa que demanem del i al mateix Esperit que conduïa al nostre Referent, Jesús. Obrint els evangelis i contextualitzant la perícopa de la Transfiguració veiem que està inclosa com falca entre dos anuncis sobre la Passió, mort i Resurrecció. D’això parlaven Moisés i Elies amb Jesús en el mont Tabor. Pere, portat per l’impetuositat del seu caràcter l’esguerra una vegada més, pretenent fer-hi parada i fonda en les delícies dels esplendors d’aquesta visió fugaç –no ho oblidis, Pere!- de la glòria celestial. Allò que havia de servir per a enfortir la decisió de seguir el Mestre en els estretors de la seva Passió, va fer fallida, per una incomprensió i un “rebutjar la creu”. Sempre ens venen de tort les entrades en el dolor redemptor.  Llegeixo que tot baixant del Tabor, Lluc ens posarà aquest advertiment: “Com que tothom s’admirava de tot el que feia, Jesús digué als seus deixebles: “Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l’home ha de ser entregat en mans dels homes. Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d’aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això”. Precisament Lluc a partir d’aquest moment ens diu:  “Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem”. Comença el camí de la passió, creu i resurrecció. Comença la Quaresma de Jesús, si ho voleu creure així. justament llegirem aquestes paraules de Pau: “Nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem  un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per transfigurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers”. La nostra última vocació és precisament la total i definitiva transfiguració en Crist. Combregar amb la Pasqua total i definitiva és el que ens espera, nogensmenys.

 

I ara, intentem de pouar en el misteri de la litúrgia d’avui:

-. Primer de tot, aquest fet pre-pasqual es produeix en un ambient de densa pregària. Jesús es transfigura en una pregària teofànica. Serà acompanyat per les figures més preclares de l’AT: “la Llei i els profetes”. És la condensació de les esperances del poble de Déu en espera del Messies que havia de portar la redempció i l’alliberament de les infidelitats.  Déu els donà en Jesucrist infinitament més del que havien sospirat i desitjat.

-. Els deixebles escollits no saben acompanyar la pregària del seu Mestre. Aquí i a Getsemaní han de ser reptats per no saber sostenir junts la pregària de Jesús.

-. No comprenen ni el significat ni l’abast de la transfiguració que Déu ens la fa participar en vida, si sabem entrar en profunditat en les nostres relacions íntimes amb el Senyor.

-. Les pregàries  de Jesús són sempre el moment de major intimitat amb Déu, el seu Pare. És també l’exercici bàsic de la nostra condició filial. El parenostre és la nostra pregària essencial, allí ho diem i demanem tot en relació al Pare i a nosaltres.

-. Ens oblidem del sentit que té l’emplaçament de la creu en la invitació a seguir el Mestre: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que doni el que té als pobres, que prengui la seva creu, i que vingui a estar amb mi”.

-. La paraula de Déu és el camp privilegiat de la nostra coneixença de Jesús. La veu del Pare és definitòria: “Escolteu-lo”. Que no deixem de llegir directament de la Bíblia els evangelis: Lluc, Mateu i Joan. És repetida invitació que us seguiré fent insistentment, excuseu-me-ho!.

-. La contemplació és la forma de pregària més endinsada. Encalmats, meravellats, sorpresos. Purificació de la nostra visió interior. Centrats, concentrats, pausats. No en el molt, sinó en el poc, degustat, repetit com un cant de Taizé, per exemple: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Contemplem només amb els ulls de la fe, aclucant la vista...

-. Ennuvolats, dins del núvol de la presència de Déu. Deixar-nos amarar, com ploviscó suau que amara la terra. .Sentir-nos envoltats per i en la presència amorosa de Déu, descantant-s’hi suaument, fixant-hi la més preuada atenció. Deia Weil que l’atenció concentrada ja és de per sí, pregària. Diem elogiosament d’algú que és persona atenta.  Sap mirar i escoltar amb la mirada i el rostre inclinat icaptivat per l’altre.

-. Amb una mirada en la teofania del Baptisme de Jesús i en el nostre baptisme reactualitzat, viscut, portat a sentir-lo com l’inici d’una experiència vital oberta a la meravella.

