diumenge, 5 de setembre de 2010

Homilia del diumende 05/09/2010 del P. Josep Mª Balcells


SAPIENCIALS

Tots els pobles, totes les cultures tenen els seus “sapiencials”: aquell pòsit de saviesa, eminentment popular, que han anat acumulant, bé a través de l’oralitat, que era el gran, únic mitjà de transmissió de la “saviesa” dels “antics”, decantada, quintaessenciada a través de corrandes, proverbis, sentències, contes que els vells transmitien a les noves generacions; i que més tard quatllà en llibres “fundacionals” o bé en recopilacions més tardanes, posades per escrit, això tant a Orient com a Occident. A la nostra cultura juevo-cristiana avui en tenim un bon exemple en la primera lectura, plena de poesia i d’envolt religiós. Caldria fer-ne una lectura pausada. Gaudir-la. Sentir-la com a pròpia. El tema de fons és un tema etern: el DISCERNIMENT. Dit altrament, saber-se orientar en el mapa espiritual, per dir-ho gràficament. Conéixer què desitja Déu des de dins de nosaltres mateixos, a través de la pròpia consciència. Allò tan difícil de pair que diem amb por-respecte-audàcia: “Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel”. Atenció a no sentir-nos com dividits, com si Déu ens volgués imposar el seu voler. Déu vol (voldria, desijaria per al millor bé nostre; tot respecte; noteu sempre en condicional). No veure-ho com si Déu ens volgués aigualir la festa… La voluntat de Déu, perquè és Pare, és el millor bé per a cadascun dels seus fills. Com més bon Pare més desitjós de que el fill s’assembli a ell espiritualment, que tingui l’aire de familia: “Creats a imatge i semblança de Déu”. Si Déu és AMOR, la seva voluntat respectuosa és sempre amorosa. Si reprèn és per al nostre bé (¡la segona lectura del diumenge passat!). Si passa davant és, perquè li seguim les petjades. La seva voluntat se’ns ha mostrat clarament i convincent en la persona del Fill. El cel i la terra s’han de besar, i ho fan paradigmàticament en Crist, Déu i home. I del seu bes en surt la “saviesa”. Humanitzar a fons, inesperadament a través de la divinització. ¡Coses de Déu!

Seguiu-me, si us plau, en el salm responsorial. Se’ns dóna la “resposta” a les invitacions o reflexions de la lectura que acabem de fer.

“Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies (sospesar-los) per adquirir la “saviesa del cor”. Aquesta frase m’ha acompanyat des de fa anys i cada dia m’agrada més…

Si no és Déu qui ens ensenya (“Els homes han après a conéixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva”), Ell que és la Saviesa eterna, abans de qualsevol altra saviesa. Reflexos d’Ell totes les manifestacions de saviesa, ¿què dificultosos, llargs, i amb tantes anades i vingudes en el camí de la nostra vida, donant tombs i tombs al mateix arbre, com diu el conte clàssic. ¡Oh,Déu, dóna’ns una consciència lúcida! “Deixeu-me veure la claror de la vostra mirada”. Tot el salm 118 del verset de l’al·leluia és fortament sapiencial. Els salms són saviesa, feta pregària. Ensenyeu-nos a ponderar o a saber valorar, a veure el què, el com i el quant pesen els nostres dies. Sarrò ple, mig buit, escorrialles només. El granet d’or del pobre que no va ser generós amb el Rei (Tagore). “Que l’¡amabilitat! (paraula plena de sentits) del Senyor reposi (¡com n’és de poètica aquesta paraula, bíblica al cent per cent: Recordeu: el núvol lluminós de nit, para-sol de les xardors del desert, de dia. Re-posi: posi i torni a posar, hi descansi, com “les mans obertes davant Vós, Senyor: el pa de cada dia… i el vi de l’alegria”. Epíclesi: “estendre les mans sobre el pa i el vi abans de la consagració”. “Petició al Pare que ens envïi la força de l’Esperit Sant sobre l’oblació i sobre l’assemblea que celebra”. “La finalitat de l’acció de l’Esperit Sant en l’acció litúrgica és posar en comunió amb Crist per formar i vivificar el seu Cos, que som nosaltres)”. Les mans sacerdotals obertes, planant sobre nosaltres, de les benedicions solemnes (paternals, en altres temps més plens de simbolismes, que no pas ara) són auguris de béns de tota mena. Són escenes, qui les ha viscudes, que no es poden oblidar mai. ¿Romanticisme? ¡Què va!: sa-pien-cials!

Comptar, ponderar allò que dóna consistència a l’entramat del propi viure. En poques paraules: sentir-me com em balla al cor l’elogi del viure: “Del ser, de l’anhel de “ser més”. (Maragall, una vegada més) No moltes coses, sinó poques i ben fetes. Quantitat versus qualitat.

Adquirir: el bo i millor té un preu a la vida. L’hem de pagar. ¿Com? Cadascú s’ho sap. Sabem també dels nostres propis fraus. No hi has cosa pitjor que defraudar-se un mateix. Com si ens deixéssim “robar” el cor del nostre viure. O consistent, disc dur o lleugeresa, frivolitat. Acaba amb una súplica: ”Doneu encert a l’obra de les nostres mans”, no les dues nostres; tots formem un deliciós “mans-a-les-mans”. Déu, els altres, els esdeveniments tot és mà que dóna calor, proximitat, presència. La sardana, els esposos que es donen les mans tot caminant, la mare amb el nen petitó…

La saviesa del cor. És en el cor no tant en el cap on radica la saviesa. Pascal parla de les raons del cor. No és difícil ni intricada la saviesa popular, de seguida un l’entèn; és que és el cor qui la llegeix. Promou sintonia, és transparent. Obre el cor a nous horitzons.

Doneu encert. Diccionari en mà, accepcions: “Fer bé una cosa, amb conformitat amb el fi preestablert”. “Fer arribar una cosa al punt precís a on l’agent la dirigia”. “Trobar allò que hom busca, entre coses incertes o dubtoses”. No per casualitat, és providència, previdència, en tot cas.

Obra (per favor; no ens deixèssim portar per una visualització material; menys, considerar-la una “cosa”) Obra és la creació que surt dels nostres somnis, dels desitjos, de les aproximacions a allò millor pel qual sospirem. Obra d’autor. Firmada. Jo ho sé de primera mà. Els pintors, abans de posar-hi el segell d’autenticitat a les seves creacions, s’hi miren molt. L’han de considerar reeixida i, si no, no la firmen. ¿Primmirats, perfeccionistes? Solament, dignes. No tot s’hi val. Només es mereix la pròpia firma la cosa, el fet ben fet, el quadre que s’ho val.

Ho veieu ben bé en la carta que adreça Pau a Filemó. Una obra mestra, la seva redacció. Li ha sortit de molt endins. ¡Quins sentiments! ¡quines identificacions!, ¡quina llibertat d’esperit! ¡Quin simbolisme!: “Com si t’enviés el fruit de les meves entranyes”. Era un esclau i ara t’és retornat com un germà. Significatiu aquest doble accent: ”tan humanament com en el Senyor”. I aquest final digne del cor de Pau: “Si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix”. Obra d’autor. (Satisfacció plena. Aplaudiments per Pau)

L’evangeli presenta la proposta sense atenuants: “Si algú vol venir amb mi...” Invitació; mai coerció. És l’estil del Pare, de Crist, de l’Esperit: tot sobre la base de la qualitat de la proposta. Cal, però, preveure’n el preu que se n’haurà de pagar, una vegada passada la primera foguerada. Anem per la vida un xic arrauxats; ens cal el seny després del rampell, precipitós… No costa gaire començar, el que veritablement costa, costa i val, és l’anar construïnt dia a dia. Arribar a posar la quatribarrrada voleiant per damunt de l’obra negra enllestida. A teulats coberts; bo, i un gran pas. Després, venen els treballs interns (Ho dic simbòlicament). I tot s’acaba bé quan “els acabats” s’han perfilat. Detalls significatius que permeten posar nom d’autor. Obra ben feta i ben acabada, sí, Senyor.

Discerniment: abans, en l’entremig, en els acabats i en el pacient manteniment. ¡El què costa fer un camí reeixit, sempre obert a pinzellades noves! Jo he vist un pintor que després d’una sessió apasionada al de fora, i ja ben enquadrat l’esbós i més; ja a casa posava, el quadre a una certa distància i se’l mirava i se’l tornava a mirar, ponderava encerts i desencerts, ja el somiava “acabat” en el sentit ple de la paraula. I jo li preguntava: si pintant, gaudia. I ell em deia: guadeixo i pateixo. Cada pinzellada era com un petit part: barreja de goig i de patiment. La vida és un part, esperant que sigui feliç, sapiencial a fi de comptes.

Saber discernir, garbellar, triar i saber-ho fer, per llarga pràctica, en el moment oportú és una verdadera gràcia de Déu i de la vida. Una balança entre la prudència i el compromís. Massa prudència porta a no donar passos, a paralització; massa compromís pot portar a no saber preveure que els pesos amb el camí es fan cada vegada més feixucs, si no hi ha decisió i un preveure. Preveure, per a mi és l’expressió de màxima intel·ligència. Pensar-s’ho tres vegades, decidir-ho amb determinada determinació, i endavant que un s’ajuda a si mateix i que trobarà sempre l’ajut quan més el necessiti. Creure és confiar, confiar és estimar, estimar és viure, si el viure és estimar.

Diumenge XXIII de durant l’any, 5 de setembre de 2010. Barcelona