-. Tres fets més-que-humans en Jesús: Baptisme-Transfiguració-Resurrecció. El Pare  actuant, validant, vindicant Jesús com al seu Fill, l’estimat, l’elegit, el glorificat.

-. L’evangeli és més que una moral, és una espiritualitat, ens pren en totalitat. És ser, no tenir només. La moral és conseqüència només. Jesús és l’únic necessari. Maria Betània!

-. La transfiguració és un fenomen místic; només els avantatjats el poden entendre perquè el viuen com a experiència espiritual. En guarden, però, pudorosament silenci.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de Quaresma, 13 de març del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 06/03/2022

                             CONVERTIU-VOS  I  CREIEU  EN  L’EVANGELI

                                               Hem de renovellar la “vella Quaresma”, seguint les petges del Vaticà II.  Massa, massa centrada que la tenim en els nostres pecats. És herència que portem gairebé en el nostre ADN. Potser que intentéssim de capgirar les coses. Un cristià és un “perdonat, un redimit”, a la guisa de com ho fa Déu que perdona àmpliament i oblida definitivament tot el nostre vagarejar pels horts closos que són els que més ens atreuen. Quantes vegades hem saltat les capterreres i les tanques i ens hem atipat de fruites que al capdavall ens n’hem adonat que eren verdes i ens han indigestat.

                                    Però com en l’evangeli d’avui, seguint l’exemple preclar de Jesús que ple de l’Esperit es deixà conduir per Ell i afrontà els envits del Temptador i durant quaranta dies, volent rememorar les proves que el poble d’Israel va escometre i perdre! al desert, narrat en les pàgines primicials de l’Èxode, i que com un nou i definitiu Moisès ens va reconciliar amb Déu el seu Pare, amb Ell mateix, amb nosaltres i amb els altres que són “poble de Déu”. Desert, sí, però Sinaí també. Proves i perdons de Déu!

                                               Tornem a la imposició de les Cendres que han donat el toc d’inici dels “Exercicis” de Quaresma. I ho hem fet amb la modalitat conciliar que és la frase que encapçala aquestes notes que volen ser, si me’n surto, una manera més adequada al dictat de l’Evangeli, d’una manera nova d’embolcallar aquest tram introductori a les festes pasquals que és la Quaresma. No hi ha Quaresma sense Pasqua!

                                               La formulació bimembre de la imposició iniciàtica de les Cendres us la suggereixo de llegir-la al revés. Hem de centrar-nos en el “creure en l’evangeli” abans d’entrar en el “convertiu-vos”. Dues remarques abans de tot. El teló de fons de tot el caminar quaresmal ha de ser “l’evangeli”, viscut, aprofundit com a  finalitat primordial de tota Cuaresma, si voleu que sigui evangèlica. Una altra serà: que la Paraula viva i irradiant ha de ser el motor i el promotor d’una vida nova, segons el dir i el fer de Jesús. Llegir, llegir i llegir els evangelis per aquest ordre: Lluc, Mateu i Joan.

                                               Només amb aquest “decantament” sostingut per l’acció de l’Esperit de Jesús podrem accedir, no per pròpia iniciativa i forces, sinó per la moció,  promoció i comunicació de l’Esperit Sant podrem accedir a la vera “con-versió”. En efecte, llegim a l’Escriptura: “converteix-me i em convertiré”. Primer, Déu, i posteriorment nosaltres, som actors de la nostra con-versió, co-operadors secundaris. És Ell qui con-verteix. Déu se’ns mostra com el protagonista de les nostres quaresmes evangèliques. Segon: no és mirant-nos a nosaltres mateixos, sinó no perdent de vista l’acció de Déu que ens divinitza. Què vol dir ser fill de Déu, sinó això mateix que estem glosant... Aquesta és la vertadera con-versió. Vol dir dirigir-nos de cara a l’Evangeli. Oblidant-nos de nosaltres mateixos, posant-nos a les mans creadores i remodeladores seves. El fang sempre serà fang (“ets pols i en pols t’has de convertir”), però les mans del diví “terrissaire” en faran l’obra de les seves mans, apuntant a la bellesa  de la remodelació. Això és entrar en l’àmbit de l’evangelització que permet la sostinguda i acaronada (sí, acaronada!) per mans divines. És una segona creació la nostra. Déu pot treure més, molt més que pans de pedres resistents en el seu empedreïment pertinaç.

                                               Per tant, divisa quaresmal: Deixeu obrar a Déu que sempre serà per bé i per millor. “M’ensenyaràs el camí que duu a la vida”. Salm 15)

                                               Tot pendent del “creieu”. La  fe trasllada muntanyes i retorna la salut polivalent. Preneu la definició que en dona l’OMS que diu que la salut (=salvació, no ho perdem de vista!) és “un cert ben-estar físic, psíquic, social, cultural, espiritual) Fixeu-vos que no surt directament la malaltia en la definició, sinó com una conseqüència, com un resultat d’aquest plural benestar. Estar bé és estar bo! Comprovat

                                               Acarats a Jesús, això és con-versió. Sostenir la mirada en el mirall diví. No ens hi veiem nosaltres, sinó Jesús, imatge visible del Déu invisible. Sostenir i ressuscitar el goig de veure`l a Ell i obrir un somriure complagut i tenaç, emmirallats tots dos; i trobar-nos-hi agradables i joiosos. D’això l’Escriptura en diu, la “Beguda” de l’Esperit Sant. Ai, Joan, quines enyorances dels capítols 15 i 17 inclòs!

                                               Fe és estimar, intensificar la fe menuda nostra. Lacerada per “raonaments” que volen –inútilment- donar raó de les nostres des-raons. Reconèixer que la fe es mou en coordenades diverses dels nostres “pensars, sentirs i volers”. La fe o és obediencial o no és fe. Què difícils “tenirs”. La fe no la tenim, sinó que ens té a nosaltres. Som tinguts i “sostinguts”. Ai, les divines passivitats que ens digué Teilhard de Chardin! Som ilusòriament actius, quan allò millor nostre ens és donat. Tot és gràcia, que digué Agustí. Tot do ens ve de Déu. Amb aquesta actitud bàsica podem entendre l’evangeli i a nosaltres mateixos, i el nostre món petit, però habitat per un Déu amorós.

                                                Estem davant per davant del mirall que reflecteix Jesús. Que el nostre mirar sigui l’intent de planar-hi, d’esplaiar-nos en la mirada de Jesús que  dona claror en el nostre mirar; el nostre somriure és un pur reflex del somriure de Jesús.

                                               Fins aquí el díptic de la imposició de les Cendres. Fins aquí la lectura revertida que en fem. Només així, les coses que ens són essencials funcionen amb efectivitat. Aquesta és la Quaresma que volen viure aquest any. Volem una Quaresma nova, armats sols amb la Paraula. Jesús replica a cada temptació amb la Paraula justa, apropiada. La primera fa referència a com satisfer les necessitats que no sabem controlar i que són moltes vegades superfluïtats, excessos, És la inveterada immoderació que ens tempta dia si, dia també. Les altres temptacions les podem xifrar en l’afany de tenir, de ser tingut per... Vista panoràmica sobre les terres de Déu, apropiades per Satanàs i la tendència a la demesia i a l’excés, a abastar més i més de tot l’abastable. “Control d’un mateix”, el darrer dels fruits de l’Esperit Sant. Deixem-nos guiar com se’ns presenta avui a l’evangeli de les Temptacions. A dallades de Paraula!

                                               Agafem els evangelis i sense demora (noteu com l’expressió adverbial “avui, ara” surt insistentment en la litúrgia quaresmal: “Ara és l’hora”. I quins ressons de tota classe no suscita aquesta expressió hímnica. Doncs, ara i endavant, que encapçalen el punt de sortida. Bona sort i deixem-nos guiar per l’Esperit, com Jesús ens en dona l’exemple.  Ens acompanyarà en el nostre camí quaresmal. “Si algú vol venir amb mi...” 

P. Josep Mª Balcells

1er. diumenge de Quaresma, 6 de març del 2022  Sabadell